L'ombra de l'hegemó

Avui llegíem les declaracions de la Dolors Camats ( la part independentista d’ICV ) criticant el full de ruta anunciat per CDC i ERC. Segons la Dolors Camats, el full de ruta “fa més petit el procés” i ja anuncia que se’n desmarcaran. Així, a priori, no fos cas que el partit decidís repensar-s’ho.

Això m’ha fet pensar amb una conversa que vaig mantenir aquest cap de setmana amb un amic, candidatable a una llista d’aquestes que s’estan creant del tipus Guanyem o “Barcelona en comú”. Un personatge amb fortes conviccions socials i trajectòria contrastable de lluita.

Aquesta persona, que es confessava independentista sense massa dubtes, també refusava “el procés”, pel que vaig entendre, per dues causes:

a) Perquè no era prou revolucionari ( és liderat per l’anticrist ).

b) Perquè a parer seu, no s’explicava amb claretat a la gent que el procés seria relativament traumàtic (que podia afectar a la nòmina). (*)

Crec que són les principals causes que es troben al cap de molts seguidors d’aquestes eines de representació.

Però són totalment errònies. I la raó és senzilla: És veritat que la independència no és gaire revolucionària. No ho és gens si ho comparem amb la voluntat d’aquests grups de canviar de dalt a baix tota la estructura social i econòmica i substituir-la per alguna cosa que no sabem ben bé qué és i que pot o no funcionar.

Davant del que proposa l’esquerra d’ICV, Guanyem, Podem i les CUP, que més o menys implica capgirar la nostra societat, canviar de fronteres és quelcom petit. Minúscul, m’atreviria a dir.

Ara bé, si una cosa tant majoritària i petita com canviar de fronteres els fa por, com poden pretendre que la resta de la societat els donem un full en blanc en un futur per capgirar el sistema?

Aquest és el principal problema. És un tema de donar i rebre. Si ara no col·laboren amb aquesta majoria ciutadana capaç de fer els murals més grans de la història i les cadenes de persones més llargues, com poden pretendre que d’aquí a uns anys podran demanar a la societat el salt al buit que pregonen?

En canvi, el més lògic és que col·laboressin amb la societat. Que presentessin dues llistes, ICV-Guanyem-Podem-Sí i ICV-Guanyem-Podem-No i que es posessin al capdavant del canvi.

Perquè només si ara es posen al capdavant d’un canvi petit i reversible com és el del canvi de fronteres legislatives, d’aquí a un temps podran exigir que els escoltem quan proposin la seva visió dels fets. Si no ens ajuden ara en una cosa tant clara, com ens podran demanar ajuda quan el salt sigui incert?

(*) A mi m’és molt difícil s’advertir a la gent dels problemes transitoris que es poden produïr, primer de tot perquè no crec que es produeixin. Segon, i sobretot, perquè em semblen absolutament circumstancials i intrascendents.

Un breu apunt del que ha passat a Andalusia respecte al que passarà a Catalunya.

a) Està bé que la marea C’s/P’s hagi picat primer contra Andalusia.

b) La participació ha pujat un 3%. El 14,84% de vot de Podemos s’explica pel desplaçament lateral del vot a IU (4,5%), PSOE (8.5) i PP. Però el vot desencantat, el no votant que havia de sortir de sota les pedres i enfonsar el sistema no ha aparegut més que en el 3%.

O, llegit d’una altra manera: Si el vot desencantat ha aparegut una mica més, ha estat per suplir l’abstenció parcial del votant tradicional. Un i l’altre és d’esperar que tornin a la seva postura en breu.

c) C’s ha pujat molt perquè el PP ha baixat molt. Moviment lateral a l’extrema dreta.

Andalusia: La resta de la dreta (PP+UPyD) perd 560.000 vots dels que C’s només absorveix el 66%. Perd 200.000 possibles votants.  A l’esquerra P’s genera 270.000 vots nous a més dels que estira de PSOE, IU i PA.

Hi ha una gran diferència entre generar 270.000 vots nous i perdre 200.000 votants.

Per a mi, la lectura és:

1) Cal que tinguem en compte que la inèrcia també intentarà mantenir les coses com estan a Catalunya el 27S2015.

2) Cal que tinguem clar que el missatge d’Er Periodico/LaVanguardia/TV3/Rac1 pel que l’onada sobiranista ha estat substituida per C’s/P’s és una mentida que intenta minar les nostres energies. Entre el que la gent diu que votarà i el que fà realment hi ha un gran salt.

Faig una mica més de reflexió sobre el primer punt d’ahir, perquè em sembla que és fonamental de cara a entendre les enquestes que vindran.

Imagineu que treballo per algú altre. I no. No hi estic bé. Fa molt temps que no estic a gust on treballo. Em sento poc valorat a la feina. Vull més. Així, en genèric.

Total, que he decidit que, o em donen el càrrec que balla, o marxo. Si en aquests moments algú em pregunta, els diré que no és qüestió de diners, que és el càrrec i el reconeixement que comporta, el que cerco.

Què voldria jo? Cobrar més, sí. Però també estar millor considerat. Una cosa i l’altra.

Només que a vegades hom ha de decidir, i llavors ho fa per un motiu o per un altre. Ens és més fàcil mantenir la resta de variables estàtiques i apostar-ho tot per un únic factor. No arribem a tant.

Total, que al final resulta que no m’han donat el càrrec. Ja estic pràcticament fora. Però com que a una part de mi li fa molta por marxar, he decidit donar-li una última oportunitat al cap. Li demanaré un augment de sou que respongui al que jo esperava cobrar a hores d’ara.

Si algú em preguntés en aquests moments, li diria que el càrrec no és important, que en puc prescindir mentre tingui un salari que correspongui amb el que jo penso que hauria de tenir.

I en aquest canvi de criteri ha passat una setmana.

Fa una setmana el sou no era important, només el càrrec. Una setmana després és el càrrec el que no és important. Només ho és el sou.

La veritat? El cert és que el que és important és el reconeixement, i aquest pot passar per un o per l’altre.

Bé, això, que passa al món empresarial, em sembla un símil del que passa al món polític amb la pregunta del Sí o del No. “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?”

Molta gent va anar a votar el 9N a favor del SíSí, no pas perquè volgués la independència de Catalunya, sinó perquè la mena de Catalunya que vol esdevé viable només amb la independència. I donat que la manera d’aconseguir el que volien era votant que volien la independència, això és el que volien. No és que ho volguessin. Més aviat ho volien voler.

En el nostre símil, passem de decidir el nostre futur immediat en funció d’un càrrec a decidir-lo en funció d’un sou. I això canvia del tot la nostra percepció i resposta a preguntes concretes.

En l’actualitat hem passat de decidir el nostre futur en funció d’una resposta a un referèndum a decidir-lo en funció d’una composició del parlament.

I això impacta directament a la resposta a la pregunta. “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” (pregunta incorrecta. La correcta seria: Creu que Catalunya ha d’esdevenir un estat independent?). Fa uns mesos la resposta a la primera pregunta era clarament un Sí, perquè la decisió que anàvem a prendre es fonamentava en la resposta a aquesta pregunta. Però ara les coses han canviat. Ara el que importa és a quina llista votarem. CDC, ERC, CUP o d’altres.

Si en el nostre símil tinguéssim manera de fer una enquesta neuronal, veuríem una caiguda espectacular en la voluntat de les neurones d’aconseguir un nou càrrec. “El souflé del malestar s’ha desinflat!!” Però només perquè la via per obtenir l’objectiu, el reconeixement, ha canviat.

El procés ha canviat la manera en que mesurarem el que farem. I és justament per això que un percentatge de la població ha decidit que pot dir que no vol la independència, però que votarà ERC,CDC o la CUP a les eleccions del 27S. Perquè es pot no voler la independència però creure fermament que és totalment imprescindible.

Veig certa desconfiança i derrotisme en el sector independentista que, sincerament, no puc compartir. L’últim sondatge del CEO, que atorgava 48% al NO per 44% al SÍ s’ha rebut com si s’acabés el món. Bé, estic molt en contra d’aquesta manera de veure les coses. Aquí i ara plantejo unes quantes dades per l’anàlisi:

1) És evident que la gent sap que la independència la decidiran les eleccions i no una pregunta binària directa. És normal, per tant, que molta de la gent que votarà Sí a la independència votant CDC, ERC o CUP, davant la pregunta no vinculant de si votaria Sí a la independència, digui que No. Perquè aquesta pregunta ha deixat de representar una determinació per passar a representar un desig. Entra en la categoria de “vol vostè una Espanya Federal?”, i així ha de ser llegida.

És fonamental que no ens fem trampes al solitari. No pot ser que el resultat d’una pregunta que ha deixat de ser definitòria i ha passat al nivell de l’utopic sigui considerat vàlid, perquè no l’és.

Tothom sap, i si no ho sap ara, ho sabrà el 27S, que si vota CDC, ERC o la CUP i aquests aconsegueixen majoria absoluta, declararan la independència.

I en això, CiU+ERC+CUP tenien 38% d’intenció de vot declarat, molt per sobre de la suma dels altres que és del 32% i sense tenir en compte que prop de la meitat d’aquests (P’s+ICV) no seran bel·ligerants amb la decisió presa pel parlament. 38% versus 17%. Aquest és el marcador actual.

És això el que conta, i en això anem guanyant. Abans del 9N, no tenia sentit tenir en compte quanta gent se sentia més catalana que castellana, o quanta gent volia una Castella federal, perquè al final el que contava era la pregunta. El doble Sí.

Ara passa exactament el mateix. No importa quanta gent voldria que no s’hagués de produir la independència i per tant diu NO a la pregunta sobre el seu panorama ideal. Ara el que importa és què votarà la gent. I en això, l’independentisme és majoria folgada, de moment.

2) Falten 6 mesos, no ho oblidem. Sembla que el procés ara és una olla de grills. A mi em sembla que no. Que la única cosa que passa és que s’està resolent el gran punt que quedava per resoldre: Quin serà el full de ruta fins a la declaració unilateral. I en això, les tornes estàven molt distants fa uns mesos. Moolt distants. Jo crec que s’estan acostant aquestes tornes i poc a poc quedaran clares. I si els moviments queden clars, i encara tenim de coll un parell de mesos, quatre mesos per donar un missatge de força i determinació són suficients. Al setembre les vacil·lacions de començament d’any sonaran a un record simpàtic, si tenim clar el full de ruta abans de l’estiu.

3) Estem respirant. L’independentisme va carregant piles, tranquils, estem respirant i observant com es desenvolupa tot. És necessari i convenient. El missatge a l’estiu ha de ser el que necessita el moment, i això només es pot fer si hi ha cert silenci i pots analitzar la posició dels indecisos.

4) La onada C’s P’s tocarà terra a les municipals. Aquest és un altre punt no prou valorat. C’s i P’s s’emportaran per davant el parlament andalús, i després uns quants ajuntaments importants de Castella. Però gràcies al canvi de data de les plebiscitàries, aquesta segona onada haurà tocat terra a les municipals, i encara està per veure si hi haurà una tercera onada el 27S o si la tercera onada arribarà a les eleccions a Castella la Gran.

Mentrestant, nosaltres ens anem carregant de raons que no teníem per les quals C’s i P’s no ens convenen. Sabem les corrupcions de C’s (Nart i Cañas en especial), sabem el que destil·la P’s amb els dirigents apel·lant a l’odi i cridant visques a la Guardia Civil i l’exèrcit castellà. Quan arribi el moment, i encara no l’és, la consciència digital global catalana es posarà en marxa i farà forat en aquells que s’han deixat convèncer per una exposició excessiva a Tele 5, la Sexta o A3.

Però encara queden 6 mesos. Anem bé.