L'ombra de l'hegemó

Sempre he tingut recança a considerar el MHP com una persona “fiable” per a liderar el procés. La raó d’això prové de la traïció del pacte Mas-ZP.

Us recordaré una mica com va anar. En plena negociació de l’Estafatutet del 2006, la societat civil va organitzar una de les majors mobilitzacions que es recorden, amb l’objectiu d’empoderar el parlament per fer front a l’estira i arronsa que tenia amb la cort de Castella.

Poques hores després d’aquesta demostració de força, s’anunciava un pacte entre el cap de l’oposició a Catalunya, Artur Mas, i el cap de govern de la cort castellana, ZP, certament, a la baixa.

Diu un provervi àrab que la primera vegada que algú t’enreda, ell n’és el culpable, però la segona vegada que ho fa, n’és un mateix el culpable.

Així que sempre he tingut presents aquells fets, esperant que arribés la segona vegada.

Ara però, començo a pensar que d’aquell pacte el MHP en va aprendre una cosa: “els tractats amb rostres pàlids sempre són paper mullat”. Aquell pacte a la baixa tenia una regla no escrita: el PSOE-PSC l’havia de defensar a mort. Era la línia vermella. En canvi l’esquerra castellana i la regionalista catalana se’n va inhibir, i encara va intentar durant mesos continuar laminant-lo.

Aquest és el punt negatiu. Guardiola també va fitxar Txigrinsqui. Ara, cal reconèixer al President que en cinc moments clau ha sortit amb cinc moviments d’una intel·ligència inaudita.

El primer fou quan va anunciar la seva retirada i va focalitzar les properes eleccions en el dret a decidir en comptes de la independència.

El segon, importantíssim, quan al debat d’investidura del 2012 va proposar fer una consulta al 2014 amb el compromís que, si li deixaven fer, ell garantia que mantindria el mandat fins al 2016, obrint la porta a que, sabuts els resultats, en 2 anys la cort castellana tingués temps de formular una oferta que desactivés en segona ronda el mandat sortit de la consulta.

El tercer fou la formulació de la pregunta doble, que va permetre una quadratura de cercle pràcticament impossible quant des d’una banda deien que només reconeixerien una pregunta amb més de 2 opcions i des de l’altre que només en reconeixerien una amb 2 opcions. I a sobre, la pregunta doble servia per guanyar força sí o sí davant Castella, ja que si no triomfava la segona part, amb la primera n’hi havia prou com per fer força des de dins l’estat. Simplement genial.

El quart moviment genial fou el N9N. Davant la dicotomia dels mortals, abandonar o trencar massa d’hora la baralla, apareix la proposta que coneixem del N9N que aconsegueix més vots pel SíSí que no pas vots afirmatius va tenir l’actual estafatutet.

I ara el cinquè moviment. Llista única sense presentar-se ell però amb la condició que si la lidera Junqueres, aquest no es torni a presentar d’aquí a un any i mig. Senzillament, genial. Extraordinari. Fins i tot la CUP s’hi podria afegir (si no fos que potser interessa que faci de contrapoder de Podemos).

PS: És extaordinari també aquest tros del discurs d’ahir. Un president que no defuig dels problemes ni els endolceix perquè sap que la majoria de problemes de la societat no s’arreglen només des de l’acció de govern i que negar-los només perquè un és al poder i n’és el directe responsable (que no culpable) només els engrandeix.

La conclusió és clara: ens falten instruments per construir el país que hauríem de tenir, i que molts volem i desitgem.

Aquest és el tema a partir d’ara. Llistes conjuntes o separades. I em sembla que “Podemos” (vagi per endavant, i al meu entendre, el pitjor que li pot passar al país avui en dia) n’és el desllorigador.

“Podemos” arrossega vot d’arreu. Bàsicament amb el mateix missatge trampós i autodestructiu que el PSC arrossega vots d’aquests que se n’havien anat a l’abstenció, a ERC o a C’s. Com és possible?

Bé, crec que el panorama no és bidimensional com ens tenien acostumats, sinó tridimensional. Als tradicionals eixos dreta-esquerra i l’eix nacional, se li ha incorporat un eix, potser el més important, el de la percepció de corrupció. Per això C’s i Podemos arrosseguen vots de PP i PSC. I també per això ERC arrossega una part important de vots de CiU i PSC.

L’eix de percepció de la corrupció és fonamental. I en aquest eix CiU està molt mal situada. I ERC no.

Aquest eix és fonamental a l’hora de destriar quina és la millor opció de cara a les plebiscitàries. I la percepció de corrupció és independent de la corrupció. C’s té casos de corrupció greus (com el de l’Eurodiputat Javier Nart) abans i tot d’arribar a tocar poder, però el seu votant els desconeix. ICV té al capdavant dos models de virtud (aparent) com en Raúl Romeva i n’Herrera, però la incorporació a Agbar dels seus ex alts càrrecs no els col·loca en una bona posició.

ERC no té cap cas de corrupció conegut important, i la ex-cúpula del partit s’ha apartat honestament de la vida pública publico-privada.

Finalment la CUP també està neta. I els sondejos li pronostiquen doblar diputats.

Segons aquest eix, hom podria preveure que l’opció més intel·ligent seria la de presentar-se per separat, amb dues llistes tant englobadores de la societat civil com fossin possibles i que CDC aprofités la circumstància per a fer totalment net del passat, fent saltar Felip Puig i tot aquell que pugui ser sospitós de convivència amb l’antiga manera de fer les coses, encara que siguin innocents.

CDC ha de ser conscient que no té ningú a la dreta, i que, per tant, té un topall a partir del que no pot perdre més vots. Però que a la vegada ERC té molta oferta al voltant, molta gent que mai a la vida votaria Mas, i que si percep que ERC es taca de corrupció (i de dreta) en la candidatura única, optarà per votar Podemos o PSC en comptes de votar la CUP, que és invisible per a molts d’ells.

En tot cas, que quedi clar: Allò que decideixin els protagonistes, sigui quina sigui la decisió, em semblarà bé.

Aquest post és de números. Perdoneu.

Els meus amics saben que quan em preguntaven quin seria un bon resultat per el procés participatiu del 9N sempre els deia que el límit eren 1.882.650 #SíSí.

1.882.650 és el número de vots favorables que va obtenir l’estafatutet del 2006(*). Si el podíem igualar o superar voldria dir que la independència contaria amb més suport que l’estafatut de fa 8 anys, cosa, al meu entendre molt important, perquè si d’un emana legitimitat democràtica, de l’altre (amb més vots i més recent) hom diria que també.

El recompte final del 9N fou de 1.861.753 vots(**), quedant-nos a 20.897 de la xifra màgica. Però tots els voluntaris sabem que molta gent no va poder votar per problemes amb el seu carnet d’identitat!!

Aquí és on pren gran importància els quinze dies de marge en els que les votacions resten obertes al Palau Robert i d’altres centres. La Liz Castro ha comunicat a twitter que 6.241 persones van emetre el seu vot entre dilluns i dimarts d’aquesta setmana. Si aconseguim que molta gent que no va emetre el seu vot ho faci en aquests centres aquesta setmana i la que ve, podem arribar a la xifra màgica. Entenc que pràcticament el total del vot d’aquestes jornades serà pel #SíSí, per això m’he permés la licència de restar els 6.241 vots als 20.897 que restàven.

Contant-ho així, només falten 14.656 per superar els sí de l’estatut del 2006. Difícil però possible.
(*) El número oficial de votants del sí a l’estafatut del 2006 foren 1.899.897, però en aquest número es compta el vot exterior. Si veiem els resultats publicats per la generalitat del 9N, la suma de vots per vegueries és igual al total, prova de que el vot exterior de les delegacions de la generalitat no ha estat contabilitzat.

(**) Segurament el número de votants del #SíSí ja ha superat el dels votants del Sí del 2006. Entre els 71.131 vots contabilitzats com Altres n’hi havia dos tipus que destacaven. Els que havien marcat els dos No (que crec que haurien de ser contabilitzats com a No, ja que sembla un error de comprensió) i els que van respondre només la segona pregunta amb un Sí (que també sembla un error de comprensió però que expressen clarament la voluntat de votar un doble sí).

Si no ho tinc malentès, les actes van adjuntar aquests vots Altres. Estaria bé que la Generalitat recontés aquests vots ja que, al tractar-se d’una consulta, és més important, al meu entendre, conèixer amb certesa el suport a cada opció que no pas si “legalment” es poden considerar vàlids, que aquí no ens hi juguem cap regidor.

En aquest sentit, jo contaria també tots aquells vots que indiquen clarament la preferència, com són els molts vots del No que anaven acompanyats amb algun missatge, generalment despectiu.

El problema és que s’autoproclami d’esquerres i catalanista i critiqui dia sí dia també les retallades del govern.

A les ordres de Castella dos i dos fan quatre. Tens un pressupost màxim que no depèn en absolut de la quantitat de diners que puguem recollir en forma d’impostos. Ans al contrari, quan més impostos recuperis més et castigaran en la distribució.

Amb aquest pressupost has de formar govern. No pots gastar més perquè el mercat sap que no ho podràs pagar per l’arbitrarietat manifesta dels ingressos. I no pots gastar més perquè saps que Castella està esperant que gastis més per suprimir-te l’autonomia. Fins i tot han fet una llei que ho diu.

Així que les coses estan clares. Si vols mantenir l’autonomia, o bé fas retallades fins que arribis a la independència, o bé fas retallades fins que màgicament canvii la relació de forces a Castella.

I això implica ser profundament injust socialment quan més pateix la societat.

És evident que augmentar la despesa no és una opció vàlida. Si augmentes la despesa et treuen l’autonomia, i redueixen dràsticament la despesa.

Així que, tal i com estan les coses, i sobretot tal i com han estat els últims tres anys, s’havia de ser injust socialment sí o sí. Fos quin fos el govern. De dretes o de centre o d’esquerres.

El tema central no era si es podia ser socialment just, sinó quan de temps s’havia de mantenir el càstig a la societat.

La independència dona un horitzó temporal clar per acabar amb les desigualtats socials. Potser més llarg que el que voldria ERC i potser més curt que el que voldria CDC, però és un horitzó a mesos vista.

La submissió que pregona el Sí No no té aquest horitzó temporal. No hi ha cap seguretat que Podemos aconsegueixi guanyar les eleccions castellanes. No hi ha cap seguretat que encara que les guanyi pugui o li interessi formar govern. No hi ha cap seguretat que el PSOE i el PP no facin un pacte de govern. No hi ha cap seguretat que el líder de Podemos pugui controlar els diputats que obtindrà un cop aquests tinguin representació.

En el millor dels casos, el Sí No submergeix en la injusta pobresa la societat desafavorida catalana fins a començaments del 2016. En circumstàncies normals ho farà indefinidament.

I puc entendre que Herrera prefereixi sacrificar els desafavorits durant uns anys en pro d’una solució a mig termini que ell creu viable (i jo sé que no ho és).

El que no puc acceptar és el cinisme i la demagògia profundament injusta de continuar acusant el govern de la Generalitat de no ser just socialment amb un pressupost volgudament injust. És Herrera que vol que aquest pressupost sigui injust indefinidament.

Hauria de ser prou sincer com per reconèixer-ho.

És ben curiós que persontages com l’Ana Mato, en Fernandez Diaz, la Cospedal, la Camacho o tants d’altres no hagin estat forçats a dimitir o cessats de les seves funcions tot i haver motius objectius rellevants per a fer-ho.

Com és possible que el PP no se n’adoni de la conveniència de llençar algun dels seus a les feres pel bé del circ i el partit?

Bé, hi ha una explicació possible, i fins i tot raonable. Si els papers de’n Barcenas són certs (literalment o parcialment) n’hi ha moltíssims que xupaven de la caixa B. Molts. I només que un d’ells doni fe del fet, tot caurà com un castell de cartes.

Vist així, s’entén com el PP fa el gallet davant de casos com els dels alcaldes de la setmana passada (que sembla que no tenia contacte amb la direcció) però maté en les seves funcions una sèrie d’intocables per molt malament que ho facin.