Recuperem els somriures
Aquest últim mes i mig han passat tantes coses, i tant bèsties, que se’ns fa difícil agafar la perspectiva necessària per valorar on som i què hem aconseguit. És per això que em sembla que ens cal entendre què estem fent, cap a on anem, i quins són els passos imprescindibles per aconseguir-ho.
L’1-O vam demostrar que som molts i que estem molt decidits. 2.040.000 persones van dir el seu Sí a la República tot i la repressió que la Cort Castellana va generar. Ens vam mantenir forts i determinats, fent-los saltar un a un tots els dics de contenció que havien posat. Jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació dirigits, poder econòmic. Va ser tanta i tant clara la nostra determinació que els vam forçar a cometre un munt d’errors. Van haver de moure un munt de fitxes d’aquesta partida d’escacs que no volien moure.
Aquest era l’objectiu principal de l’1-O. Fer entendre Castella que sense negociació estan abocats al desastre. Que per aturar la República se’n duran per davant el Reino.
I ho vam aconseguir. Molt per sobre de les previsions. L’ANC i Òmnium ens avisaven que 1.000.000 de vots serien un èxit, coneixedors de la repressió que Castella volia infringir. I vam aconseguir doblar la xifra.
Ara bé, també hem de reconèixer que el NO va ser significativament petit. La minoria silenciosa no es va mobilitzar, o dit d’una altra manera, es va mobilitzar com els demanaven els seus, que és quedant-se a casa.
Després del referèndum feien falta unes eleccions que consolidessin els resultats. El referèndum tenia com a objectiu mostrar la cara més real i feixista del règim del 78 (aconseguit) i ensenyar a tothom com podia ser una República real, dirigida pel poble i per al poble. Però feia falta que tothom participés en la decisió, i per això feien falta unes eleccions.
Per això el president va declarar la independència sense tirar-la endavant. I per això va proposar fer unes eleccions el 21-D si Castella alliberava els dos primers presos polítics i no tirava endavant l’article 26.
Ara bé, les eleccions del 21-D declarades pel president haguéssin resultat poc comprensibles per nosaltres i ells van decidir facilitar-nos la feina continuant la repressió i aplicant un 155 que acabava en les mateixes eleccions que proposava el MHP.
I després van decidir tancar a la presó el govern.
La sensació que ens pot quedar és que no hem aconseguit gaire res. Però això és un miratge que hem de treure’ns de sobre quan més aviat millor. Hem fet unes passes de gegant. De gegant.
a) Hem capgirat les enquestes pel que fa a la independència, saltant en dos mesos 10 punts en el posicionament de la ciutadania catalana.
b) Hem fet veure al món que Castella s’assembla més a Turquia que a cap democràcia centre europea.
c) Castella s’ha vist obligada a treure’s la careta de “la democracia que nos dimos entre todos”.
d) El PSC i el PSOE han demostrat per la via dels fets que són una versió edulcorada del PPC i el PP.
e) Hem aconseguit que una part molt important dels nostres conciutadans sentin vergonya de pertànyer al bàndol dels maltractadors, per molt que en aquests moments sembli que vagin guanyant.
f) Hem col·locat el problema a la taula d’Europa i del món occidental, que fins fa un mes ni tant sols sabia que existíem.
Ara bé, cal que siguem conscients que la partida que estem jugant és llarga i que tot just hem començat a jugar una de les mans.
Cal que siguem conscients que només aconseguirem guanyar la partida si guanyem el cor de tots els conciutadans que puguem. I que només ho farem com ho hem vingut fent des de fa dècades, amb alegria, amb orgull, amb somriures. Demostrant-los que la República ciutadana i pacífica és molt millor que el Reino repressor i corrupte. Obrint-los els braços i el cor i convidant-los a afegir-se al projecte.
Els que han canviat de parer estan molt tendres encara. Un excés de pressió els pot desencantar. Cal radicalitat democràtica. Cert. Cal que aturem el país demà i que el dissabte fem una gran manifestació. D’acord. Però també cal que tinguem clar que això no és un tema que es resoldrà en setmanes, sinó que falten molts mesos o potser anys.
I cal que les nostres accions vagin sempre orientades a afegir més i més gent al projecte. Per exemple, la peregrinació a Brussel·les és una gran oportunitat. Si aconseguim ser centenars de milers, la nostra veu se sentirà amb força i els nostres conciutadans ens recolzaran conscientment o inconscient. Molt més que no pas si els tallem una carretera quan van a treballar.
Estem guanyant. Anem molt bé. Aquests dies em fixava com a Facebook i Twitter un munt d’antics companys d’escola, d’amics de joventut i de familiars dels més insospitats han deixat la seva habitual equidistància o silenci per fer campanya pel país. És la següent tongada, la que ens obra la porta a més i més gent.
Aquesta és la via. I potser trigarà anys. De fet, si us hi fixeu, l’Honorable Vicepresident Junqueres ja ens va avisar que hauríem de lluitar les municipals (2019), i el fet que es presentin llistes separades respon justament a aquest fet, que cal que a la nostra banda hi hagi democràcia també i puguem definir velocitat i eix social de tot plegat.
Quan temps trigarà? Bé, la resposta és a les nostres mans i dependrà i molt dels resultats que obtinguem el 21-D.
I només obtindrem grans resultats si som capaços de sobreposar-nos i tornar a somriure. El nostre projecte és il·lusionador. És el seu que és un infern. Deixem que siguin ells els que neden en la seva bilis.