Gargallo

(…)

La pluja acoloreix, densifica, i acarona el vespre tardoral i toca-tardà. I n’afegeix una pàtina humida al bell edifici del geni gaudinià. L’aigua bat, de grat o per força, teulades i façanes.


Sóc a La Pedrera. M’hi esperen tot d’obres –quadres, escultures- d’en Pablo Gargallo (1884-1934), el gran escultor aragonès criat i pujat a la Barcelona inquieta, revoltada, i moderníssima, de principis del segle XX .

 

Quan miro les seves obres, veig un home inquiet, ben format, que no afluixa. Algú que combina d’allò més bé, classicisme i innovació.

 

Que amb el ferro a les mans retalla, repussa, modela, torsiona, encasta, rebla, i solda. Una mirada voluptuosa, sensual, clara, neta. Amb diversitat de registres, jugant amb les formes, les solucions, les propostes.

 

Un Gargallo que cerca la depuració màxima, un llenguatge a l’ensems modern i sintètic. Un buscador de l’essencialitat de les coses. Els seus trets primigenis. El cor dels elements.

 

"El constant alleugeriment i la supressió de la matèria, la fragmentació i elisió dels significants; vet aquí els factors cabdals de l’escultura d’en Gargallo".

 

Algú rodonament clàssic, desvergonyidament agosarat.

– Gargallo. Edifici de La Pedrera. Fundació Caixa Catalunya. Driector: Àlex Susanna. Del 31 d’octubre de 2006 al 28 de gener de 2007. Entrada de franc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *