L'ombra de l'hegemó

Aquest comentari surt d’un desconeixement total de la situació. Parlo en aquest cas com qualsevol tertulià de ràdio. Sense tenir ni puta idea de la realitat local.

Però intueixo, no obstant, que en aquest cas l’encerto:

(segueix)

Em refereixo a la denúncia que ha fet l’Ajuntament de Cervera que s’han quedat sense aigua potable.

TV3 ha obert el seu informatiu matinal amb aquesta notícia. Cervera està sense aigua potable perquè un problema en l’abastiment des del canal d’Urgell ha provocat que l’aigua que ompla les seves cisternes no sigui potable.

Ok. Fins aquí d’acord.

Reclamen que els facin arribar aigua des de no se quin pantano. No estem parlant d’una manguera. 12 milions d’Euros costaria la broma. Diu l’ajuntament que ja té un estudi i que en un any es podria fer.

Tot plegat, la informació de TV3 sembla clara i tancada. Excepte per un petit detall.

Cervera no té aigua en aquests moments? Sí, si que en té. Encara que no és potable.

Cervera no té un sistema alternatiu quan no li arriba aigua del canal? Sí que el té, els pous, però aquests també estan contaminats.

Opps!!! Perquè està contaminada l’aigua del canal i l’aigua dels pous? Nitrats.

D’on surten els nitrats? De les males pràctiques dels ramaders de Cervera, Guissona, i en general les comarques afectades.

Llavors de què us queixeu? Com goseu demanar a la resta del principat que us muntem un costossíssim canal d’aigua des d’un pantà si sou vosaltres els que heu emmetzinat la vostra pròpia aigua? Els vostres propis pous!!

No val a dir, en aquest cas, que pobrets, sou víctimes d’una multinacional farmacèutica o química. Sou víctimes dels vostres propis conciutadans. Potser sou víctimes de vosaltres mateixos. Us heu emmetzinat la vostra pròpia aigua.

I teniu els collons d’exigir 12 milions d’Euros, no per engegar un pla de neteja dels aquífers que emmetzineu, sinó per fer-vos portar l’aigua d’una altra banda, i poder continuar emmetzinant la vostra comarca.

Com si fossiu blavers exigint aigua per als camps de golf que no haurien d’existir.

Upps!!! Què ha passat?

Fa un temps que es va parlar que Nokia estava en contacte amb el Barça amb la intenció de fer un acord de patrocini de a la samarreta.

Semblava una bona cosa, però faltava un detall.

(segueix)
I el detall era important. No tindria lògica que el Barça el patrocinés una empresa que evita utilitzar la llengua del país mentre que al Madrid el patrocina una altra, molt més petita, que si que la usa.

Si Nokia havia de patrocinar el Barça, els menús dels mòbils havien d’estar en Català.

No en tinc ni idea, no sé ni tan sols si va arribar a haver contactes entre Nokia i el Barça. Però no sé per què, em sembla que si va existir aquest contacte aquest punt devia estar damunt la taula.

Ara la samarreta ja està ocupada. I s’ha renovat la campanya durant un any més.

Pot ser que l’acord es faci l’any 2008-2009? Pot ser que Unicef faci un acord amb Nokia i el Barça i tots tres vagin junts en el patrocini?

Hi ha un 99% de possibilitats que això no sigui més que una especulació sobre una altra especulació.

Però m’agrada posar-ho aquí. Per si sonés la campana per casualitat.

Una petita curiositat de les compareixences després del discurs d’investidura:

Idiomes utilitzats a la compareixença de premsa:

Felip Puig CiU – Català i Castellà
PPC – Català i Castellà
ERC – Català
ICV – Català i Castellà
C’s – Castellà i Català
PSC – Català

Sovint es critica els meus escrits amb l’argument que m’imagino una Catalunya que no existeix ni existirà.

Potser és veritat. Però el que és autènticament cert és que els que els critíquen inmaginen una espanya que ni existeix, ni ha existit mai, ni existirà mai.

(segueix)
Això ho dic per tots aquells que han acceptat l’estatut-gruyere com un gran avenç pel país, i que, per tant, disculpen a Mas el fet de haver-lo omplert de forats.

Senyors, aneu errats.

Distorsioneu la realitat perquè us fa mandra assumir-la. El cotxe és vell i cal buscar-ne un altre. No és veritat que havent canviat les bugies anirà bé durant uns anys. No hi anirà.

Ho dic perquè les decisions que es prenen en la política catalana s’estan prenent com si el PP no existís. O millor, com si el ZP fos el substitut de l’Aznar en el PP no en el PSOE.

Però no és així. El ZP és el líder del partit menys centralista, i tot i així és molt menys centralista que el seu partit.

Castella ha crescut històricament amb la necessitat imperiosa de tractar injustament als catalans. Una necessitat històrica, genètica. Castella necessita actuar en contra de Catalunya per a la seva pròpia subsistència. No és una opció política. És una necessitat nascuda de l’evidència històrica.

L’evidència que diu que Catalunya va descobrir les Amèriques. Que Colon, Bartolomé de las Casas, los hermanos Pinzones, Hernan Cortés i tots els misteriosos personatges de la història castellana no existeixen.

L’evidència que diu que Joan Cristòfor Colom, Bartolomeu Cassaus, els germans Pinçon, Ferran Cortès, la vila de pals, i el mig centenar de planisfèris dels segles XV i XVI demostren sense cap mena de dubte raonable que fou Catalunya que descobrí les amèriques.

És ja innegable. L’empresa de les amèriques era catalana. I també ho eren els principals escriptors i pintors d’allò que en van anomenar el SIglo de Oro.

No sabem encara fins a quin punt va arribar la falsificació històrica. Però està clar que conscient o inconscientment, la raó de l’existència de la història de Castella és la d’enfonsar Catalunya per totes les vies possibles per evitar que Catalunya reclami el que és nostre. La nostra història.

El PP existeix. I el tribunal suprem existeix. I el PSOE més jacobí existeix. I el Tribunal Constitucional també existeix. I Ciutadanos també.

I en canvi, l’alegre catalanet inmemoriat ha decidit tornar a signar un Estatut que és paper mullat. Que està ple de forats legals que utilitzaran el PP i el PSOE quan els convingui.

Que el Constitucional tirarà enrere per qualsevol excusa.

Però no us preocupeu. Encara hi ha una sortida. Escolliu la via sobiranista abans que CiU us vengui la Moto que ha de posar al Rajoy de president de Castella perquè té més diputats que el ZP.

Quin poder té convergència? Quin poder li queda?

Fa només 3 anys Convergència Democràtica de Catalunya portava un registre de 20 anys se’n totpoderosa a Catalunya. 20 anys decidint sobre els assumptes i negocis que es feien al nostre país, ja sigui per la via directa de la Generalitat, ja sigui per la via indirecta del suport a la governabilitat de Castella.

Quin poder li queda ara a Convergència, que no té cap mena d’influència en el govern de Catalunya i no té cap mena d’influència en el govern de l’Estat?

El poder que li queda a Convergència és el que vulgui que li quedi. M’explicaré (segueix).
Ara per ara a Convergència només li queda un petit residuu de poder. La única cosa amb la que pot treballar és en la prostitució. Prostituir-se a l’estat quan el PSOE no pugui arribar a un acord amb ERC sobre alguna cosa.

Però ERC és llesta la mala puta. No ha optat per la via fàcil de mantenir-se ferma a Madrid per simbolitzar una força que encara no li donen les urnes. Més aviat ha decidit ocupar un lloc còmode a Castella, negociant sense fer soroll, sense pretendre haver venut el peix més car del que l’ha venut, i deixant entrar a Convergència a l’aposta només quan el preu del peix ja no val la pena.

Quin poder li queda a Convergència?

Bé, el problema de Convergència és que deseguida va entendre una cosa: El poder d’Esquerra és inversament proporcional a la distència que ens separa. És a dir, quan més llunyana estigui ERC de Convergència, menys força tindrà ERC, tant a Madrid com a Catalunya.

Per tant: canya a Esquerra.

Però en aquesta equació Convergència va oblidar de calcular-ne el corol·lari: El poder de Convergència TAMBÉ és inversament proporcional a la distància que la separa amb ERC.

Cuanta més distància menys poder.

I ha posat tanta terra entre mig de totes dues formacions, que ara per ara, ha perdut tota la força. Tota.

La força que té Convergència és inversament proporcional a la distància que la separi d’Esquerra.

Això és un fet.

Convergència pot escollir aquest camí. Pot continuar allunyant-se d’esquerra i per tant acostant-se al PPC, amb l’esperança que tard o d’hora podran fer-se amics de l’Espanya més rància, però aquest camí és molt llarg i difícil. D’aquí a quatre anys no recuperaran el govern si fan això. I continuaran sense tenir influència a Madrid.

Els esperen 8 anys sense tocar poder, si opten per la via en la que es van posar fa tres anys.

Però poden canviar de via. I ho poden fer ràpidament. Poden escollir la via de l’acostament a ERC. Potser hauran de canviar de maquinista. Segurament. Potser hauran de deixar els vagons de la cua d’unió aparcats per una temporada. O potser no. Però si s’acostan a ERC guanyaran poder. Cada metre que reallin significarà una mica més de poder.

El poder d’ERC al tripartit és directament proporcional a la capacitat que tingui de canviar de bàndol si les coses van maldades. Però aquest també és el poder de Convergència. El poder d’ERC a Madrid és directament proporcional a la capacitat que tinguin ERC i CiU de fixar el preu del peix abans d’anar a subhasta, però aquest també és el poder de CiU.

El poder que pot recuperar Convergència per primera vegada a l’Ajuntament de Barcelona i a un centenar d’ajuntaments més és directament proporcional a la capacitat d’entesa que puguin tenir aquestes dues formacions. Igual que ERC.

La distància resta poder a tots dos. A CiU la relega a un poder nul. La proximitat enforteix totes dues formacions.

Cal que el simpatitzant de Convergència ho tingui present aquesta nit a l’hora d’aplaudir o xiular la seva direcció.

Acabades les eleccions al parlament del principat, comença la precampanya per les municipals.

A propòsit d’això m’agradaria fer una reflexió que crec que és important.

(segueix)
El Senyor Jordi Hereu, alcalde de la ciutat més gran del Principat, compta en el seu favor com a única gran contribució pre-alcaldia haver implementat les zones verdes a la ciutat.

En la meva opinió, aquesta mesura populista hauria d’estar clarament en la seva llista de grans errors, i no en la seva llista de pros. M’explicaré.

La ciutat més gran del Principat no és només la ciutat més gran del principat. És a més la Capital del Principat. En ella hi són tots els ministeris (conselleries), totes les oficines d’atenció administrativa, tots els organs d’administració supranacional.

Hi ha la Fira, els centres de convencions nacionals, els museus nacionals d’art, el teatre nacional, el port nacional i l’aeroport nacional hi està a tocar, amb llençadores i trens que enllacen directament amb el seu cor.

Donat el fet que Barcelona és Capital de Catalunya i que la Capital té totes les oficines d’atenció ciutadana, tràmits i persones importants de l’administració treballant-hi, a Barcelona hi conflueixen totes les vies de comunicació públiques i privades que té Catalunya tret de l’eix transversal.

Totes les carreteres de més d’un carril per banda i totes les vies de tren de més d’un carril passen per Barcelona perquè és la Capital del Principat de Catalunya.

Totes les empreses grans hi tenen seu per això també.

El trànsit en cotxe cap a la capital de Catalunya és en una gran proporció obligat per aquest fet.

Dit això.

L’espai públic, com el seu nom indica, és públic. Públic. De tothom. No d’un senyor o d’un altre. De tothom.

Això implica que hom no pot allargar el seu balcó i convertir-lo en una terrassa perquè envaïria l’espai públic, que és de tothom. Hom no pot penjar la nevera a la finestra per guanyar espai perquè l’espai public és de tothom. Hom no pot, ni tan sols, plantar la tenda de campanya a un racó d’una plaça i posar-s’hi a viure perquè l’espai públic no pot ser utilitzat sistemàticament per la mateixa persona, com en règim de propietat. Ni encara que vagi canviant cada 48 hores de plaça. Hom no pot ocupar indefinídament 8 m2 de superfície pública i fer-se-la seva, perquè és pública.

Si vosté té una nevera, ha de tenir un lloc on posar-la. Si vosté té una piscina per la criatura, ha de tenir un lloc on posar-la. I SI VOSTÉ TÉ UN COTXE, HA DE TENIR UN LLOC ON POSAR-LO.

No té lloc on posar-lo? No tingui cotxe. El necessita per anar a treballar? Canvii de residència o canvii de feina. O exigeixi un augment de sou, perquè si necessita un cotxe necessita també un lloc on posar-lo. L’espai públic és públic. No privat.

L’espai d’aparcament públic municipal és per els cotxes que es desplacen, des del seu punt de residència fins a un lloc concret. No per als senyors que s’han comprat el cotxe sense assegurar-se el lloc on el posaran quan no l’estiguin utilitzant.

I si això és així, en el cas de Barcelona és molt més així, ja que l’espai d’aparcament públic no pot estar només a disposició dels seus residents, sinó que principalment ha d’estar a disposició d’aquells que s’hi desplacen per la seva condició de capitalitat.

Per tant, el primer problema de les zones verdes és el fet que ataquen frontalment amb el principi que l’aparcament municipal, sobretot en una capital d’un país, és públic, no dels senyors residents del municipi que es compren el cotxe sense considerar on l’han d’aparcar.

Les zones verdes són una mesura populísta antisocial.

Dit això, hom pot considerar que per molt que les zones verdes siguin una mesura populista antisocial, persegueixen un fi, la reducció del tràfic de vehicles, que se sobreposa al raonament ètic.

Bé, això és també totalment fals.

La quantitat de cotxes que hi ha a la ciutat de Barcelona és directament proporcional a la quantitat de llocs d’aparcament que disposa.

La necessitat de disposar de turisme propi a la ciutat és molt petita. I la necessitat que aquest turisme sigui comprat sense assegurar-se’n la plaça corresponent d’aparcament encara més.

A tots aquells que creguin que aquesta asseveració és equivocada els diré: Si realment necessiteu un cotxe i viviu a Barcelona, en el cas que nessessitessiu plaça d’aparcament, no haguessiu pogut comprar-ne un amb menys cavalls, menys virgueries o menys metres i destinar la resta de diners al parking? La resposta és invariablement sí.

Barcelona disposa de Metros, un sistema de linies de rodalies, taxis a cada cantonada, una xarxa densa s’autobusos i prou densitat de població com per tenir una companyia de lloguer de cotxes a dos minuts de cada llar.

De fet existeixen moltes d’aquestes companyies de lloguer infrautilitzades, perquè no s’informa a la població que tenir un cotxe equival a pagar cada dia 30?, i que amb 210? setmanals es poden pagar molts taxis i llogar moltes minivans els caps de setmana que es vol sortir de la ciutat.

En canvi, fora de la ciutat, la situació s’inverteix. No hi ha metro, no hi ha tren, no hi ha autobusos, no hi ha companyies de lloguer i no es pot anar a peu o en Bicicleta a fer un tràmit a la plaça Catalunya.

Fora de la ciutat el cotxe, ara per ara, esdevé necessari.

Convertint les zones d’aparcament municipal de la capital en zones d’aparcament privat dels residents, l’única cosa que s’aconsegueix és que el parc d’automòbils innecessaris de la ciutat creixi.

La gent es compra cotxes que no necessita (no els necessitava fa tres anys) o els treu del pàrquing que estava pagant i destina els diners a llogar un parquing al seu lloc de treball, amb el que efectua els trajectes amb cotxe en comptes d’usar el transport públic.

Haver convertit l’espai públic d’aparcament en zona blava hagués reduït en gran mesura els cotxes a la ciutat, però convertir-lo en zona verda augmenta cotxes i desplaçaments.

I l’altra cosa que s’aconsegueix és trencar el teixit social del país, ja que els desplaçaments cap a dins de la ciutat es redueixen als merament necessaris. No baixem a veure la família, però continuem baixant i pagant burrades en aparcament privat per anar a veure clients o fer gestions que s’han de fer a Barcelona en raó de la seva Capitalitat.

I al senyor que ha inventat aquesta visió tant incorrecta de la realitat se li regala l’Alcaldia com a premi pel seu populisme antisocial i antiproductiu.

Molt conseqüent.

En un bloc que ara no ve al cas, un representant polític que ara no ve al cas es queixava del fet que en Montilla cridés “Viva España!!” despres de les eleccions a les corts castellanes d’aquesta legislatura.

A partir d’aquest comentari em surgeixen una serie de reflexions de les que m’agradaria que en fossiu partíceps.

(segueix)
NOTA: En primer lloc, he de dir que la redacció correcta del títol de la notícia hauria de ser “Castellans per la independència”, segons vaig teoritzar jo mateix en aquest bloc. Podeu veure la meva teoria a http://redescobrint.blogspot.com/.

La primera reflexió que se’m plateja és: “I què?”.

Entenc que algú es pugui queixar d’aquesta asseveració des d’un punt de vista independentista. “Jo vull la independència i em molesta que el president del meu país no la vulgui”.

Però si hom no vol la independència o milita en un partit que no planteja un horitzó nacional d’independència total respecte Castella, quin problema hi ha?

Sembla lògic que en Montilla cridi “Viva España!!” de la mateixa manera que sembla lògic que l’Artur Mas cridi “Visca Espanya!!”.

Si el seu model de futur (de tots dos) passa per que Catalunya continui sent una part de Castella, és totalment congruent que vulguin que Castella tingui salut i creixi.

Fins i tot si el que es somnia és un futur independent però sense plantejar un horitzó temporal que ho faci possible, com si això fos un objectiu a 2 generacions vista, també sembla lògic que es cridi “Visca Espanya!!!”, no?

Si hom creu que la independència és possible però que no la veuran els seus ulls… cony, doncs mentrestant, “Visca Espanya!!”, no?

Ara bé. Potser el que xoca d’aquesta asseveració és que molta gent que defensa amb els seus vots i la seva contribució un projecte d’encaix dins de castella, en veritat, en el fons, no volen aquesta integració. No volen estar dins Castella. Volen estar-ne al marge. Amb independència de si l’encaix és bó o no ho és. O potser perquè saben que l’encaix de Catalunya dins Castella no és possible.

Si aquest és el cas, potser ha arribat l’hora que es posin a treballar per aconseguir sortir-ne. Sense que això impliqui victimisme. Com a projecte il·lusionador.

Vull un estat propi perquè ho sento, i perquè no necessitem estar dins l’estat castellà. Perquè si ens governem nosaltres mateixos serem més àgils i el nostre govern actuarà molt més conseqüentment amb les necessitats de la nostra industria i la nostra societat.

Deixo la reflexió en l’aire. Us animo a que hi penseu.

La segona reflexió que crec que ja és hora que fem és aquella de definir la quantitat de gent que eventualment s’animaria a tirar un estat propi endavant en relació a la quantitat de gent que diu si se sent “Català”, “Més Català que Castellà”, “Més Castellà que Català” o “Només Castellà” a les enquestes.

Si fessim aquesta enquesta a Andorra, la majoria de la gent diria que és “Espanyola” o Francesa. Però això no té res a veure amb el fet que vulguin continuar vivint en una Andorra independent o no vulguin.

És normal que la gent que va venir de fora o aquells que tots dos pares són de Castella se sentin Castellans. De la mateixa manera que els fills de Xinesos se senten Xinesos.

I què? Això no vol pas dir que vulguin que el lloc on viuen sigui dirigit parcialment per un govern que defensa uns interessos moltes vegades contraris al lloc on viuen.

Es pot ser castellà de sentiment i de cultura i no voler que Catalunya continui sotmesa a la Cort mesetària. No són sentiments contradictoris.

Ara bé, perquè això passi, cal que els Castellans tinguin la seguretat que la seva veu també serà escoltada, i que en el cas que un Castellà tingui possibilitats d’ocupar el càrrec més important d’aquest país, no s’actuarà com si fos un Le Penn, unint-se dretes i esquerres en un govern de circumstàncies només per fer fora aquell que va neixer fora però porta tenta anys treballant pel país. Amb el seu model, diferent del nostre, però pel país.

Un Castellà que viu a Catalunya pot tenir la temptació de voler que Catalunya formi part de Castella, no perquè no cregui que a Catalunya li aniria millor soleta, sinó per la por que el seu nombrós col·lectiu no tingui mai possibilitats de tenir influència en el nostre Parlament.

La Catalunya independent és la Catalunya de tots.

Això ho heu de tenir clar.

O independència o caciquisme. Les dues no poden anar plegades.

moviments.

(segueix)

A dia d’avui tothom té ja clara una cosa. Fins i tot els més crítics amb la decisió d’ERC.

La federació del CDC amb UDC ha de canviar de posició si pretén tornar al Govern del país.

Si el sostre nacional de la direcció de CiU és bàsicament el mateix que el de la direcció del PSC, ERC continuarà reeditant el tripartit in eternum.

I desenganyeu-vos. D’aquí a quatre anys les pors i recels per la figura del president Montilla s’hauran esvait. El PSC té molt més a perdre per la banda ERC-ICV que per la banda C’s.

Montilla defensarà Catalunya de la mateixa manera que Ronaldinho defensa la samarreta blaugrana.

Potser no avançarem en el reconeixement nacional, però tampoc no retrocedirem gaire.

De fet, d’aquí a quatre anys tindrem Agencia Tributària Catalana (codirigida), i el dèficit fiscal enmascarat per la política d’inversions de l’estat durant 7 anys.

Segons la política del peix al cove pujolista, no es podrà dir que és una mala legislatura.

Per tant, CiU no pot restar a l’espera que el tripartit exploti. No té gaires possibilitats que això succeeixi.

Eliminada aquesta possibilitat, a CiU li queden dues opcions per recuperar el poder. O refer els ponts amb el PP o convertir-se en un partit sobiranista.

És veritat que ara tots diem que CiU ha d’apostar pel sobiranisme si vol aconseguir tornar a tirar endavant el país des l’executiu.

I també és clar que si CDC o UDC els preguntessin a les seves bases el futur que volen, aquests tirarien sense dubtar-ho cap a la direcció sobiranista.

Però no s’ha d’oblidar una cosa molt important. Determinant.

La raó d’existir de CiU durant molts anys l’hi han donada les direccions de les grans empreses, La Caixa, Gas Natural, AGBAR, Avertis, FECSA, una colla de constructores, publicistes, gabinets d’advocats, etc.

I aquestes empreses necessiten al poder algú al qui puguin influir, o del que puguin extreure informació sobre el que es cou.

És evident que el PSC també té el seu Lobby. Segurament algunes d’aquestes empreses que he dit estan a l’altre bàndol, i moltes juguen un doble joc. Però les empreses que van quedar fora fa 3 anys no esperaran indefinidament a tornar a tenir una via ràpida d’accés. Volen un pla de futur ràpid.

I aquest pla de futur ràpid passa per acostar posicions amb el PPC.

Així que, o bé la base de CiU desperta i comença a exigir responsabilitats als seus caps, o bé continua donant la culpa a ERC. Si és així, cagada. CiU abandonarà el nacionalisme.

El nacionalisme de fets, no de paraules.

L’Arturito diu tantes tonteries que una d’elles li pot enganxar els dits.

Aquest home ha perdut el cap.

(segueix)
Avui a RAC1, aquella ràdio que pertany al grup Godó, el Senyor Mas ha dit literalment que “Si ell hagués tret els resultats que ha tret Montilla dimitiria”.

Molt bé!! És un pas que l’honora.

Copio els resultats publicats al web del Parlament:

Amb el 100% de l?escrutini, CiU obté un percentatge de 31,52% i 48 escons, PSC-CpC 26,81% i 37 escons, ERC 14,06% i 21 diputats, PP 10,64% i 14 escons, IVC-EA 9,56% i 12 escons i C?s 3,04% i tres escons.

CiU és una qualició de DOS partits, UDC i CDC amb diferències molt remarcables, entre les que destaquen:

1. un catòlic i l’altre laic.
2. un obertament de dretes i l’altre amb voluntat de centralitat.
3. un clarament regionalista i l’altre amb una facció sobiranista molt important.
4. un amb casos de corrupció als tribunals molt clars i l’altre sense casos coneguts.

Cal remarcar que les diferències entre aquests dos partits és tant clarament oberta que en 26 anys d’estada al parlament no han pogut ajuntar els seus programes i fusionar-se. Com ICV i PSC, per exemple.

Donat que aquests dos partits es reparteixen els càrrecs amb un rati d’1 a 3, podem extreure que:

El CDC, amb el 23,64% dels vots ha obtingut 36 diputats.

El PSC-CpC amb el 26,81% dels vots ha obtingut 37 escons.

El resultat del CDC és inferior al resultat del PSC-CpC.

A no ser que en Mas es referís en el seu discurs a que “Si ell hagués tret els resultats que ha tret Montilla dimitiria, però si els hagués tret pitjors no ho faria”, cal inferir que Artur Mas presentarà la seva dimisió al capdavant del CDC a la propera junta.

No?

Ara que estem dia rere dia en la constant discusió sobre si la decisió d’ERC comportarà dur el país mig pas endavant o mig pas enrere, crec que ha arribat el moment de sortir un altre cop de la Matriu. De passejar per fora i veure que s’hi cou.

A diferència del que es mostra a la famosa trilogia, en el nostre cas, quan surts de la matriu el panorama és brillant. Encegador.

Semblaria talment que en Plató parlés dels Catalans quan va fer l’analogia de la caverna.
(segueix)

Avui simplement em vull fer ressó del que anuncia el web de la que he dit ja alguna altra vegada és la institució més important dels països catalans.

Sense cap mena de dubte.

La Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya.

La Fundació esta reescrivint la nostra història. No només com una simple teoria conspirativa agradable. De fet fa molts anys que va deixar de ser això.

Avui en dia la Fundació està refent punt a punt, document a document, el que sense cap mena de dubte fou l’història real de Catalunya.

I cada informació que surt és més excitant. Cada cop que més i més gent grata en el forat obert surten més i més tresors culturals.

El web de la fundació www.histocat.cat conté molta informació. Us convido a que el visiteu. Però sigueu conscients que és una droga dura. Un cop sortiu de la cova, si la llum enlluernadora no us emporugueix i us fa tornar enrera, no podreu deixar de tornar-hi.

La Fundació anuncia la creació de seccions locals. Felicitats Fundació. Endavant.

www.histocat.cat

No vull entrar en l'”i tu més”. No m’interessa. Ha arribat l’hora de reflexionar. De fixar horitzons ara que la política de curta volada de la direcció de CiU no ha pogut recuperar el poder que anhelava.

Hem de començar per la base. Per plantejar-nos què vol dir el que ens defineix.

Avui jo diré el que per mi vol dir. Confio que cadascú arribarà a les seves conclusions. A veure si ens aclarim una mica.

(segueix)
Nacionalisme i Independentisme són conceptes que es confonen, i que segurament estan buits de contingut.

Potser aquí rau l’arrel del problema.

La gent de CDC (i no em refereixo només a la direcció) pensa que l’independentisme d’ERC és com el Nacionalisme de CiU o l’ecologisme de ICV o el socialisme del PSC.

Un ideal difús. Un punt a l’horitzó que no és assolible mai però que s’hi pot anar tendint, poquet a poquet, coneixedors que mai s’hi pot arribar, perquè una societat no és purament ecologista o purament socialista, per exemple.

No obstant, la corrent ara per ara majoritària d’ERC no és independentista. És una cosa diferent. La corrent majoritària d’ERC vol la independència de Catalunya.

No és el mateix ser independentista, com un objectiu final inassolible que serveix com a far que dirigeixi les nostres decisions, que voler la independència de Catalunya, com un objectiu que es creu possible, i que no és de fet més que un punt important de pas per a d’altres objectius nacionals.

És sobre aquest malentés que no s’entenen des de convergència i des d’una part dels votants d’Esquerra les decisions que es prenen.

Hom pot estar d’acord o no sobre si aquest objectiu és assolible. No cal que discutim sobre això. Molts pensen que no. Ok. Però confio que entendreu que, des de l’òptica dels que pensem que és assolible, la nostra política ha de ser la de fer pujar tanta gent al carro com sigui possible. I això passa per fer veure a la gent que la relació amb Castella no depén de qui governi a la Generalitat. Que és la mateixa relació la que fa nosa.

Que Castella és un estat centralista, on la Cort reparteix les cireres i ho controla tot, i Catalunya és una comonwelth mediterrània on cada estat s’organitza com li sembla i que comparteix voluntàriament els òrgans que considera que pot compartir. I que el Principat és un d’aquests estats.

Cal primer de tot que a Convergència, estant-hi d’acord o no, s’entengui la diferència entre ser independentista i voler la independència. Només així es poden entendre les decisions polítiques d’ERC. D’una altra manera s’arriba a conclusions totalment errònies. Potser estem equivocats en el nostre plantejament. Però és absurd arribar a la conclusió que el que volem és castellanitzar Catalunya. No té cap mena de lògica pensar això.

Dit això passo a parlar del nacionalisme.

El nacionalisme de Convergència si que és aquest far llunyà al que mai s’hi pot arribar però al que ens hi podem acostar.

Esta bé. No el discuteixo. Perfecte.

Ara bé. El problema rau en que CDC no té resposta a una simple pregunta: Quin és el següent pas cap aquest objectiu? Durant molts anys les respostes eren clares. El control de l’educació, TV3, el 15% de l’IRPF, el 30% de l’IRPF, els mossos d’esquadra, l’Agència Tributària Catalana,…

Però ara no hi ha resposta, que jo conegui. No n’he sentit cap durant la campanya, com a mínim. Quin és el següent objectiu?

Jo crec que els nacionalistes han de començar pensant quin és el següent objectiu nacional:

La Seguretat Social?
L’espai radioelèctric català?
El concert econòmic?
La desaparició de la LOAPA?
El dret penal català?

No ho sé. Decidiu-lo vosaltres. Però heu de tenir un següent pas. Una pròxima fita per la que lluitar.

Llavors, un cop decidida la fita o les fites que voleu obtenir, pregunteu-vos el següent: Com s’hi arriba a aquesta fita?

I aquí és on rau el problema i la solució. Us trobareu que si no hi ha una següent fita a hores d’ara és perquè la següent fita no és assolible amb el marc constitucional actual.

A la constitució del 79 n’hi havia uns a un costat de la taula que tenien un exèrcit i sabien el que es feien.

I al 2006 aquests mateixos tenen força suficient al parlament castellà com per no permetre que es toqui ni una coma significativa d’aquesta constitució. És normal. No és una crítica. Són Castellans i tenen el seu model d’estat. Ni millor ni pitjor. Diferent. Que interessa a una part de la gran Castella i que perjudica clarament una altra part, com és la Comunidad Autónoma de Cataluña, la Comunidad Autónoma de Valencia o la Comunidad Autónoma de Baleares.

I fins i tot en molts d’aquests llocs accepten i aplaudeixen aquest model d’estat.

És en aquest punt que heu de decidir. Què feu? Desistiu d’assolir la següent fita? Convertiu el vostre Nacionalisme en un Nacionalisme passiu, la responsabilitat del qual és la d’intentar evitar que es doni cap pas enrera? O continueu mantenint un nacionalisme actiu, que vol avançar en les fites. Que no es conforma amb que les lleis base es facin a Madrid, ara amb un govern tou, ara amb un govern castellà radical?

Teniu tot el dret a decidir convertir el vostre nacionalisme en nacionalisme passiu. No em malinterpreteu. Ara per ara és el que sembla que està fent la direcció de CiU, ja que no ha fixat encara la següent fita.

Però si voleu anar més enllà, només us queda una opció. Acompanyar ERC i segurament el PSC i ICV en el seu camí cap a la Independència.

Deia Xavier Robert Raventós, del PSC em sembla, que el que ell faria és declarar la independència de Catalunya per, acte seguit demanar l’entrada a Espanya, de manera que les relacions es poguessin establir de bell nou. Sense hipoteques d’un passat negre.

El CDC pot fer el mateix. Caminar cap a la Sobirania. Aclarir en quines condicions definitives es vol quedar a Castella i decidir que si no es donen, l’opció lògica és la de mantenir-se independents.

Caminar cap a la Sobirania. No només ser sobiranistes.

L’estratègia d’ERC està clara. La direcció de CiU no ha donat opció, de moment, a cap altra possibilitat. Han repartit cadires buides de projecte. Només per l’aparador.

ERC podia mantenir-se al marge o estar en un pacte d’Entesa.

I ha considerat, sota el meu punt de vista (opinable) sabiament, no restar a la marginalitat de l’oposició indefinida.

Ara bé hi ha un problema molt gran que encara cal resoldre. Tots els que ara ens barallem el podem arreglar.

(segueix)
El problema greu no és que ERC pacti amb el PSC. És el pacte que ara per ara tenen entre mans.

Aquest si que és un problema important. Molt important.

I aquest problema és el repartiment de les carteres.

El repartiment de carteres

De moment, no s’ha concretat el repartiment de departaments, tot i que sembla clar que el PSC en tindrà set (Economia, Justícia, Política Territorial, Salut, Educació, Indústria i Agricultura), ERC, cinc (la vice-presidència, Governació, Benestar, Comerç i Cultura) i Iniciativa, dues (Relacions Institucionals i Interior i Medi Ambient i Habitatge). Hi haurà, doncs, una reducció de carteres: de setze a catorze.

Aquest és un repartiment horrible. El PODER, el de veritat, el que fa que els empresaris truquin a la teva porta o s’anuciin als mitjans que et recolzen o que s’estableixin lligams estructurals i sinèrgies amb l’economia es troba tot en mans sociates. El poder que et permet anar a inagurar un hospital aquí i una escola allà es troba tot en mans sociates.

Cal dir dues coses molt importants, perquè si no és així no anirem bé.

En primer lloc cal dir que encara falta un mes per a la formació del govern. UN MES. Només han passat 4 dies de les eleccions. És absurd tirar la tovallola ja.

En segon lloc. Cal tenir present que la força de negociació d’ERC és directament proporcional a allò que CiU estigui disposada a oferir. Sobretot per la vessant nacional. Si CiU tira la tovallola ERC no té cap mena de força en les negociacions. Cal fer CiU corresponsable d’aquest fet. No podem acceptar que la direcció de CiU tiri la tovallola com a estratègia de desgast d’ERC i d’afavoriment per tant del PSC.

Dit això, us convido a que llegiu el manifest inventat sobre la concentració a la plaça de sant jaume que he escrit aquest matí.

Els mitjans estan esbombant el repartiment de carteres a veure si el poden donar per fix i tornar a vendre la moto que ERC toca els collons al demanar més.

És molt important que CiU no tiri la tovallola. Ofereixin més senyors de CiU. Plantegin un pacte nacional real, no només un repartiment de cadires difús. Plantegin un paquet fort i concret de mesures nacionals i tornin-lo a oferir. Un paquet potent. Encara que el 99% de possibilitats sigui que ERC el refusi, això servirà per donar força a ERC en el tripartit, i serà la millor manera de reestablir un pont de diàleg en mires a un futur. Un futur que pot ser d’aqui a quatre anys o d’aquí a menys anys.

Amics convergents. Amics d’esquerra que us heu sentit molestos o traïts pel pacte amb els sociates. Gireu la vostra ira contra Convergència. Reclameu-li que collons fà allà, platada com un estaquirot. Espavila Convergència!!! Queda un mes per a la formació de Govern!!! Reaccioneu!!! Teniu molta feina a fer.

Molta feina a fer i feina bonica de fer. Feina que té recompensa segura. Segura!!! Ja sigui per establir les bases d’un pacte de govern ara (poc possible), un pacte de govern d’aquí uns anys, o una ajuda inestimable a que les posicions nacionals tinguin tanta força com sigui possible al tripartit.

Què feu llepant-vos les ferides? Desperta ferro!!!

No teniu un mes per llepar-vos les ferides del que hagués pogut passar i no ha passat. No teniu ni un dia. Aixequeu-vos ja del terra!!! Que feu agenollats? Deixeu d’insultar en veu baixa com si no poguessiu fer res més!!!

Què collons us passa? Que us ha passat el tren i mentre alguns de vosaltres us dedicaveu a fer el fatxenda davant dels altres els altres s’han conjurat en contra vostra? I què!!

Apreneu dels vostres errors i reaccioneu!!! Heu caigut? Torneu-vos a aixecar!!! No marxeu cap a casa amb el cap cot tot dient “Els nens de la classe són tontos”. Espavileu!! Ajudeu als que necessiten ajuda. Feu la penitència que us toca. Convergents sobiranistes, no deixeu a ERC sola en la negociació!!! ERC us necessita.

Ajudeu a ERC a que la decisió que ha pres sigui el menys dolenta possible pel país!!! No ereu líders? Doncs lidereu!!

Un lider és el que ajuda els altres. Un lider que s’ajuda només a si mateix no és lider ni és res. No deixeu que la direcció poruga us freni. Si continuen plorant deixeu-los de banda.

No us convenen.

Tot està per fer i tot és possible. Què us agradaria que tingués la cultura catalana que ERC podria fer possible? Plantejeu-ho. Amb o sense masos. Amb o sense Durans.

No torneu cap a casa plorant perquè el nen que heu estat insultant no ha volgut jugar amb vosaltres!! Torneu cap a casa explicant que el nen que heu estat insultant no ha volgut jugar amb vosaltres, però que després li heu ofert les vostres bales, i que ell us ho ha agraït amb un somriure. “Semblava enfadat, mama, però m’ha somrigut”.

Endavant!! Ajudeu-nos, perquè ho necessitem!! Ho necessita el país que tant estimeu!!

Ficció política (malhauradament)

Un cop analitzats els resultats i després d’una comprensible reacció contrària inicial (ho entenc, jo també la vaig tenir les primeres hores), la concentració pel pacte nacional ha decidit canviar d’ubicació.

(continua)
Quedi clar que això és malhauradament Ficció política

La raó? A la plaça de Sant Jaume (ni a una banda ni a l’altra de la plaça) no hi ha ni un sol representant del partit que ha fet possible l’Entesa.

Unitat.org, amb una capacitat d’anàlisi política que ha sorprés a propis i extranys, ha arribat a la conclusió que el veritable responsable de la impossibilitat de pacte entre CiU i ERC és la federació que té la seu al carrer Còrcega, i, conseqüentment ha traslladat allà l’emplaçament de la seva reivindicació.

En aquesta plantada, a la que es continua convidant a la gent a portar estelades i coses per fer soroll es llegirà un manifest que encara cal polir, però que bàsicament diu:

1. Considerem que la direcció de Convergència Democràtica de Catalunya ja fa massa anys que ignora la important quantitat de gent sobiranista i independentista que és a la base del partit. Ha arribat l’hora que el sobiranisme polític sigui representat de forma majoritària a la direcció del partit.

2. Creiem que no és raonable demanar a ERC que faci president del país al responsable de l’alta traïció que suposà trencar la unitat dels partits catalans per dinamitar l’estatut aprovat al parlament i amb ell tota la il·lusió i esforç que hi havia posat la ciutadania catalana.

3. Considerem que CiU ha trencat tants ponts de diàleg amb ERC que oferir la meitat de les conselleries és clarament insuficient, donat, per altra banda que ERC ja obté un terç de les conselleries potents amb el pacte de l’Entesa i que ICV controlarà les que resten per al 50% amb una posició totalment compatible amb els objectius marcats per ERC.

4. Constatem que el fet que l’Entesa estigués precuinada abans de les eleccions i que només faltés posar la cirereta després de coneixer els resultats de les eleccions no demostra més que la incompetència de la direcció de la federació de Convergència i Unió. Durant tot aquest temps, la direcció de CDC i la d’UDC ha estat totalment incapaç d’articular i cuinar cap mena de prepacte, proposta o base programàtica preelectoral amb les altres forces del parlament que li permetés accedir al Govern o a la negociació del mateix de la mateixa manera que han fet els partits de l’Entesa.

5. Finalment, fem constar en aquest manifest que cap dels dos partits que formen la federació ha fet cap mena d’aportació programàtica al pacte Nacional que permeti oferir una alternativa atractiva a ERC que la faci repensar-se la decisió que ja ha prés.

És per això que reclamem a CiU:

a) Que no es doni per vençuda en aquesta negociació a un mes vista de la formació del nou govern d’Esquerres.

b) Que presenti un nou paquet d’ofertes de fort caràcter nacional a ERC que incloguin, com a mínim i a tall d’exemple:

– Una llei per separar el departament de doblatge de TVC i convertir-lo en un ens autònom depenent de cultura que fà les traduccions i les posa a disposició de TOTS els agents audiovisuals del país.
– Una llei que obligui a totes les emissores que emeten al país, sigui o no concessió catalana, a emetre la versió catalana de les emissions doblades en el canal principal del sistema DUAL.
– Una llei que obligui a totes les distribuïdores de Catalunya a difondre les películes doblades al català en un mínim del 50% dels cinemes en que s’emeten.
– Una llei que obligui a tots els DVD’s que es venen a Catalunya a incloure l’idioma català en aquelles pel·lícules que se n’ha fet el doblatge.
– Un pla de desenvolupament d’infraestructures que tripliqui el sistema d’antenes TDT que està extenent TV3 i després ofereixi l’estructura de titularitat pública a les concesions catalanes o que emetin en català.
– La reformulació de i desaparició de TV3 i C33 i l’aparició de TVC1 i TVC2, amb clara vocació de convertir-se en la televisió pública dels països catalans i no només de la Comunidad Autónoma de Cataluña.
– Posar a disposició de la Comunitat Valenciana i de les Illes Balears l’espai radioelèctic i canals específics de la propia infraestructura Catalana per a l’emisió en obert i en TDT dels canals de la televisió de valència i de la televisió IB3 a tot el territori sense que això impliqui reciprocitat.

c) Que CiU sigui conscient que la seva força programàtica es pot dur a terme mitjançant la formació de govern amb ERC i mitjançant l’acostament de posicions amb ERC, que farà ERC més forta al govern d’Entesa.

d) Que aparquin durant una legislatura tots aquells aspectes del seu programa que són de caràcter neo-lliberal, com les polítiques dels xecs o la supresió de l’impost de succesions.

e) Que un cop decidit aquest paquet de mesures nacionals de fort caràcter sobiranista, ofereixi el pacte de govern a ERC juntament amb la presidència de la Generalitat del Principat i una colla de conselleries (que no cal que siguin el 50% en aquest cas).

f) Que no facin cap mena de retret a ERC si tot i així ERC continua apostant per desenmascarar durant 4 anys tots aquells que es creuen que el pensament polític del president de la Generalitat farà que Castella la Gran es mostri generosa amb el nostre país.

Finalment, demanem als manifestants que, un cop acabada la lectura del manifest, s’abstinguin de cridar “Mas president” que se us veu el llautó, i ho substitueixin per “Carod president, Catalunya Independent”, molt més d’acord amb el que es demana.

Torno a remarcar que, malhauradament això és ficció política.

Soc conscient que el que diré provocara la indignació dels sectors sobiranistes de convergència.

Que m’acusaran d’intentar repartir responsabilitats que són exclusives d’ERC.

Bé, qualsevol insult és benvingut. Però el meu argument no serà més o menys cert depenent de la quantitat d’insults que rebi.

(segueix)
Com ja vaig dir a
Jo sé que passarà després de les eleccions (II), l’única possibilitat que tenia CiU per formar govern amb ERC era la de cedir-ne la presidència.

L’única.

D’això n’eren conscients els de CiU. No en dubteu pas. Regalar la meitat de les carteres no té sentit si no és per poder dir que l’Entesa no els dona tant poder a ERC com ho feia CiU. Però en veritat no serveix de res.

Creure que ERC havia de prioritzar el president traïdor per davant del president castellà (de Castella la Gran) tampoc té sentit.

L’única cosa que podia obrir una porta a la qualició CiU-ERC era la presidència. De fet encara hi són a temps. Avui, en comptes de llençar renecs i merda sobre ERC poden tranquilament callar i pujar l’aposta. No ho faran, oi?

No ho faran perquè ja els va bé. Donar la meitat de les carteres a ERC és l’última de les estratègies demagògiques de la direcció que no es mereix la gent de convergència.

És clar que no és un pacte que puguin igualar els sociates. De fet és un pacte que, al no poder igualar els sociates esdevé buit de contingut. Perquè no és comparable.

És només una estratègia política absurda d’una direcció que navega i que no ha entés res. Res de res.

Com és possible que es dediquin a parlar amb Madrid per intentar que Madrid decideixi sobre el PSC i el dia següent pretenguin crear un suposat “Front nacional”? Sense programes ni res. Només amb carteres. Com és possible?

Només és possible si entenem que la direcció de Convergència ha decidit continuar en la mateixa línia que tan mal ha fet i continuarà fent al nacionalisme català. La línia de la demagògia barata. De la fractura social. De la mentida.

No han aprés res. La gent els va castigar per pactar amb el PPC. I ells el que fan és anar davant notari per dir que no hi haurà pacte amb el PPC i acte seguit traïr els seus electors intentant pactar amb el PSOE més jacobí saltant-se el PSC.

Tot plegat per fer demagògia barata i poder dir que ERC fa el mateix.

No senyor. ERC no fa el mateix. ERC ha hagut de triar entre uns regionalistes de dreta, que van traïr la unitat dels partits i la voluntat del poble amb l’estafatut, i uns regionalistes d’esquerra que en aquests tres anys s’han catalanitzat molt més que el que qualsevol podia trobar que farien, tot i que això els ha costat l’aparició de Ciutadans a l’arc parlamentari.

ERC hagués pogut restar a la oposició. Això és ben cert. Crec que l’aposta que han fet no funcionarà. Crec que el PSC ens tornarà a traïr, i que trobaran alguna excusa per tornar-nos a donar pel sac.

Crec que el votant d’ERC picarà l’ham dels regionalistes de dretes en el moment que el PSC ens faci el llit.

Però com a mínim la seva opció ha estat coherent. ERC ha considerat que, donat que tots són regionalistes i que l’expulsió del govern ha estat educada, bé valia córrer el risc de posar la iugular al servei del llop i mentrestant continuar entrenant la seva gent al govern.

Des del govern es poden desenmascarar les trampes que el PSC intentarà fer quan el PSOE els faci justificar coses injustificables.

I a més evites posar-te en la situació que tant PSOE com CiU volien que es trobés ERC, la posició de C o PP. Al parlament però oposició fixa.

Però convergència ha regalat explícitament el govern a Montilla. Perquè ells sabien que era Carod o Montilla. I han mogut les fitxes explícitament perquè fos Montilla i no Carod que sortís president.

Si us plau, convergents de bé. No us deixeu inculcar un altre cop l’odi i el resentiment que us transmetrà un altre cop la vostra direcció.

La vostra direcció us injectarà tot l’odi que pugui per poder-vos justificar d’aquí a 4 anys el seu pacte amb el PPC.

No us deixeu. Si us plau. Teniu molta gent vàlida al partit. Com en Campuzano.

Feu saltar la direcció pro pepera. No us cregueu que han fet el possible, perquè no ho han fet. Han posat Montilla en lloc de Carod.

I ho han fet expressament.

Hi ha molta feina a fer. I no soc gaire optimista. Però a convergència hi ha molta gent nacionalista de veritat, i com a partit de dretes, és fàcil trobar-hi bons gestors.

Feu el que heu de fer. Si us plau. Feu saltar la direcció d’una vegada. Feu saltar la federació d’una vegada. Els corruptes d’Unió no aconseguiran ni un sol escó si es presenten per separat.

Teniu prou dades sobre ells com per fer-los tancar a tots. No us convenen. Necessiteu desfer-vos-en.

I no tingueu por de perdre els pocs diputats que us separen de la majoria nacional. Si aquesta legislatura carregueu les tintes contra el PSC en comptes de carregar-les contra ERC, sobrepassarem els 68.

CiU ha posat Montilla de president. No els ho deixeu passar.

Els moviments dels partits polítcs i dels medis de comunicació és frenètic. La situació és complicada per tots ells. Els partits han de conseguir que els seus electors es creguin, en una setmana, el que han estat negant durant tres anys.

Els medis, al contrari, intenten desesperadament que els electors no puguin acceptar allò que és raonable.

(segueix)
La primera part de l’opereta ja ha estat representada. La cosa està clara. O Mas president o Carod president. No hi ha més possibilitats. O sociovergència o Carod president (sigui del tripartit o del pacte nacional).

Els poders fàctics ho tenen molt clar. A ells se’ls en fot si el PSC o CiU desapareixen de l’arc parlamentari. Ells només volen un pacte dels corruptes. Un pacte d’aquells que es poden comprar.

No han fet la gran inversió que han fet en publicitat electoral per a res.

Això últim és evident. Us heu fixat en la quantitat de pancartes que hi havia arreu de PSC i CiU? Qui ho paga això? Qui paga el milió de DVD’s o les posades en escena dels mítings de CiU o el PSC, equiparables a les del president dels EEUU?

Està clar qui ho paga. I està clar què vol el qui paga. Vol un pacte entre els que sempre han manat. Volen tranquilitat i silenci per poder continuar pagant els seus 3% i tenint accés a l’arca pública.

Per això ningú dels diaris, ni les ràdios, ni les televisions de Catalunya explica de que va el tema. Tots inventen una realitat fictícia. Tots parlen de si Mas o Montilla.

No senyor. No és Mas o Montilla. És Mas o Carod. Aquest és el tema que hi ha sobre la taula.

I és per això que les ràdios ahir mentien i explicàven que la discusió entre PSC i ERC era si Carod era conseller en cap o no ho era.

Mentida. Aquesta no és la discusió. La discusió és si Carod és president o no ho és. I si no ho és serà perquè Puigcercós és president.

No pot ser de cap altra manera. No ho pot ser.

En primer lloc, abans que tots els que us han convençut que Mas, amb 32 diputats pel CDC ha guanyat les eleccions us aixequeu indignats.

Carod pot ser un president de Catalunya legítim.

Ahir un company em preguntava si Piqué hagués pogut ser un president de Catalunya legítim si CiU i PPC haguéssin guanyat les eleccions.

Crec que hi ha una grandíssima diferència entre tots dos. 122 escons dels 135 del parlament han estat assignats per la població a opcions nacionalistes i/o d’esquerres.

Carod, per tant, representa en més o menys part, al 90% dels representants del parlament. Cap altre cap de llista representa a tanta gent de la càmara com Carod.

Un cop la legitímitat està garantida, hi ha un altre tema molt més important.

Carod President de Catalunya és la opció que convé més a els altres partits.

La sociovergència encapçalada per Mas significa la fi del PSC. Això se’ls en fot als poders fàctics, però és important pel PSC.

En canvi, un tripartit en que en Montilla no hagi d’exercir de president Catalanista sinó que pugui actuar lliurament de fré li convé fins i tot al PSC.

El tripartit presidit per Montilla significa la desaparició d’ERC. I el tripartit nacionalista CiU-ERC presidit per Mas també.

Així doncs, qui podrà més? Els poders fàctics o la lògica parlamentària?

Podria semblar que el PSC ha fet un pas cap al tripartit presidit per Carod al renegar de la sociovergència. Però no és així com funciona la política.

Si el PSC s’hagués decidit pel suicidi de la sociovergència, hauria d’enredar als seus votants fent-los creure que no els queda una altra opció. I això ho faria fent que el PSOE s’hi decantés i refusant-la inicialment per després abraçar-la cínicament dient “És que els radicals d’ERC no ens deixen una altra opció, perquè opten a la presidència”.

Així que de moment tot està obert. Ja veurem com anirà.