Els periodistes comentaristes volen sang. Toreros. Igual que els twitaires, que amb 140 caràcters no trobem manera d’analitzar la complexitat però sí de destacar els punts febles.

Periodistes i twitaires fa mesos que ens embranquem alegrement en lluites sagnants per detalls insignificants, afectant greument el moment del procés.

En aquesta guerra hi ha dues faccions. La dels Periodistes/Comentaristes (quasi TOTS) és la que intenta trencar-ho tot, sigui per voluntat infiltrada de l’enemic (Durans que campen lliures a can Godó i altres), sigui per seguidisme inconscient de molt periodista que s’ha deixat imbuir per la corrent de la crítica estèril i sanguinària.

Aquesta facció només busca el conflicte: Que si és millor llistes separades que llista única, que si al revés, que si millor amb el president, que si nó,…

Excuses per minar la moral, alimentades per un munt d’inconscients que se sumen a la festa. A banda i banda hi ha agents infiltrats que canten les virtuts de la seva opció, però sobretot, escampen als quatre vents que l’altra banda està plena de maldat i rancúnia. Que no són de fiar.

Són agents del CNI. Per sou o per incapacitat intel·lectual.

A l’altra bandol estem els altres. Els que més que ser independentistes volem la independència. Els que entenem les raon de la CUP per no voler la llista única amb Mas, i ententem les raons de Mas per mantenir-se aforat.

Els que comprenem que potser ara les enquestes marquen com a millor opció la llista unitària, però que també marquen que la llista ERC-CDC (sense CUP) és la pitjor opció, de llarg. I tenim memòria per saber que tots els que treuen ara pit defensant la opció unitària i carregant vers ERC, també han estat defensant la llista ERC-CDC (la pitjor opció). O sigui que la seva capacitat visionària està clarament en qüestió. Sobretot perquè són incapaços de reconeixer, ni tant sols, que han estat defensant la pitjor opció durant mesos, que només fa uns dies que la CUP ha obert la porta a la llista unitària.

A una banda estan els que cerquen conflicte. Els que necessiten carnassa, carronyaires com són. Els que tenen por de perdre i por de guanyar. Els que ens paralitzen, cobrant o no del CNI.

A l’altra estem els que volem la independència. Els que estem d’acord amb que hi hagi tres llistes, i estem d’acord amb que hi hagi una sola. Els que estem d’acord que no hi hagi Mas a la llista (o que sí que hi sigui), però no direm res en contra si hi és. Els que estem d’acord en una llista única feta exclusivament per polítics de tot l’espectre indepe (ERC, CDC, ICV, Mes, RCat, SI, CUP, DdC, PC, Sumaté, Assamblea, Omnium …) i també estem d’acord amb una llista sense cap polític en actiu.

Els que reconeixem la immensa vàlua de Mas en el projecte. Però també reconeixem d’igual manera la immensa vàlua de tots els que l’han precedit, en Carod, en Maragall, en Laporta, en Miquimoto, en Puigcercós, en López Tena, en Carretero, en Colom, …

Tots ells i molts i molts més que han estirat el procés en major o menor mesura, i després s’han hagut de quedar al marge, alguns licenciats amb honors. Molts d’ells licenciats amb deshonors.

Hem agafat embranzida per travessar el riu. I, la veritat, no passa res si mentre correm per saltar de pedra en pedra el nostre cervell decideix dues o tres vegades canviar les pedres sobre les que se saltarà. Però sí que passa si comencem a dubtar i creure que només hi ha una elecció possible de pedres o que no podrem arribar a l’altra llera per una decisió pressa. Això és el que ens farà tremolar les cames i ens aturarà a mig camí o ens farà caure. La por. La por paralitzant induïda per aquells que ens volen mal o per aquells que no reconeixen la seva incapacitat intel·lectual per sentar càtedra d’un esdevenir incert.

Confio (i n’estic convençut) que els líders dels partits siguin més capaços que tots els voltors, i entenguin la complexitat i conveniència de les oportunitats que es presenten. I arribin a acords.

De fet, no tinc perquè dubtar-ho. Tots ells han demostrat coherència en les seves decisions i ductilitat en els plantejaments. I tots han demostrat voler, sobretot, el bé comú. De la CUP a DdC. De CDC a ERC. Fins i tot molts representants de PC i BeC.

Els polítics arribaran a acords. I després, en un acte quasi tràgic, s’apartaran per donar pas a la societat civil. I reapareixeran, com el Fènix, d’aquí a is mesos, a partir de les cendres de la comunitat autònoma desapareguda, per esdevenir els polítics del nou estat europeu.

Disclaimer: Abans que surti algun llampat dient que som violents, quedi clar que parlem d’ofensiva com a actitud davant d’una situació, i que practiquem i pregonem en tot moment la no violència.

————-

Segueixo el fil de les dues entrades anteriors. El pesimisme detectat fa uns dies a la xarxa es basa en una actitut defensiva. De barricada.

Tenim por de l’avançada de Podem. Ens pavoritza que ERC estengui la mà a BeC o que Podem faci un pacte amb Procés Constituent o amb les CUP.

I és perquè estem a la defensiva. És normal. Calculem que tenim un 50% del vot i un marge tècnic suficient i tendim a considerar que ja hem recollit tot el que haviem de recollir i ara només hem de mantenir tant vot com sigui possible.

Bé. Fals.

Fals totalment.

Ni tenim prou vot com hauriem de voler, ni tenim cap seguretat de poder-lo retenir si la nostra actitud és defensiva.

L’actitud defensiva és l’actitud del Golum. És antipàtica i desconsiderada. I això allunya el dubitatiu, que no es veu estimat ni animat.

Però a més, és que el nostre contrincant no té ni mitja bofetada (si us plau, poseu-hi aquí un adjectiu no violent).

El nostre gran contrincant, Podem/PC/CeC fonamenta la seva religió en dos punts:

a) La dreta catalana és el dimoni.

a1) Tots són corruptes.

b) Les retallades són el mal i caldria fer una altra mena de polítiques expansives.

c) Existeix encara un bri d’esperança per trobar un encaix amb Castella.

Ja està. És tot el discurs. No en tenen més.

Davant d’aquest discurs, disfressat d’elitisme, podem contraposar senzilles evidències:

a) “La dreta catalana és el dimoni.” L’equilibri entre dretes i esquerres a Catalunya és moooolt més favorable a les esquerres que no pas a Espanya. Els que no volen la independència volen, per tant, ser governats per la dreta.

PP, o PP+C’s+UPyD (+PNV+CiU+CC) governen i governaran Castella en un futur. Encara que fessin un petit parèntesi en les properes eleccions, tornaran al poder en breu i s’hi estaran per molts anys. Si Catalunya roman a les ordres de Madrid, serà governada per la dreta la majoria del temps.

Els que s’omplen la boca de les maldats de la dreta catalana, volen viure sota el jou de la dreta castellana, molt més corrupta, irracional, insensible i salvatge que la dreta catalana.

Per cert: Davant el “tots són corruptes” cal dir clarament que ERC no ho és, no té casos de corrupció i ha renovat la cúpula dues vegades. Cal dir clarament que les CUP no ho són i renoven periodicament la cúpula. I cal dir que C’s tenen una llarga llista de casos i Podemos ja ha tingut més sospites i irregularitats que la suma d’ERC i les CUP en tot un segle de CNI investigant-los.

b) “Les retallades són el mal i caldria fer una altra mena de polítiques expansives.” Les retallades Mas no eren evitables. Simple. Sense la independència no es pot ingressar ni un duro més, ens roben els nostres estalvis i no tenim les eines d’estat per negar-nos a pagar el deute o tenir una política expansiva. Sense la independència, un augment de deute hagués comportat la desaparició de l’autonomia. Sense independència no es poden modificar els impostos ni tenir un sistema fiscal més eficient amb les classes altes.

Si no vols la independència, vols les retallades. Podem Catalunya vol les retallades. És possible que a molts altres ens vagi bé que el pressupost no es dispari, però el que és evident al 100% és que els unionistes, per definició matemàtica, estan a favor de la restricció pressupostària.

c) “Existeix encara un bri d’esperança per trobar un encaix amb Castella.“. Qualsevol futura Espanya fraternal passa per la independència. Aquest és un altre punt fonamental. Potser el més important.

Cal que quedi clara una cosa, que és contrainutitiva però tremendament clara. Els federalistes de debó són independentistes. Els confederalistes de debó són independentistes. Els autonomistes de debó són independentistes.

Qualsevol mena d’organització de l’estat espanyol que passi per una distribució de poders entre la Generalitat i Madrid, passa INDEFECTIBLEMENT per la independència.

Tenim proves suficients TOTS, independentistes i unionistes, per saber amb certesa que qualsevol acord al que es pogués arribar amb Castella, sinó passa per la INELUDIBLE INDEPENDÈNCIA, serà circumstancial i traït en el moment que els sigui possible.

NOMÉS si Castella accepta que Catalunya hi és perquè vol, es pot negociar un repartiment de poders just i a llarg termini. Fins i tot aquells repartiments en els que Catalunya cedeix una part important de sobirania, com l’autonomisme. Castella només acceptarà que Catalunya hi és perquè vol si hem estat independents, ni que sigui unes hores.

QUALSEVOL UNIONISTA de bona voluntat ÉS, per definició, INDEPENDENTISTA. Els únics que no són independentistes són els submissionistes (aquells que volen posar-se a les ordres de Madrid sense condicions) i els colaboracionistes que tenen por a perdre alguna cosa i els és igual la societat en la que viuen.

És evident que hi ha més arguments, però us deixo aquests.

També és veritat que hi ha molta gent impermiable als arguments, perquè només senten el que els diu La Sexta i els seus esquerranosos de pà sucat amb oli, Telecinco o el Cuní. Que no ens llevi el son. Si no podem fer-los arribar el missatge, és que no podiem.

Però no defugim el diàleg, perquè som nosaltres els que tenim raó. L’opció d’esquerres que no és independentista no és d’esquerres. No és opció. L’opció identitària que no és independentista és covarda i submisionista, perquè qualsevol mena de reestructuració de l’estat estable passa per la independència. L’unionisme que cerca l’encaix ha de ser, necessàriament independentista.

Si ERC s’acosta a BeC o CDC manté UDC aprop és perquè els nostres arguments són molt superiors. I quan hi hagi molta gent convençuda en aquests fronts, caldrà anar a buscar més gent al PP, i al PSC. I a C’s.

Tots els objectius que els han dit que són més importants que la independència, només es poden defensar desde la independència. I si aconseguim que la gent ho raoni, hauran d’arribar a aquesta conclusió. Necessàriament.

Però cal que ho mirem tot amb alegria i optimisme. Amb l’actitud del Barça quan surt a jugar la final de la copa d’Europa. Amb la tranquilitat de qui sap que pot perdre, però que si juga amb il·lusió i alegria, en condicions normals, guanyarà.

Ahir ja explicava en aquest post que anem molt bé. Avui m’agradaria continuar aprofundint una mica en la realitat, perquè em sembla que el nostre pessimisme habitual ens porta a veure fantasmes on no n’hi ha.

Tant és el pessimisme que respiren alguns comptes de twitter que fins i tot he arribat a pensar que alguns d’ells deuen estar sucats pel CNI per injectar-nos pessimisme via xarxa.

Tant li fa.

Fa molts anys Isaac Asimov va sorprendre el món amb un concepte per Freaks anomenat Psicohistòria. A la saga de Les Fundacions Asimov teoritza un món en que els grans moviments socials són absolutament inevitables i una ciència, la psicohistòria, que és capaç de modelar aquests moviments fins a l’extrem de poder calcular quines palanques els acceleren o els frenen.

Bé, en aquests últims anys estem veient la psicohistòria en el seu màxim esplendor.

Estem decidint quin serà el curs que prendrà el país, i aquest curs el decidirem mitjançant un mandat democràtic refrendari.

El que teoritza la imaginària psicohistòria és que les corrents de fons passen, tot i que ens costi de veure si ens fixem només en les onades.

No podem preveure les onades, perquè les generen milers de caps pensants i un cap no pot preveure què faran tots els altres caps. Però la corrent de fons sí que és previsible.

Per exemple, en el procés cap a la independència, CiU, PSC i ICV tenien un problema que ERC, CUP, PP i C’s no tenien. La negativa a fer referèndums portava a les plebiscitàries, i les plebiscitàries els obliguen a definir-se sobre el fet nacional.

Aquest és el mar de fons. Després, les onades, el com es fa, és impredectible. És interessant, perquè té conseqüències pels agents, però no és fonamental.

Per exemple, CiU ha deixat assentar el tema i ha vist com amb el temps podia focalitzar el submissionisme en UDC, i deixant-ho assentar més, ha acabat precipitant en la meitat d’UDC. I ni això, perquè el plà aprovat per la direcció d’UDC és independentista. Un independentisme light i abocat a perdre, però independentista. Propi d’una part de la població que ja ha entès que hem de saltar, però que encara s’intenta agafar a la corda inexistent de l’acord institucional amb Castella.

En el cas del PSC, han fet una lluita fraticida per la marca, que ha portat a que els submissionistes se la quedessin, però ja totalment devaluada per sempre més.

A ICV es van ficar en el carreró sense sortida d’exigir un referèndum impossible que els convertia d’idealistes a botiflers. La solució eventual que han trobat és barrejar-se en un poti-poti de corrents (CUP, Podem, ICV, PC, Colauistes,…) que acabarà emergint en dos blocs, un netament independentista i l’altre més tebi. Segurament.

Onades. Però el fons és que s’està arribant al 27S2015 amb el panorama aclarit.

Un altre cas de psicohistòria és el de la decisió. El que havia de ser una pregunta es va convertir en una pregunta amb apartat doble (o triple, que el Sí-Abs era significatiu). Però la realitat va fer que la pregunta fós única, amb els Sí-Sí a una banda i els “no vaig a votar” a l’altra.

La llista transversal és la següent part de l’auca. En principi no podia ser, per raons clares i concretes, però l’actitud forasenyada de Colau-Ubassart-Fachin-Forcades negant a una part de la societat participar en la redacció de la constitució, pot fer que al final la llista que havia de ser de la dreta passi a ser la gran llista unitària.

Tot es mou. Amb grans onades que van d’una banda a l’altra. Amb grans capgirades i canvis sobtats de direcció. Però tot es mou en la direcció que toca.

Entenc que d’aquí surt el pessimisme. De la gent que es queda aturat indignat amb la forma que ha pres una onada en concret, sense adonar-se que no és la onada el que importa, sinó la marea que va per sota.

Ahir donava dos punts de reflexió per veure tant bé com anàvem. Avui en dono tres més: A València tenen un alcalde nacionalista valencià. A Palma tindran un alcalde independentista. A la meitat de rotondes del país hi ha hissades estelades.

Salteu cinc anys enrere i penseu en el que us he dit. Ho imaginàveu possible?

Anem bé. I hem d’estar a l’ofensiva per aconseguir més vots, no a la defensiva. Però això tocarà un altre dia.

En els últims dies noto un excés de nerviosisme a la consciència global que és Twitter. Una gran quantitat de piulaires sentencien sobre allò que (segons ells) hagués hagut de fer ERC i haguessin hagut de fer els altres, en general, amb una gran angoixa pel futur.

Bé, a mi em sembla que hem de començar a tenir clar que anem molt bé. Molt bé. I que ara per ara, tal i com anem, només podem fallar nosaltres. No els partits, sinó nosaltres.

El que estem a punt de fer és molt similar a un gran salt. Un salt endavant d’aquells que fan por, por de caure. Un salt d’aquells que sabem que podem fer, però per fer-lo amb èxit necessitem només una cosa: que no ens tremolin les cames.

I perquè no ens tremolin les cames, el primer que cal és reconeixer i acceptar una cosa: Potser no ho aconseguirem. Ja està. No passa res. Ja som a dalt del trampolí, i potser caurem de cul i ens farem mal, però enrere no podem anar, així que tota l’atenció a saltar tan bé com sabem.

Cal tenir clar que potser no ho aconseguirem. Però també cal tenir clar que, si no ho aconseguim ara, no s’acaba el món ni Catalunya. Una de les certeses que tenim en aquest procés és que a la majoria absoluta del PP de Castella li queden 6 mesos, i en aquest temps no podran desmuntar-nos prou.

Dit això, cal que tinguem una altra cosa ben clara. Una cosa que em sembla que la consciència digital global tendeix a oblidar o obviar. No sabem en quin moment estem. No ho sap ningú. Sabem que evolucionem, però ningú sap exàctament en quin moment de l’evolució es troba la societat en el seu conjunt.

No estem ni tant enllà com ens agradaria ni tant poc com necessitarien els submissionistes. La victòria pírrica del Duranisme a la consulta d’aquest cap de setmana n’és una prova evident.

Cal recordar que només fa tres anys, el Duranisme va guanyar 80% a 20%. Han perdut 60 punts d’avantatge en 3 anys. I això que fa 3 anys el Duranisme reivindicava el No, i aquesta vegada han intentat reivindicar un sí difús o sí condicional.

Estem molt enllà. Però no sabem encara on. I com que no sabem on som, l’estratègia que es prefigura és l’adient:

A) CDC/LlistaMas-ERC-CUP tres candidatures clares pel trencament ja amb 18 mesos de procés.

B) Catalunya en Comú que pretén un procés constituent a l’espera de reafirmar-se d’aquí a 24 mesos.

C) Submisionistes barallats entre ells.

No sabem si la opció A suma encara majoria absoluta. Sabem que A duplica C. I també sabem que A o A+B governaran el 28S i que ho faran amb prou força gràcies a presentar 3 llistes uns i no sabem quantes els altres.

Hi ha qui creu que hagués sigut millor presentar només A i C a les plebiscitàries. Molta gent ho creu.

Aquesta gent no enten una cosa molt simple: Primer, els B estan a mitja transcisió entre C i A. I segón: Els A no decidim si els B es presenten. Com a molt podem decidir si els considerem amics o enemics. I és evident que els hem de considerar amics.

Hi ha qui creu que si A no aconsegueix la majoria absoluta el 27S2015, hem begut oli. Bé, en això us dic una cosa. No ve de 5 punts. Perquè al final de tot això continuem tenint una variable que no controlem, que és Madrid. I quan Madrid surti del seu enroc al desembre (si en vol sortir) veurem què fa B i quina part d’A torna a B.

Mentrestant nosaltres tenim unes eines poderossísimes. Estarem creant un estat nou, guanyi A o guanyi A+B. I a més els A tenim una certesa que cal que fem entendre a els B i els C: Qualsevol futur viable i interessant passa per la independència. Fins i tot el federalisme, el confederalisme i l’autonomisme. Perquè Espanya només serà si ho és des del reconeixement mutuu de les parts.

Així que, si us plau, deixeu-vos de pors i de donar voltes a tonteries com si és necessaria una llista única o no o si és imprescindible UDC junta o separada o qualsevol altra bestiesa. Tot això són detalls, però no són, ni molt menys, fonamentals.

El que és fonamental és que omplim l’11S2015 la Meridiana i que veiem aquest procés amb energia i il·lusió. Que arrosseguem els indecisos amb la nostra energia i vitalitat.

I si l’A no aconsegueix majoria absoluta (que està per veure), llavors serà perquè els del B tenien raó i encara no estava tot tant cuït. Però com que B proposa més o menys el mateix que A, tranquils, que encara quedarà molta partida.

I quan algú es posi nerviós, només cal que es fixi en dos detalls: Sabadell té un alcalde d’ERC. Badalona té una alcaldessa de les CUP.

Repeteixo, perquè cal que captem el canvi brutal que ha fet aquest país: Sabadell, aquest bastió del socialisme unionista, té un alcalde d’ERC. Badalona, aquella ciutat del cinturó vermell que haviem donat per perduda totalment i sense remissió fa 10 anys, té una alcaldessa de les CUP, hereves pacífiques dels Maulets, MDT i Catalunya Lliure.

El guió no està escrit, i si ho està, ningú sap/pot llegir-lo encara. Però anem molt bé, i aniria perfecte que deixessim les pors al marge.

Durant aquests anys hem creat dos blocs, els independentistes-sobiranistes i els unionistes. Bé, em sembla que anomenar unionistes als que no són independentistes/sobiranistes és un error. I la raó és senzilla:

Qualsevol unionista ha de ser independentista.

Només hi ha una manera d’aconseguir un encaix de Catalunya dins de l’Estat Espanyol que sigui equilibrat, respectuós i durador. I aquesta manera és fer-ho des de fora. Des de la sobirania plena i la independència.

Tant se val si després aquest encaix és federal, confederal o autonòmic. El fet és que, si hom vol realment la unió espanyola, aquesta unió passa ineludiblement per la independència. Els unionistes, per tant, han de ser necessàriament independentistes. Els federalistes, els confederalistes i els autonomistes. Tots aquells que alvirin una Espanya unida i respectuosa amb les nacions/regions que la integren. Una Espanya sense tensions territorials.

El que reuneix, per tant, tots els actors contraris al procés no és l'”unionisme” si nó la voluntat de submissió a Castella en virtud d’una demografia desigual. El que iguala PSC, PP, C’s i Duran no és la voluntat d’unió amb Castella, sinó la voluntat de submissió esclava als dessignis de la meseta.

És la submissió el que els uneix.

Per tant, sembla lògic que en comptes de contar-nos entre independentistes i unionistes ens comencem a comptar entre sobiranistes i submisionistes, entenent que en aquests moments de la història, qualsevol projecte de futur passa inel·ludiblement per la execució de la sobirania en forma d’independència.

PS: Que quedi clar que personalment no crec que existeixi cap mena d’encaix amb castella que ens afavoreixi, ni des del sobiranisme unionista ni evidentment des del submisionisme. Però això sera un tema de discusió un cop haguem obtingut la independència i Castella ens l’hagi reconegut.

Abans que res, tot i que aquest text és clar i directe, i ataca l’argumentació tramposa d’ICV, Podem i l’òrbita que els acompanya i vota, he d’avisar que no vull pas enfrontar-m’hi.

No crec que hi hagi maldat en el plantajament erròni sobre el debat nacional. No obstant, això no treu que sigui radicalment erròni.

El tema és el següent:

Davant la conveniència que “els Comuns” (tots els grups que s’han presentat amb sigles tipus Guanyem o en Comú) s’afegeixin al pla de ruta per assolir la independència, la resposta d’aquests grups ha estat que estan d’acord amb “el dret a decidir-ho tot”.

En aquesta linia, han proposat fer una consulta ciutadana a Barcelona per saber si la ciutadania es vol afegir a l’AMI.

Tot plegat, una idea ben sonant però que ataca directament al nostre intel·lecte, perquè està plena d’incongruències. Simplement en remarco tres:

a) És evident que l’estat prohibirà aquesta consulta amb la mateixa diligència que va prohibir el 9N.

b) És evident que PPSC’s s’oposaran a la consulta i demanaran els seus seguidors que hi facin boicot exàctament igual que van fer amb el 9N. El NO, per tant, hi serà subrepresentat de la mateixa manera que ho esteu a la consulta feta pel govern del país.

c) La consulta ja es va fer, el 9N. Ja tenim resultats de la consulta. És evident que com a mínim tots els del SíSí (400.000 vots a BCN) volen que Barcelona s’afegeixi a l’AMI. No se m’acut cap raó per la que un votant del SíSí preferís votar No a l’adscripció a l’AMI. I a més, és d’esperar que tots els demòcrates barcelonins vulguin que Barcelona s’adscrigui a l’AMI simplement per un valor democràtic bàsic. El SíSí va guanyar.

A partir d’aquí, podriem parlar sobre la conveniència o no de fer una consulta i com aquesta consulta pot acabar afectant al calendari previst.

Però hi ha una dada més bàsica a tenir en compte amb tot el que hem dit.

A les passades eleccions municipals, els partidaris del No van posar 206.000 vots sobre la taula. El 9N, el SíSí a BCN en va posar 400.000. Encara que sumessim tots els vots de BeC al No (cosa evidentment absurda), sumen 382.000 vots, 20.000 vots menys que el SíSí.

Són fabes contades. El Sí suma 287.000 vots a l’ajuntament de BCN. És fàcil imaginar que els 130.000 vots que falten es troben entre els vots a BeC. Això donaria 130.000 vots pel sí i 46.000 vots pel NO/Abstencio. BeC va aconseguir 176.000 vots.

Siguem negatius. Imaginem que només el 40% del vot a BeC és independentista, tot i que les dades ens estan indicant clarament que el número s’acosta al 70%. Fins i tot així, el SíSí guanya folgadament.

És a dir, ara per ara existeixen prou dades absolutament objectives i escrupulosament democràtiques com per dir, sense cap mena de dubte, que la ciutat de Barcelona està a favor d’ingressar a l’AMI. No hi ha dubtes. No hi ha dubtes raonables.

És més: fins i tot si es planteja la necessitat d’una consulta ciutadana que sentencïi, mentre aquesta no arriba, l’alcaldable ha de considerar que el que preval són les dades objectives de que es disposen i aquestes dades indiquen clarament que el Sí guanya.

I no parlo d’enquestes. Parlo de consultes ciutadanes i eleccions.

BeC fonamenta el seu argumentari en que la ciutadania decideix. No només opina, sinó que decideix.

Molt bé. Doncs cal ser conseqüents. La ciutadania ha estat consultada dues vegades en els últims mesos. I entre els que van anar a votar a la primera crida i els que hi han anat a la segona, emergeix un mandat ciutadà clar i meridià: El poble diu que Barcelona s’ha d’integrar a l’AMI.

I si es vol fer un referendum que ratifiqui la decisió, em sembla molt bé. Recolzo l’opció per innecessària i absurda que em sembli. Però sempre amb el benentès que, mentre no arriba, preval la decisió ja presa i contada en número de vots.

Perquè si no es fa així, llavors estem davant d’una immensa impostura on aquells que diuen parlar en nom del poble mimetitzen l’actitud dels feixistes i la seva majoria silenciosa.

El poble decideix? Ja ha decidit, companys. Si voleu ho torneu a preguntar, però ara per ara ha parlat prou clar.

Moltes vegades ens ha semblat que Unió, finalment, s’havia regenerat. Però a l’hora de la veritat, els opositors al règim han estat escombrats i el màxim suport que han obtingut és el d’un terç dels votants.

És per això que ja alviro que el més possible és que el dia 15 guanyi el Sí a la pregunta de la direcció. I amb una diferència folgada.

Ara bé, també podria ser que es despertin d’una vegada, i se n’adonin que corren el risc de desapareixer si continuen posant el seu destí en mans del líder suprem. Que cap dels partits que han traït la ciutadania durant el procés seran tinguts en compte en el futur. Mai més. I que si bé el PSC pot perdre un 50% del seu suport i sobreviure, UDC desapareix si això passa.

Total, que el que volia dir, perquè em sembla molt irònic, és: Si l’independentisme d’Unió abraça el NO a la pregunta que es planteja, què farà el submisionisme? Deixarà que guanyi el NO i que això provoqui la substitució de la direcció per una de caire independentista? O recolzarà el SÍ per recolzar el gran líder?

Jo crec que recolzaran el SÍ. I tancaran files envers al líder.

O sigui que, irònicament, com qui no vol la cosa, els submisionistes (“unionistes”) d’UDC estan a punt de convertir-se en independentistes i no se n’hauran adonat.

La independència comporta un procés constituent. I la constitució es fa, necessàriament, a partir de la relació de forces existent en el moment d’iniciar el procés.

El gir a l’esquerra que va donar el país a les municipals (que no sembla haver tocat sostre ni molt menys) indica una cosa molt senzilla: O bé la dreta es dona pressa a accelerar el procés, o bé es trobarà una constitució molt més d’esquerres que el que desitjaria.

La sacsejada ha estat tant i tant forta que estem començant a veure uns moviments tectònics brutals. Potser acabaran en no res, però ja són indicatius del que passarà més endavant:

a) El PPC volent donar l’alcaldia als independentistes. Això no és anecdòtic. El PPC sap que la bandera de l’extremisme unionista li ha tret Ciudadanos, i també sap que, mentre mantingui la bandera unionista no rascarà vots de l’altre dels seus ressorts, el conservadurisme. Així que, com que a aquesta gent “namés” els importa la cadira, de cop han canviat d’enemic. Si fins fa uns mesos el seu enemic era l’independentisme, ara proposen i promouen un govern de Barcelona de CiU+ERC.

Em sembla que no hem centrat prou l’atenció en aquest punt. El PPC fa dos dies ha deixat de ser “antiindependentista”, i el PP de Castella, destrossat com està, no l’ha cridat a l’ordre.

b) El moviment de l’esquerra més extrema cap a l’independentisme. De moment les declaracions de BeC són sorprenents per molts de nosaltres, però no ho són per a la gent que conec que els ha votat o que en algún moment els ha pogut votar (i que van votar al 9N). El no nacionalisme s’ha tornat independentista, justament perquè si hom és no nacionalista, vol dir que pot canviar d’estructura estatal per criteris objectius, i a nosaltres ens sobren criteris objectius.

No podem pretendre, ara per ara, que Catalunya en Comú es presenti amb un programa plebiscitari. Però potser podem pretendre que es presenti amb un programa que explicitament digui que al desembre farem el referèndum definitiu i que si no ens deixen fer-lo proclamarem una DUI.

I potser podem aconseguir que Catalunya en Comú, sense definir-se totalment, recolzi majoritàriament posicions independentistes.

Si les dates són properes clares i inamovibles, potser hem d’endarrerir una mica el full de ruta de cara a encabir-hi un 10% més de població.

De fet, honestament, qualsevol federalista hauria de convenir que un projecte creïble de federació/confederació ibèrica passa indefectiblement per la declaració de sobirania plena que implica una DUI.

No dic que s’hagi de fer. Però sí que dic que hem de començar-ho a pensar seriosament.

Les coses s’han mogut molt des de diumenge. Es precipiten.

Ja quasi hi som però us l’avanço. Hi ha moltes probabilitats que Rajoy avanci les eleccions castellanes. Sempre ha estat una possibilitat probable, de fet. I mentre el molt honorable president no posi data a les nostres, en veritat, si Rajoy posa data, marcarà el calendari. Vull dir, que pot posar-les el 20S i llavors el 27S no podrà ser.

Bé, el fet és que si Rajoy mou la seva data, la propera polèmica estèril, tant nostrada, serà la de quan fer les nostres eleccions, abans, després o a la vegada que les castellanes.

A mi, ja us ho dic ara, m’agrada la idea d’anar a la vegada que les castellanes, presentant llistes separades al parlament i llista única a Castella.

Però sobretot, com que comprenc que hi ha pros i contres en totes les opcions, aviso: El que decideixin els que ho han de decidir, ben decidit estarà. I qualsevol de les opcions serà vàlida, legítima, i pensada pel bé comú.

PS1: Algú podria destinar una mica de temps a recollir declaracions del PP sobre la barbaritat que suposa avançar eleccions?

PS2: És totalment compatible el considerar que una opció és vàlida i pensada pel bé comú i a la vegada creure que aquesta opció invalida qui la fa per rebre el propi vot.

La declaració de Rajoy de fa uns dies, dient que el full de ruta obligava als catalans a deixar de ser espanyols i europeus, mereix una reflexió, perquè amb el nerviosisme del moment, Rajoy ens ha ensenyat una carta molt interessant.

Rajoy: “El full de ruta és dolent perquè obliga els catalans a deixar de ser espanyols i europeus”

O sigui que, segons Rajoy, la independència farà que deixem de ser europeus. És evident que això no pot ser. No podem deixar de ser europeus a no ser que migrem massivament cap a un altre continent, i fins i tot així, hom podria considerar que a nivell cultural ho continuariem sent.

No deixarem de ser europeus sota cap circumstància, perquè la condició d’europeus ens l’otorga la posició que ocupa el nostre tros de terra al mapa. I aquesta posició al mapa i el contacte amb cultures veines, moltes d’elles també europees, no només ens assegura la condició d’europeus, sinó també el caràcter europeu.

No deixarem de ser europeus, encara que Castella se sortís amb la seva i ens treies de la unió europea i de totes les organitzacions pana-europees que vulgueu. La condició d’Europeu, com la condició de terrícola, no té relació amb la pertinença a una organització com la UE o Nacions Unides.

Això, suposo, és evident per a tothom.

Però el que m’agrada de la frase del Rajoy és que la condició inalienable d’Europeu ens permet explicar la condició inalienable d’Espanyol.

Espanyols són els pobles que habiten la península ibèrica. Punt. Com Escandinaus són els pobles que habiten la península escandinava i voltants.

El detall que existeixi un estat que s’anomeni Reino de España (i que no sabem si continuarà existint un cop haguem declarat la independència) és només un detall. Igual que existeix una federació anomenada Unió Europea o podria existir una federació escandinava amb tots o una part dels països escandinaus.

Els pobles d’europa que no formen part de la unió europea no deixen de ser europeus, si no volen. Els catalans que no formarem part del Reino de España no deixarem de ser Espanyols, si no volem. Espanyols lliures, això sí.

L’espanyolitat de la nació catalana dependrà de la voluntat de la societat catalana, i els castellans poca cosa hi tenen a dir, sinó res.

Si la Catalunya independent, fruit de la seva llibertat, decideix encarar el seu destí cap al nord i cap al món, és possible que poc a poc vagi sent menys i menys espanyola, ententent l’espanyolitat com el que és, una arrel cultural compartida amb els veïns i una posició determinada al mapa.

És el mateix que li passa al Regne Unit, o Islàndia o Turquia. O Eslovàquia o Bielorússia. Decideixen cada dia en cada acció i en cada esdeveniment cultural si són més o menys europeus.

En canvi, si la Catalunya alliberada acaba liderant els pobles de la península, llavors serà espanyolíssima, i pertànyer al regne d’Espanya serà absolutament irrellevant. És evident que Suïssa és europeíssima, culturalment i política. Pertànyer o no a la UE no la fa més o menys europea.

Catalunya serà tant o tan poc espanyola com Catalunya vulgui. I em temo que serà molt més espanyola del que molts voldriem, tot i que, des de la independència potser no fa tanta mandra. Sempre hem tingut vocació de lideratge (que no d’imperi).

El que no serà és Castellana. Això sí que no ho tornarem a ser mai més.

Miquel Iceta no és necessàriament heterosexual. Suposo que molts dels que llegiu això ja ho sabeu, ja que fou el primer diputat català que sortí de l’armari. Però també pot ser que alguns de vosaltres ho desconeguéssiu, perquè a Catalunya d’això no en fem qüestió. Cap ni una.

En fem tan poca qüestió que ningú ha posat, fins ara, aquest punt sobre la taula. Ni en el comentari més indirecte de la tertúlia més exaltada. No és rellevant per la seva tasca i punt.

I això ens honora i per tant, em deshonora personalment escriure aquesta entrada fent-ne referència.

Però és que ahir, escoltant el discurs de Miquel Iceta a “l’Oracle” de Catalunya Ràdio, només em venia aquest punt al cap.

Es veu que Iceta està molt preocupat, no sigui que el procés acabi esclafat per la maquinària de l’estat. Ens diu que, per si de cas l’estat volgués reprimir-nos, més val que no siguem persones lliures. Que la història demostra que d’altres vegades no ens ha anat bé.

Que la llei és la llei, i s’ha de complir. Si de cas, somniar a convèncer els altres que algun dia la canviïn, però ja està.

I, és clar, jo penso: Quina vergonya per al moviment. Quanta gent ha estat reprimida, quantes lleis s’han dictat en la història en contra de l’homosexualitat. Quanta gent ha hagut d’amagar els propis fills i ocultar les seves estructures familiars per por que la llei no els prengués les criatures. Quanta gent ha hagut de pretendre que vivien separats perquè la llei no els permetia viure junts. Quants homes i dónes durant aquests últims centenars d’anys han hagut de lluitar contra la llei, fora de la llei,  per aconseguir, finalment, que aquest detall no fos més que una característica curiosa, de la que no se’n fa esment.

Tota aquesta gent ha viscut en contra de la llei. En països democràtics i no democràtics. Sempre. Ha viscut contra la llei que els impedia ser com volien ser. Com havien de ser. Tota aquesta gent ha estat sempre conscient que per sobre de la legalitat hi ha valors que no són renunciables.

I no puc deixar d’imaginar el discurs de Miquel Iceta a l’independentisme aplicat fa 40 anys a la onada de llibertat sexual que ens ha dut a la normalitat. “Més val que no reclamem drets per als homosexuals, no sigui cas que vingui la santa inquisició i ens cremi, que ‘la història demostra’ que sempre acaben així les coses”. “Sobretot no ens saltem la llei, si la llei diu que ens està prohibit estimar, ja intentarem convèncer el Papa que la canviïn, però mentrestant, no estimeu a ningú.” “A mi em preocupen les manifestacions en favor de la llibertat sexual, no sigui que algú acabi a la presó”. I anar fent.

No m’agrada fer esment de la preferència sexual d’algú ni per fer un apunt com aquest. De fet, ni tan sols crec que sigui correcte o justificable fer-ho. Però quan veig algú que gaudeix plenament d’una llibertat atorgada per centenars d’anys de lluita cruenta dels que l’han precedit dir el que diu, se’m remou l’estómac.

Avui llegíem les declaracions de la Dolors Camats ( la part independentista d’ICV ) criticant el full de ruta anunciat per CDC i ERC. Segons la Dolors Camats, el full de ruta “fa més petit el procés” i ja anuncia que se’n desmarcaran. Així, a priori, no fos cas que el partit decidís repensar-s’ho.

Això m’ha fet pensar amb una conversa que vaig mantenir aquest cap de setmana amb un amic, candidatable a una llista d’aquestes que s’estan creant del tipus Guanyem o “Barcelona en comú”. Un personatge amb fortes conviccions socials i trajectòria contrastable de lluita.

Aquesta persona, que es confessava independentista sense massa dubtes, també refusava “el procés”, pel que vaig entendre, per dues causes:

a) Perquè no era prou revolucionari ( és liderat per l’anticrist ).

b) Perquè a parer seu, no s’explicava amb claretat a la gent que el procés seria relativament traumàtic (que podia afectar a la nòmina). (*)

Crec que són les principals causes que es troben al cap de molts seguidors d’aquestes eines de representació.

Però són totalment errònies. I la raó és senzilla: És veritat que la independència no és gaire revolucionària. No ho és gens si ho comparem amb la voluntat d’aquests grups de canviar de dalt a baix tota la estructura social i econòmica i substituir-la per alguna cosa que no sabem ben bé qué és i que pot o no funcionar.

Davant del que proposa l’esquerra d’ICV, Guanyem, Podem i les CUP, que més o menys implica capgirar la nostra societat, canviar de fronteres és quelcom petit. Minúscul, m’atreviria a dir.

Ara bé, si una cosa tant majoritària i petita com canviar de fronteres els fa por, com poden pretendre que la resta de la societat els donem un full en blanc en un futur per capgirar el sistema?

Aquest és el principal problema. És un tema de donar i rebre. Si ara no col·laboren amb aquesta majoria ciutadana capaç de fer els murals més grans de la història i les cadenes de persones més llargues, com poden pretendre que d’aquí a uns anys podran demanar a la societat el salt al buit que pregonen?

En canvi, el més lògic és que col·laboressin amb la societat. Que presentessin dues llistes, ICV-Guanyem-Podem-Sí i ICV-Guanyem-Podem-No i que es posessin al capdavant del canvi.

Perquè només si ara es posen al capdavant d’un canvi petit i reversible com és el del canvi de fronteres legislatives, d’aquí a un temps podran exigir que els escoltem quan proposin la seva visió dels fets. Si no ens ajuden ara en una cosa tant clara, com ens podran demanar ajuda quan el salt sigui incert?

(*) A mi m’és molt difícil s’advertir a la gent dels problemes transitoris que es poden produïr, primer de tot perquè no crec que es produeixin. Segon, i sobretot, perquè em semblen absolutament circumstancials i intrascendents.

Un breu apunt del que ha passat a Andalusia respecte al que passarà a Catalunya.

a) Està bé que la marea C’s/P’s hagi picat primer contra Andalusia.

b) La participació ha pujat un 3%. El 14,84% de vot de Podemos s’explica pel desplaçament lateral del vot a IU (4,5%), PSOE (8.5) i PP. Però el vot desencantat, el no votant que havia de sortir de sota les pedres i enfonsar el sistema no ha aparegut més que en el 3%.

O, llegit d’una altra manera: Si el vot desencantat ha aparegut una mica més, ha estat per suplir l’abstenció parcial del votant tradicional. Un i l’altre és d’esperar que tornin a la seva postura en breu.

c) C’s ha pujat molt perquè el PP ha baixat molt. Moviment lateral a l’extrema dreta.

Andalusia: La resta de la dreta (PP+UPyD) perd 560.000 vots dels que C’s només absorveix el 66%. Perd 200.000 possibles votants.  A l’esquerra P’s genera 270.000 vots nous a més dels que estira de PSOE, IU i PA.

Hi ha una gran diferència entre generar 270.000 vots nous i perdre 200.000 votants.

Per a mi, la lectura és:

1) Cal que tinguem en compte que la inèrcia també intentarà mantenir les coses com estan a Catalunya el 27S2015.

2) Cal que tinguem clar que el missatge d’Er Periodico/LaVanguardia/TV3/Rac1 pel que l’onada sobiranista ha estat substituida per C’s/P’s és una mentida que intenta minar les nostres energies. Entre el que la gent diu que votarà i el que fà realment hi ha un gran salt.

Faig una mica més de reflexió sobre el primer punt d’ahir, perquè em sembla que és fonamental de cara a entendre les enquestes que vindran.

Imagineu que treballo per algú altre. I no. No hi estic bé. Fa molt temps que no estic a gust on treballo. Em sento poc valorat a la feina. Vull més. Així, en genèric.

Total, que he decidit que, o em donen el càrrec que balla, o marxo. Si en aquests moments algú em pregunta, els diré que no és qüestió de diners, que és el càrrec i el reconeixement que comporta, el que cerco.

Què voldria jo? Cobrar més, sí. Però també estar millor considerat. Una cosa i l’altra.

Només que a vegades hom ha de decidir, i llavors ho fa per un motiu o per un altre. Ens és més fàcil mantenir la resta de variables estàtiques i apostar-ho tot per un únic factor. No arribem a tant.

Total, que al final resulta que no m’han donat el càrrec. Ja estic pràcticament fora. Però com que a una part de mi li fa molta por marxar, he decidit donar-li una última oportunitat al cap. Li demanaré un augment de sou que respongui al que jo esperava cobrar a hores d’ara.

Si algú em preguntés en aquests moments, li diria que el càrrec no és important, que en puc prescindir mentre tingui un salari que correspongui amb el que jo penso que hauria de tenir.

I en aquest canvi de criteri ha passat una setmana.

Fa una setmana el sou no era important, només el càrrec. Una setmana després és el càrrec el que no és important. Només ho és el sou.

La veritat? El cert és que el que és important és el reconeixement, i aquest pot passar per un o per l’altre.

Bé, això, que passa al món empresarial, em sembla un símil del que passa al món polític amb la pregunta del Sí o del No. “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?”

Molta gent va anar a votar el 9N a favor del SíSí, no pas perquè volgués la independència de Catalunya, sinó perquè la mena de Catalunya que vol esdevé viable només amb la independència. I donat que la manera d’aconseguir el que volien era votant que volien la independència, això és el que volien. No és que ho volguessin. Més aviat ho volien voler.

En el nostre símil, passem de decidir el nostre futur immediat en funció d’un càrrec a decidir-lo en funció d’un sou. I això canvia del tot la nostra percepció i resposta a preguntes concretes.

En l’actualitat hem passat de decidir el nostre futur en funció d’una resposta a un referèndum a decidir-lo en funció d’una composició del parlament.

I això impacta directament a la resposta a la pregunta. “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” (pregunta incorrecta. La correcta seria: Creu que Catalunya ha d’esdevenir un estat independent?). Fa uns mesos la resposta a la primera pregunta era clarament un Sí, perquè la decisió que anàvem a prendre es fonamentava en la resposta a aquesta pregunta. Però ara les coses han canviat. Ara el que importa és a quina llista votarem. CDC, ERC, CUP o d’altres.

Si en el nostre símil tinguéssim manera de fer una enquesta neuronal, veuríem una caiguda espectacular en la voluntat de les neurones d’aconseguir un nou càrrec. “El souflé del malestar s’ha desinflat!!” Però només perquè la via per obtenir l’objectiu, el reconeixement, ha canviat.

El procés ha canviat la manera en que mesurarem el que farem. I és justament per això que un percentatge de la població ha decidit que pot dir que no vol la independència, però que votarà ERC,CDC o la CUP a les eleccions del 27S. Perquè es pot no voler la independència però creure fermament que és totalment imprescindible.

Veig certa desconfiança i derrotisme en el sector independentista que, sincerament, no puc compartir. L’últim sondatge del CEO, que atorgava 48% al NO per 44% al SÍ s’ha rebut com si s’acabés el món. Bé, estic molt en contra d’aquesta manera de veure les coses. Aquí i ara plantejo unes quantes dades per l’anàlisi:

1) És evident que la gent sap que la independència la decidiran les eleccions i no una pregunta binària directa. És normal, per tant, que molta de la gent que votarà Sí a la independència votant CDC, ERC o CUP, davant la pregunta no vinculant de si votaria Sí a la independència, digui que No. Perquè aquesta pregunta ha deixat de representar una determinació per passar a representar un desig. Entra en la categoria de “vol vostè una Espanya Federal?”, i així ha de ser llegida.

És fonamental que no ens fem trampes al solitari. No pot ser que el resultat d’una pregunta que ha deixat de ser definitòria i ha passat al nivell de l’utopic sigui considerat vàlid, perquè no l’és.

Tothom sap, i si no ho sap ara, ho sabrà el 27S, que si vota CDC, ERC o la CUP i aquests aconsegueixen majoria absoluta, declararan la independència.

I en això, CiU+ERC+CUP tenien 38% d’intenció de vot declarat, molt per sobre de la suma dels altres que és del 32% i sense tenir en compte que prop de la meitat d’aquests (P’s+ICV) no seran bel·ligerants amb la decisió presa pel parlament. 38% versus 17%. Aquest és el marcador actual.

És això el que conta, i en això anem guanyant. Abans del 9N, no tenia sentit tenir en compte quanta gent se sentia més catalana que castellana, o quanta gent volia una Castella federal, perquè al final el que contava era la pregunta. El doble Sí.

Ara passa exactament el mateix. No importa quanta gent voldria que no s’hagués de produir la independència i per tant diu NO a la pregunta sobre el seu panorama ideal. Ara el que importa és què votarà la gent. I en això, l’independentisme és majoria folgada, de moment.

2) Falten 6 mesos, no ho oblidem. Sembla que el procés ara és una olla de grills. A mi em sembla que no. Que la única cosa que passa és que s’està resolent el gran punt que quedava per resoldre: Quin serà el full de ruta fins a la declaració unilateral. I en això, les tornes estàven molt distants fa uns mesos. Moolt distants. Jo crec que s’estan acostant aquestes tornes i poc a poc quedaran clares. I si els moviments queden clars, i encara tenim de coll un parell de mesos, quatre mesos per donar un missatge de força i determinació són suficients. Al setembre les vacil·lacions de començament d’any sonaran a un record simpàtic, si tenim clar el full de ruta abans de l’estiu.

3) Estem respirant. L’independentisme va carregant piles, tranquils, estem respirant i observant com es desenvolupa tot. És necessari i convenient. El missatge a l’estiu ha de ser el que necessita el moment, i això només es pot fer si hi ha cert silenci i pots analitzar la posició dels indecisos.

4) La onada C’s P’s tocarà terra a les municipals. Aquest és un altre punt no prou valorat. C’s i P’s s’emportaran per davant el parlament andalús, i després uns quants ajuntaments importants de Castella. Però gràcies al canvi de data de les plebiscitàries, aquesta segona onada haurà tocat terra a les municipals, i encara està per veure si hi haurà una tercera onada el 27S o si la tercera onada arribarà a les eleccions a Castella la Gran.

Mentrestant, nosaltres ens anem carregant de raons que no teníem per les quals C’s i P’s no ens convenen. Sabem les corrupcions de C’s (Nart i Cañas en especial), sabem el que destil·la P’s amb els dirigents apel·lant a l’odi i cridant visques a la Guardia Civil i l’exèrcit castellà. Quan arribi el moment, i encara no l’és, la consciència digital global catalana es posarà en marxa i farà forat en aquells que s’han deixat convèncer per una exposició excessiva a Tele 5, la Sexta o A3.

Però encara queden 6 mesos. Anem bé.