L'ombra de l'hegemó

La gran excusa dels opresors és que la constitució castellana no permet la secessió dels pobles. Ho fonamenten en tres articles de la constitució. El millor és que, en veritat, no són els artícles els que no la permeten, sinó la lectura que en fan. Mireu si nó.

(segueix)

Article 1.2 “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.”

És el poble el que reté la sobirania. Però enlloc diu que hagi de ser de manera unitària. De fet, és evident que no és de manera unitària. Cada municipi escull els seus representants i cada comunitat autònoma els seus. De fet, fins i tot cada provincia escull els seus representants al parlament castellà. La sobirania resideix en el poble, i és aquest mateix poble el que pot decidir sobiranament com afrontar el seu futur. Sigui formant part d’una unitat o sigui separant-se en dues o més unitats. Per mutu acord o no. Perquè la sobirania resideix en el poble. I és el poble que decideix.

Article 2 “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.”

La constitució es fonamenta en dues coses. La unitat del territori i la monarquia. Això vol dir que no es pot ser republicà? No, que va. Això vol dir que si algun dia el poble sobirà decideix deixar de ser una monarquia i passar a ser una republica aquesta constitució deixarà de tenir vigor i se n’haurà de crear una altra. Potser aquesta altra simplement serà la mateixa eliminant els punts que fan referència a la monarquia i incorporant-hi l’estructura republicana. Potser aquesta altra serà radicalment diferent. Qui ho sap. Però aquest article només diu que, un cop es dissolgui la unitat “nacional” cal refer la constitució. I en veritat, si no es vol canviar res, això ho poden resoldre en 24 hores, tornant a refrendar la mateixa constitució un cop haguem marxat, si volen.

Article 8.1 “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.”

Defensar no vol dir imposar. Vol dir defensar. Defensar contra un enemic exterior o un enemic interior. Què és un enemic interior? Qualsevol grup de persones que, sense tenir el recolzament del Poble Sobirà atempti contra l’ordenament democràtic. Un cop d’estat. Però resulta que una declaració de sobirania i una eventual declaració d’independència del poble català, refrendada pel poble de catalunya, no és un enemic interior, perquè és el poble sobirà, que reconeix la constitució castellana, qui decideix. Perquè el poble és sobirà i està per sobre de la constitució castellana, com resa específicament i clara l’Article 1.

O sigui que aquí teniu la ironia. La propera vegada que algú us digui que la constitució castellana (diran espanyola) no permet la independència de Catalunya, ja els podeu dir que us l’heu llegit i que no ho veieu per enlloc.

Castella s’enfonsa, i si no som capaços de fer un cop de cap tots plegats i crear una agència tributària potent que recapti els nostres impostos, nosaltres anirem darrera.
Ara per ara no sé si sabrem reaccionar. No crec que ho sàpiga ningú. No sé si anem massa lents o anem amb la velocitat addient. No sé si aquesta guerra la guanyarem ni si hi havia alguna manera diferent de guanyar-la o de perdre-la.

I tampoc soc economista. Però intueixo (i crec no equivocar-me) que el problema de castella tenia fàcil solució.

(segueix)

Quin és el gran problema castellà en aquests moments? Vivien en una mentida, la bombolla immobiliaria. Molta gent dedicada directa o indirectament al món de la construcció firmava absurdes hipoteques. Una allau immigratòria sense estudis superiors va acompanyar la bombolla.

I ara tenen uns bancs que no funcionen, una moneda que no poden devaluar i una població inmigrada i autòctona que no sabrà reconvertir-se. Sobretot la població autòctona. Els bancs no tenen diners perquè les hipoteques no es poden pagar. Per cada hipoteca que no es paga, el banc necessita 50 hipoteques que es paguin que aixuguin la pèrdua. Quan un 8% de les hipoteques no es paguen, hi ha més a aixugar que hipoteques a donar. Game Over.

Per moderar les pèrdues els Bancs tendeixen a desfer-se dels pisos embargats. Però no poden, perquè el valor real dels pisos està molt lluny del valor hipotecat. Tant que si la morositat puja del 4% el sistema s’enfonsa.

Ara bé. Hi ha dues polítiques senzilles que combinades remuntarien les xifres d’atur i refarien l’economia en poc temps.

a) Decret d’abaratiment dels lloguers: D’un dia per l’altre totes les rentes dels lloguers d’espai queden dividides per la mitat.
b) Impost als pisos buits: Qualsevol pis buit dins les àrees de demanda d’habitatge rep un impost molt dur si no es presenta un contracte de lloguer. Es crea una agència que detecti contractes fraudolents.

Ja està. Amb aquestes dues mesures s’acaba el problema (es posen les bases perquè s’acabi). Primer perquè una part important de la població (els llogueters) passen a tenir més recursos i comencen a consumir. Després perquè les empreses tenen capacitat de moderar salaris sense que això afecti al poder adquisitiu comparat dels llogaters: són més competitives.

Els bancs hi sortirien guanyant. Perquè una economia reactivada faria baixar la morositat. I perquè si són forçats a lliberar a lloguer els habitatges, aquests habitatges generaran un actiu al banc que ara no té perquè intenta mantenir els preus dels habitatges tant alts com sigui possible.

És evident que la èlit dirigent castellana no és ni prou intel·ligent ni prou valenta com per engegar una mesura d’aquesta mena fins que sigui massa tard. Però, en tot cas, al meu entendre, aquesta seria una solució veritable al problema actual.

Ahir aquest personatge del PP va deixar anar que “Hi ha gent que vol fer la dació en pagament per comprar-se una vivenda més barata”. Però això no és el més greu. El que va dir mentint barroerament és que “tothom sabia què firmava quan va firmar la hipoteca” i que per tant, ara toca fer front al compromís.

És mentida. Simplement. Ras i curt. Mentida Vil en la que es fonamenta la gran estafa. Ningú no sabia que una hipoteca, a Castella i colònies, no és una hipoteca, sinó un crèdit personal. Això no ho sabia ningú perquè no ho sabia ni la directora de la meva oficina bancària. I dono crèdit que és una persona informada.

Quan vam firmar les hipoteques, tothom pensava que eren això, hipoteques. Una hipoteca sobre un be és, com el seu nom indica, un contracte pel qual, si no pagues, el banc se’t queda el bé i el deute queda tancat. Per això no hi ha hipoteques sobre cotxes. Perquè el bé es desvaloritza.

La gent pensava que una hipoteca, a l’estat, era una hipoteca. I cap Notari t’explicava que el que estàves firmant no era una hipoteca sinó un crèdit amb garantia del bé.

I aquí rau l’arrel de la gran estafa. Perquè si les hipoteques són hipoteques, llavors si el banc es vol autoenganyar pujant la valoració OFICIAL dels actius immobiliaris, és el banc el que corre el risc (segona part de l’estafa, pujar artificialment, mitjançant taxadors OFICIALS comprats a gran escala, la valoració OFICIAL dels actius).

Però si resulta que les hipoteques no són hipoteques sinó que són crèdits personals, llavors la TAXACIÓ OFICIAL FRAUDOLENTA és un robatori de grans proporcions pel que haurien d’anar a presó TOTS els directors de Bancs i els ministres d’habitatge de l’estat.

De fet, justament aquesta TAXACIÓ OFICIAL FRAUDOLENTA i aquesta OCULTACIÓ del que es firmava és el que justifica avui en dia que la dació en pagament amb efectes retroactius passi per sobre de la Sagrada Constitución en l’apartat que diu que no es poden fer lleis de caràcter retroactiu.

Si Castella fos democràtica, el pacte seria: O ens saltem la constitució o tots de pet a la garjola.

Els moviments que estem veient a CiU i l’intent de fer descavalcar el procés només indiquen una cosa. Saben que tenen les de perdre i que aquesta onada agafa inèrcia. I pretenen aturar-la ara, coneixedors que segurament ja és massa tard.

També sembla possible que en alguna conversa informal algú hagi comentat a algú altre que, si els donen temps, Castella reorientarà el seu missatge i permetrà la consulta.

És cert que el PP pot dir blanc allà on feia 3 minuts deia negre sense immutar-se. I també és cert que si el PP diu blanc, el PSOE quedarà en evidència i abaixarà el cap. I és cert que Europa preveu que Castella entri en fallida sense possibilitat de rescat el dia després que Catalunya se n’alliberi (cosa que, per altra banda, passarà igual si nosaltres ens hi quedem).

(segueix)

Si observem les dades, veiem que el PIB de castella (sense la colònia catalana) és de 850.892 MEuros. I el govern castellà gasta cada any 105.000 ME més dels que ingressa.

Quan Catalunya es desconecti de Castella, els caurà directament un 2,4% del PIB en forma de l’aportació “solidària” que fa Catalunya (20.000 ME). El dèficit se’ls dispararà al 12,5%. Però, a més a més, pots comptar que ses Illes i el regne de valència aniran darrera (potser no s’independitzaran, però marcaran condicions i límits de solidaritat grans). Si restes ses illes i valència, segurament, el dèficit de castella es dispara al 20%.

Totalment insostenible.

Europa ho sap, i Castella també. I és possible que hi hagi negociacions per veure com ho arreglen i que els pactistes i unionistes tinguin la voluntat de deixar-los temps perquè trobin una sortida da l’ecsocac.

Però cometen un grandíssim error: Castella ens trairà a la primera que pugui. Sempre ho ha fet. Amb nosaltres i amb tothom. A dins i a fora.

Avui en dia, amb un dèficit de 105.000 milions mantenen una xarxa de TGV i d’Aeroports molt superior a la dels països solvents d’Europa. Mantenen uns ministreris sense atribucions i un exèrcit que no es poden permetre. Es queden uns bancs que haurien hagut de traspassar als seus deutors franco-alemanys. Traeixen a la resta d’Europa mentre puguin. I la tornaran a traïr quan en tinguin ocasió.

Els pactistes del govern han de saber que Castella ens trairà a la primera que pugui. I com titubegin massa, els passaran per sobre. A ells i a tots nosaltres. S’asseguraran de prohibir per llei tot partit que no estigui a la dreta i a sota del PP i Ciudadanos.

És aquest l’error. Nosaltros a la nostra. Si Castella s’hi avé, perfecte. Si nó, seguim endavant. Perquè en veritat, és el seu problema. No el nostre. La nostra responsabilitat, si en tenim alguna, és vers a una colla de comunitats (andalusia oriental, regne de valència, aragó, Regne de Navarra, Portugal) que ara per ara no en volen ni a sentir a parlar de nosaltres. No pas amb Castella. Mai amb Castella.

Sembla que Castella ha decidit salvar els bancs en comptes de regalar-los als inversos alemanys. Encara que això s’emporti l’economia de l’Estat per davant.

El més irònic és que segurament, per voler salvar-los els matarà, i si els deixés caure se salvarien.

(segueix)

M’explico.

Els bancs tenen un negoci curiós. Demanen 100 i deixen 100. Tornen 102 a qui els ha deixat i cobren 105 a qui els ha demanat. Amb el 3% fan muntanyes de diners. Però perquè això funcioni, cal assegurar que el que li ha demanat 100 li torni aquests 100, perquè només que n’hi hagi un de cada 100 que no els torni el que els ha demanat, hi perden el 33% dels guanys!!!

En el cas de les hipoteques, per reduir les pérdues, poden posar a la venda el be que fou hipotecat. Així, si hi ha sort, el vendran per 80 i les pèrdues es reduiran en gran mesura.

Excepte, evidentment, si han fet una estafa i han forçat una sobrevaloració dels bens mitjançant tassadors oficials que responen directament i únicament als bancs. En aquest cas, com que els pisos només valen un 35% del valor que els bancs van pretendre que valien, per cada 1% de mora tenen un 20% de pèrdua.

I com que la mora es troba en el 8%, tenen pèrdues del 160%. O més, si tenim en compte que en les èpoques grasses no han estat aplicant un marge de beneficis del 3% sinó menor.

Ara, intentar abocar muntanyes de diners als bancs i evitar la devaluació dels béns immobles sembla ser la solució per salvar els bancs (si és que s’han de salvar). I això funcionaria si l’ecosistema fos obert. Però com que l’ecosistema és tancat, l’extracció de diners del sistema per donar-lo/deixar-lo/cedir-lo als bancs provoca que el sistema es debiliti i l’atur es dispari. I quan l’atur es dispara la morositat creix i els bancs empitjoren el seu estat.

Perquè el problema principal i únic dels bancs no és pas que no puguin vendre els immobles al 80% del seu valor contable, sinó que tenen una morositat del 8%!!!

Ara imaginem que el Gobierno Castellà, en comptes d’intentar mantenir infructuosament els preus inflats dels pisos, decidís rebentar-los totalment. Sense concessions. És fàcil. Un impost de 9.000 Euros per pis que hom es pot desgravar a l’IRPF. Només ens podem desgravar un sol impost, i només es pot evitar pagar l’impost si s’acompanya un contracte de lloguer. Pisos i locals.

L’objectiu? Aconseguir que el preu efectiu del lloguer es redueixi d’un dia per l’altre al 20%. Si no funciona, es puja l’impost.

La conseqüència directa d’aquesta mesura seria la caiguda brutal del preu de l’habitatge. Si llogar val poc, comprar ha de valer poc, també. Evidentment, en el balanç contable dels bancs això semblaria un desastre, perquè com hem dit, si tenen un 8% de morositat i els pisos valen un 20% del que han escriturat, per cada punt de morositat tenen unes pèrdues del 80%. Clarament insostenibles!!!

Excepte per un petit detall. I el detall és que, un altre cop, es tracta d’un ecosistema tancat. Si el preu de l’habitatge de lloguer cau en picat, molta gent que ara està pagant 600-900 Euros de lloguer, en cosa de pocs mesos, començarà a tenir poder adquisitiu. Molta. Molta gent que ha hagut de tancar la paradeta perquè no podia pagar lloguers de locals de 600 Euros al mes, podrà tornar a obrir, o no tancarà. Molts.

Molts d’ells deixaran d’estar a l’atur i molts podran fer front a les hipoteques a les que ara no poden fer front. Els negocis que funcionen podran contractar més gent perquè no hauran de fer front a preus de lloguer immensos. El senyor Florentino es quedarà amb el cul a l’aire (que ja ho està) perquè mai podrà vendre els pisos que té ni pel 40% del que li van costar (tampoc pot ara), però la morositat es reduïrà, i, per tant, per molt que els bancs no puguin vendre els actius, perquè no valen res, no necessitaran vendre’ls perquè se’ls reduirà la morositat.

O sigui, intentar salvar els bancs mata els bancs. Intentar salvar les persones salva els bancs.

Ironies de la vida.

El país el farem entre tots. És perfecte que tots els sectors s’hi vagin afegint. L’antisistema anticapitalista ha de ser present al nou sistema, que segurament continuarà sent capitalista, i cal que obri una porta en el text constituent que recolzarà la societat actual per si és necessari utilitzar aquesta porta en un futur. El primer que redacti la nova constitució té molt de guanyat. I més val que comenci a redactar-la el poble que Abertis. A més, de retruc, quan Abertis vegi que es redacta la nova constitució s’afanyaran encara més a deslligar-nos de regalar el 60% dels nostres impostos. O això o desapareixeran. Totes dues opcions són bones.
(segueix)

Una de les derivades més interessant del procés d’alliberació nacional que estem vivint (i que s’accelera a passes agegantades) és que en sortirà un país nou. Nou i original.

No caldria. Només que un dia ens gestionessim els propis impostos i generessim les nostres estructures d’estat (previa independència), el salt qualitatiu del país seria impressionant. Del 25% d’atur saltariem en un any al 12% (un 8% del PIB suposa 2 mesos treballant de franc pagant-se la manutenció). S’acabarien les retallades i, amb la política exterior en les nostres mans seriem molt més eficients en la internacionalització de la indústria pròpia que es veuria forçada a Internacionalitzar-se per la simple desaparició del mercat castellà (no per boicot, sinó per crisi profunda).

Però els catalans no sóm així. No ens conformem en fer uns jocs olímpics, sinó que els reinventem i els fem millor que mai. No ens conformem a tenir un bon equip de futbol, sinó que el volem efectiu i bonic. No ens conformem a aprofitar que parlem la tercera llengua en número de parlants del món, si no que, sense oblidar-la, volem parlar i mantenir viva la nostra pròpia llengua.

I els catalans tenim una cosa extranya. Idees. Idees bones. Idees que posem a la pràctica. Reinventem la roda i l’acabem fent millor, quan gran part de les altres nacions donen per fet que ja està tot inventat.

No sé com ho fem i no crec que jo com a individuu sigui una de les persones que ho fa (tot i que m’agradaria creure que algun dia col·laboraré en una d’aquestes idees). Però el país inventa. Potser no tot el país. Potser són petites comunitats com les d’Arenys, Cardedeu, Palautordera, Girona, el Baix Llobregat, Sabadell, Terrassa, etc.

Però inventem. Vam inventar el parlament. Vam inventar el dret marítim internacional i les Llotges de Mar (200 repartides a la mediterrània) com a substitut de la típica i costosa ocupació imperial. Vam inventar o reinventar el federalisme en forma de Corona Catalana.

Vam inventar el Cobi. Els voluntaris olímpics. El Parlament. El Principat.

Vam inventar les consultes populars per secessionar-se.

I estic convençut que ara inventarem una constitució nova. Diferent. Funcional. Apassionant.

M’agrada que el projecte l’engegin els “nous independentistes”, com Na Teresa Forcades i l’Arcadi Oliver. Perquè necessitem molts cervells i moltes aportacions diferents.

És evident que l’independentisme tradicional té ideada una constitució desde fa temps. I també és evident que en algun departament d’un soterrani de La Caixa, una colla d’advocats n’estan dissenyant una perquè tot segueixi en mans dels mateixos.

Entre aquests 3 eixos i molts més, el text que en sortirà serà fruit de la imaginació. De les idees reflexives. La primera constitució i estructura estatal del s.XXI.

Potser soc molt optimista i porto el lliri a la mà. Però ho presenteixo. Això sortirà bé.

Primer de tot el disclaimer. No tinc cap mena de qualificació acadèmica que em permeti opinar d’economia. La única que tinc és la de la raó i una enginyeria en la que no hi havia ni una sola assignatura d’economia. Ara bé, vaig anticipar la bombolla i he estat evangelista de Santiago Niño Becerra, o sigui que, tinc un criteri econòmic, igual que el tinc polític i futbolístic.

(segueix)

El divendres passat, el consell de ministres de castella va anunciar un “nou” pla d’habitatges que bé podria haber estat firmat per la Xacó de “La Catalunya Optimista”. Si ho volguessin fer pitjor, no ho haurien aconseguit.

Totes les mesures presentades van en la linia d’espatllar encara més l’economia, i cap d’elles l’arreglarà.

El despropòsit es bassa en dos eixos:

a) Destinar una burrada de milions a donar ajudes a qui no pot pagar lloguers de màxim 600 Euros i que guanyin 1800 Euros màxim (afectant a 70.000 families de 7.000.000 amb dificultats, un 1%).
b) Destinar una altra burrada de milions a subvencions per fer xapuces de manteniment dels habitatges.

És a dir:

a) Intentar que no baixin els preus dels habitatges per mantenir l’estat agònic dels bancs.
b) Vendre-li a la gent que si espera una mica més el mercat de la construcció renaixerà, i així posar pals a les rodes a la imprescindible reconversió.

És insultant veure com es fan aquestes coses perquè hom es veu, massa burro com per entendre el que fan o els veu a ells massa burros com per no entendre-ho.

Imagineu si anirien cap a l’altra banda les meves mesures:

a) Anunciar que a partir del 1 de juny, tot habitatge buit i tota oficina espai que no estigui en lloguer passarà a tenir un nou impost de no ocupació.
b) Avisar que sortirà una nova fornada d’inspectors especialitzats en detectar fraus en el nou impost.

Ja està. Això rebentaria el mercat del lloguer i de retruc ajudaria a moltes més families que no pas la seva absurda chaconada. Però a més a més, irònicament, el principal beneficiat d’aquesta mesura serien…. ELS BANCS!!!

El problema dels bancs no és que els habitatges que es queden estiguin inflats de preu (per ells mateixos), el problema dels bancs és QUE TENEN MOROSITAT!! Si no tinguessin morositat no s’haurien de quedar els habitatges sobrevalorats!!!

Si posen al mercat els centenars de milers de pisos fins a rebentar-ne el preu de lloguer, i sobretot si rebenten el preu de lloguer dels locals comercials, de cop es generaran molts llocs de treball!!!

Primer perquè una part significativa de la societat (la que està a lloguer) disposarà de més poder adquisitiu.
Segon perquè es podrà continuar una devaluació interna que no afecti tant a la gent.
Tercer, perquè el teixit comercial està plegant perquè no disposa de prou moviment de caixa com per pagar… els lloguers!!! Si els lloguers baixen a 100 Euros, moltes microempreses reapareixeran i molta gent podrà continuar pagant… LES SEVES HIPOTEQUES!!!

Tot plegat, sembla tant senzill que hom dubta que els altres siguin tant tontos!!!

 

a) Intentar mantenir els preus dels pisos i lloguers