Errors imperdonables
Ara esborraré un tuit. He de fer-ho. No m’agrada la idea. Preferiria mantenir-lo i afegir-hi les disculpes o un enllaç a aquesta entrada, però molta gent llegirà el tuit sense llegir les disculpes que l’acompanyen. I en farà bandera contra un col·lectiu o bé arribarà a conclusions que no vull que arribi.
Mantenir el tuit amb les disculpes que l’acompanyen crec que és més honest. És com advertir al meu lector que sóc una persona que puc arribar a dir barbaritats com les que he escrit, i per tant, posar-lo en alerta davant del que pugui dir després.
En tot cas, necessito expressar amb unes línies quin és el raonament, maldestre i equivocat, que va portar-me a escriure’l. I el deixaré escrit aquí. Escarni i demostració palpable, advertència imperemne de tant fàcil és com deixar que prejudicis i generalitzacions et moguin els raonaments cap a posicions incorrectes.
El cervell humà lluita contra la complexitat. La rebutja perquè és costosa computacionalment i perquè està dissenyat per trobar patrons en el món que l’envolta. Repeticions de conductes de les que en pugui generar lleis universals, generalitzacions, prejudicis.
Tenim un temps finit i una quantitat de carbohidrats finita quan hem de prendre decisions. És per això que les xarxes neuronals tendeixen a la generalització. Si per cada cosa que veiem al nostre voltant n’hem d’analitzar la densitat, la velocitat de l’aire, la temperatura del cos respecte al voltant, la pressió atmosfèrica, i tota una colla de paràmetres que el podrien elevar en comptes de fer-lo caure a terra, hauríem de fer servir moltes neurones constantment. És molt més senzill i pràctic computacionalment pensar que totes les coses cauen. Punt. I si de cas una d’elles no cau, ja veurem quin és el factor que ha fet que no ho faci.
El meu no és més que un cervell, com el dels altres. I per tant, és procliu a les generalitzacions, com els dels altres.
Poso en context el text que vaig escriure, i que ja aviso, és molt incorrecte.
Abans d’ahir llegeixo aquest tuit.
El tuit l’acompanyava un vídeo on s’observava una baralla al carrer, gravada des d’un mòbil al balcó o finestra d’una casa propera.
El meu cervell llegeix tres coses, una d’elles Valls. Aquesta dona deu tenir alguna cosa a veure amb el Manuel Valls, el que fa guetos amb els immigrants de Calais. La segona Mossos d’Esquadra… ja tenim unionistes atacant les forces de seguretat que depenen de la Generalitat per aprofitar i posar-hi forces d’ocupació. La tercera, castellà. Ja tenim un tuit en castellà dirigint-se a castellano-parlants per entrar en la dialèctica de dretes d’ells contra nosaltres, immigració acabada d’arribar i que no ha trobat el seu lloc contra immigració que ha trobat un lloc.
Ja n’hi ha prou. Passo el vídeo ràpid, a trossos, només escoltant el que vull sentir. Escolto unes paraules en castellà. Ja en tinc prou per teixir la meva resposta. No és el cervell el que mana. És el fetge.
Responc.
Castellanoparlants tots. Els que us baralleu i els que us queixeu de les baralles. Nouvinguts de primera i segona generació que preteneu arribar amb les vostres receptes a solucionar els problemes que heu creat. Receptes que no funcionen ni aquí ni enlloc.
En aquells moments ja sóc conscient que la resposta grinyola, però el fetge demana sang, i em dic a mi mateix que no sempre es pot ser políticament correcte. Au, ja està fet.
L’endemà miro el moviment del compte a tuiter. He estat més actiu, però últimament no ho sóc gaire. Massa males vibracions a tuiter.
Llegeixo alguna resposta, especialment d’unionistes fent llenya del comentari. Llegeixo el comentari i no m’hi reconec. Quina bestiesa, què burro.
Un parell de comentaris fan més mal que d’altres. Són de gent que generalment és més racional i dels que valoro la opinió. D’altres també fan mal, els que utilitzen la meva maldestre generalització per generalitzar envers tota la causa independentista.
Per acabar-ho d’adobar, a la resposta dic que sóc un bocamoll. Pompeu Fabra es fa cops amb el cap contra alguna paret del més enllà. Bocamoll és qui parla més del compte, no qui diu coses sense pensar-les.
La Bri respon:
I té raó. No en que “ho penso però no ho hauria d’haver dit” sinó en que és el que transmeten els tuits de disculpa.
És veritat que hi ha d’altre gent, alguns d’ells unionistes practicants, que valoren favorablement les disculpes. Això els honora, i molt. Però tot i això, crec que no són suficients.
Necessito aclarir el que he escrit. I sóc conscient que els aclariments poden comportar noves errades de pensament. Pot ser que els aclariments facin intuir noves maneres en que els meus comentaris demostrin que els meus prejudicis van més enllà del que jo em reconec.
Primer de tot la primera frase és la menys encertada. Castellanoparlants tots. És la més polèmica. Algunes de les respostes fan esment del fet que els contrincants que es veuen al vídeo parlen en marroquí, magrebí o àrab. A ningú li molesta que es generalitzi tot el Magreb, això és acceptable. Mentre no fem esment dels castellanoparlants, qualsevol altra cultura és generalitzable i menyspreable. Mea culpa. No puc pas entrar a discutir les generalitzacions dels altres un cop jo n’he fet una tan vulgar i a l’engròs.
No hi ha justificació. Tot el que se m’acut com a arguments va en contra del que he escrit. El meu pare, per exemple, immigrant de primera generació, sempre em deia que un cop t’has establert en un lloc nou pots considerar que aquest és el teu nou país “definitiu” o que estàs de pas i que tard o d’hora tornaràs. Si optes per la segona, a parer seu, tendiràs a idealitzar el lloc d’on has vingut. De manera que mai et trobaràs còmode allà on resideixes, però a més, si tornes, tampoc t’hi trobaràs a gust, perquè la imatge idealitzada del lloc d’on provens simplement no existeix. És evident que el meu pare va escollir la primera opció. I el meu pare sempre ha parlat en castellà. Tota la vida. És a dir, és a totes totes un català castellanoparlant. Immigrant, castellanoparlant i català.
La Bri diria que ara intento amagar el que vaig dir. “Donde dije digo digo Diego”. I és cert. A mi em sembla que hi ha dos tipus de persones (ja estic generalitzant, n’hi ha de tota mena i tota escala de grissos) però hi ha tendència a considerar-se ciutadà del món o integrant d’una comunitat local. Aquells que tenen tendència al localisme, al meu entendre (errat, ara ho veig), tenen més voluntat d’integració en la xarxa de complicitats que permet una societat cohesionada. Saber-se part del territori on es viu permet afegir-se al casal, mirar d’arreglar les voreres o intentar solucionar problemes heretats. És un prejudici que ben pensat és fals. Pot ser que un ciutadà del món no tingui tendència a integrar-se a la penya barcelonista del poble o a l’esbart dansaire, però també és possible que tingui tendència a integrar-se a causes més genèriques, la Creu Roja o alguna ONG universal que també facin una feina, tant local com les primeres.
En el nostre cas, el ciutadà del món, aquell que està de pas, és més difícil que opti per una llengua local per relacionar-se, i tendirà a utilitzar llengües més universals. Referents intel·lectuals més generals. Avui viu aquí, potser un altre dia viu a un altre lloc. I això s’aplica al Manuel Valls (no a la seva germana) i al magrebí que es baralla amb un altre amb una catana a les mans.
Tothom té dret a ser més ciutadà universal que no pas ciutadà local. Que quedi clar.
Per tant, el meu primer raonament és fals.
El segon raonament “Nouvinguts de primera i segona generació que preteneu arribar amb les vostres receptes a solucionar els problemes que heu creat. “ és encara menys justificable. I també respon a pensaments que es desvirtuen i s’ennegreixen amb el temps si hom no està amatent.
És veritat que el que m’indigna de tot plegat és la falta de radicalitat (d’arrel) en tot el plantejament. Al meu parer, la societat terrícola té un únic gran problema. Som massa gent i, sobretot, creixem exponencialment. Si no aturem el creixement de la població mundial, els nostres fills o nets viuran un armageddon. Una lluita per la supervivència en un món superpoblat. Potser ens tocarà viure’l a nosaltres.
M’esparvera veure com aquest problema ni tan sols està sobre la taula. No hem ni començat a idear una societat on el creixement de la població no sigui el factor que dugui al creixement econòmic. I això que la Xina ens ha demostrat que en una generació, han estat capaços de passar de les últimes posicions del rànquing a les primeres, simplement i principal, aturant el creixement de la població.
El creixement descontrolat de la població mundial ho desvirtua tot. Quin sentit té estalviar aigua i recursos si això no ha de servir per tornar-los al medi natural sinó per aconseguir més i més gent, més i més cases, més i més autopistes.
Al món occidental ens sembla que això ja ho tenim solucionat, que el nostre índex de natalitat és negatiu. Però en canvi, estem exactament igual que qualsevol altre. Simplement hem deixat de generar nous individus per dedicar-nos a importar-los. Voluntàriament o involuntària. Amb passaport o amb pastera.
Importar-los té molts avantatges. En primer lloc, podem mantenir una comunitat semi esclava sota el pretext que venen de fora. Seria impossible justificar una societat apartheid en la que una part fóssim ciutadans romans, amb tots els drets d’escolarització i una altra part fossin serfs de gleva, sense escolarització suficient i forçats a trencar llaços socials a l’adolescència, per evitar l’autoorganització. I no obstant, important població en edat de treballar és exactament el que fem.
Poc que podríem fer una altra cosa si no solucionem les causes. Les poblacions dels països són vasos comunicants. En els últims 20 anys la població d’Etiòpia s’ha multiplicat per dos. El creixement demogràfic a l’Àfrica no té aturador, entre d’altres coses, perquè ni tant sols l’hem posat sobre la taula.
No ens interessa. Qui ens faria les feines brutes, si no? Qui compraria els pisos que continuem construint? Qui recolliria les pomes? Per tenir de tot ens cal generar gent que no tingui res, i així podem oferir-los el tracte que acceptaran de bon grat. Deixar que tinguin una mica a canvi del seu treball durant una generació.
Podríem aturar el creixement de la població mundial? Podríem intentar-ho. Podríem potenciar polítiques draconianes com les implementades a la Xina (èticament reprovables), decidint que a partir d’un moment, les ONG, el Banc Mundial i l’FMI només ajudaran aquells països que hagin aturat el creixement vegetatiu.
Obrir fronteres als ciutadans dels països que no afegeixin més població a l’equació. Castigar els països que no ho tinguin com a principal prioritat.
Ara bé, això podria portar a la curta al trencament del flux immigratori. I això pot comportar falta de mà d’obra barata.
Així que el que fem és tot el contrari. Deixem que creixin i tanquem fronteres. Fem créixer la pressió migratòria. I això fa que els que venen ho hagin de fer en les pitjors condicions, que és el que ens interessa si els volem tenir semi esclavitzats.
Tot són avantatges per nosaltres, excepte un petit detall. Un cop forcem la immigració a venir en qualsevol condició, hi ha una part, petita però molesta, que al venir no accepta l’esclavatge o, simplement no hi troba lloc. Gent jove preferentment, que arriben al paradís per descobrir-hi l’infern. I s’auto-organitzen en clans, màfies, grups violents que s’emporten per endavant la pau i tranquil·litat que havíem ideat.
Ja ho té això la joventut, que viu el present com si no hi hagués demà. I també ho tenim la gent gran, que oblidem amb facilitat que hem estat joves.
I aquesta gent molesta a la senyora Valls. I potser la senyora Valls entén la complexitat del problema. No la conec jo la senyora Valls i no tinc ni idea de com pensa. O potser la senyora Valls només vol més policia i presons més grans per tancar-hi més i més jovent inadaptat. Perquè és més senzill tancar-los que treure’ls un a un de la situació on han entrat. Perquè la solució de tancar-los és una solució ràpida i per avui. Així podrà dormir tranquil·la. És cert que tancant-los impediràs que surtin de la seva situació durant anys i anys. La rehabilitació d’una part serà totalment inviable durant unes desenes d’anys. Però segurament la senyora Valls no se sent responsable de la situació de la manera que jo me’n sento.
O potser, segurament, la senyora Valls no hi té res a veure amb tot plegat i jo la he prejutjat totalment injustament. Que segur que és un fet contrastat i demostrable.
Però tot plegat és igual, perquè no és la raó la que dicta les paraules del meu tuit. És la voluntat de ferir aquells que redueixen el problema a un simple cas de seguretat ciutadana. Aquells que enarboren la bandera de la confrontació entre comunitats, preferentment PPC, VOX i C’s/Valls oferint solucions fàcils, ràpides i molt contraproduents a problemes complexos, difícils i dels que en són parcialment responsables. Com tots ho som. La voluntat de ferir aquells que proposen una societat apartheid , on passades les generacions, la gent manté l’idioma de procedència, en comptes d’una societat mestissa, catalanoparlant, en que el gaspatxo, els canaloni i el cus cus comparteixin taula amb el pà amb tomàquet, tots ells part de la nostra cultura culinària.
I a més, aquests grups, irònicament, tendeixen a buscar vots (amb èxit) entre els immigrants que han trobat el seu lloc. Ja sigui els republicans a Texas o Ciutadans a Catalunya. I això encara m’encén més. Així que deixo anar la granada sense preocupar-me d’apartar-me del mig.
Penso el que he escrit? No. La frase no reflexa el meu pensament en absolut. A part que la senyora Valls no és una immigrant, pel que sé, més aviat una catalana nascuda “accidentalment” a Paris, com el Raül Romeva és un català nascut “accidentalment” a Madrid (si us plau, no considereu el terme accidental com un terme pejoratiu).
Allò que pensava mentre vaig escriure, és correcte? Segurament tampoc. Que les nostres forces polítiques no utilitzin descaradament i maldestre aquests argument no vol dir que la nostra societat nostrada i catalaníssima no els faci servir quan se li dona veu. O quan analitza els fets en la intimitat.
Potser som menys proclius a anar l’entrada dels jutjats a insultar algú que els mitjans ens han dit que és sospitós de violació. Però això no vol dir que no el prejutgem amb la mateixa ferocitat.
Total, que no puc justificar les meves paraules. I per molt que a la Bri no li acabi de fer el pes, i em sabrà greu que sigui així, si que pot ser que no pensi el que he escrit, encara que quan el meu fetge va prendre el control, va emetre raonaments que estaven al meu cap.
I si la Bri o tots els que m’heu llegit arribeu a la conclusió que molt bla, bla, però que al final no deixo de ser un racista. Ves a saber, potser teniu raó, i encara que jo no en tingui consciència, potser algun dia puc arribar a interioritzar-ne les causes i trobar-ne la solució.
Gràcies per llegir-me.