Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia LIII

Avui, una selecció musical d’aforismes feta per Andreu Valor:

Desperta cada dia assegut al llit, mirant entrar la llum, fixant-se en un calaix.
La vida l’empresona convençut d’una altra realitat.
Aposta per la ment i el seu país, que sol canviar de mans i rarament vacil·la.
«Llegir un bon relat és provocar» el cos que ens determina.
«Els únics plaers que no defrauden són sempre els imprevistos.» «Si tens cos, aprofita’l.»
«Li atrau tant el perill perquè és conscient que altera la rutina.»
«Reivindica el dret a canviar d’opinió: és el que us negaran els enemics més cruels!»
Evoca habilitats en l’expressió i escriu tan contundent:
«No faces de la teua ignorància un argument.»
«Digueu la veritat. Així us vengeu.»
«Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.»
L’han perseguit mals versos i explosius. Tantegen atemptats l’any que jo vaig nàixer.
«La llibertat no és fàcil d’adquirir. Amb pràctica és tangible.»
Diu: «si arribem a tindre la raó, sols la tenim a mitges.» Volava més que els altres.
«Tota política que mai no fem, la fan contra nosaltres.»
«Afanyeu-vos si heu d’estimar, ja que els amors tardans es muten en manies.»
Sap que «res no uneix tant com ho fan bestieses compartides».
Passa la vida però roman el text, els llibres, la memòria amb plena convicció.
«En ocasions cal ser maleducat per tindre educació.»
«No faces de la teua ignorància un argument.»
«Digueu la veritat. Així us vengeu.»
«Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.»
«No acceptes la derrota fins que no isques guanyant.»
I «si vols ser feliç, perd la memòria».
«Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.»
«Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria.»
Publicat dins de música | Deixa un comentari

Sanitat i la llengua dels valencians.

L’altre dia la diputada per Compromís Nathalie Torres, en una entrevista a Vilaweb, denunciava la marxa enrere que han provocat els socialistes amb la llei de funció pública, que volen demanar als funcionaris de nivell alt un nivell de valencià inferior al que els pertocava. Un nivell que s’adquireix automàticament quan acabes el batxillerat, quan a altres funcionaris de nivell inferior se’ls està demanant un nivell superior (ací podeu llegir l’entrevista). Nathalie no volia dir noms, però el lector atent ja va intuint a qui es referia: sanitat i justícia.

Doncs bé, hui Sanitat, i en concret el Centre de Transfusions, m’ha demostrat que són un d’ells. M’han enviat un diploma d’agraïment per les meues donacions al llarg dels anys (ací falten les que vaig fer la nord del Sènia) i m’ho ha fet en una llengua que no és la meua ni la del meu país, malgrat que ells saben, com consta al seu arxiu, que he demanat sempre totes les  notificacions en valencià. M’agraeixen la meua solidaritat, però a mi m’agradaria més que ells es solidaritzaren amb la meua llengua!

No han tingut ni els collons de posar el nom oficial de la ciutat: València!

Elles: Constel·lació poètica.

“No mire les estreles només com a punt brillants. Tracta de gaudir de l’univers.”

Maria Mitchell, astrònoma nord-americana del segle XIX.

Fa unes setmanes em vaig trobar a la Papereria Miquel de Llíria aquesta antologia de poesia escrita per dones valencianes nascudes durant la segona meitat del segle XX i la veritat és que ha estat una agradable sorpresa amb poemes que ha valgut la pena descobrir.  L’autora de la selecció, Anna Ballester, ha fet una bon tria.

Al final del llibre dona unes recomanacions per llegir en veu alta, dirigida als mestres i professors.

Nosaltres, els sense nom, de Joan Garcia Oliver.

Com un pistoler pot arribar a ser ministre? Doncs la cosa no és gens estranya si pensem que això passa a inicis del segle XX quan a la classe treballadora no li deixaven moltes més opcions que l’autodefensa. Com el cas de Garcia Oliver hi ha molts per tot el món, que començaren defensant-se amb les armes per després anar moderant les seus accions fins arribar a ser ministres. No és pot justificar la violència, però ja em direu com es pot un defensar dels matons professionals de la patronal, que tenien comprades a les autoritats, que havien de ser, en teoria, neutrals. O aturar la barbàrie feixista de Franco, Hitler o Mussolini ?

Al llibre, editat per Xavier Díez, amb explicacions inicials del mateix editor a cada capítol, el lider anarco-sindical conta la seua versió dels fets que ell recorda des de l’exili mexicà. Potser alguns fets ja estan més investigats actualment o potser no estaràs d’acord amb el opina sobre altres personatges ( no entenc la seua dèria cap a Companys), però crec que es convenient saber diferents versions del que va passar o almenys el que ells creuen que va passar.

A part del president Companys, sembla que tampoc tenia molt bona opinió de camarades cenetistes com Frederica Montseny i sobretot critica molt durament el paper de Stalin i els comunistes de la seua corda al conflicte.