Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Al dente.

La grandesa de la pasta eixuta està en això: que quan està a punt, és a dir, al punt de cuita i al punt d’eixuta, es fon sense fondre’s a la boca, es menja sense mastegar, se sent tova i al mateix temps estriada, passa per la llengua amb una suavitat de ploma, literalment celestial. Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aques món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís de Dant, la pasta eixuta i l’amor filial.

Es pot descriure millor? cap algun comentari? Jo crec que no. Ara per aconseguir això no compreu la marca blanca del súper, ho sé per experiència.
La resta de descripcions sobre la gastronomia italiana són  semblant, però no són sempre bones, també parla d’excepcions que ja descobrireu si llegiu aquest llibre.

Aquesta entrada ha esta publicada en menjar i beure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*