Entre el Túria i el Ridaura

“Perquè la pàtria no és només el mapa i la bandera: és el paisatge que veus cada matí i cada vespre, en l’aurora i en el crepuscle; és l’olor de la terra quan plou i quan és eixuta; és la coneixènça profunda de la gent: nom, cognoms i malnoms; és la llengua en que t’expresses i la cadència del propi dialecte, el nom de les aigües, dels camps, de les penyes altives, de les foies o les valls, de les llomes o les muntanyes; és el sabor del vi que sempre he begut a taula, en la festa, els naixements i el casaments, i l’aigua de les fonts que assacia des que son infants; és l’olor i el gust de cada àpat, de les espècies que s’hi fan servir….”

Fa molt de temps que vaig escoltar en la pel·lícula “Path of glory” d’Stanley Kubrick, una frase de Samuel Johnson que deia:  “Patriotism is the last refuge of a scoundrel” (El patriotisme és el darrer refugi dels canalles). Potser el Sr. Johnson és referia, com diu Toni, als que es queden només amb el mapa i la bandera, no?

Més endavant, el personatge d’Ulysses encara ho fa més bònic:

“-Veus, Aquileu?, això és conèixer la pàtria: saber quin temps farà amb una ullada a l’entorn, i no pel que diuen els meteoròlegs de la televsió”

Però compte que hi ha perills, com bé respon Aquileu:

“Però tingues per cert que, fins i tot en aquest poble, la majoria dels qui hi viuen segur que parlen de l’oratge que vindrà pel que ha dit la televisió, i no per aquests senyals que cal interpretar. Qui encara ho fa, encara que mai no haja errat en la previsió, és tingut per un bruixot per uns o per un provincià per altres”

Aquesta és una de les moltes coses bones que té aquesta petita novel·la juvenil (segur?) de Toni Cucarella que ha arribat a les meves mans. Recomanable per molts lectors joves, que segurament, després de llegir-la tindran ganes de llegir l’Odissea homèrica, ja que la trama és una mica paral·lela a la dels viatges d’Odisseu per la Mediterrànea.

Al final, l’autor, sembla que té un record per a un personatge de la seva ciutat que no cal dir el nom:  “L’alcalde, un individu menut i malcarat, no va tardar a fer acte de presència”, i fent gala de la seva prepotència dictamina: ” Aquest foraster no sabia ni escriure el seu nom……S’escriu amb i llatina i no y grega! Ulisses, amb  i llatina”. Sort que la gent que és menys lletrada, en teoria, capten millor els sentiments dels altres que no els prepotents, i fan que les coses acaben bé. Però per saber això, heu de llegir vosaltres el final, que només són 124 pàgines.
I una recomanació, llegiu més llibres de Toni, és molt millor que moltes coses que publiquen certes editorials amb l’excusa que són best-sellers nord-americans o suecs o d’on c…. siguen.