L'ombra de l'hegemó

Des del 2004 cada any ha esta l’any de Linux. Cada any han apareguts visionaris convençuts que aquell any Linux es catapultaria definitivament com a alternativa a l’omnipresent Microsoft Viruows.

I cada any hem hagut de descobrir que això no passava. Que Linux continuava sent un sistema operatiu residual.

(segueix)

Be, jo ja fa 4 anys que només treballo amb Linux. Que no uso el Windows per a res de res. Abans deia en broma que el Windows que em van obligar a comprar per al meu portàtil, segurament, si el posava en marxa, canviaria dues vegades d’horari. D’estiu a hivern i d’hivern a estiu.

Ara segurament passaria.

Aquest any ningú ha repetit la profecia. Jo la vull repetir.

Aquest any serà l’any de GNU/Linux i d’OSX.

De fet ja fa anys que ho són. Aquest any continuarà. Cada any aquests dos sistemes operatius creixen entre un 20% i un 50% en número d’usuaris.

Això vol dir que cada cop hi ha més i més gent que canvia de sistema.

El canvi és lent. Generalment, un dia proves el nou sistema, t’agrada, però no tens coneixements. Total, tornes enrere. Dos mesos després tornes a provar-ho. Una mica després hi tornes una altra vegada. Al final, un any i mig després te n’adones que bàsicament ja no fas servir Windows per quasibé res.

Aquest any serà l’any de Mac OSX i Linux. Perquè esgaraparan un altre 30 o 40% d’increment. Però amb un 7% d’usuaris que tenen aquestes dues plataformes actualment, és possible que l’any que ve s’elevi al 10%. I això ja és un número significatiu.

Sobretot tenint en compte que els usuaris que es mouen cap a Linux són els usuaris avançats. I que és qüestió de temps que aquests usuaris avançats ja no us puguin donar suport al vostre sistema operatiu. El nen ja no us vindrà a arreglar el Windows. Perquè el Nen ja no recorda com funcionava Windows.

En un altre ordre de coses, aquest any serà l’any de la recuperació de la memòria històrica de Catalunya. La memòria de la nostra gloriosa història. La de veritat. La que diu que Catalunya va tenir el primer parlament, que va viatjar a la xina abans que ningú, que va engegar la descoberta i colonització de les ameriques, que va generar escriptors il·lustres com en Servent-Cervantes, capaços d’enriure-se’n del rei a la seva cara sense que la censura hi pogués fer res. Que va oferir al món pintors il·lustres com Velasques, el Grec (el Greco) o el Bosh (el Bosco).

Ara per ara jo soc l’únic blocaire de vilaweb que conegui que regularment fa esment de les importants descobertes de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (www.histocat.cat.

Confio que durant el 2007 algú més en aquest mitjà faci esment de la importància del que allí s’hi estudia. I així el missatge creixi el 2007 un 100%.

Molt bon any a tothom.

Avui és un gran dia. Un dia històric d’aquells que mereix la pena tirar la casa per la finestra i brindar amb xampany.

Un dia autèntic. Assoleiat. Bonic.

Un dia que semblava que mai arribaria, que potser la poderosa força del sentit comú en desfaria la possibilitat. Però no ha estat així.

Vull agrair personalment a totes les persones que amb la seva tenacitat i perseverància han aconseguit que el dia d’avui hagi finalment arribat.

(segueix)

Especialment, vull agrair l’esforç de Mariano Rajoy, d’Àngel Acebes i de l’equip de la COPE, La Razón i El Mundo per aconseguir tancar tota escletxa a l’esperança de pau que s’havia obert a la societat castellana i a la basca.

I vull agrair igualment l’esforç d’Alberto Ruiz Gallardón, Josep Piqué i molt especialment Francesc Vendrell per mantenir-se callats i no denunciar la cúpula del partit per la orgia de sang que amb el seu esforç han lluitat per mantenir contra forces adverses.

Sense el seu silenci l’atemptat d’avui no hauria sigut possible.

Vull agraïr a les victimes del terrorisme la seva lluita diària per mantenir en els seus cors l’odi i el resentiment que un dia van patir. Sense la seva abnegació per mantenir les seves vides en la missèria espiritual, no haguessim pogut posar al carrer de la capital de Castella tanta Ira concentrada i sense sentit.

De la mateixa manera, vull agrair la feina desinteressada de tants genocides sense escrúpols, tants neo-lliberals d’arreu d’amèrica, que han sigut capaços de robar-li dues vegades a Florida i a Ohio al poble Americà la seva democràcia.

Moltes gràcies per haver fet avui el cop de gràcia de la vostra magnífica estratègia, executant Saddam Hussein per 194 morts salvatges mentre us manteniu orgullosos de l’extermini d’un milió d’iraquians que heu dut a terme en el temps récord de tres anys.

Gràcies sinceres a tots i a totes. A Jose Maria Aznar, a Condolezza Rice, a Esperanza Aguirre i a tants d’altres.

Si no fos per la vostra força de voluntat, El cas Antratx, els casos de la Comunitat Valenciana, i tots els casos de corrupció que estàven aflorant ens haguessin portat tots a la presó.

Però gràcies a la vostra dedicació per aflorar el pitjor de l’espècie humana podrem continuar recalificant, destruïnt el territori, agredint l’economia realment productiva i omplint-nos les butxaques amb total impunitat.

Molt bon any a tots,

Jaume Mates.

ERC necessita per a la seva estratègia política evitar en tot moment que se la pugui acusar de “radical”.

Això està molt bé. No tinc res a dir-hi. Al contrari.

Però hi ha moments en els que hi ha motius que justifiquen reaccions contundents. I en aquests casos no es pot afluixar ni et poden tremolar les cames.

(segueix)
Una cosa és que els serveis informatius de la corporació es dediquin a manipular els telenotícies del nostre país pervertint-ne els redactats i l’ordre i elecció de les notícies.

En això és molt possible que ara per ara se’n pugui fer poca cosa.

Però una altra cosa és que un premi patrocinat per la corporació catalana de ràdio i televisió esborri personatges de la llista perquè no interessen.

Això és diferent. Això no es pot permetre. Aquí no valen radicalismes ni cap altre condicionant. Per una vegada cal donar un cop de puny a la taula i actuar com cal. És obligatori que es demani el cap de la persona que ha eliminat l’Eric de la llista. I de la persona que el supervisava. I de la persona que supervisava al que el supervisava. Directament. Sense excuses ni dilacions.

les persones que han tacat el nom de la corporació no poden continuar treballant-hi. Cessament immediat. No cal ni que passi pel consell de ministres català.

I si hi ha persones corresponsables del fet a El Periodico cal actuar pel jutjat immediatament. I imposar una multa per lessió de l’honor de la corporació a aquest panflet socio-feixista.

Segur que el molt honorable senyor Montilla no hi tindrà res a dir.

No perquè no vulguin. Sinó perquè no els interessarà fer soroll sobre el fet que es dediquin a falsificar resultats de concursos. Remenar la merda podria fer que es descobrís que Manuela de Madre i Ernest Lluch van guanyar el premi de la mateixa manera que l’Eric l’ha perdut.

No sé que farà el govern de la Generalitat, el que si que tinc clar és que si accepten complir el decret del govern de castella ho faran voluntàriament.

(segueix)
L’estatut ens protegeix en aquest punt clarament. La única mesura que està per sobre del criteri del nostre parlament és la d’una llei base.

Per tant, la generalitat està legitimada a passar-se pel folre tranquil·la i simplement el decret. Sense donar ni explicacions. No ens incumbeix.

Així que si al final hi ha tres hores de castellà a Catalunya serà perquè el govern ho vol i el parlament no el desautoritza. No per res més.

Ahir es va aprovar al congrés dels diputats de Castella el projecte de llei de la desmemòria històrica.

ICV i ERC s’han oposat honorablement a aquest despropòsit que, per la via de la inacció, justifica i aprova els judícis sumaríssims i la represió franquista.

És el moment de recuperar, degudament actualitzat, una entrada de fa uns mesos.

És important que tinguem les idees clares en aquest tema. Segurament és el més important de tot ara per ara, pel que fa a la vessant nacional.

L’entrada deia més o menys així:

ICV té com a prioritat del seu programa la recuperació de la “memòria històrica”.

Bàsicament, aquest projecte tracta de desenterrar els revesavis dels nostres nens, intentar identificar-los i tornar-los a enterrar.

On ens porta tot això? Sota el meu punt de vista: enlloc. Un percentatge certament limitat de gent sabrà finalment que els seus vesavis van ser morts (cosa que ja creien certa), la majoria continuarà amb la incògnita.

Sabrem que els Nacionals van ser molt dolents i que els Republicans no es va quedar curts.

Però mentrestant, la vertadera memòria històrica, la que de veritat canvia la percepció de la realitat, la que ha de ser destapada pel bé del nostre país, aquesta no la buscaran.

Això els queda gros. D’això no se’n parla.

Aquesta no és una llei que puguin passar al PSOE perquè se la faci seva en el teatre polític castellà. Perquè aquesta és veritablement important.

(continua)

La vertadera memòria històrica és la que estan descobrint els increïbles components de la institució més important del nostre país. La Fundació d’estudis històrics de Catalunya (http://www.histocat.cat).

Aquesta sí que és una història que canvia la història. Aquesta sí que és la història que aixeca un país. Que el fa despertar amb orgull de la seva letargia.

Saber el percentatge de barbaritats d’un bàndol o d’un altre a la guerra civil espanyola és intranscendent. Per a molts de nosaltres el 70% les van cometre els Nacionals, que a més eren un poder il·legal i il·legitim. La resta segurament els republicans. De què ens servirà saber si el percentatge va ser 90-10 o 50-50?

No ens servirà de res.

En canvi, si finalment traiem a la llum el que veritablement importa, que el descobriment i colonització d’amèrica fou una empresa eminentment catalana en la que els castellans només hi van anar a fer mal, que els principals escriptors i pintors de l’escola castellana foren en veritat escriptors i pintors catalans, i que en general, la història que ens han explicat d’espanya és una maquinada mentida, llavors si que farem una gran diferència.

Aquesta és la gran lluita per la memòria històrica. Però a aquesta lluita potser no hi trobarem a ICV. Per a ells la història comença a la revolució industrial.

Podeu trobar més informació sobre la vertadera història de Catalunya a www.histocat.cat.

Mentre els nostres polítics i estrategues no fan la feina que els pertoca, els polítics i estrategues castellans la fan. I molt ben feta.

(segueix)
L’estratègia és ben clara i eficaç. D’uns resultats inapelables. Implacables.

El problema de Castella és que només tenen dos partits, el PP i el PSOE. I això provoca que, en èpoques on no hi ha majoria absoluta, hagin de dependre dels perifèrics.

La solució és senzilla. Brillant. Crear un tercer partit frontisa.

I això faran. I ho faran ràpid. I ho faran amb efectivitat. No necessiten mitjans ni recursos. Ja els tenen. Engegaran un projecte des de la COPE, des de El Mundo, des de l’ABC, des de La Razon. Desde Tele 5, Quatro i Antena 3.

España y Libertad.

Un projecte ultra-castellanista sense adscripció a dretes o esquerres.

I si a Catalunya van poder treure un 3% dels vots amb aquest projecte, està clar que Castella en treuran un 10%.

Fer i fotut, l’estratègia del peix al cove de Convergència deixarà d’existir per sempre més. Quan no hi hagi majories parlamentàries, EyL els la donarà de gratis, al PP o al PSOE.

La clau desapareixerà.

I llavors què Convergència? Deixareu morir lentament la cultura catalana com fins ara o donareu un cop de cap i us afegireu als que ens volem fora de Castella?

Teniu les hores contades per decidir-ho. Ells ja han mogut peça. I no esperen tanda.

Era d’esperar. No em malinterpreteu. Ja ho sabiem tots, de que anava aquesta colla. Però avui ho han fet oficial.

El Secretari General d’Unió Democràtica de Catalunya, el senyor Pelegrí (¿de donde soy o de donde vengo?) ho ha dit ben clar.

Sense embuts.

(segueix)
Unió considera que ha arribat l’hora de deixar de ser “la casa comuna del nacionalisme”, i que ha arribat l’hora d’aproximar-se al PP.

La declaració ha arribat abans del que hom podria esperar-se, però ja està aquí. I ha sigut contundent. “Nosaltres no sóm un partit independentista”.

“Nosaltres no som un partit independentista” ha dit. Net i clar. Sense que se li caigui la cara de vergonya pel fet d’exposar banderes independentistes a tots els seus mítings.

Les juventuts d’Unió Democràtica de Catalunya cal que es treguin ja d’una vegada les orelleres i deixin de seguir la pastanaga. O d’aquí a molt poc temps es trobarant defensant l’Alejo Vidal Quadras.

El partit ho té molt clar. Vol donar un cop de timó i posicionar-se al costat dels seus ídols. Dels amics del PP.

D’aquells que són capaços de fer de la corrupció un estil de fer política i a sobre aconsegueixen pujar en vots quan els casos els esquitxen.

Unió ha decidit abandonar el nacionalisme. Abarcar d’altres espais em sembla que en diuen. Bàsicament això. Deixar de vendre la moto de que són nacionalistes.

Amics de les joventuts d’Unió. Si les vostres estelades als mítings són sinceres i no falses com la vostra direcció, teniu un únic pas honorable. Feu-lo.

Desempallegeu-vos d’unió i afegiu-vos a les joventuts de Convergència. I lluiteu tots plegats per presentar-vos d’una vegada per separat a les eleccions. Els nacionalistes d’una banda i els espanyolistes com la direcció d’Unió per l’altra.

Queda clar. Els d’Unió Democràtica de Catalunya són, com no podria ser d’una altra manera, Unionistes.

Era d’esperar. No em malinterpreteu. Ja ho sabiem tots, de que anava aquesta colla. Però avui ho han fet oficial.

El Secretari General d’Unió Democràtica de Catalunya, el senyor Pelegrí (¿de donde soy o de donde vengo?) ho ha dit ben clar.

Sense embuts.
(segueix)
Unió considera que ha arribat l’hora de deixar de ser “la casa comuna del nacionalisme”, i que ha arribat l’hora d’aproximar-se al PP.

La declaració ha arribat abans del que hom podria esperar-se, però ja està aquí. I ha sigut contundent. “Nosaltres no sóm un partit independentista”.

“Nosaltres no som un partit independentista” ha dit. Net i clar. Sense que se li caigui la cara de vergonya pel fet d’exposar banderes independentistes a tots els seus mítings.

Les juventuts d’Unió Democràtica de Catalunya cal que es treguin ja d’una vegada les orelleres i deixin de seguir la pastanaga. O d’aquí a molt poc temps es trobarant defensant l’Alejo Vidal Quadras.

El partit ho té molt clar. Vol donar un cop de timó i posicionar-se al costat dels seus ídols. Dels amics del PP.

D’aquells que són capaços de fer de la corrupció un estil de fer política i a sobre aconsegueixen pujar en vots quan els casos els esquitxen.

Unió ha decidit abandonar el nacionalisme. Abarcar d’altres espais em sembla que en diuen. Bàsicament això. Deixar de vendre la moto de que són nacionalistes.

Amics de les joventuts d’Unió. Si les vostres estelades als mítings són sinceres i no falses com la vostra direcció, teniu un únic pas honorable. Feu-lo.

Desempallegeu-vos d’unió i afegiu-vos a les joventuts de Convergència. I lluiteu tots plegats per presentar-vos d’una vegada per separat a les eleccions. Els nacionalistes d’una banda i els espanyolistes com la direcció d’Unió per l’altra.

Queda clar.

Els d’Unió Democràtica de Catalunya són, com no podria ser d’una altra manera, Unionistes.