“El Siciliano” de Mario Puzo. Tot queda igual.
Com deia el príncep de la novel·la “Il Gattopardo”, canviar-ho tot per no canviar res, així queda el final de la novel·la de Puzo, tot continua en mans dels “amics del amics”, com abans de la dictadura feixista i al guerra amb la invasió aliada que sembla que va donar certes esperances al sectors més pobres (o romàntics de l’illa):
“En los dos años que siguieron al la muerte de Giuliano, quinientos sicilianos, casi todos ellos varones jovenes, emprendieron el camino de la emigración. Se fueron a Inglaterra……………………. Y, de este modo, Sicilia se convirtió en una tierra de viejos, de niños y de viudas producto de la vendetta económica. Las aldeas con sus casas de piedra ya no proporcionaban jornaleros para las fincas de los ricos y los ricos se resentian de la situació. El único que propesraba era Don Croce.”
Però aquesta vegada, als aristòcrates i rics també els toca rebre un poc. No molt, és clar.