Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas.

“L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.”

Fa temps vaig llegir un llibre editat per Sembra llibres que es deia Dones rebels i en ell vaig descobrir unes quantes dones que la història ha amagat. Una d’aquestes era l’autora d’aquesta petita gran novel·la que m’ha entusiasmat per la seua delicadesa i el llenguatge que usa, i també per descobrir la vida a Altea durant els anys abans de la guerra civil, i sobretot abans del desastre provocat pel turisme de masses. Ara entenc quan un company de la facultat deia que ell no era d’Altea,si no d’Altea la Vella, ha ha ha.
Bromes a part, un llibre molt recomanable que durant anys ha estat oblidat, com moltes de les coses que es varen publicar a València en la nostra llengua durant el franquisme i els primers anys de la transició.

I en girar la casa el cantó i trobar la casa dels masovers començaven a dir que quina caseta més bonica, i que “parecía como si se apoyara en la otra”. Però jo sabia que aquells senyors s’enganyaven, car endevinava que la que veritablement recolzava sobre l’altra era la nostra, la gran, com nosaltres es recolzàvem també, malgrat que teníem diners, sobre les espatlles i sobre la suor de l’home que treballava els nostres bancals. Però això no ho podia dir a tota aquella gent ni als meus pares, puix no m’haurien entès, i era millor deixar-los amb la seua mesquinesa i que gaudissen i pensassen que eren feliços.”

Aquesta entrada ha esta publicada en el meu país, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.