L'ombra de l'hegemó

9) Potser aquesta és la més important. Cal que surti la “persona” que va tirar la pedra a l’autocar de La Falange.

Tant a la manifestació de l’onze de setembre com al referèndum d’Arenys hi havia a la nostra banda una colla d’indesitjables fàcils d’identificar, amb vestimenta de Boix Noi i amb més intenció de generar brega que de res més.

A la manifestació de l’onze de setembre eren fàcils d’identificar. Eren els imbècils que insultàven en Laporta.

Cert, si els haguessim hagut de comptar a Barcelona no n’haguessim comptat més d’una dotzena. Potser dues.

Cert, estàven desubicats i fora de lloc, buscàven complicitat i no la trobàven.

Però també és cert que són l’enemic. I un enemic perillós de la nostra causa.

La nostra causa té un perill. Un petit incident violent i se’n va tot a can pistraus. Els castellans ho estan esperant. I de ben segur que ho intentaran promoure.

I segurament la millor manera que tenen de promoure-ho és no fer res, a veure si els quatre violents que es barregen amb el 99,9% de pacífics en fan una de grossa.

I un cop algú hagi fet alguna cosa, llavors entraran a la via de la repressió, a veure si aconsegueixen els efectes que han aconseguit al país Basc.

És importantíssim que no ens permetem ni una sola porta oberta a aquesta possibilitat. Si algú sap qui va tirar la pedra que va trencar el vidre de l’autocar, caldria que el denunciéssim. Millor, s’hauria d’entregar voluntàriament.

Necessitem una correcció més que exquisida en els nostres moviments.

De fet, m’agradaria anar més enllà. La propera manifestació de la propera Falange hem de demanar que es faci sense cordó policial. Hem d’aconseguir que passegin entre nosaltres. Ells amb les seves banderes “espanyoles” i nosaltres amb les estelades. Cap problema.

Ells pretenen una cosa. Nosaltres en pretenem una altra. I som 30 vegades més que ells. I no tenen raó.

8) A la manifestació de l’onze de setembre, just al costat del Joan Laporta i del Mikimoto hi havia un personatge singular. Segurament la personalitat més important que té aquest país. Només veure’l em vaig emocionar. No em podia creure que s’estigués actuant tant intel·ligentment, i si no fos perquè en Mikimoto estava al seu costat i hi parlava distesament, hagués dubtat que fos ell.

Encara fou més la meva sorpresa quan vaig veure que era la persona que llegia el manifest al final de l’acte. Superb. Jugada mestre.

Llavors em vaig adonar que m’havia equivocat. La persona de que us parlo si que era la que jo havia pensat, però no estava allà pel que jo pensava.

Aquesta persona era efectivament en Jordi Bilbeny, l’historiador català que ha destapat la gran mentida de la història d’Espanya, revelant amb milers de proves que no fou Castella que construí l’imperi on no es posava mai el sol sinó que fou Catalunya i la flota catalana que ho feu. Que la única gran gesta castellana fou la d’esborrar metòdicament la nostra història per anotar-se un tanto que no els pertany.

Jo pensava que estava a la manifestació com a forma de donar visibilitat a aquesta important veritat. Però no era per això. Estava a la manifestació com a representant-impulsor del referèndum d’Arenys.

Podeu imaginar quina decepció quan a l’arribar a casa vaig llegir Vilaweb i en feien referència com a “representant de la consulta”, sense ni esmentar-ne el nom.

Per sort, me’n vaig adonar d’una cosa, però. Ells, a Arenys, sí que saben qui és en Bilbeny. A Arenys sí que saben què estudia en Bilbeny i a quines conclusions irrefutades ha arribat. Cada any s’hi organitza el congrés sobre la nostra història tergiversada a Arenys. I ja en fa 6 o 7.

I estic convençut que conèixer i assumir el redescobriment de la tergiversació de la nostra història, de ben segur, es plasma als resultats obtinguts.

Fora bó que la propera vegada que en Bilbeny faci aparició pública se li faci justícia i es reconegui quí és, què defensa i quina ha estat la seva contribució a la història d’aquest país. Sobretot per part de Vilaweb.

7) El fet més preocupant dels resultats de la consulta d’Arenys és l’ínfim percentatge de NO que es va assolir.
És veritat que el mapa polític arenyenc és especial. Si es miren els resultats de les eleccions al parlament català, el número de votants del PSC és pràcticament residual (dins del que pot ser residual en una població de 8000 habitants dels voltants de Barcelona).
Ara bé, el número de votants del NO és especialment baix. Aquest és un tema que ha de ser resolt per les següents consultes:
a) Per començar cal fer campanya pel NO. Hi ha tota una colla de gent propera a Unió, Convergència i sobretot el PSC que reconeixen la sobirania de la nació però volen continuar la via autonomista com a exercici d’aquesta autonomia. Cal reunir-los. Cal trobar-los i demanar-los que facin campanya pel NO. Cal recolzar obertament aquesta gent, perquè no sigui vist com un atac desesperat del sistema sinó com una part consustancial de la consulta. El Molt Honorable president Maragall, potser. O algú altre amb nom.
b) Llavors cal pensar i anunciar com serà l’accés als propers col·legis electorals. No pot ser que els col·legis estiguin envoltats d’un riu d’independentistes amb estelades com va passar a Arenys. L’organització hauria d’encerclar els col·legis i assegurar-se que l’accés als mateixos és lliure i privat. Que no cal atravessar un riu d’estelades per anar a votar.
La manifestació de La Falange pretenia fer de filtre per qui volia anar a votar. És evident que el filtre Falangista era bassat en la violència, però nosaltres involuntàriament i com a resposta vam fer el mateix. I això cal evitar-ho.

Aquestes dues accions són fonamentals per les properes consultes. I ho són per tres coses. La primera és que és millor un 50% de participació i un 20% de NO que un 41% de participació i un 4% de NO. La segona perquè el valor de la consulta és proporcional a la seva capacitat de mostrar realment la posició del poble respecte al que es pregunta. Necessitem saber quans NO hi ha per saber quina força té el Sí.

Finalment, mobilitzar el NO té un valor polític fonamental, ja que deixaria totalment en fals les posicions antidemocràtiques del PSC més jacobí.

6) Des de la caverna (a Madrid i a Barcelona) es repeteix en veu baixa que la participació a Arenys ha estat baixa. Potser tenen raó. Tant de bó!!!

He estat fent quatre càlculs. La primera abstracció dels números d’Arenys és que el Sí va aconseguir un 11% més de vots a Arenys que CiU+ERC a les passades eleccions al parlament. Extrapolant aquesta dada a la resta de Catalunya ens donaria un 50,5% de vots afirmatius.

Ara bé. És possible que els que critiquen la participació tinguin raó. Imaginem que només 8.5 de cada 10 votants de CiU d’Arenys hagin anat a votar afirmativament en aquest referèndum. D’on surt la resta de vots llavors? Bé, és possible que un percentatge petit de votants del PSC, els votants catalanistes també tinguin un Sí. Un de cada 5 (per quadrar els números i sumar 2500 vots).

Aquesta estimació sembla més realista. I si és així, llavors l’extrapolació de resultats ja puja al 56% de tota Catalunya. Un punt per sobre del 55% necessari a Europa.

Sabem segur que hi ha més vots pel sí que la suma estricta de ERC+CiU a les últimes eleccions.

És veritat que hi ha 300 possibles votants més de la franja 16-18 anys. Potser aquests són els vots que fan la diferència.

Però si els crítics tenen raó, i la consulta no ha tingut el 100% de suport pel sí que sembla haver tingut, llavors, una part dels 2500 vots surten d’algun altre lloc que no sigui CiU o ERC. Tan de bó tinguin raó!!!

També pot ser que surtin de l’abstenció. Aquesta també és una dada possitiva, perquè l’abstenció a Arenys a les passades eleccions va ser del 36,8% i a la resta de Catalunya del 43%.

5) Segons el diari castellà El Pais d’ahir (se suposa que el més moderat dels diaris de la cort) SOLO EL 30% del censo votó en el referendum.

Amb diferents aproximacions (potser no tan exagerades) aquest és bàsicament el missatge que es dona des de la cort i des de les plataformes botifleres catalanes (you name it).

Ok. Quatre números que demostren la ignomínia d’aquests personatges que tenen la poca vergonya d’anomenar-se periodistes:

Segons resen les seves dades a l’estat castellà hi ha 45,2 Milions de persones amb dret a vot. Si sumem 1,4 milions de censats sense papers i la meitat dels 4,2 milions d’extrangers censats restants (suposem que l’altra meitat està inclosa en els 45,2 milions), això dona 48,7 Milions de persones.

A les últimes eleccions a la cort 11,3 Milions de persones van votar PSOE i 10,3 Milions PP.

És a dir: Només el 23% del cens castellà va votar PSOE, i només el 21% del cens PP. Només el 44% del cens de Castella va votar PSOE o PP.
Si 30% de Sí és poc, 44% de PSOE o PP (les úniques forces a la majoria de l’estat) és molt o poc?

44% del cens és moltíssim. I 30% de Sís és també moltíssim.

Quatre números per analitzar correctament el resultat:

1) Les dues forces més votades històricament a Arenys a nivell parlament són ERC i CiU. Bé, sumats els vots de l’un i de l’altre van aconseguir el 65% del vot al 2006 (2.322 vots) i el 68% del cens al 2003 (2.518 vots).

Primer resultat important: Hi ha hagut més vots a favor de la independència que no pas la suma d’ERC i CiU  a les últimes eleccions.

2) Sobre la participació. Evidentment el NO del referèndum no és el que tocaria. La gent que votaria NO en un referèndum vinculant no va anar a votar. Curiosament en aquest cas, de cara a saber la participació EFECTIVA en la consulta hem de establir un percentatge de vots NO estimats.
Si tenim en compte el percentatge de gent que no va votar ni a ERC ni a CiU en les passades eleccions, i extrapolem que aquest vot és un NO, llavors tindriem que el percentatge real de participació és del 59,7%.

3) El percentatge de vots pro independència d’Arenys és un 11% més que la suma de CiU i ERC.

Si en fem una extrapol·lació directa tenim: Percentatge de vot 2006 (CiU 31.5+ERC 14%)*1,11.

El resultat extrapolat a la resta de Catalunya situa el sí en torn al 50,34%

4)  La situació econòmica de Castella és increïblement dolenta. Encara no hem començat la gran crisi i com a mínim durant un temps Castella no pot utilitzar l’estratègia olímpica (durant un parell d’anys inverteixen a Catalunya per enredar el personal).

Aquests números només poden pujar, perquè Castella ens ha generat/augmentat el problema econòmic fent-nos entrar en la via de la construcció i a més està empitjorant la crisi en base a una política econòmica erràtica.

Fa una colla d’anys, tants que no puc recordar exàctament com funcionà tot, el Parlament de Catalunya va posicionar-se a favor del dret a l’autodeterminació.

Acte seguit, la cort castellana feu un posicionament en contra del dret dels pobles. No sé exàctament com va anar, era massa jove, però sí que recordo un ministre castellà dir que aquell acte el feien perquè no es pogués utilitzar en un futur el posicionament dels parlaments respecte a aquest dret.

La raó era estratègica, doncs.: “Si d’aquí a trenta anys Catalunya vol autodeterminar el seu futur, volem evitar que a nivell internacional puguin dir que fa trenta anys ja van avisar que aquesta carta se la guardàven.”

Amb Arenys passa una mica el mateix. Però segurament s’equivoquen.

Perquè, si no ens deixen una via refrendària per autodeterminar-nos, queda una via molt més senzilla i directa. La parlamentària.

És a dir, abans d’ahir, el Parlament de Catalunya no tenia autoritat internacional per proclamar unilateralment la independència de Catalunya, perquè hom els diria que calia fer un referèndum.

Però un cop la “justícia” castellana ha dit que els referèndums pre-independència no són possibles, bé, només queda fer-los post independència, cosa que ens dona l’avantatge de poder fer un moviment tàctic ràpid.

Com a derivada, a més a més, tenim que sí que es farà el referèndum. I de fet, el detall de que no sigui “oficial”, ni vinculant és totalment intrascendent. Mentre tingui un protocol que pugui assegurar fiabilitat dels resultats és igual de vàlid políticament.

En Duran i Lleida ha criticat que en Joan Laporta encapçali la manifestació sobiranista de l’onze de setembre. Dos simples arguments per rebatre la injustificada i injusta crítica:

a) En Joan Laporta va ajudar a crear el PI, una mena de partit transversal independentista que va fracassar per motius de temps, de maneres i de les persones que l’encapçalàven, però que en certa manera representava l’espai sobiranista transversal que pretén teixir-se a les properes eleccions.
En tot cas, ja era sobiranista declarat abans d’arribar a la presidència del club.
Si un dia Joan Herrera presidís el Barça no tindria cap mena de lògica que se’l critiqués per encapçalar una manifestació en contra de les corrides de braus o a favor del transport en ferrocarril.

b) El mateix senyor Duran una i una altra vegada es posiciona repetidament com a regionalista com si la seva formació ho fos en bloc. La realitat, no obstant, és ben diferent. Les bases del seu partit són eminentment sobiranistes. En canvi ell, que els representa a tots, obvia els seus representats i com a cap visible de la seva formació segueix un argumentari inequívocament regionalista.

Com a mínim, senyor Duran, calli. Calli, home.