L'ombra de l'hegemó

Les cartes electorals ja estan tirades. I no sembla que hagin de canviar gaire. Uns quants diputats més per Unió i Convergència i ICV, uns quants menys per ERC, PSC i PPC, però essencialment, el mateix equilibri de forces després de les eleccions.
(segueix…)
I tot i així, tot i que les enquestes indiquen que l’electorat català repartirà més o menys les mateixes cartes, el panorama està més obert que mai. Com s’explica?

Fa tres anys la única opció que li quedava a ERC era el tripartit, per molt que convergents i mass mèdia ens volguessin fer creure que les dues opcions eren igualment possibles. ERC va haver de fer el farol Convergent, però no fou més que això. Un farol.

Sense el PSC al govern, l’estatutet no hagués estat possible, i sense el PSC al govern, el llop PSOE no hagués tret mai les urpes de sota la pell del PSC.

A part de que era imprescindible treure Unió del Govern de la Generalitat. Quan els unionistes comencen a morir sospitosament en paradisos penals asiàtics és possible que les corrupteles hagin arribat massa lluny.

Finalment, fa tres anys, el tripartit havia d’estar presidit pel Molt Honorable Pasqual Maragall. No pots tenir el Gall vell al mateix corral que el Gall Jove si aquest últim pren el control del galliner.

Però ara tot ha canviat. ERC té les mans lliures per fer el que li sembli. Montilla no és un gall, se sentiria més còmode treballant de conseller en cap. ERC ha patit el que vol dir estar en un tripartit presidit pel PSC. Té tota lògica que aspiri a la presidència.

Hom pot pensar que això no és possible, que Carod President portaria el PP al Govern espanyol. El PSOE no ho podria admetre.

Però hem de tenir una cosa clara. Carod President pot fàcilment implicar “Final d’ETA”. No hi ha una eina més útil per a la negociació amb ETA que fer President de Catalunya un Independentista Pacífic Reconegut.

Així doncs, l’operació pot acabar molt bé per al PSOE. Poden caure una mica en les enquestes castellanes de començament de l’any que ve per acabar repuntant a la primavera quan ETA deixi definitivament la lluita armada.

A més, la caiguda del PSOE no serà en picat. Primer perquè el PP porta tant temps cridant que ve el llop, que més alt no pot cridar. Després perquè el PPC caurà al cinquè lloc del rànquing català.

Però a part de tot això. ERC pot posar condicions sense fer un farol. L’opció de quedar-se fora i deixar que Convergents en solitari o Convergents i Sociates es mengin els problemes del seu propi estatut és més que beneficiosa en termes electorals i de país.

I tampoc no cal que tingui por de la pressió mediàtica de “er Periódico” o “TV3 a traïció”, que l’acusaran de donar el govern a la dreta. És el PSC que dona el govern a la dreta si no accepta Carod President. ERC ha d’escollir entre castellanistes i dretans. El PSC només ha d’escollir entre govern d’esquerres o govern de dretes, i amb una devallada tant gran del seu poder no pot exigir la presidència perquè sí.

El panorama està obert. L’única opció que no sembla viable és que Unió i Convergència pactin amb ERC. Unió i Convergència han demostrat no ser més catalanistes que el PSC-PSOE, i aquest ha demostrat no ser-ho. Per tant, de cara a la galeria es pot dir el que es vulgui, però UiC i ERC estan més lluny que Convergència i ICV.

A part que la regeneració de Convergència necessita encara de 4 anys més de banqueta, perquè saltin els Saplanes-Madís i els Asseves-Puigs demagogs i tornin a la centralitat.

El panorama està obert. Quin goig per aquells que ens agrada la política.

El Papa ha fet una declaració. I els extremistes islàmics se li han tirat a sobre.

És veritat que no n’hi ha per tant.

Però els comentaristes-especialistes-manipuladors del món occidental, en les seves “savies” valoracions sobre el tema, s’han deixat dos “petits” factors.

Els islamistes fonamentalistes dolentíssims han matat des de l’onze de setembre (sense contar l’onze de setembre al seu sac, no sabem encara que va passar aquell dia), unes 2500 persones en la guerra d’Iraq, Afganistan, Palestina, Indonèsia,…). Nosaltres, els bons i pacífics occidentals, hem matat unes 250.000 persones a les guerres d’Iraq, Afganistan i Liban. El Genocidi pot fer que tinguis la pell una mica massa fina. Com a mínim ajuda.
En segon lloc, el senyor Bush diu actuar en nom de déu. I per tant, la crítica del papa es pot considerar que ataca als dos bàndols.

El PSC ha dit, de la única manera en que parla una formació parlamentària, amb els vots al parlament, que NO VOL QUE CATALUNYA GESTIONI L’AEROPORT DE BARCELONA.

Ara s’ompliran la boca dient que no han dit el que han dit. Que ho han dit però no ho volien dir. Que bledes o que faves. Però la veritat de veres és que el PSC ha votat que NO VOL QUE A LA GESTIÓ DE L’AEROPORT DEL PRAT HI SIGUI MAJORITÀRIA LA GENERALITAT. Punt.

Però unió i convergència no han anat gaire més enllà.

(continua…)
Unió i Convergència volen bàsicament la gestió administrativa del Prat. És un tema purament econòmic, i no estratègic com ens volen fer creure. Volen poder privatitzar els serveis de l’aeroport. Gestionar quina empresa participada per La Caixa o el Banc de Sabadell gestiona les maletes, i quina empresa participada per La Caixa o el Banc de Sabadell es farà responsable de la neteja de l’Aeroport.

Ja està. No volen anar més enllà. Mentre obtinguin 5 o 6 places que pugui ocupar algun retirat de la cúpula del partit ja en tenen prou.

Els únics que volen LA GESTIÓ de l’Aeroport de Barcelona, a més de un número elevat de ciutadans de Catalunya, són els de ERC.

La GESTIÓ amb majúscules: No només decidir a quina dona de fer feines es contracta, sinó quines inversions es faran en l’aeroport. Quines companyies aèries l’usaran. Quines negociacions es poden fer amb Air France, o Al Itàlia, o Lufthansa o KLM o British perquè Barcelona sigui la seva seu de sortida cap a llatino amèrica o l’Àfrica.

Quines modificacions calen al traçat deL TGV perquè un habitant de Saragossa o de Lleida pugui fer-hi el Check-In o un viatjant que arriba a Reus hi pugui agafar una llençadora que el porti directament al seu enllaç internacional.

Quins hotels o quins parcs tecnològics aeronàutics hi poden establir seu.

Quins slots es reserven a quines companyies i quines companyies en surten excloses quan retiren vols de Barcelona per motius polítics.

Aquesta és LA GESTIÓ de l’Aeroport que predicava l’estatut del 30 de Setembre. I aquesta gestió de l’aeroport no la volen, ni Unió, ni Convergència, ni el PSC, ja que uns no l’han exigida i els altres han dit directament que NO EN VOLEN CAP. Que decidiran la dona de fer feines des de Madrid perquè allà a dia d’avui hi són majoria (encara que minoritària).

Hi ha vegades que només es poden fer les coses si les calles. Hi ha vegades que no pots callar més una cosa perquè si no no la podràs fer.

Aquesta és la disjuntiva en la que es troba en aquests moments ERC. I soc conscient que no sé si ajudo al seu propòsit parlant. Però també soc conscient que no sé si ajudo al seu propòsit callant.

Perquè ERC no pot dir el que jo diré en aquestes línies. Però algú ho ha de dir si no volem prendre mal.

O potser no.

En tot cas, confio que si m’equivoco tampoc afectaré gaire al desenvolupament natural d’aquest país. Al cap de vall no soc més que un blocaire pretenciós, content perquè unes poques desenes de persones visitin el meu web al cap del dia.

(segueix)

La campanya electoral s’acosta. I això desenmascara a molta gent. Avui m’he vist sorprès per la manera de treure’s la careta d’un dels blocaires més coneguts de Vilaweb: Saül Gordillo.

En la seva entrada “Proliferen les veus pel pacte nacional”, en Saül, tant moderat i objectiu en tantes altres vegades, es destapa una mica i deixa veure les seves preferències.

Bé. Cadascú té les seves.

En tot cas, el racòmetre diu una mica el contrari que el títol de la seva entrada, ja que la opció del govern en minoria de CiU (la gent no se n’adona que aquest govern seria bàsicament tutelat pel PPC) i el tripartit tenen molta més acceptació a dia d’avui que el pacte CiU+ERC.

En tot cas. Aquest no és el motiu principal del meu article el dia d’avui. El motiu principal per a mi és que, o molt m’equivoco, o ni el racometre ni el Saül estan veient el que a mi em sembla que passarà després de les eleccions.

Per a mi hi ha dos escenaris possibles post-electorals.

O CiU i PPC fan majoria o no en fan.

Si CiU i PPC fan majoria (amb les dades del racòmetre estan a 4 escons de que passi), la opció està clara. CiU governarà en minoria tutelada pel PPC.

Polítiques PPeres, fre a qualsevol política nacionalista real i una mica d’escàndol de cara a la galeria amb el suport puntual del PSC .

Però si CiU i PPC no sumen, llavors què?

Bé, si CiU i PPC no sumen, a mi em sembla que a ERC li haurà arribat l’hora de fer la seva aposta a tot o res, i demanar la presidència de la Generalitat.

És evident que CiU no acceptaria entrar en un govern presidit per ERC. No es guanyen cadires en els consells administratius de les empreses importants, ni es poden fer corrupteles i amiquejar si el president no és dels teus o com a mínim saps que callarà.

Per tant, ERC pot proposar tranquilament el pacte a tots dos. Tant CiU com PSC.

Així que el PSC haurà d’escollir. O bé ERC ostenta la presidència de la Generalitat, o bé ho fa el mas en minoria.

És evident que al votant d’ERC li agrada la rauxa, i no farà escarafalls a posar en risc un tripartit presidit pel Montilla.

També és evident que la justificació d’aquesta reacció és fàcilment explicable. ERC no pot permetre’s entrar al govern de la generalitat si no és amb la seguretat que no se’ls fotrà fora a les primeres de canvi. I aquesta seguretat només es dona tenint-ne la presidència.

A més a més, el Govern de Barcelona ha estat presidit pel PSC en 4 ocasions i el govern de la generalitat en una més en pactes de govern en els que els socialistes només representàven el 60% de l’electorat que els donava suport. Així doncs, no és demanar massa que per una vegada, el govern no estigui presidit un altre cop per un socialista.

A part, en Montilla no és un gall de corral com ho era el President Maragall. Pot ocupar amb dignitat el càrrec de conseller primer.

Existeix la possibilitat que algú proposi l’honorable Joan Saura com a presidenciable de consens. Tindria lògica considerant que les enquestes inicials indiquen que és l’única força que creix en vots. Però el PSC té moltes més possibilitats de perdre vots cap al PSUC que no pas cap a ERC.

És evident que si aquestes són les intencions d’ERC ( a mi em sembla que no en poden ser d’altres) no és moment de dir-les, ja que això provocaria que en Montilla s’enroqués i negués aquesta possibilitat abans de les eleccions.

Però també em sembla evident que si d’alguna manera no apareix aquesta possibilitat reflexada enlloc, la brunete mediàtica catalana (que també existeix), no pararà de dir que ERC vol fer president al Montilla, i això pot acabar amb una majoria absoluta de CiU+PPC.

Confio que no m’equivoqui donant el meu punt de vista en comptes de callar.

L’Estatut del 30 de Setembre podia significar un punt i apart a les reivindicacions nacionals. Ideat a consciència per ERC contenia tots els punts necessaris per aparcar durant una legislatura el tema nacional i dedicar-se a construir país mitjançant les noves eines de que es disposava.

Un cop traspassat el número de compte corrent de la nostra nòmina, tenint la clau del garatge (l’aeroport), la tarja dels transports (autopistes i renfe) i una llista clara dels nostres drets i deures (transferències blindades), tenia lògica el discurs del Pasqual Maragall sobre el fet d’aparcar les reivindicacions i posar mans a la feina.

I tenia lògica que s’hagués hissat la bandera de Miravet a la 1a diada nacional del nou estatut.

Però l’estatut del 30 de setembre va desaparèixer en la foscor d’una reunió sociovergent tres mesos després. I com a conseqüència, també haguessin hagut de desaparèixer els discursos d’aparcar les reivindicacions. Perquè si no aturem aquests discursos, ells ens aturaran a nosaltres.

(continua…)

I és que l’estatut de la Moncloa ( la bandera de la moncloa és la que s’hagués hagut d’hissar ahir, i no la de Miravet ), deixa oberts els aspectes més fonamentals de la nova Catalunya. El finançament, les claus de l’aeroport i la llista de competències.

I com que les deixa obertes, això ens obliga a continuar lluitant, ara més que mai, per evitar que, com sempre, ens acabin foten un altre gol en fora de joc.

L’únic punt del finançament del país que ha quedat resolt és el que fa referència a les inversions de l’estat, només durant 7 anys, a Catalunya.

Però el finançament malauradament encara s’ha de negociar, i això vol dir que si ens despistem ens restaran les inversions de l’estat del comput total, de manera que quedarem igual com estàvem però pitjor, perquè d’aquí a set anys haurà caducat el temps de gràcia de la inversió estatal.

I l’aeroport també s’ha de negociar, perquè estan guanyant temps per aplicar la tàctica sociata: mentre no tinguis majoria absoluta guanya temps amb bones maneres; quan ja la tinguis passa de tot, psc inclòs.

I la transferència de les competències també s’ha de negociar. Perquè amb un finançament deficitari continuem en el mateix lloc on estàvem. Sense diners hem de pidolar durant 25 anys més les competències que ja han estat aprovades. No podem assumir-les directament.

Així doncs, considerar que el temps de la reivindicació ja ha passat, i donar a entendre que ja podem baixar la guàrdia, que el que s’havia de fer ja s’ha fet, és un atemptat contra el país.

El problema de ser un venedor de somnis tan convincent com el Pasqual Maragall o el Piqué o el Toni Blair o tants d’altres és que interioritzen tant les falses virtuts de la moto que ens estan venent, que al final se les acàben creient.

I ens acàben comprant unes motos de segona mà tronades convençuts que, perquè ells ho diuen, faran 200.000 quilòmetres sense cap problema.

No senyor. Aquest estatutet és un bluf. No podem baixar la guàrdia. Vostès no ens ho han permés.

El senyor Artur Mas continua insistint dia a dia que l’elecció del president de la generalitat per part del parlament de Catalunya la passada legislatura fou il·legítima.

És fals.

No només fou legal. També fou totalment legítima.
(continua…)
La falsetat d’aquesta asseveració és preocupant, i m’emprenya que els periodistes no el posin a ratlla cada cop que diu una bestiesa antidemocràtica d’aquesta magnitud.

En primer lloc és falsa perquè la funció del president del parlament és clara. Un cop constituït el parlament i la seva mesa, la funció del president del parlament és la d’engegar una ronda de contactes amb les forces polítiques de cara a encarregar a UN DELS DIPUTATS DEL PARLAMENT la formació de govern.

El president ha de mirar de trobar el millor candidat a aquesta plaça, no pas per les seves preferències personals sinó per les condicions parlamentàries que es plantegin en aquell moment.

El president del parlament va fer la ÚNICA opció legitima a l’encarregar a Pasqual Maragall la formació de govern:

Les possibilitats que se li plantejaven eren dues:

1) Pascual Maragall: Presentava un recolzament parlamentari de tres dels 6 partits representats al parlament, amb una suma total de vots de 74, 5 més dels 68 que donen majoria parlamentària.
Aquest recolzament era ferm per haver un PACTE de legislatura entre els partits.
A més, era el president del partit més votat.

2) Artur Mas: Presentava un recolzament parlamentari de tres dels sis partits representats al parlament, Convergència, Unió i el Partit Popular de Catalunya amb una suma total de vots de 61, 7 menys que els necessaris per a tenir un recolzament majoritari al parlament.
No presentava un PACTE de legislatura amb més que un dels partits, Unió. El PACTE de legislatura només representava 46 escons, 22 menys que la majoria parlamentària.
NO representava el partit amb més escons al parlament, ja que Convergència només té 35 escons dels 46 de Convergència i Unió.
Encara que hagués representat el partit amb més escons, és a dir considerant la federació un únic partit, això no és gaire significatiu, donat que el número de partits amb representació parlamentaria a la dreta de l’hemicicle és de dos i el número de partits a l’esquerra de l’hemicicle de 3.

És a dir, el que hagués estat TOTALMENT il·legítim (per bé que legal) és que hagués encarregat la formació de govern a Convergència democràtica de Catalunya.

Vaja, jo pensava que la mentida arribaria fins a després de les eleccions. Que els poders fàstics: El Periodico, La Vanguardia i la CCRTV callarien com putes davant de la evidència.
Sembla que no ha estat així.
Suposo que a Convergència li interessava que no ho fos.
(continua)
La tàctica que utilitzava CyU de negar cap pacte amb el PP “en aquesta generació” era absurda i una profunda mentida.
La única manera que això passés fora que CiU hagués fet mans i mànigues per ajudar a ERC a guanyar terreny al PSC, sent generós amb ERC com a company de viatge tot i estar a la oposició i intentant que el recent procés estatutari ajudés electoralment al principal promotor del mateix: ERC.
Però CiU ha fet exactament tot el contrari en aquesta legislatura. S’ha dedicat a intentar enfonsar ERC tant com ha pogut, fent mans i mànigues per esgarrepar algun vot extraviat que tard o d’hora ja hagués tornat igualment i aconseguint sobretot donar l’efecte de centralitat al PSC-PSOE.
Han fet tot el possible per trencar qualsevol pont que es pogués crear entre els simpatitzants de CiU i els d’ERC.
I ho han fet a consciencia.
És evident que políticament, si el que es perseguia era aconseguir que el país es dirigís al màxim cap a les polítiques que CiU pretén portar a terme, aquesta opció és totalment desencertada.
Al simpatitzant de CiU li interessa que ERC tingui justificació per formar un eix ERC-CiU, perquè encara que al final ERC opti per reeditar un tripartit, la força que tindrà ERC per negociar serà directament proporcional a la possibilitat de canviar de bàndol. I la negociació entre ERC i el PSC-PSOE no vindrà per la banda de les polítiques socials, sinó de la banda de les polítiques nacionals.
És per tant evident, que la direcció de CiU ha fet mal al seu propi projecte de país seguint aquesta estratègia.

També és evident que si CiU no pot governar amb ERC, només ho pot fer amb el PP. Per tant, si s’ha tancat les TOTES les portes a la relació amb ERC és que ja ha decidit que governarà amb el PP.

Com és possible, algú dirà, que CiU governi amb el PP si ha dit per activa i per activa que no ho faria i que el PP és poc menys que l’anticrist?

Molt senzill. Perquè hi pensa governar exactament de la mateixa manera que ho va fer fa 7 anys. Sense pactes.

La passada legislatura CiU va governar amb el suport parlamentari del PP sense que hi hagués cap altre pacte que no fos el pacte d’investidura, en el que es va aparcar la redacció de l’estatut.

Governar sense pacte de legislatura és molt senzill. Només has de ser més papista que el papa. Mentre governi i legisli tant a la dreta i tant pro PP com sigui possible, no farà falta ni una trucada a en Piqué perquè li aprovin una llei.

Els pactes de legislatura es fan perquè el gros tingui més capacitat de tirar endavant el seu programa. Si no hi ha pacte, t’has d’assegurar els vots dels que et mantenen allà dalt amb polítiques peperes.

Una o dues lleis a l’any amb les que el PP no pugui estar a favor faran el fet. Podran fer una mica de teatre tots plegats per distreure al personal i llestos.

A la direcció de CiU aquesta és la opció que li ve millor. Perquè així es podran assegurar unes quantes cadires als consells d’administració d’unes quantes empreses madrilenyes els directors de les que són, tots sense excepció, peperos.

I la base del partit? A la base que els donin pel sac. La base es menja el que vulguin que es mengin. S’han menjat l’estatutet. S’han empassat que CiU és nacionalista. S’han empassat que el govern d’esquerres no ha governat. S’ho han empassat tot. Estaran emprenyats, però “tragaran”. Ja ho crec que “tragaran”!!

Ara bé. El que potser no veuen els dirigents de CiU és que s’han posat a les urpes del llop i que aquest els pot fotre una queixalada tant important que pot acabar amb ells.

I és que el PPC ja no el porta el Vidal Quadras. Ara el porta el Piqué. I en Piqué és bastant més intel·ligent que tota la direcció convergent junta.

Què farà el Piqué quan CiU en la seva egolatria es llenci amb els ulls tancats a les seves mans?

CiU confia que en Piqué acceptarà fer el paper de l’Aneguet Lleig, com fins ara. A mi em sembla que en Piqué els farà suar el seu error.

Si CiU i PP sumen, el PP té tota la justificació com per reclamar un pacte de legislatura. Fins i tot per entrar al govern. Tindran la clau del govern i la clau de les cadires en les que els membres de la direcció actual de CiU es volen jubilar. I si això passa a CiU li pot passar com a tota la resta de la dreta dels països catalans. Que desaparegui. I amb ella Catalunya.

Mare de déu Santíssima (Que no verge)!!!

Ara resulta que la gran aposta catalanista del Montilla és l’honorable conseller Castells!!

Posats a fer, hagués pogut fitxar al Piqué!! Em sembla que en Castells i en Piqué tenen una idiologia molt similar:

Cap. La que toqui defensar quan toqui. Si aquest és el personatge que ha de defensar la catalanitat en el proper govern de la generalitat, que déu ens agafi confessants!!!

El meu condol per la mort del caçador de cocodrils. Val a dir que ha mort com hauria volgut, arriscant la seva vida.
Normalment aquesta gent mor d’un accident de cotxe o d’helicòpter mentre estan rodant.

En aquest país on vivim hi ha dos càrrecs de màxima importància: President del país i Alcalde de la ciutat que aglutina un 40% de la població.

Per sobre d’aquests càrrecs només hi podriem trobar, si hom es considera espanyol a més de Català, President del govern espanyol, cap d’estat d’espenya (ui, aquest ja està agafat!!!), President de la Unió Europea i President de la ONU.

Cap Catalanista consideraria ser ministre d’espanya una millora respecte a ser Alcalde de Barcelona. CAP.

Creure que això és una promoció laboral et col·loca directament i sense paliatius en la línia del Zaplana.