Entre el Túria i el Ridaura

Mira que he passat vegades per davant d’aquesta caseta que hi ha la carretera N-340 en els viatges de València cap a Terrassa, El Vendrell o L’Empordà! Ara me la torne a trobar en el llibre que Francesc Escribano ha escrit sobre El mestres que va prometre el mar:

“Després  d’assistir al Congrés d’Osca va iniciar les vacances. Com cada any es va instal·lar a Les Pobles i va participar en les reunions de la Caseta del Rellotge, a la vora de la platja. El record que la família té de l’última vegada que el va veure és que estava bé i que era feliç. Aquell estiu va ser l’última vegada que l’Antoni va veure el mar.”

Darrerament el meu passat ganxó  em ve a retrobar. Si fa uns mesos va ser de la mà de Toni Strubell i la seva biografia novel·lada de Pere Caimó, l’alcalde republicà de Sant Feliu de Guíxols als anys del sexenni revolucionari del segle XIX, ara el mateix personatge em retorna a la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora El Federal.  Si en la primera novel·la es fa un repàs a la vida de Pere Caimó, en aquesta segona, l’autor de Llucmajor es centra més en els anys revolucionaris i en l’aixecament republicà federal que va acabar amb els fets coneguts com el Foc de la Bisbal, donant també més protagonisme a les dones, la dona de Pere, Isabel Batalla i la sindicalista de Llagostera Isabel Vilà; així també com als seus enemics, el brigadier Romualdo Crespo.

La narració està contada en capítols en que cadascun dels personatges és protagonista d’aquest, a més dels canvis de punt de vista narratiu, i conjuntament li donen cos a l’0bra. Malgrat que és el que diríem un novel·la històrica, l’autor no pot deixar de posar alguna nota d’humor com fa en altres novel.les, sobretot en boca de les dones:

“….Però Maria digué a l’àngel: I com és farà, això, si jo no conec cap home?

La petita es va sorprendre.

-No coneix cap home? Com és?

La Isabel Vilà li va dedicar un somriure vastíssim i després em va mirar a mi.

-En aquest cas, estimada, es tracta de conèixer en el sentit bíblic de la paraula. Vol dir que no era casada.

-Però per conèixer un home no cal casar-s’hi, no és així?

La Isabel Vilà va esclafir el riure al mateix temps que l’aigua arrancava el bull……..”

Sembla ser que l’autor s’ha assessorat prou bé, ja que descriu prou bé la ciutat de Sant Feliu, el seus carrers, edificis i paratges, així com la ciutat de la Bisbal d’Empordà.

A Llíria mentre uns fem cultura, altres fan altres coses:

A més per per aquestes bestieses els veïns a saber on haurem de deixar el cotxe i envoltaran la biblioteca municipal: cultura envoltada de barbàrie. I l’ajuntament mirant cap a un altre costat!

Ahir mentre escoltava un concert a l’església de la Sang de Llíria i observava el poc trellat que té exhibir els sants de la processó de setmana santa en aquest edifici del segle XIII vaig recordar un passatge del llibre Darrere les barricades del ganxó d’adopció John Langdon-Davies. En ell ens explica com a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona una petita comissió tècnica decideix que poden cremar i que no els revolucionaris. Intenten salvar el que té valor i el que no o és superflu o no té res a veure amb el gòtic de la basílica, a la foguera:

“Era un foguera magnífica. Una petita comissió tècnica (per la qual vaig estar elegit) s’estava a un costat de la porta jutjant els sants mentre els treien de dins. El company Sagasta confiava en el meu criteri.”

Potser haurien de deixar d’utilitzar la Sang com a magatzem de sant que no tenen res a veure amb l’edifici i dignificar-la més. No cal arribar a l’extrem dels inicis de la guerra civil, però no crec l’edifici de la Sang siga el seu lloc.

Vaig trobar-me aquesta novel·la la Papereria Miquel de Llíria i com és del poc que li porten en català i el tema sempre m’ha atret la vaig comprar. Potser si la gent comprara més llibres i, sobretot, en la nostra llengua, el propietari s’arriscaria a tenir més oferta que la típica dels llibres de lectura dels dos instituts del poble.

La història està prou bé i a més està narrada des dels diferents punts de vista de part dels seus personatges: la filla de la protagonista, les famílies jueves i el soldat alemany desertor que vol tornar a casa, tot per a confluir a la part final amb narració de la filla. Potser he llegir llibres molt millors sobre la Shoa, però aquest és recomanable, sobretot per a la gent més jove (ahir una alumna de 4t d’ESO em va dir que l’havia llegit).

Hegoak ebaki banizkion
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan,
honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Potser aquesta no està dirigit a persones com jo que ja estem convençuts de que l’única sortida digna per al nostre país és al independència i tenen molt clar que d’Espanya no es pot esperar res bo, només el tracte colonial que hem rebut, rebem i rebrem sempre, però potser per a molts que encara tenen dubtes sobre la qüestió el pot ajudar a decidir-se amb la quantitat de dades i arguments que l’autor dona a favor de la secessió.

A més també fa una crítica, que seria la segona part del llibre, al que han fet o millor dit, no han fet, els polítics que en teoria es deien valencianistes durant els darrer anys.

Molt recomanable

In, inde, indepedència!

A vegades la realitat supera la ficció.

Deu mil anys i un dia deprimit ja que no he nascut per militar. Vine’m a veure si et trobes sola, i amb un màgic whisky provarem això això de corre, corre’t per entrar al cel i no per la porta de servei. Són temps difícils, no sé que és un knack, però si no t’agrada Sau i no saps de que va açò, a prendre pel cul.

Després de la molt agradable sorpresa de No hi havia a València… l’autora alcoiana ens delecta amb aquesta petita joia literària que és aquesta novel·la editada per Sembra llibres. En ella Mercè ens conta com un xic ha de fer front a la mort de la mare i intentar saltar o trencar el mur que ell mateix s’ha posat al davant i, com dirien els de Pink Floyd no posar Another Brick on the Wall.  Però per aconseguir-lo ha de cercar l’ajuda a Berlín, una ciutat que també va tenir un altre mur que enderrocar, aquesta vegada real, i al mateix temps trencar altres murs que per desgràcia sembla que tornen com el de la xenofòbia, el racisme o la violència contra les dones.

Al mateix temps l’autora, aprofitant que la trama passa per Alemanya, ens fa un petit esbós de qui era Virtudes Cuevas, una dona de Sueca que va sobreviure al camp de Ravensbrück i que sembla que encara no ha tingut el reconeixement que es mereix al seu poble, com els passa a molts altres i, que sembla que durant uns anys ho tindran difícil d’aconseguir.

Una bonica història que crec que molts jovens haurien de llegir, igual que la seua anterior novel·la.

M’he trobat aquesta relíquia dels anys setanta escrita per Emili Gómez Nadal, germà per part de pare de Nicolau Primitiu, i un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Una visió breu del que és el nostre país prologat per Sanchis Guarner. Potser la seua visió del país no s’acosta molt a la meua sobretot en la relació amb el Principat, però crec  que si l’autor haguera pogut reescriure el llibre (és del 1972) després de la trista Batalla de València haguera canviat d’opinió en veure del que van ser capaços de fer els feixistes en aquest país.

Rita Hayworth, o millor dit Margarita Carmen Cansino, va patir Alzheimer prematur que van tardar molt de diagnosticar-li degut a la ignorància sobre aquesta malaltia que hi havia abans dels anys huitanta del segle passat. Amb ella com a personatge principal i ambientada al seu apartament novaiorquès els últims anys abans de la seua mort, l’autor de Sant Cugat ens presenta una petita obra teatral sobre aquest malaltia i el seus efectes, tant en la malalta com amb la gent propera a ella, en aquest cas la filla, un infermera i una metgessa. A més, aprofitat el personatge real tracta temes com la violència contra les dones (el pare de l’actriu va abusar d’ella durant l’adolescència) i el maltracte, en tots els sentits, que rebien moltes actrius durant l’època daurada de Hollywood.

A més una bona tria de cançons de les seues pel·lícules i la introducció d’algunes anècdotes sobre la vida de l’actriu i la seua relació amb altres membres de la indústria cinematogràfica fan més amena la narració: Orson Welles, Glenn Ford, Claudia Cardinale, Kim Novak, Charlton Heston (que va estar a punt de fotre-li un cop de puny al seu marit quan aquest es burlava d’ella),….

Avui mirava el concurs d’Apunt Atrapa’m si pots i una de les preguntes era perquè havien condemnat a dos joves nord-coreans a treballs forçosos i la resposta era per mira la televisió sud-coreana, que sembla que està prohibida en aquest país. El presentador, per fer-se el graciós, ha dit que això era com si el condemnaren a ell per veure la televisió de Múrcia. De seguida he pensat que hauria pogut fer la comparació amb la televisió del nord, la TV3, que aquesta si que la tenim prohibida al País Valencià. Sort que no ens condemnen si mirem algun programa per la xarxa! Però amb els que ocupen ara la Generalitat de baix, et pots esperar qualsevol cosa.