L'ombra de l'hegemó

Aquesta entrada respón a l’opinió contundent publicada avui a Vilaweb.

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4193945/fals-debat-presencia-derc-govern.html

(segueix)

He llegit amb atenció l’anàlisi que fa Francesc-Marc Álvaro al seu bloc http://desconnexio.cat/2014/05/el-fals-debat-de-la-presencia-derc-al-govern/ i que publica Vilaweb http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4193945/fals-debat-presencia-derc-govern.html.

Em sembla que tot i aprofundir, no veu la imatge completa del que està passant. És per això que m’atreveixo a escriure aquestes linies i espero ser entenedor.

Primer de tot, una de les basses de l’argumentació és falaç. És fals que “la intenció inicial del president Mas és de fer els comicis catalans l’any 2016, encara que el referèndum sobiranista fos blocat per Madrid”.

El president va ser clar i meridià en el seu discurs d’investidura, tot i que pel que sembla molts intel·lectuals no van entendre el que estava dient.

El compromís al que va arribar el president fou que si la consulta (que no el referèndum) es duia a terme, per activa o per passiva, amb el beneplàcit de Castella o amb la seva oposició, es comprometia a mantenir la legislatura fins al 2016.

Això és el que va dir i això és, segur, el que està compromés a complir.

Si la consulta es du a terme, i estic convençut que serà duta a terme, el president es compromet a acceptar els avals parlamentaris necessaris per allargar la legislatura fins al 2016.

Aquesta és la proposta. I no n’hi ha d’altra. Aquest és el pla A, i no hi ha pla B.

L’acord que llençà és el següent: Fem la consulta i veiem que opina la societat catalana. I un cop tinguem pres el pols a la societat, llavors PPSOE, tindreu la oportunitat de presentar la vostra contra-proposta.

Un cop tinguem els resultats sobre la taula, Catalunya tindrà tota legitimitat per començar l’escisió ordenada. I Castella l’excusa perfecte per desfer l’enroc en que s’han posat.

El PPSOE hauria pogut presentar la proposta de la 3a via abans de la consulta. Però no ho faran. No poden. Amb Rajoy i Rubalcava (més chovinista que Rajoy) és impossible. I de fet, no tenen pressa. A ells els agradaria que CiU i ERC formessin una qualició 100% independentista per poder presentar una 3a Via mig raonable i esborrar del mapa l’independentisme durant 20 anys. Poden prometre una 3a via prou interessant. Total, no pensen complir cap acord al que puguessin arribar…

A més els bloqueja una cosa. El fet que ERC no entri al govern. Mentre ERC no estigui al govern de la Generalitat, pot recollir el guà si a CiU li tremolen les cames.

Així que es farà la consulta. Sense gaires problemes. Serà, evidentment, un excercici de prestidigitadors. En Rajoy i tota la cúpula del PP portaran la consulta al Tribunal “Constitucional” amb aquella suficiència que els caracteritza tot assegurant que han passat el ribot. I a l’últim moment, el Tribunal fallarà que la consulta és legal, o com a mínim que no anul·la la llei fins que s’ho pensin millor.

I els PPeros faran cara de no entendre res, però la consulta seguirà endavant. Evidentment amb la garantia constitucional que “només és una consulta” i que d’ella no se’n poden “derivar actuacions polítiques”.

I un cop guanyada la consulta comença una partida nova, que això va per llarg. El PSOE ja haurà canviat de cares i la oposició ferotge del mes passat serà història. I el PP estarà a punt de perdre les municipals i avançar generals. La crisi va per llarg.

Mentre no hi hagi 3a via, ERC donarà suport al govern. Segurament des de fora. Mentre es construeixen les estructures d’estat que ens falten.

I possiblement apareixerà la tercera via. Segur que falsa i tramposa, però apareixerà. I si fos prou bona, CiU no farà campanya per la independència sinó que “deixarà que els seus votants optin lliurement”. I si ERC deixa de donar suport a CiU, el PSC sortirà a salvar-li els mobles. Fins el 2016.

I a les eleccions del 2016 veurem si el país és prou intel·ligent com per independitzar-se en segona volta o prou estúpid com per creure en els cants de sirenes de Castella, El Periodico i La Vanguardia.

La cosa va per llarg. I ara per ara segueix el guió expressat pel president de la generalitat en el debat d’investidura.

I no oblideu que és el mateix president que va anar a Madrid a fer el famós pacte de la vergonya Mas-ZP.

No m’agrada opinar sobre els problemes dels partits polítics de les espanyes, pel que denota de castellano-centrisme en l’anàlisi de la realitat. Però el que li ha passat al PP a Castella i colònies pot ser important i caldrà tenir-ho present.
(segueix)

El PP ha perdut un munt de vots en aquestes eleccions. Això era, evidentment, esperable. No pots tenir TOTA la cúpula del partit acusada de rebre sobres amb diner negre (i amb acusacions creïbles) i mirar cap a una altra banda.

No pots tenir 1,2 milions d’aturats més en 2 anys i vendre que has arreglat el problema.

Tot això ja ho sabien, al PP. O sinó a la FAES. I per això havien posat en marxa un mecanisme d’emmagatzemament de vots perduts. El mecanisme era doble. Primer UPyD. Després Vox.

I l’estratègia passava per radicalitzar el missatge a tot arreu, però especialment a Les Illes i el País Valencià. Radicalitzant el missatge esperàven atreure el vot desencantat cap a les dues formacions i que així tot seguis igual.

Però alguna cosa no els ha funcionat. El vot no ha anat a parar allà on volien. Ni UPyD ni, sobretot, Vox, no han absorvit el vot que esperàven perdre. Al contrari, el vot ha anat a parar allà on no esperàven, a Podem. A Compromís. A ERC.

I ara tenen un problema. Un problema gros.

No sé com hi respondran, si acceleraran el seu radicalisme o què faran. Però em sembla que és una variable important. Potser la més important que ha aflorat d’aquestes eleccions.

Donat que cap periodista no ha analitzat les dades electorals abans de fer un titular fals, he fet jo aquesta feina i us passo les dades.

Per poder saber quin ha estat el percentatge de vot sobiranista (a favor de la celebració d’un referèndum, la última paraula del qual la té Catalunya) vs Vot No Sobiranista (el que nega la sobirania de Catalunya i el seu dret d’autodeterminació, cal sumar tots els partits, no només els grans.

En un món de titulars és esperpèntic que regalem 25 punts percentuals al rival amb aquella alegria!

Donat que cap periodista de cap mitjà sembla haver fet aquest exercici (obligatori abans de posar cap xifra a un titular), el faig jo. Facin el favor de revisar-ho si volen. Potser alguna assignació és errònia.

(segueix)

Divisió dels partits:

Sobiranistes: 62,63% Consideren que la decisió última sobre la sobirania de Catalunya correspón als ciutadans o el poble de Catalunya.
No sobiranistes: 17,94% Consideren que el poble de Catalunya no és sobirà ni té dret a fer un referèndum d’autodeterminació.
Indefinits: 3,24% PACMA, EB,… No es posicionen sobre la sobirania.
PSC: 14,28% No està clar si consideren que el poble de Catalunya no és sobirà o bé si la consulta ha de ser pactada per un tema de probabilitats de dur-la a terme. Si al final se solidifiquès la segona opció, podrien considerar en qualsevol moment que fer-la és possible i factible sense la col·laboració de Castella.

A continuació els resultats (publicats per El Punt) i l’assignació que n’he fet en base a la recerca per internet.

	2014
Partit	Vots	%
ERC	594149	23,67
CiU	548718	21,86
PSC-PSOE	358539	14,28
ICV	258554	10,3
PP	246220	9,8
C’s	157873	6,28
PODEM	117096	4,66
UPyD	32618	1,29
PACMA	32036	1,27
EB	19381	0,77
MR	13670	0,54
PX	12611	0,5
PIRATAS	11434	0,45
PRIEU	7890	0,31
VOX	7851	0,31
EH BILDU-BNG	7402	0,29
PCPE	4225	0,16
DIER	4208	0,16
RC	4208	0,16
IF	3658	0,14
CILUS	3169	0,12
FE	1989	0,07
IS	1846	0,07
PH	1780	0,07
FAC	1605	0,06
LEM	1566	0,06
DN	1314	0,05
PT	1139	0,04
PA	1114	0,04
EU	1111	0,04
ALTER	1089	0,04
P-LIB	1053	0,04
MSR	1027	0,04
RRUE	1007	0,04
PREPAL	857	0,03
MCR	778	0,03
PE	654	0,02
EXPE	622	0,02
SAIn	479	0,01

Resultats:

Sobiranistes:	62,63
No sobiranistes:	17,94
Indefinits:	3,24
PSC:	14,28

A tall d’exemple això vol dir que a Catalunya ja hi ha 3,5 votants sobiranistes per cada votant no sobiranista. I pujant.

DISCLAIMER: No sóc economista, i per tant pot haver inexactituds en la redacció d’aquesta entrada.

Com molts de vosaltres debeu saber, l’Euribor és l’indicador financer al que estan referenciades la majoria de les hipoteques. El que segurament no sabeu és que durant un temps, aquest index deixà d’existir. Ara és notícia, perquè els tribunals europeus estan imposant multes als bancs per manipular-lo. Però aquestes multes (de 1000 milions d’Euros) amaguen un fet molt més greu: El sistema de prèstecs al que està referenciats uns 500.000.000.000.000 Euros no tenia en compte una circumstància que es va donar i que el va engegar a can pistraus.

(segueix)

El tema va més o menys així.

L’Euribor, segons la definició oficial, més o menys,  és una mitjana de l’interés que es paguen els bancs entre ells per accedir puntualment al capital dels altres.

Els bancs tenen 4 maneres d’aconseguir els diners que després deixaran a qui els ho demani:
1) Recursos pròpis: el capital social (el que n’han tret de vendre accions) i els guanys acumulats.
2) El capital dipositat: Els diners que els deixen els clients estalviadors.
3) El mercat de capitals: Els diners que es deixen entre els bancs.
4) L’ECB (BCE): De tant en tant, el Banc Central Europeu crea diners i els deixa als bancs a un interés fixat. Un cop es tornen aquests diners, desapareixen.

Cada mètode d’obtenció de capital té un cost. Generalment, de diners del BCE no n’hi ha per a tothom.
Els bancs que tenen els diners cobren una mica més del que cobra el BCE per deixar-los. Si cobressin massa, els bancs que els demanen preferirien endarrerir les operacions de préstecs i utilitzar els diners del BCE, amb el que generalment l’Euribor es troba sempre una mica per sobre del que costa el preu del diner que reparteix el BCE.
Teòricament també hauria de passar el contrari. Si el BCE inunda el mercat amb capital, els bancs que els en sobra, poden posar-lo al mercat per sota del preu del diner per a no perdre-hi tant. No sé si això ha passat o se m’escapa alguna cosa.

Bé, el fet és que una empresa PRIVADA demana als bancs cada dia que li diguin quin és el preu al que s’han deixat els diners els uns als altres. Aquests li passen les dades, que són tractades CONFIDENCIALMENT. S’eliminen el 15% més car i el 15% més barat, i amb la resta es fa una mitjana.

Ok. Tret del fet que les dades no són públiques i per tant no són fiscalitzables, el sistema més o menys funcionava fins un dia.

Un dia va passar una cosa que sembla que ningú havia previst. Molts bancs d’Europa van quedar en descrèdit i va semblar que no podrien dornar els diners que els havien deixat els altres bancs. Quan això va ser públic, els bancs que tenien excedents de capital van tancar l’aixeta i van deixar de deixar diners a aquells que en requerien. Ningú confiava en els balanços dels altres i per tant més valia no perdre diners (a risc de no guanyar els interessos) que no pas deixar-los als altres i trobar-se que els altres feien fallida i quedar-se sense el capital.

La reacció del BCE fou ràpida. Si entre els bancs no es deixen diners, jo poso la impressora en marxa i soc jo el que els deixo. I així ho van fer. El BCE, durant molts mesos, fou l’únic que deixava diners als bancs que en requerien i com que en deixava tants com fessin falta, ningú els demanava als altres bancs, que, d’altra banda, tampoc volien deixar-los.

I aquí va aparèixer el problema que ha quedat amagat. Si no hi havia prèstams entre els bancs… quan valia l’Euribor? En veritat, l’Euribor deixa de tenir un valor definit, i totes les hipoteques queden en un estat indefinit. El bloqueig del sistema.

Hom podria dir que si l’Euribor no existeix, és com si valgués zero. Hom podria dir que si no existeix és com si valgués igual al tipus d’interès del BCE (sempre més baix que l’Euribor). Hom podria dir que val infinit.

El fet és que no hi ha una resposta correcta.

Sembla que, davant el desastre, el que van fer els banc és inventar-se l’Euribor. Falsejar-lo. Si no tenim Euribor, fem una cosa: Et faig 3 crèdits de 3000 Euros, un per 4%, un per 2% i un per 1,5%. Un cop eliminats els més cars i els més barats, queda un Euribor del 2%. I evidentment, per molt malament que et vagin les coses, em podràs tornar 3000 Euros, o sigui que el risc és mínim. I com que tot és confidencial, segurament no ens descobriran.

També en van fer una altra, encara pitjor. Van anar al mercat de futurs i van demanar als operadors quan pensaven que debia valer l’Euribor (tot i que no tenia valor definit) i els economistes del mercat de futur van inventar un número. El que els va semblar.

És a dir, que durant mesos, aquells que jugàven amb el preu de futur de l’Euribor, cada dia donàven una xifra del que creien que valia l’Euribor. Evidentment, és d’esperar que aquests yuppies no deien el que valia, sinó el que els interessava que valgués!!

I com queden les nostres hipoteques? Bé, durant un temps hem estat pagant l’interès que els ha donat la gana. Perquè, de fet, l’acord al que vam arribar, va esdevenir nul a tot els efectes en el moment que l’Euribor va desapareixer.

Ara ho investiguen. I els imposen multes altíssimes que ràpidament els bancs paguen. Evidentment. Perquè l’alternativa honesta seria que els bancs tornessin als clients tots els interessos que es van cobrar de més durant el desproposit.

Irònicament, seria d’esperar que si tots els hipotecats rebessin una compensació de 2000 o 3000 Euros de cop, la injecció de capital rellançaria amb força la sortida de la crisi.

Trobareu més informació a:

http://www.youtube.com/watch?v=hGutW_8wGuI

i

http://www.youtube.com/watch?v=M_28owOyiC8

Aquests advocats de Sevilla foren els que destaparen la paradoxa.