Entre el Túria i el Ridaura

En temps de virus i pandèmies acabe de llegir aquesta novel·la del premi Nobel portuguès José Saramago. En ella, una estranya malaltia contagiosa va deixant cecs als habitants d’una ciutat i després se suposa que la resta del país. Amb l’excusa de la malaltia que deixa a les persones cegues i sense poder fer moltes coses a les que estaven avesats, l’escriptor ens fa un quadre de fins a quins extrems més baixos pot arribar la humanitat i al mateix temps els llaços de solidaritat entre alguns, amb alguna nota d’humor pel mig que no fa tan trista la seua lectura:

“Por enquanto não lhe receitarei nada, seria estar a receitar a cegas, Aí está uma expressão apropriada, observou o cego.”

Hi ha una versió cinematogràfica feta pel director brasiler Fernando Meirelles en la que el director va haver d’acceptar la condició de mantenir en l’anonimat el nom de la ciutat on es desenvolupa l’acció. A la novel·la mai es diu, com tampoc es diuen els noms dels principals personatges: a mulher do médico, o mèdico, a rapagira dos óculos oscuros, o primeiro cego,……