Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Memòries 1920-1936, de Josep Benet.

Publicat el 24 de juliol de 2012 per vicent montesinos
Aquest any el conseller, que tan pèssimament havia pilotat la redacció de i la informació  sobre el nou i desgraciant Estatut d’Autonomia de Catalunya, posà en marxa el que denominà Memària Històrica Democràtica, o simplement, Memorial Democràtic, que acabaria concretant-se  en la Direcció General de la Memòria Democràtica. Ho va fer menyspreant la tasca i àdhuc l’exitència de dues institucions oficials, que depenen d’altres conselleries: el Museu d’Història Contemporània de Catalunya i el en  Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Més encara: envaint o duplicant més d’una vegada la tasca que d’ambdues institucions estaven realitzant. Aquesta dita Direcció General de la Memòria Democràtica sorgí com una mena d’organisme orwellià, totalitari, però d’estar per cas, com se’n troba cap altre de semblant en els països democràtics.

Aquesta declaració es troba en el pròleg de les memòries de Josep Benet. En aquest primer volum de les seves memòries conta les seves experiències fins a la desfeta del 1939. M’ha agradat que a més de contar els fets que ell va viure, els anava relacionant amb fets més contemporanis.  Al morir a l’any 2008, no va poder continuar les seves memòries i aquest va ser el seu darrer llibre. 

“No vull subvalorar la severitat del càstig que cau sobre vosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona” (Winston Churchill, abans de la batalla d’Anglaterra).

Aquest és un exemple del que deia abans, l’autor utilitza el càpitol dedicat als bombardejos de Barcelona i les paraules de Churchill per comentar els fets més recents sobre la problemàtica del monument a les víctimes dels bombardejos que havia de fer l’Ajuntament de Barcelona; i que de la proposta inicial al que després es va fer,  varen haver massa canvis.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Los mitos hebreos, de Robert Graves i Raphael Patai

Publicat el 23 de juliol de 2012 per vicent montesinos
Los hongos alucinogenos son muy comunes en  toda Europa y Asia. Parece que algunas variedades, que no pierden sus cualidades tóxicas cuando se cocinan, eran introducidas en las tortas sagradas que se comian en los misterios griegos. También en los misterios árabes, pués la raiz arábiga ftr està presente en palabras que significan “hongo venenoso”, “pan de sacrificio” y “éxtasis divino”. Perseo llegó hasta el maravillos Jardín de las Hespérides con la ayuda de Atenea, diosa de la sabiduria, y, sigun Pausanias, después construyó una ciudad a la que llamó Micenas, en honor al hongo que crecia en ese lugar y del que salia un charco de agua.

A la llibreria París-València vaig trobar aquest llibre del Robert Graves sobre els mites hebreus que hi ha al Gènesis. Com ja havia llegit “Los mitos griegos” del mateix autor, el vaig comprar.  En el llibre es fa un recopilació de la mitologia hebrea que hi ha al Gènesis i en altres fonts hebrees des de la creació fins a la mort de Josep, fill de Jacob. Cada capítol ve acompanyat d’una explicació de cada mite relacionant-lo amb fets històrics o amb altres mitologies de l’època. El troç que he copiat és sobre l’ús de les drogues per arribar a l’èxtasi que utilitzaven els sacerdots i així intentar arribar al paradís terrenal (pàgina 99 i 100)

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Begur- Sa Riera- Es Racó- Begur.(Camí de l’aigua)

Publicat el 22 de juliol de 2012 per vicent montesinos
El darrer dia vaig acabar la ruta que vaig acurtar pel mal temps. Des de Begur, a l’oest de la ciutat, ix un sender local que et porta a la platja de Sa Riera caminant al costat de la riera que baixa cap al mar. Una vegada allà es pot continuar pel camí de ronda, si vas cap al nord, vas cap a la platja d’Es Racó i la platja de Pals, i si vas cap al sud, cap al zona protegida de Ses Negres. 
Es pot tornar pel mateix camí, o fer alguna altra variant amb el senders locals per fer el recorregut més llarg.
 

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Cala S’Alguer-La Fosca-Palamós.

Publicat el 20 de juliol de 2012 per vicent montesinos
Continuant amb les rutes curtes, aquesta vegada vaig anar des de Cala S’Alguer fins a Palamós, pel camí de ronda, passant per la platja de la Fosca, molt turística, i per Cala Margarida, ja tocant al poble de Palamós. Sempre m’ha agradat molt anar a Cala S’Alguer, però per la Fosca no passava des de la marxa Mar i Muntanya de fa uns 6  o 7 anys a Palamós. També és molt agradable la caleta de Santa Margarida, que poca gent coneix, ja que està un poc amagada, malgrat que és prop del poble.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Begur-Sa Tuna-Aiguafreda-Begur.

Publicat el 19 de juliol de 2012 per vicent montesinos
Una altra ruta senzilla per fer amb poc de temps, però la podeu allargar fent altres variants. Jo ho vaig haver d’acurtar pel perill de pluja. 
Eixim del poble de Begur pel pàrquing que hi ha a l’est del poble i agafem el GR-92 per baixar a la platja de Sa Tuna, on ja pots refrescar-te si et ve de gust. Després s’agafa el camí de ronda que et porta fins a la caleta d’Aiguafreda i després per un sender local es torna cap a Begur entrant pel Mas d’En Pinc i el mirador de Sant Ramon, a sota del castell. Al Mas, és on vaig haver d’aturar-me degut a l’amenaça de pluja, però la meva intenció era continuar pel sender local  per poder anar a Sa Riera, però ho vaig deixar per un altre dia.
Pel camí vaig trobar-me, penjats dels arbres, un nius de fusta que feia molt de temps que no veia. Pensava que jo no es penjaven i en posaven altres més moderns. 

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Far de Sant Sebastià-Tamariu.

Publicat el 18 de juliol de 2012 per vicent montesinos
Una caminata curta per fer en un matí, és agafar el GR des del Far de Sant Sebasità i anar fins a Tamariu, passant per Cala Pedrosa, on es pot fer una cabussada si fa molta calor. Evidentment, jo vaig anar de cap.
Per mi el millor tros es en el camí de baixada a Cal Pedrosa, on pots anar en silenci, escoltant els ocells i no té res d’envejar a les “pelis” ambientades en selves tropicals.
Vaig recordar els dinars que varem fer a Tamariu, plats preparats pel 3r millor cuiner del món, darrere de Ferran Adrià i Joan Roca, el gran Xavier Vilaseca, filòsof i cuiner aficionat de Palafrugell. 

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

La muerte de Artemio Cruz, de Carlos Fuentes.

Publicat el 25 de juny de 2012 per vicent montesinos
-chingue a su madre
-Hijo de la chingada
-Aquí estamos los meros chingones
-Dejate de chingaderas
-Ahoritita me la chingo
-Ándale, chingaqudito
-No te dejes chingar
-me chingué a esa vieja
-Chinga tú
-Chingue usted
-Chinga bien, sin ver a quien
-A chingar se ha dicho
-le chingué mil pesos
-Chinguense aunque truenen
-Chigaderitas la mias
-Me chingo al jefe
-No me chingues el dia
-Vamos todos a la chingada
-Se lo llevó la dhingada
-Me chingo per no me rajo
-Se chingaron al indio
-Nos chingaron los gachupines
-Me chingan los gringos
-Viva México, jijos de su rechingada 

I moltes més variants de la paraula més utilitzada als espagueti western fets en Almeria i protagonitzats per Fernando Sancho (Hijos de la gran chingada!). Un moment divertit de la novel·la del recentment desaparegut Carlos Fuentes. M’ha agradat sobretot la desmitifació, al meu entendre, que fa de la revolució mexicana i de les seves consequències posteriors, i el repàs ràpid que fa a la història de Mèxic des de la seva independència dels espanyols fins als anys cinquanta, quan mor el protagonista, que va recordant tota la seva vida, de manera caòtica, com toca a una persona que està en les seves darreres hores de vida.


Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. IV ( Literatura grega i llatina)

Publicat el 16 de juny de 2012 per vicent montesinos
Per què l’estudi de la literatura grega i llatina és particularment útil a les societats democràtiques.

…….
És evident que, en les societats democràtiques, l’interès dels individus, com també la seguretat de l’Estat, exigeix que l’educació de la majoria sigui científica, comercial i industrial més que literària.
El grec i el llatí no han de ser ensenyats en totes les escoles; però és important que aquells  a qui el seu natural o la seva fortuna destina a cultivar les lletres o disposa per apreciar-les, trobin escoles on puguin dominar perfectament la literatura antiga i ser penetrats completament pel seu esperit. Unes quantes universitats excel·lents valdrien més, per a assolir a aquest resultat, que una multitud d’escoles dolentes en què uns estudis superflus mal fets impedeixen que es facin bé els estudis necessaris.
Tots els que tenen l’ambició d’excel·lir en les lletres, en les nacions democràtiques, han de nodrir-se sovint d’obres de l’antiguitat. És una higiene saludable.
No és que considere irreprotxables les produccions literàries dels antics. Solament penso que tenen qualitats especials que poden servir meravellosament per a contrabalançar els nostres defectes particulars. Ens sostenen per la banda cap a la qual ens inclinem.

L’autor reflexiona sobre la influència de la democràcia en molts aspectes de la societat americana, al capítol següent es pregunta “com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, i continua amb la poesia, l’oratòria, el teatre, la historiografia i l’eloqüència; abans ja havia parlat de la literatura de la naixent nació angloamericana.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari