L'ombra de l'hegemó

És curiós l’espectacle de la cort castellana amb el FLA. És un gran exemple de tant rucs com arriben a ser. Tan curtterministes.

Qui sap. Potser en soc jo. Però no ho sé veure.

El FLA va nèixer en paral·lel al procés. Ara no recordo l’any, però el fet és que l’estat castellà estava retallant tant i tant els ingressos de les comunitats autònomes que els inversors internacionals van adonar-se que les comunitats no controlaven els seus ingressos i, per tant, no podien comprometre’s a tornar el que demanaven.

Davant l’assecament del crèdit immediat, i la possible acceleració del procés, el Govern Castellà no va voler avalar el deute de les comunitats, sinó que va decidir que la millor opció per ells, per poder-se fer el gallet i demostrar “quien manda aquí” seria fer de prestatari únic de les comunitats.

Així que durant anys hem hagut d’anar a “pidolar” a Castella els nostres diners. I a sobre durant molts anys en cobraven interessos per sobre de mercat.

Què rucs.

Perquè el que no s’adonaven és que, mentre es pensaven que ens estaven posant rectes s’anaven posant ells solets la soga al coll.

Perquè?

Perquè al començament del 2016 resulta que més del 70% del deute de la Generalitat està en mans de l’estat castellà. I això vol dir que el dia que ens declarem independents, el primer que farem és ajornar el pagament del deute públic fins a arribar a acords econòmics amb Castella. De fet, no cal ser tant radical. Anunciem solemnement que ajornem el pagament del deute que s’ha contret entre el 2012 i el 2016. Sine die. Fins que arribem a un acord total en el repartiment d’actius i passius amb el que quedi del Reino de España i la resta de la comunitat internacional.

Ja està. 50% del PIB de dèficit que no caldrà pagar de moment. Una moratòria indefinida. I els castellans, que tenien un 100% de deute, enfilaran el seu deute al 130% + 15% del nostre FLA.

I llavors començarem a negociar quí es queda què.

Jo em demano el portaavions.

Durant un temps, un temps llarg, molta gent, preferentment pares de família o gent amb corbata asseguraven a tort i a dret que els pisos mai baixaven. Que no ho havien fet mai i que no ho farien.

D’això n’extreien la conclusió que comprar habitatge era sempre una bona inversió. Una inversió segura perquè els pisos no baixen.

Això ho deien els petits burgesos, els alts burgesos i els directius dels grans bancs d’arreu del món.

En aquells moments no podien saber encara que els governs els salvarien el coll. Actuaven creient sincerament i absurda que els pisos no podien baixar. Que el totxo no tenia risc.

I no tenien raó.

Bé, dic això perquè avui hem sentit que l’Euribor de Febrer és negatiu. És a dir, els bancs es deixen diners amb interessos negatius.

I jo dic, això no té sentit. Cap ni un. Només té sentit acceptar interessos negatius del capital si això et proporciona més accessibilitat al mateix o més seguretat.

Acceptem tots interessos negatius als nostres comptes corrents ( 0%-Comissions) perquè ens sembla que els diners estan més segurs al banc que a casa, i perquè això ens permet disposar-ne amb més facilitat (targes, talons,…).

Ara, puc entendre que una entitat/empresa determinada amb molt capital acumulat prefereixi comprar bons alemanys en negatiu que deixar els diners en un banc, perquè intueix el risc del banc.

Però entre els bancs? El risc no és una opció. Els diners estan segurs en qualsevol banc sanejat. I en tot cas és evident que el risc serà sempre més elevat en el banc receptor que en el banc donant.

I evidentment, l’accessibilitat tampoc és una opció. A no ser que en determinada operació pugui tenir sentit canviar els diners de país mitjançant un crèdit pont. Però fins i tot en aquest cas, l’interessat a fer la operació és el deutor.

O sigui, en principi, no té cap sentit que els bancs es deixin diners en negatiu tret que per raons tècniques puntuals.

Intueixo que:

a) L’Euribor fa anys que és fals perquè fa anys que els bancs no es deixen diners entre ells i tiren del ECB.

b) Segueixen al ramat perquè tots estan convençuts que els altres són més llestos i si que ho han entès. Els mateixos que fa un temps ens deien sense dubtar-ho que els pisos no podien baixar.

Avui ens despertem amb la notícia que el poc útil presidente de Castella Mariano Raxoi li va comentar a David Cameron que hi hauria avançament electoral.

Sembla que tots els periodistes s’extranyen del fet, cosa no extranya si hom comprova els pocs coneixements matemàtics que tenen aquests.

El líder del PSOE, intrèpid, surt a twitter a anunciar que encara és més ruc que Rajoy, i que 3 mesos no són prou per fer unes simples sumes.

Però les sumes, l’aritmètica, està aquí. I els posicionaments dels partits també:

PP 123

C’s 40

PSOE 90

P’s 69

Indepes: 19

Altres (IU+CC+PNV): 9

Aquests són els números. I per molt teatre que facin no canviaran si no es tornen a fer eleccions (i amb eleccions noves no sé si canviaran gaire).

És ben senzill: Per governar necessites dues coses.

a) Una majoria parlamentària inicial que et permeti formar govern.

b) Un pacte de legislatura o una majoria suficient al parlament que et permeti tirar endavant pressupostos i lleis. Això vol dir: El SÍ practicant ha de ser més gran que el NO practicant, de manera que el NO no pugui fer caure el govern des del parlament.

Ara, fem números:

Opció 1

PP+C’s: 163

No Practicant (PSOE+P’s+Indepes): 178

Opció 2

PSOE+P’s+IU : 161

No Practicant (PP+C’s): 163

Opció 3:

PSOE+C’s: 130

No Practicant (PP+P’s) : 192

Game over: Només hi ha tres alternatives possibles.

Alternativa 1: Gran coalició.

Que PP, C’s i PSOE es posin d’acord per fer una governança amb cert recolzament (encara que no tots estiguin al govern). Ja ha quedat clar, claríssim, que el PP ha dit que no al PSOE i que el PSOE ha dit que no al PP. Via morta.

Alternativa 2: Referèndum.

No cal ni comentar tant morta com està aquesta via.

Alternativa 3: Sortida tipus Mario Dragi.

Un independent o un mindundi relacionat amb PPSOEC’s que lideri un govern tecnòcrata.

Sembla evident que aquesta alternativa no és possible, i en tot cas, en Pedro Sanchez no l’encapçalaria. Potser després de les segones eleccions serà el més viable.

Total que ja està. 2+2 fan quatre. D’on no n’hi ha, no en raja.

Jo no veig cap alternativa. La veieu vosaltres? Però si fins i tot Rajoy ja se n’ha adonat!

Pensant en el galdós procés d’elecció de cap d’estat a Castella i colònies, em ve al cap aquell acudit en el que, estan en una dictadura, un li pregunta a l’altre:

— “Com va la vida?” — i l’altre li respon

— “No puc queixar-me”.

Així que el primer li torna a preguntar: — “Així què, tot et va bé?”

I l’interpel·lat li torna a respondre: — “No. És que, de veritat, no puc queixar-me.”

Aquests dies estem assistint a un curiós procés a Castella i colònies. L’elecció del primer ministre està bloquejada, i no sembla que s’hagi de desbloquejar en breu.

Un detall que em sembla prou rellevant i no gens comentat és: quin és el paper del cap d’estat en tot això? Al meu entendre la única responsabilitat del cap d’estat, a part de la vessant diplomàtica, és la de cercar la manera de formar govern a partir de l’elecció del parlament.

Pot ser que sigui tant discret que de moment no sabem de què i qui està parlant. Però no sé perquè, em dona la sensació que el cap d’estat s’ha limitat a fer el tràmit de parlar amb tots, que tots li diguin que no tenen acord i deixar passar el temps.

No hauria de fer d’àrbitre, la casa reial? No hauria d’estar cercant entre els 350 diputats un personatge que pogués aconseguir la majoria de vots?

No ho tinc clar, potser si ho fes també el criticaria per intromissió. Però he pensat que és interessant pensar-hi.

Fa uns dies algú de l’òrbita de Podem/ICV/PSC ens interpel·lava a tots a Twitter si algú sabia perquè Catalunya havia retallat en sanitat “el doble que la mitjana d’Espanya”.

Acompanyava el comentari un enllaç al pamflet que en un passat havia estat un diari. http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/sanitat/catalunya-retalla-sanitat-doble-que-mitjana-despanya-3785036

Com a pamflet, la informació no podia ser més esbiaixada i malintencionada. El titular incendiari no s’acompanyava amb la informació necessària per posar-lo en context. Segons el diari la despesa sanitària a Catalunya s’havia reduït més que a Castella i colònies, però no indicava de quins números absoluts partíem. Petita dada fonamental, no? Si un gasta el 40% del seu pressupost en sanitat i l’altre el 20%, i passat un període els percentatges es redueixen al 38% i el 19%, podem dir que el primer ha reduït el doble que el segon. Amb lletres ben grosses. Però l’ocultació de la realitat és evident, oi?

En tot cas, el més indignant de la pregunta a Twitter no era l’ensarronada, l’insult intel·lectual d’intentar passar un titular falsificat per una veritat absoluta.

El més molest de la interpel·lació tuitaire era que la persona que es queixava… NO PAGA IMPOSTOS!!!

Es pensa que els paga. N’està convençuda. Però l’aritmètica no l’acompanya.

L’aritmètica actual és més o menys aquesta: La meitat dels impostos que paguem els catalans no tornen mai a Catalunya i es queden a Madrid sense que n’obtinguem CAP retorn. CAP NI UN.

Tot i coneixedors d’aquesta situació, la meitat dels residents a Catalunya amb dret a vot i que l’exerceix, continua votant opcions unionistes o, com a mínim, que no opten pel trencament immediat per arreglar la situació.

Com a resultat d’aquesta situació, normalment els independentistes hem considerat que Madrit (concepte) ens prenia la meitat dels impostos. Quan algú de l’òrbita de Csqep es queixa de “les retallades” ens ve al cap el dèfict fiscal. I intentem argumentar la injustícia de la situació.

Però hi ha una altra manera de mirar-s’ho. Molt més sagnant. Però no menys certa.

Si considerem que els independentistes pagaríem el 100% dels nostres impostos al govern del nostre país (no em sembla suposar gaire), dona la casualitat que la despesa de la Generalitat (educació, sanitat, seguretat pública i assistència social principalment) és coberta amb les aportacions dels independentistes.

I de llarg.

La Generalitat la sufraguem els independentistes, donat que amb els diners dels nostres impostos ja es paga i és una veritat absoluta que els independentistes, per definició, pagaríem tots els impostos al país.

Ergo, resulta que, en comptes de considerar que Madrid concepte ens manlleva la meitat dels impostos, podem considerar que els unionistes, simplement, no paguen impostos.

És evident que els unionistes paguen. Paguen grans quantitats a la metròpoli. Però també és evident que ho fan voluntàriament i que les seves aportacions a la metròpoli no contribueixen en un ral a l’educació, la sanitat, la seguretat pública o l’assistència social del nostre país.

Em sembla que és fàcil d’entendre seguint lògica de Cou. Si amb els diners recaptats pels independentistes n’hi ha prou per cobrir el pressupost, i els independentistes, per definició, destinarien si pogueren el 100% de la recaptació al pressupost del país, els no independentistes no contribueixen al país.

Si fem un pot per comprar menjar i uns quants decideixen gastar la meitat del pot per comprar una pilota que acaba penjada en un terrat… creieu que aquests estan autoritzats moralment a opinar sobre si la despesa en menjar és o no és suficient?

Senyors de Podem/ICV/PSC, si no tenim diners per sanitat és perquè vostès, en comptes de posar els diners dels seus impostos en sanitat, els han posat des de fa anys a la pilota de la plurinacionalitat. I aquesta pilota fa anys i panys que està penjada en un terrat del que mai baixarà.

Són lliures de gastar els diners de tots en allò que vulguin, si són majoria. Però, per favor, no ens insultin a la intel·ligència opinant sobre com i quants diners hem de gastar si vostès no contribueixen.

I ara ja poden continuar insultant tant com vulguin.

Deia la Carme Laura Gil, quan jo era molt jove, que CDC era un partit de centre, centre-esquerra. Crec que era ella que ho deia. Ho recordo perquè evidentment a mi em cridà molt l’atenció.

El temps li ha donat parcialment la raó. No vendré ara que a CDC es desperten al só de la Internacional. Però sí que és veritat que ara per ara el CDC queda molt lluny en discurs de la dreta tradicional mundial. Del Tea Party, FAES i fins i tot Sarcozy o Berlusconi. D’UDC del Duran.

Ei, que no dic que no tinguin una màniga massa ample per privatitzar, i unes portes giratòries massa engrassades. Però el fet és que puc entendre com una part important de l’electorat els recolza.

Això em ve al cap perquè per les mateixes dates tampoc entenia com es podia votar al PSC. És a dir, entenia que el cinturó vermell els votés, però… a Girona? La gent que es considerava principalment Catalana? Com podien votar uns reaccionaris com aquells?

Bé, en el primer tripartit es va entendre una mica el perquè hi havia gent que els votava. Una mica. En Maragall va donar alguna indicació de posar el país per davant del partit. Molt poca cosa, però alguna.

Però aquella petita flama va desaparèixer fa temps. I no en queda res. Res més que el nom.

Aquests últims dies ho estem veient. I qualsevol antic votant del PSC, dels que hi creia, s’estiraria els cabells si analitzessin el que passa al PSC.

Al començament del procés, el PSC es va presentar a les eleccions amb la voluntat d’arribar a un referèndum, Sí o Sí, però l’exigien pactat.

Formaven part, per decisió pròpia, de l’eix del dret a decidir. I en feien bandera.

De fet, van tornar de Granada tots cofois, perquè segons ells, havien fet la feina que els tocava i tenien mig convençuts els del PSOE per aconseguir el referèndum.

O això és el que van tenir la des vergonya de vendre’ns.

D’això no en fa pas tant. I des llavors tots els partits s’han mogut cap a posicions més sobiranes. Tots. Fins i tot C’s i PPc han moderat el discurs.

Però el PSC ha decidit trair els quatre votants que els quedaven.

I d’una manera tant vergonyant que hauria de fer reflexionar aquells que els continuaran votant.

Per començar, van esborrar el dret a decidir del seu programa pel 27S per la porta del darrera. Pràcticament com una omissió involuntària. Oops, no hem posat el dret a decidir al programa? Perdoneu, és per estalviar fulls, per ecologia.

Però en cosa de pocs mesos els ha arribat la prova de foc. Si segons ells el que feia falta al país era un referèndum pactat, no ho poden tenir més a mà.

86 diputats ja convençuts, 82 per convèncer i 8 diputats del PSC que poden representar, si volen, als seus votants en comptes del seu partit, i reclamar el referèndum que se suposa que volen.

Un referèndum que potser fins i tot guanyarien.

Que ells portessin el referèndum al programa o no el portessin no és excusa de res. No considerar que aquesta legislatura això sigui una prioritat no eximeix que aprofitin una aritmètica determinada per optar per la única via que els pot portar a recuperar el poder a la cort.

I què fan?

Tot al contrari!

No només no els cau la cara de vergonya per faltar greument al seu contracte social, sinó que l’Iceta fa dos dies treia pit perquè semblava que Podemos potser acceptava un acord sense referèndum.

S’ha de d’una manera molt especial per sortir als mitjans de comunicació renegant dels supòsits defensats pel teu partit i rient-te d’aquells que s’han mantingut ferms en aquells propòsits.

Sobretot si demostres incapacitat per entendre l’aritmètica parlamentària. Una aritmètica que diu que NOMÉS si s’admet una via referendària la cort castellana pot tenir un govern d’esquerres/no del PP.

Incapacitat per entendre que si es repeteixen eleccions, C’s desapareixerà del mapa i PP tornarà a governar. I Catalunya serà independent, per poc que ho fem bé.

La veritat, amb CDC he arribat a entendre perquè alguns els votàven. Al PSC no aconsegueixo veure que hi van arribar a veure.

Hi ha dues menes d’independentistes. Els d’ERC i una gran part de JpSí i votants de la CUP, que volem la independència sense importar-nos massa quí la dugui endavant i qui presideixi el govern que la dugui a terme, i CsQeP i els quadres de la CUP i CDC, que posen per davant quí ha de ser el que lideri el procés.

I així estem. Aturats per la incapacitat de formar govern amb o sense Mas.

Ja sabem tots els arguments. Amb Mas correm el risc de perdre una colla d’adhesions i no aconseguir-ne de noves. Sense Mas correm el risc de perdre una altra colla d’adhesions. Dead Lock.

Però curiosament, se suposa que ens encarem a una república, i en una república, normalment, hi ha dos presidents. El president de la república, que fa les funcions de representació internacional i arbritre i el president del govern, o primer ministre, que fa les funcions de cap de l’executiu.

I jo pregunto: No podriem fer al MHP Mas president de la república i a Junqueras (o qui sigui) president del govern?

Ja sé que la legislació actual no permet la doble figura. Però si això va de veritat, d’aquí a uns mesos tindrem un estat independent amb estructura de república i, per tant, amb dos presidents. Cert? Doncs potser el desllorigador podria ser aquest.

Junqueras es converteix en president del govern, i Mas en Canciller Màxim, encarregat d’arribar a acords amb les cancelleries internacionals per a la insercció del nou estat a la xarxa d’estats internacional. Amb poders per fer els acords internacionals que consideri addients. I amb un compromís clar per part de la CUP i JxSí que en uns mesos s’haurà creat l’estructura de l’estat i, per tant, Mas passarà a ser automàticament president de la República.

Generalment les eleccions a president de la república i al parlament s’alternen, cada dos anys o més. Així que l’acord podria fer que al 2017 tinguessim eleccions parlamentàries constituents i al 2019 eleccions a la presidència de la república.

I tothom content.

Aquests dies tots debatem sobre qui ha d’ocupar la presidència de la Generalitat de dalt.

Hi ha arguments per les dues bandes. I cap d’ells no deixa de tenir raons.

Ara bé, la meva pregunta és: En tenim prou amb el 50,5% dels vots? O en volem més?

No pregunto si en tenim prou matemàticament o democràticament. Això ja ho tinc ben clar. Hem guanyat amb el 60% dels vots a favor d’engegar un estat/procés constituent català i sobirà. I hem guanyat amb un 55% dels vots a favor de fer-ho ara vs el 45% a favor de no fer-ho mai. Amb un 13% de partidaris d’arribar a un acord amb Castella per un referèndum al que els farem cas endarrerint la decisió última per després de la formació d’un nou govern a la Cort.

Però, dit això, la pregunta roman: En volem més? Volem més gent a favor d’esdevenir un estat? De convertir-nos en ciutadans lliures que decidim quí ens governa i per a fer què?

Jo vull més. No perquè em pensi que no som prou. Sinó perquè crec que hem de construir un país de tots i que hem d’incorporar tanta gent al projecte com sigui possible. A l’estil Cruyff o Guardiola. Sempre a l’atac.

A l’hora d’intentar afegir més gent al projecte, caldrà tenir en compte què és el que pensa aquesta gent i com podem desmentir la seva realitat.

Hi ha una sèrie d’arguments que són difícils de rebatre. Però no són ni molt menys, els arguments que hem de contrarestar a partir d’ara.

Us poso un enllaç amb arguments esgrimits. Però no són els que m’interessen a mi.

El «misteri silenciós» dels votants de Ciutadans o perquè hem fracassat tant amb 735.000

Bé, aquests són alguns dels arguments. Però n’hi ha d’altres de molt potents:

1) Gràcies principalment a Csqep ha quedat la idea a molta gent d’esquerres que el problema de l’economia catalana no són els 18.000 milions que ens pren la Cort cada any, sinó els 5/50/500 que el sistema “corrupte” de “Mas” xupa del país cada legislatura.

Per a molts votants del No o del SíperoNo, el gran problema no són els 18.000 a l’any sinó els 300 de la corporació catalana de ràdio i televisió.

A nosaltres aquest argument ens bloqueja. És com veure aquell que menja tres hamburgueses amb patates per dinar i demana sacarina pel cafè. Vostè no sap sumar?

2) En la mateixa linia, hi ha el convenciment que “Mas” és el sistema corrupte. Hom queda perplex, ja que és fàcil adonar-se que C’s està subvencionat i patrocinat pel Puente Aéreo i les immenses cadenes de televisió castellanes que SÓN el sistema. Però el missatge és potent. I aquesta gent només veu, principalment, aquests mitjans.

Com a resultat d’aquests dos punts han aconseguit fer creure a molta gent que “el problema” és Mas. I per això, PPSC’s i Csqep apunten en una única direcció: Mas. Perquè necessiten que nosaltres ens enroquem per protegir-lo.

I aquí és on jo pregunto… què passa si ens mantenim a l’ofensiva i posem davant aquell que tenim en reserva? Què passa si posem davant Junqueras?

No ho negaré: Si posem davant Junqueras podem perdre 150.000 vots pel flanc de les dretes, però… no és veritat que deixarem PPSC’s i Csqep sense discurs? No és cert que els arguments de la gent que els vota cauran de sobte i sense remei? ERC no té casos de corrupció i, evidentment, no és el sistema. El projecte transversal es veurà demostrat.

Una part dels 750.000 votants de C’s i, sobretot, els 350.000 votants de Csqep i els 520.000 del PSC es veuran interpel·lats.

El MHP Mas ens va mostrar com fer-ho al 2012. I Junqueras hauria de fer el mateix pas: Anunciar que després del procés i l’assoliment de la llibertat, plega. Això donaria molta serenor als votants de CDC i UDC, igual que en un passat ens va donar serenor l’opció contrària.

També hi ha una altra opció, equivalent: posar Junqueras de president a canvi d’alliberar Mas de la seva promesa de no tornar-se a presentar.

Que quedi clar: no em pertoca a mi decidir-ho, i allò que decideixin els 72 estarà ben decidit i ho recolzaré. En aquests moments, la unitat en la resposta és bàsica.

Però deixo aquest punt a la vostra reflexió, perquè crec honestament que el nostre proposit no ha de canviar. Hem d’ampliar la base social més i més. I encara més. No hi ha límit.

PD: Estaria bé que en algun moment s’erigís un moviment “Votants del NO pel procés” que pogués incloure aquells que han votat NO en les converses sobre el país que ha de venir.

PD2: Hi ha una segona bateria de raons: Pensions, Europa, Economia,… que entenc que cauran pel seu propi pes perquè un cop arribem a la desconnexió hauran esdevingut mentides evidents.

Benvolguts companys de Catalunya Sí que es pot,

Estic astorat pel vostre silenci. Ja sé que els números no us han sortit, i potser a hores d’ara esteu debatent què ha fallat i quins crèdits tornareu abans, si els microcrèdits dels vostres simpatitzants o els crèdits que imagino que devieu haver demanat als bancs per fer la campanya.

Sé que sou nous i que, segons tinc entès, només tres dels vostres provenen d’ICV. Ni tansols sé si tenen experiència parlamentària, perdoneu que no m’hagi documentat.

Sé que en condicions normals tindrieu temps suficient per assentar-vos i veure com procedir.

Però el sistema, que tant rebutgeu, el Puente Aéreo i Rajoy i tots els corruptes han accelerat les tornes imputant al president.

Us resumiré el vostre programa electoral en dues línies. Soc conscient que és més ampli però bàsicament:

a) Engegar un procés constituent català, no necessàriament amb la finalitat d’assolir la independència, però sí amb sobirania i sense estar supeditat al procés constituent castellà.

b) En el procés tenir un president que no sigui Mas.

c) Polítiques socials.

350.000 persones han recolzat la vostra proposta. Les traireu? Perquè si no voleu trair-les ho teniu ben fàcil, sortiu del forat on sembla que us heu posat i declareu ben alt que esteu disposats a votar a favor d’un candidat de JxSí que no sigui Mas. Poseu un nom, si voleu. Romeva, potser. O potser no, ja imagino que li teniu jurada. Potser Junqueras. Sabeu que Junqueras és el candidat més preparat, junt amb Mas. O potser la Muriel, amb passat del PSUC us podria fer el cas.

O un altre.

Però no resteu en silenci deixant la CUP sola en aquests moments. No resteu en silenci mentre el sistema imputa en Mas per haver permès les urnes. Si deixeu que passin les hores amagats darrera la CUP mentre Castella fa de Mas un heroi, potser fareu tard i demostrareu perquè la gent no us ha tingut prou confiança.

Sortiu a la palestra. Dieu que esteu considerant la possibilitat de votar la investidura d’un candidat de consens. I després anuncieu amb orgull que acompanyareu Mas al jutjat el 15O, el dia que el feixisme intentarà enfonsar el poble sobirà.

Els ho debeu a aquells que vau convèncer que era més important qui era president que no pas cap on haviem de dirigir el país.

I si heu de posar alguna condició per acomplar el vostre pla de ruta al nostre, ja ho estudiarem plegats.

A veure si ens entenem. El que escric aquí és reproducció TEXTUAL del MANIFEST FUNDACIONAL de Catalunya Sí que es Pot, signat fa només dos mesos i per tant, plenament vigent.

Catalunya necessita iniciar un procés constituent propi fonamentat en la plena sobirania del  poble  català  com  a  subjecte  col·lectiu  que  pot  decidir  el  seu  futur que  no  estigui subordinat,  ni  sigui  subaltern,  a  cap  altre  marc. L’obertura d’un procés consituent català propi, i no subordinat, és la contribució que des de Catalunya podem fer a la ruptura del règim de 1978 a tot l’Estat, des d’una voluntat de col·laboració fraterna entre els pobles i des de l’impuls de processos constituents que puguin interinfluir-se i afavorir-se mútuament des de la pròpia identitat de cadascun.

És evident que diu moltes altres coses, no ho nego, i posa els peros que vulguis, però EVIDENTMENT això no és un NO. Si l’hem de comptar és indiscutiblement UN SÍ.

I el que és vàlid per Csqep és encara més vàlid per Unió .cat. Aquests textos estan extrets del seu PROGRAMA ELECTORAL per les eleccions del 27S.

UNIÓ és un partit fundat l’any 1931. De llavors ençà, en totes les circumstàncies, hem defensat sempre la centralitat de la persona en la nostra acció política, la plena sobirania de Catalunya, concretada en l’exercici del dret a l’autodeterminació, i el diàleg, les persones, la família, la llibertat, la justícia social i la cohesió del nostre poble.

…oferim també el nostre compromís irrenunciable de
treballar per enfortir la cohesió social i la democràcia, per assolir la plena sobirania…

Davant el futur de Catalunya i els fets que han portat a les presents eleccions, UNIÓ defensa amb total convicció l’exercici del dret a decidir de Catalunya i l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya. Això significa que Catalunya té dret a poder escollir de manera democràtica i lliure la forma de govern que volem per al nostre país, sense imposicions ni restriccions.

El resultat final d’aquest procés ha de ser que Catalunya pugui assolir la plena sobirania, i que aquesta decisió estigui en condicions de ser portada a la pràctica, a través
de la forma jurídica que es decideixi. Per això, entenem legítimes totes les vies i tots els instruments democràtics per a aconseguir-ho.

Unió no limita a la defensa d’un model confederal
les legítimes aspiracions d’un Estat propi i independent que pugui assumir democràticament una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Per a Unió, ni la
confederació ni l’Estat propi i independent són finalitats per ells mateixos, sinó simples instruments al servei d’allò que sí que considerem veritablement important en tot moment: el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, el respecte a la seva realitat nacional i la conseqüent dotació d’instruments adequats d’autogovern…

Repeteixo, això són textos trets directament del Manifest fundacional d’uns i del programa electoral dels altres. Això és un NO? Impossible. Això és un Sí. Tots dos són un Sí.

No nego que, pel que fa a l’aspecte merament d’aritmètica parlamentaria, tant un com altre partit, d’haver tingut capacitat d’aturar el procés ho haguessin fet. No estic pretenent vendre la moto de que em mamo el dit i no sé quina era la voluntat de bloqueig amb que es presentaven, en nom del seny o de la il·lusió de canvi a Castella.

Però si volen que contem VOTS PLEBISCITARIS contem VOTS PLEBISCITARIS. Si la pregunta és “Vols que Catalunya esdevingui un estat plenament sobirà?” o fins i tot “Vols que Catalunya esdevingui un estat independent?” la resposta de totes dues formacions és Sí. SÍ a la primera i SÍ a la segona, entenent, és clar que un país independent pot arribar a qualsevol tracte federal amb qui vulgui.

I per tant, es demostra que el 60,2% dels votants, que corresponen a JxSí, CUP, Pirata.cat, Unió i Csqep, van votar a favor d’esdevenir un estat sobirà (47,8 en un periode màxim de 12 o 18 mesos) vs 39,8% que van optar pel NO (tot i que un 17% diu que la situació és insostenible).

Més de 20 punts de diferència. Una victòria incontestable.

PD: Pels que pensin que aquesta és una visió excessivament esbiaxada, farem una cosa, va: no contem CSQEP i Unió ni pel SÍ ni pel NO. Deixem-ho 55% a 45%, deu punts, victòria clara i indiscutible.

Però si els hem de contar, per programa, són clarament SÍ’s.

Diuen, i és força veritat a vegades, que en els Podiums el que aconsegueix el Bronze sempre fa millor cara que el que aconsegueix la Plata.

La raó és senzilla, el que aconsegueix la Plata pensa que se li ha escapat l’Or. El que aconsegueix el Bronze pensa que una mica més i es queda fora del Podi.

A les eleccions plebiscitàries d’ahir, l’Or l’haguéssim pogut entendre com haver aconseguit la majoria incontestable de Sí’s, davant el No, la abstenció, la indefinició i les trampes antidemocràtiques. La Plata era el que vam aconseguir, una victòria folgada en escons. El Bronze hagueren estat els 68-69 escons. Potser estariem més contents si haguéssim aconseguit 68 escons, però en vam aconseguir 72.

Els resultats són bons. Una Plata és sempre un bon resultat. Millor que un bronze. 53% de Sí respecte a 47% de No. I al No hi sumo Unió, que és molt sumar. 9,5% d’indefinits (PACMA+Csqep).

47% de NO sumant-hi C’s, PSC, PP, UDC, Recortes Cero i Ganemos. 53% de Sí sumant JxSí, CUP i els 326 vots de Pirata.cat. Abans que entri el vot extranger. Perduts els vots d’Itàlia.

I això tenint en compte que el govern de la cort va maniobrar per aconseguir que el vot exterior perdés uns 30.000 vots i el vot exterior que viu a Castella (i es compta a les taules electorals) afegís 96.000 vots a l’escrutini. 40.000 més que al 2012.

El NO llegeix els resultats d’una altra manera. És veritat. Diuen que Csqep compta com a NO, tot i que el seu programa diu clarament que volen fer un procés constituent català sense ingerències ni supeditació a l’estat.

No pretenc ser ingenu. Ja sé que un percentatge molt significatiu de votants de Csqep davant d’un ultimàtum de Sí o No optarien pel No. Però és que només que un 20,01% de vots de Csqep fossin Sí’s, ja tindriem majoria al Sí.

I això, un altre cop, regalant-los el 100% d’UDC, que és molt regalar.

Bé, això és el que tenim. I a més tenim més coses. Sabem que el PSC ha mantingut 520 mil vots, dels que és possible intuir que uns 150 mil han restat fidels (o han tornat) perquè era gent incapaç de saltar a una llista encapçalada per Mas. Que si ERC s’hagués presentat per separat, haguérem pogut afegir aquests vots. Possiblement.

Sabem que una part important de votants s’ha cregut el missatge de la por. El quedar fora d’Europa, el que faltarien les pensions, la fugida d’empreses. El trencament de la societat. I això sabem que és fals.

Hem de tenir en compte que una immensa part de votants ha escoltat i llegit les mentides demostrables que ha llençat Madrit, però diaris i televisions li han amagat la informació quan s’han demostrat falses.

Finalment, hem de tenir en compte que el missatge que Mas era poc menys que l’anticrist reencarnat, culpable d’unes retallades de les que curiosament no controlava els ingressos també ha arribat amb força a molts dels votants. I també el missatge que Mas era el culpable de tota la corrupció de Catalunya i Madrit.

Tot això ho sabem fals. I amb un govern indiscutiblement independentista i un parlament indiscutiblement independentista (i un president que no serà Mas) aquests arguments es desfaran com un terròs de sucre. Igual que es desfarà l’argument de que encara queden opcions per negociar amb la Cort, ara que es prefigura una pujada de C’s i una baixada de Podemos a les eleccions al Congreso.

O sigui que, ni molt menys, hem tocat sostre. Ni molt menys. El govern Rajoy entrarà en les properes setmanes en una crisi profunda. El PP ha pogut veure com el seu votant fidel s’ha mogut a Ciudadanos. El Poder en pendrà nota i intentarà aturar la sagnia. Els llops s’abraonaran contra el líder abans que aquest els enfonsi del tot.

Si fem les coses bé, molt bé, continuarem demostrant que el nostre projecte és obert a tothom. Tenim moltes possibilitats d’aconseguir molts més vots perquè sabem quins ressorts han fet servir. En volem més. I els aconseguirem.

Tenim una medalla de Plata que ha estat a 73.000 vots de ser Or. Un Or que no ha sigut otorgat a ningú, encara. La única cosa que necessitem és resiliència, aixecar-nos i continuar. Comprar estelades noves i més grosses i penjar-les als balcons. Demostrar que no defallirem, perquè el nostre projecte és el bó, i ara tenim moltes millors cartes que les que teníem ahir.

No defallirem. No ens rendirem. Que tot està per fer i tot és possible.

Som el vent.

Ahir la notícia era que un portaveu de la comisió europea havia dit que si un territori de la UE s’escindia els tractats de la UE deixarien d’estar-hi en vigor i hauria de demanar tornar a entrar.

Les paraules textuals, llegides per no cometre cap error, dues vegades, han estat tergiversades pels diaris i televisions castellans, que no tenen en gaire consideració la veritat.

Segons ells, la pregunta es refereix a Catalunya.

Però no és veritat. Perque Catalunya no s’escindirà del Regne d’Espanya. Catalunya donarà per extingit el Regne d’Espanya perquè n’és soci fundador i perquè els acords europeus que van permetre’n la fundació no es van arribar a complir mai.

Si voleu més informació del com i el perquè la trobareu al llibre Delenda est Hispania. I estic segur que farem servir aquest mecanisme, perquè com a societat lliure farem servir el mecanisme que ens interessi a nosaltres.

I també és el mecanisme que interessarà a Europa. A la comunitat internacional.

Perquè si la comunitat internacional accepta la nostra visió de la jugada, se’ls facilita molt la feina. A tots. El Regne d’Espanya deixa d’existir i n’emergeixen dos estats. La República de Catalunya i el Regne nou de les espanyes (no poden repetir nom).

Els tractats queden en suspens a tots dos estats fins que es renegociin les quotes de poder que tenen cadascun dels estats. Els membres del parlament europeu, les seus d’organismes, les aportacions i subvencions,… i sobretot, cap dels dos té dret a veto, que seria el maldecap més gros per el món.

I dic el món perquè el que serveix per la UE, serveix per la NATO i la ONU,…

Si us hi fixeu, les declaracions de tots els mandataris que s’han pronunciat, Merkel, Obama,… juguen amb l’ambiguitat, justament, perque esperen aquest moviment quan toqui.

Total, que és possible que restem a un llimb puntual, però no sortirem de la UE mentre Castella s’hi queda, i a efectes pràctics això vol dir que no en sortirem.

PD: Un exemple del que us dic. Els eurodiputats són circumscripció única. El percentatge d’Eurodiputats no depén directament del número d’habitants d’un estat. En cas que Cat s’independitzi… com renegocien el número d’Eurodiputats? Quins marxen i quins es queden? Sota quin criteri? A hores d’ara Europa sap que si deixen que el Reino de Espanya mantingui una representació sobredimensionada, redimensionar-la els costarà bou i esquelles.

PD2: Si llegiu Delenda est Hispania us n’adonareu que la principal argumentació per la que finalitzariem el contracte que ens manté lligats amb Castella desde el tractat d’Utrech és l’incompliment de contracte internacional. Això és molt atractiu per als estats europeus, ja que acceptar el nostre cas no els obliga a acceptar-ne d’altres.

PD3: No soc pas especialista. Però ni el portaveu de la comisió ni els periodistes ni els polítics submissionistes en són tampoc.

Si llegiu paraula per paraula el que ha dit Obama, és clar que no ha dit que prefereixi una Espanya unida, ni que Catalunya no es pugui independitzar, ni res.

Diu, literalment: “Sentim una gran afinitat i amistat amb la gent d’Espanya i, pel que fa a la política internacional, estem profundament compromesos a mantenir relacions amb una Espanya forta i unificada.”

Ja està. No diu que prefereixi que Espanya sigui forta i unificada, ni si l’Espanya forta i unificada ha d’incloure Catalunya.

De fet, hom podria llegir-hi que, un cop donin suport a la independència de Catalunya i al seu reconeixement internacional, estan “profundament compromesos a mantenir relacions amb una Espanya forta i unificada.”

PS: Per cert, la frase dedicada al rei: “El lideratge que sa majestat ha mostrat durant el seu primer any al tro és un exemple extraordinari per tots nosaltres.” Sembla d’una hipocresia extraordinària. Quasi ofensiu de com se n’enfoten. Talment el tipus de missatge que podrien usar per qualsevol dictador de país africà del que USA en vulgui accés als recursos naturals.

Lideratge. Mare de dèu.

Aquests dies hem sentit repetidament a Catalunya sí que es pot posar en dubte el nostre compromís democràtic per engegar el procés cap a la independència sense tenir la majoria en vots a més d’escons.

Crec que és important tenir en compte un punt. Ja som majoria per la independència, ara falta saber com la tirem endavant.

Fa dos anys el tema fou similar amb el dret a decidir. Llavors, el PSC es presentava amb un programa a favor del dret a decidir, tot i que evidentment, la condició que posaven era impossible d’aconseguir.

Però la gent que els va votar estava a favor del dret a decidir, encara que pretenguessin fer-ho de la manera impossible que ells proposaven. I per això vam fer santament a contar-los com a votants pel dret a decidir, encara que tots sabéssim o intuíssim que a l’hora de la veritat els representants que els atorgaven els vots els farien servir per tot el contrari.

Ara tenim un cas similar. Csqep es presenta per fer un procés constituent català no subordinat. Ho posa el seu programa i ho van aprovar en el seu consell nacional (o com es digui). La prova inexcusable que això és així és que fins l’últim moment van intentar que l’organització Procés Constituent se sumés a la seva candidatura. I van ser els últims que van dir que no.

Tots sabem que això sembla, com en el cas del PSC, una impostura, i que si tenen oportunitat, aturaran el procés mentre puguin. Però això no treu que els seus votants siguin, inequívocament, votants per la constitució d’un estat i per tant, de totes totes, votants pel sí de cara a la part referendària de la votació.

I amb els votants d’UDC i de Csqep tenim ja un 65% de vot pel Sí.

Ara, per tant, la única cosa que hem de decidir és si ho fem o si esperem a una autorització de Madrid que no arribarà mai. I per aquesta decisió, amb una majoria parlamentària n’hi ha més que de sobres.

La llista electoral conjunta Podemos/ICV té un ben curiós objectiu si pretén tirar endavant el seu programa: Ha d’aconseguir perdre. Només si perd, és a dir, si Junts pel Sí aconsegueix una majoria còmoda per tirar endavant el procés d’independència (amb majoria absoluta o sumant-hi les CUP) Csqep podrà tirar endavant l’únic punt que té el seu programa: evitar que Mas sigui el president de la transició nacional.

La única via, ara per ara, per la que Mas pot ser “no president” és que guanyi les eleccions amb claretat i llavors ofereixi “voluntàriament” el càrrec a Romeva a canvi que CUP i Csqep se sumin incondicionalment al procés. I Csqep només es pot sumar al procés si el resultat electoral és incontestable.

Ara, la pregunta és, perquè s’han posat en aquest carreró sense sortida en el que haurien d’estar demanant que la gent voti Mas si volen que no sigui president?

Perquè no donen més força al seu programa, que semblen tant convençuts que tenen?

Bé, el problema de Csqep és que no tenen programa. No saben què han de fer amb l’economia, perquè la situació els supera. Tsipras és el gran exemple.

El sistema econòmic està en fallida. Una fallida greu. Molts estats ingressen menys del que gasten, i si el sistema no col·lapsa és perquè els Bancs Centrals els sostenen amb la coneguda política de crèdits sense interessos.

I això anirà així fins que el sistema consideri que el deute ha sobrepassat el llindar de l’incobrable, i ja no deixi diners als estats. Com li va passar a Catalunya amb en Castells, que va haver d’emetre els bons patriòtics al 7%.

Cal dir que cada país està en un punt diferent d’aquest problema. I Catalunya a les ordres de Castella està en la llista dels primers a caure, però Catalunya lliure no. Ara bé suposem que Catalunya, en el seu procés de transició, es manté en zona de risc.

Què es pot fer per estabilitzar l’economia? Bé, se’n poden fer moltes de coses, i la solució, si existeix, rau en una combinació de totes elles. Però, moltes de les coses són tant traumàtiques que calen encara anys per que la societat les accepti. I moltes de les coses cal estar preparat per fer-les.

La CUP entén perfectament la situació. El seu objectiu és a mig termini. O a llarg. No té sentit entrar al govern fins que la situació no estigui en el punt en el que es pugui actuar. Es pot recolzar tàcticament a un o l’altre, però mai liderar. Ens ho va ensenyar ERC-Carod, que sense haver liderat mai el govern ha estat capaç de portar-nos on som ara.

Ara Csqep no té la valentia ni la comprensió per fer moltes d’aquestes coses.

Passo a descriure alguna de les coses que es poden fer.

1) Per estabilitzar el pressupost cal que ingressos i despeses estiguin equilibrats. Els ingressos són els impostos recollits + els diners impresos. Les despeses són els diners destinats a recursos socials més aquells que es posen per arreglar el sistema, en aquest cas, als bancs.

2) Evidentment, la primera línia d’acció és estabilitzar el pressupost. No gastar a la babalà. Llastimosament aquesta opció l’ha cremat Csqep amb la seva repugnant campanya “Anti Retallades”.

3) La segona línia d’acció és la de pujar el sou mínim interprofessional molt. Això portarà a una gran part de la població a tenir més diners que els de la simple subsistència, però també portarà a un increment de l’atur immediat, ja que moltes feines deixaran de ser rendibles. Per fer aquesta transició cal l’excedent  que només obtindrem amb la Independència.

4) Hi ha una opció que és nacionalitzar les empreses privades que donen servei públic: Acesa, Elèctriques, Aigues, Telefòniques i que donen rendiment econòmic. Això implica sortir de la comunitat internacional com a Veneçola. No sembla que Csqep estigui preparada per això. A Tsipras em remeto. Ni tansols s’han quedat els bancs tot i l’allau de diners que hi hem posat tots que hauria de provocar la nacionalització immediata.

5) També hi ha l’opció de sortir-se de l’Euro i deixar de tenir dèficit substituint el dèficit per generació de moneda. És el que va haver de fer Argentina. Hiperinflació. És possible que sigui una opció a considerar, però és evident que té uns costos socials enormes i que és una opció de dretes, en el sentit que no té proporcionalitat. La devaluació afecta a tothom per igual, rics i pobres. De fet, afecta més als pobres, ja que la inflació provoca augment de tipus impositius. A curt termini, és clar. Tsipras ha demostrat que tampoc estan preparats.

6) Una altra opció a considerar és la de ser molt estricte amb la recaptació fiscal de les grans fortunes. A la dècada dels 50 a USA el govern es quedava el 98% dels guanys de les persones que guanyessin més d’un milió a l’any. Entrar per aquesta banda vol dir fugida de capitals en un món globalitzat, o sigui que cal contrarestar-ho amb polítiques proteccionistes que evitin la fuga. Això implica sortir dels clubs de rics. Un altre cop, no dic que no sigui una opció a considerar, però afirmo rotundament que Csqep no és prou valenta per posar-ho sobre la taula.

En això ens passa una altra cosa: Només es pot augmentar la recaptació fiscal des de la independència. La distribució arbitrària que fa l’estat dels ingressos porta a que qualsevol augment de recaptació comportaria un augment equivalent de dèficit fiscal, amb el que únicament drenaríem la nostra pròpia economia encara més.

7) El proteccionisme és una opció. Porta indefectiblement a sortir dels clubs socials internacionals, però és una opció.

8) L’absorció dels bancs sota l’argument de la increïble despesa que l’estat hi ha fet, junt amb la conversió d’un 20% dels capitals desats en accions (per sanejar-los d’una vegada) és una bona opció. Comporta deixar els bancs en mans dels principals deutors (bancs francesos i alemanys) però és una opció a considerar (des de la independència).

Total, que hi ha solucions, però totes porten importants conseqüències, i Csqep no està en cap cas preparada per executar cap d’elles. Primer perquè totes elles passen per la independència, segon perquè moltes tenen conseqüències socials a curt termini. I tercer perquè la societat no està preparada, de cap manera, per plantejar-se-les.

Segur que me’n deixo. S’admeten propostes.

I és per això que només els queda l’argument de l’Odi a Mas.