Què n’ha quedat dels sociates?
Deia la Carme Laura Gil, quan jo era molt jove, que CDC era un partit de centre, centre-esquerra. Crec que era ella que ho deia. Ho recordo perquè evidentment a mi em cridà molt l’atenció.
El temps li ha donat parcialment la raó. No vendré ara que a CDC es desperten al só de la Internacional. Però sí que és veritat que ara per ara el CDC queda molt lluny en discurs de la dreta tradicional mundial. Del Tea Party, FAES i fins i tot Sarcozy o Berlusconi. D’UDC del Duran.
Ei, que no dic que no tinguin una màniga massa ample per privatitzar, i unes portes giratòries massa engrassades. Però el fet és que puc entendre com una part important de l’electorat els recolza.
Això em ve al cap perquè per les mateixes dates tampoc entenia com es podia votar al PSC. És a dir, entenia que el cinturó vermell els votés, però… a Girona? La gent que es considerava principalment Catalana? Com podien votar uns reaccionaris com aquells?
Bé, en el primer tripartit es va entendre una mica el perquè hi havia gent que els votava. Una mica. En Maragall va donar alguna indicació de posar el país per davant del partit. Molt poca cosa, però alguna.
Però aquella petita flama va desaparèixer fa temps. I no en queda res. Res més que el nom.
Aquests últims dies ho estem veient. I qualsevol antic votant del PSC, dels que hi creia, s’estiraria els cabells si analitzessin el que passa al PSC.
Al començament del procés, el PSC es va presentar a les eleccions amb la voluntat d’arribar a un referèndum, Sí o Sí, però l’exigien pactat.
Formaven part, per decisió pròpia, de l’eix del dret a decidir. I en feien bandera.
De fet, van tornar de Granada tots cofois, perquè segons ells, havien fet la feina que els tocava i tenien mig convençuts els del PSOE per aconseguir el referèndum.
O això és el que van tenir la des vergonya de vendre’ns.
D’això no en fa pas tant. I des llavors tots els partits s’han mogut cap a posicions més sobiranes. Tots. Fins i tot C’s i PPc han moderat el discurs.
Però el PSC ha decidit trair els quatre votants que els quedaven.
I d’una manera tant vergonyant que hauria de fer reflexionar aquells que els continuaran votant.
Per començar, van esborrar el dret a decidir del seu programa pel 27S per la porta del darrera. Pràcticament com una omissió involuntària. Oops, no hem posat el dret a decidir al programa? Perdoneu, és per estalviar fulls, per ecologia.
Però en cosa de pocs mesos els ha arribat la prova de foc. Si segons ells el que feia falta al país era un referèndum pactat, no ho poden tenir més a mà.
86 diputats ja convençuts, 82 per convèncer i 8 diputats del PSC que poden representar, si volen, als seus votants en comptes del seu partit, i reclamar el referèndum que se suposa que volen.
Un referèndum que potser fins i tot guanyarien.
Que ells portessin el referèndum al programa o no el portessin no és excusa de res. No considerar que aquesta legislatura això sigui una prioritat no eximeix que aprofitin una aritmètica determinada per optar per la única via que els pot portar a recuperar el poder a la cort.
I què fan?
Tot al contrari!
No només no els cau la cara de vergonya per faltar greument al seu contracte social, sinó que l’Iceta fa dos dies treia pit perquè semblava que Podemos potser acceptava un acord sense referèndum.
S’ha de d’una manera molt especial per sortir als mitjans de comunicació renegant dels supòsits defensats pel teu partit i rient-te d’aquells que s’han mantingut ferms en aquells propòsits.
Sobretot si demostres incapacitat per entendre l’aritmètica parlamentària. Una aritmètica que diu que NOMÉS si s’admet una via referendària la cort castellana pot tenir un govern d’esquerres/no del PP.
Incapacitat per entendre que si es repeteixen eleccions, C’s desapareixerà del mapa i PP tornarà a governar. I Catalunya serà independent, per poc que ho fem bé.
La veritat, amb CDC he arribat a entendre perquè alguns els votàven. Al PSC no aconsegueixo veure que hi van arribar a veure.