Per sort els líders dels partits són millors que periodistes i twitaires.
Els periodistes comentaristes volen sang. Toreros. Igual que els twitaires, que amb 140 caràcters no trobem manera d’analitzar la complexitat però sí de destacar els punts febles.
Periodistes i twitaires fa mesos que ens embranquem alegrement en lluites sagnants per detalls insignificants, afectant greument el moment del procés.
En aquesta guerra hi ha dues faccions. La dels Periodistes/Comentaristes (quasi TOTS) és la que intenta trencar-ho tot, sigui per voluntat infiltrada de l’enemic (Durans que campen lliures a can Godó i altres), sigui per seguidisme inconscient de molt periodista que s’ha deixat imbuir per la corrent de la crítica estèril i sanguinària.
Aquesta facció només busca el conflicte: Que si és millor llistes separades que llista única, que si al revés, que si millor amb el president, que si nó,…
Excuses per minar la moral, alimentades per un munt d’inconscients que se sumen a la festa. A banda i banda hi ha agents infiltrats que canten les virtuts de la seva opció, però sobretot, escampen als quatre vents que l’altra banda està plena de maldat i rancúnia. Que no són de fiar.
Són agents del CNI. Per sou o per incapacitat intel·lectual.
A l’altra bandol estem els altres. Els que més que ser independentistes volem la independència. Els que entenem les raon de la CUP per no voler la llista única amb Mas, i ententem les raons de Mas per mantenir-se aforat.
Els que comprenem que potser ara les enquestes marquen com a millor opció la llista unitària, però que també marquen que la llista ERC-CDC (sense CUP) és la pitjor opció, de llarg. I tenim memòria per saber que tots els que treuen ara pit defensant la opció unitària i carregant vers ERC, també han estat defensant la llista ERC-CDC (la pitjor opció). O sigui que la seva capacitat visionària està clarament en qüestió. Sobretot perquè són incapaços de reconeixer, ni tant sols, que han estat defensant la pitjor opció durant mesos, que només fa uns dies que la CUP ha obert la porta a la llista unitària.
A una banda estan els que cerquen conflicte. Els que necessiten carnassa, carronyaires com són. Els que tenen por de perdre i por de guanyar. Els que ens paralitzen, cobrant o no del CNI.
A l’altra estem els que volem la independència. Els que estem d’acord amb que hi hagi tres llistes, i estem d’acord amb que hi hagi una sola. Els que estem d’acord que no hi hagi Mas a la llista (o que sí que hi sigui), però no direm res en contra si hi és. Els que estem d’acord en una llista única feta exclusivament per polítics de tot l’espectre indepe (ERC, CDC, ICV, Mes, RCat, SI, CUP, DdC, PC, Sumaté, Assamblea, Omnium …) i també estem d’acord amb una llista sense cap polític en actiu.
Els que reconeixem la immensa vàlua de Mas en el projecte. Però també reconeixem d’igual manera la immensa vàlua de tots els que l’han precedit, en Carod, en Maragall, en Laporta, en Miquimoto, en Puigcercós, en López Tena, en Carretero, en Colom, …
Tots ells i molts i molts més que han estirat el procés en major o menor mesura, i després s’han hagut de quedar al marge, alguns licenciats amb honors. Molts d’ells licenciats amb deshonors.
Hem agafat embranzida per travessar el riu. I, la veritat, no passa res si mentre correm per saltar de pedra en pedra el nostre cervell decideix dues o tres vegades canviar les pedres sobre les que se saltarà. Però sí que passa si comencem a dubtar i creure que només hi ha una elecció possible de pedres o que no podrem arribar a l’altra llera per una decisió pressa. Això és el que ens farà tremolar les cames i ens aturarà a mig camí o ens farà caure. La por. La por paralitzant induïda per aquells que ens volen mal o per aquells que no reconeixen la seva incapacitat intel·lectual per sentar càtedra d’un esdevenir incert.
Confio (i n’estic convençut) que els líders dels partits siguin més capaços que tots els voltors, i entenguin la complexitat i conveniència de les oportunitats que es presenten. I arribin a acords.
De fet, no tinc perquè dubtar-ho. Tots ells han demostrat coherència en les seves decisions i ductilitat en els plantejaments. I tots han demostrat voler, sobretot, el bé comú. De la CUP a DdC. De CDC a ERC. Fins i tot molts representants de PC i BeC.
Els polítics arribaran a acords. I després, en un acte quasi tràgic, s’apartaran per donar pas a la societat civil. I reapareixeran, com el Fènix, d’aquí a is mesos, a partir de les cendres de la comunitat autònoma desapareguda, per esdevenir els polítics del nou estat europeu.