L'ombra de l'hegemó

Apple està cometent grans errors estratègics. Grans errors que li comportaran problemes, ja que la posició preferent que ocupen no l’estan aprofitant com haurien de fer.

Aquí en poso dos:

a) L’iWatch com a extensió exclusiva d’iPhone: Aquest és un error garrafal que demostra que no han entès la seva història. L’èxit contra pronòstic de l’iPod, precursor de l’iPhone, es basà en una estratègia no prou contemplada: L’aparició de l’iTunes per Windows. L’iPod, a diferència de la resta de productes i accessoris de la companyia, per primera vegada va colocar-se al mercat com a producte independent de la tecnologia del seu germà gran. No calia tenir un Mac per tenir un iPod. Amb l’iPhone van reproduïr l’experiment. No calia tenir un Mac per tenir un iPhone. I amb el temps van aconseguir (amb l’iPad) que ni tansols necessitessis un ordinador per gestionar l’iPad o l’iPhone.

Això va permetre que molta gent que no s’hagués comprat mai un iMac per tenir un iPhone, accedís a aquest últim. L’iPhone va aconseguir un percentatge altíssim del seu mercat, igual que l’iPad, i això va ajudar lleugerament els portàtils Mac amb el temps.

Ara, lluny d’haver entès l’encert, surt un iWatch que no és compatible amb Android/BlackBerry. És un moviment increïblement estúpid. Si el rellotge pogués interactuar amb d’altres plataformes, s’hagués convertit en el regal preferent de la propera temporada. Ara per ara, l’iWatch és a anys llum de la competència, no en capacitats, però sí en imatge de marca i imatge personal. Això, per a un rellotge, és fonamental. Tots els rellotges de pulsera del món donen l’hora. I els rangs de preus van entre els 5 Euros i els 30.000 Euros. El valor afegit pràcticament únic és justament la imatge.

Però de la mateixa manera que ningú es va comprar un Mac per comprar-se un iPhone, sinó que es van comprar un iPhone i llavors, uns quants van descobrint-se comprant un Mac, si el rellotge hagués estat parcialment independent de la plataforma del telèfon, molta gent hagués accedit a l’iWatch com a primer producte d’Apple, i amb el temps haguessin saltat a la resta de linies de la companyia.

b) El segon error increïble és la política de preus del MacPro. L’any passat, sense fer massa soroll, Apple va presentar l’ordinador del futur. Un ordinador de sobretaula silenciós i molt potent. El problema? La versió més barata d’aquest ordinador costa 3000 Euros. Sense pantalla, ni teclat, ni res de res. Així, els ordinadors de sobretaula d’Apple segueixen dues linies ben diferenciades. Tenim els ordinadors “de joguina”, els Mac Mini, entre 620€ i 1000€. Bones màquines, però que amb el reduït tamany fa por utilitzar per feines professionals de veritat. I després tenim els MacPro, que tenen preus entre els 3000 i els 8000€, i que només es poden justificar per a Workstations d’edició gràfica.

El preu dels MacPro no està relacionat amb el seu revolucionari disseny, sinó amb el màrqueting i la gamma de processadors que inclou, els més potents del mercat.

Altre cop, un error immens. Hi ha marge per a un Mac, amb carcassa silenciosa de MacPro i CPU potent però no extraordinàriament cara. I un preu que rondi els 1200 -2000 Euros.

Aquest error no és nou. Ja el van cometre amb els MacBook Air i van perdre 2 anys. Quan fa uns anys Apple va presentar els MacBook Air, en comptes de fer-los un 30% més barats que els MacBook, els van fer un 50% més cars. Resultat: Les vendes foren testimonials. Anys després, havent arreglat la política de preus, els MacBook Air van resultar ser els iniciadors de la categoria dels Ultrabooks, però per entre mig, van perdre tant de temps que no van servir per menjar-se mercat.

Ara els passarà el mateix. El dia que se n’adonin de l’error amb els macpro, hi haurà una bona colla de marques que estaran oferint formats similars, i hauran perdut l’avantatge.

No és que a mi m’hi vagi res, però m’indigna l’estupidesa d’algunes decisions.

Les declaracions extemporànies de Duran i Lleida d’aquest cap de setmana, en forma de piulades no s’entendrien si no és gràcies a la inestimable confessió del President Pujol al començament de l’estiu.

El President Pujol va destapar al començament de l’estiu la seva pròpia caixa dels trons. I fent-ho ens va revelar un punt del procés que no sempre queda clar: els draps bruts són una variable fonamental en el posicionament dels partits polítics catalans.

No podem entendre les declaracions dels partits polítics, especialment UDC i PSC sense tenir clar aquest aspecte. Aquestes formacions (i CDC) tenen molt a amagar. Moltíssim. Tanta porqueria guarden sota la catifa que arriben a preferir enfonsar els seus respectius partits polítics davant la possibilitat que algun dossier dels que guarda el sistema corrupte castellà vegi la llum. Perquè si veu la llum algun d’aquests dossiers, no només poden acabar amb el seu partit, sinó que poden acabar a la garjola.

Cal tenir en compte que la direcció d’Unió, i sobretot la direcció del PSC, no ha canviat. Són els mateixos que fa anys i panys que es reparteixen les cireres. Duran, Pellegrí, Sanchez Llibre, Salvador Sedó, Iceta, Chacón, Balmon, Zaragoza, Corbacho, Sabaté, Daniel Fernández, Joan Rangel, Teresa Cunillera, Montilla,… qualsevol cas de corrupció institucionalitzada entre el 1990 i el 2006 (en especial el desori del Fòrum 2004) els afecta directament.

Es veritat que CDC també manté uns quants històrics que hom pot suposar que tenen les mans brutes, com Felip Puig, però són molts menys i no tenen el control del partit que tenen els antics dirigents del PSC i UDC.

Hom podria pensar que el posicionament polític d’UDC i PSC, decantat cap a l’unionisme “at any means”, els salva d’estar a l’objectiu del CNI i dels aparells corruptes de l’estat, però no és ben cert. L’objectiu de Castella és fer rebentar el procés, i en qualsevol moment poden decidir que, per fer-ho, els interessa treure els xanxullos d’UDC.

I la única manera de que això no succeeixi és que en Duran, ara sí, ara també, exerceixi activament de gra al cul del sobiranisme.

Les declaracions extemporànies i repetides de Duran i Lleida, així com el posicionament de la direcció del PSC, els hem d’entendre en aquest sentit. Per sobre de la por a la pèrdua de poder i vots, i per sobre dels interessos de partit i país, està la por a que l’estat pugui fer publiques les seves vergonyes. Perquè aquestes vergonyes, tal i com està el pati, els poden portar a la presó de pet i sense l’indult corresponent del que històricament han gaudit els dirigents d’UDC.

I tot això ho veiem clar gràcies a la manera com el President Pujol ha enfonsat la seva imatge i la de la seva família per un cas menor de fa 34 anys que ha deixat al descobert els casos punibles i menyspreables de la seva dóna i fills.

Quan en Duran diu que es trenca el consens, en veritat, el que està és suplicant a l’estat castellà que no destapi allò que amaguen.

Ahir a la tarda corrien per Twitter i Whatsapp imatges de l’amfiteatre de Tarragona (amb un aforament de 800 persones) mig ple. Són imatges que va enviar la mateixa organització. Tot indicava que la concentració havia punxat estrepitosament. Els números que deien (4.000 o 7.000 persones) eren irrisoris, i evidentment, després que els mitjans castellans parlessin de 100.000 persones al centre de la plaça Catalunya el 12O2013, podíem pensar que el bluf havia estat sonat.

Avui però, hem pogut llegir a diaris no unionistes que a l’hora dels discursos l’amfiteatre estava ple de gom a gom, i que es va quedar força gent fora.

El col·lectiu Contrastant parla de 3.307 persones. Em sembla que, comptabilitzar 7.000 manifestants no és forassenyat, tenint en compte que sempre, sempre, s’inflen les dades de manifestants a qualsevol manifestació.

Quanta gent podem assegurar que hi havia ahir a Barcelona? 560.000 inscrits, més nens i jovent, més aquells que hi van anar sense registrar-se i els nombrosos que van registrar-se però no van rebre el correu, més tots aquells que pensaven anar a un tram que ja estava ple, i per tant no es van registrar, més la gent que va baixar al carrer sense samarreta, més aquells que es van apuntar a un autobús o un cotxe però no es van registrar, perquè ja s’havia registrat l’amo del cotxe… podem més o menys assegurar que érem com a mínim 1 milió.

És just admetre que si ens contem 1.800.000 permetem que ells es contin 7.000.

No hem de caure en la supèrbia. És molt més savi ser realistes.

7.000 persones és la xifra. I a favor d’ells cal contar que l’acte no l’organitzaven a Barcelona, sinó que obligaven a la gent de l’àrea metropolitana a desplaçar-se fins a Tarragona.

Quan la gent s’ha de desplaçar per manifestar-se, sobretot quan ho ha de fer fora de Barcelona, cada manifestant té molt més valor.

Perquè d’això es tracta. Un “manifestant” és diferent a “una persona que es manifesta”. Si la manifestació és lluny, o costa diners, o t’has de registrar abans (ni que sigui per reservar plaça a un autobús), si et demanen dades teves o de la gent a qui representes, o t’has de comprar una samarreta d’un color determinat, o has d’escollir una posició determinada en un tram concret, el número de persones que es manifesten per la mateixa causa és molt menor. El valor de cada manifestant en relació a la causa que representa creix.

Està bé que contem 7.000 persones. 7.000 persones de les que una part van desplaçar-se a Tarragona, amb les despeses pagades. 7.000 persones resultat de la crida feta per el PP, part del PSC, UPyD, C’s, PxC i diferents col·lectius feixistes.

7.000 persones en una àrea metropolitana de prop de 456.000 habitants, on és correcte especular que molta gent assistí sense desplaçar-se.

7.000 persones després que tots els mitjans castellans i els locals donessin cobertura a l’acte amb escreix.

7.000 persones de les que desconeixem quantes vingudes d’Aragó i quants Blavers.

7.000 persones quan la organització havia posat desenes d’autocars gratuïts des de Barcelona, Mataró i Sant Cugat i un tren a disposició dels assistents.

7.000 persones entre les que hem de comptar la direcció i agrupacions territorials de Ciutadans, la direcció i agrupacions territorials del partit popular i destacats dirigents del PSC, tant a nivell local com a nivell estatal.

7.000 persones i cap incident remarcable.

7.000 persones el dia que necessitaven ser-ne centenars de milers si havien de plantar cara al sobiranisme, just en el penúltim “tour de force” abans del 9N.

No hem de minimitzar les xifres que ens presenten. No perquè no ens calgui, sinó perquè la nostra força resideix en part en ser conscient de la realitat que ens envolta i no falsejar-la a conveniència.