Insubmissió! de Joan Canela.

Una tarda de juny de 1997, em quedava poc de temps de viure a Terrassa i anar-me’n cap a Sant Feliu de Guíxols. Passege pels carres que m’han agradat de sempre: carrer Cremat, Gavatxons, Plaça Vella, Carrer de la Font Vella fins al carrer Puig Novell on residia aquell anys. Hem trobre a una companya de feina, mallorquina, i li comente les meues sensacions: assaborisc la sensació de llibertat, de poder fer coses, de no estar tancat com he passat el darrer any per culpa de la PSS. Mai hauria pensat que la sensació de ser lliure i tenir llibertat es poguera gaudir físicament. Aquella tarda, jo ho vaig notar.
La PSS,la gran estafa per convèncer a la gent de no fer-se insubmís. Per mi va ser un any de feina diària des de les 8 del matí que eixia de casa fins les 9 de la nit quan tornava la majoria del dies, de dilluns a divendres. Un any segrestat pel govern espanyol per fer una feina que hauria d’haver fet altre (i per 1500 pessetes al mes). No tinc res en contra, tot el contrari, de la gent amb la que baix treballar, la gent del centre cívic del Segle XX (o a l’estiu la gent de centre jove de la Casa Baumann), però si molt en contra dels que ens varen enganyar amb aquesta estafa de substitució, i ara llegint aquest llibre he confirmat el que aleshores pensava.
Alguns direu, per què no et vares fer insubmís? Doncs amb unes oposicions aprovades tres anys abans, qui s’arrisca a una inhabilitació? que s’arrisca a perdre una feina i un estatus aconseguit a base de treball? També,com és que feies tantes hores? Doncs si després de molts anys d’independència familiar, el tornar a casa per fer una PSS i tornar a dependre dels pares, no era una cosa molt atractiva i més estant ells a 300 km de distància, a València. Per tant, a compaginar feina i PSS durant un any. Deien que era il·legal, doncs a mi no en varen pillar o no em varen dir res.
Tot això ho he anat recordant mentre llegia aquest llibre on es narra la història del moviment insubmís en aquest país que diuen que és democràtic. Al mateix temps, ho vas relacionant amb el que està passant ara. L’Estat actua igual que actuava aleshores augmentant el seus esforços de repressió. Aquella batalla la va guanyar la societat civil i va aconseguir acabar amb els servei militar obligatori, esperem que la batalla actual acabe igual. Perquè en realitat són la mateixa lluita, la lluita per la llibertat i la justícia i a voltes per aconseguir-la em de desobeir unes lleis injustes com deia Thomas Jefferson fa molts anys.

“La llibertat d’oposar-nos a la injustícia i el dret a combatre-la. Serenament. Amb el millor dels nostres somriures. Convençuts, per sempre més, que no hi ha prou presons per aturar tanta dignitat i que hem nascut per ser lliures i no soldats!”
Jordi Cuixart, president d’Òmniun cultural, pres polític actualment, a l’epíleg del llibre.

Aquesta entrada ha esta publicada en el meu país, política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*