Historia de dos ciudades, de Charles Dickens.

Quan era un nen o un preadolescent pensava que a la revolució francesa tot havia estat bo i bonic. Per això quan vaig llegir una versió en còmic d’aquesta novel·la de Dickens, editada per l’editorial Bruguera, tots els meus esquemes varen començar a trontollar. Evidentment, amb el pas del temps, aquest romanticisme revolucionari ha desaparegut completament, i més després d’aprofundir més en l’estudi de la història de la revolució i les seves conseqüències.
En 1850, Dickens ja críticava molts dels fets revolucionaris, i segur que altres ho feren abans que ell, però a vegades tinc la sensació que hi ha gent que es tapa els ulls enfront de l’horror jacobí per justificar altres interessos. Molts creixíem amb una bena als ulls respecte a aquest tema, fins que de cop ens la varem treure llegint, estudiant i mirant les coses de manera crítica i no agafant-les com a dogmes immutables.En aquest país sembla que encara es glorifica massa aquella revolució, que si que va acabar amb l’absolutisme, però a canvi de què? de l’horror jacobí? de Napoleó? els mes gran assassí d’Europa del segle XIX, de la uniformització total del país? destruint altres cultures, l’egalité per damunt de la liberté?
Dickens ho resumeix en una frase que sembla “joseantoniana”: “República, Una e indivisible, de la Libertad, la Igualdada, la Fraternidad o la Muerte”

“Las carretes de la muerte avanzan con estrépito, chirriantes y siniestras, por la calles de París, Seis son las que hoy acarrean su ración de vino a la guillotina.”
IMG-20151206-WA0012

Aquesta entrada ha esta publicada en els veïns del nord. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*