obligats a deixar de ser espanyols i europeus
La declaració de Rajoy de fa uns dies, dient que el full de ruta obligava als catalans a deixar de ser espanyols i europeus, mereix una reflexió, perquè amb el nerviosisme del moment, Rajoy ens ha ensenyat una carta molt interessant.
Rajoy: “El full de ruta és dolent perquè obliga els catalans a deixar de ser espanyols i europeus”
O sigui que, segons Rajoy, la independència farà que deixem de ser europeus. És evident que això no pot ser. No podem deixar de ser europeus a no ser que migrem massivament cap a un altre continent, i fins i tot així, hom podria considerar que a nivell cultural ho continuariem sent.
No deixarem de ser europeus sota cap circumstància, perquè la condició d’europeus ens l’otorga la posició que ocupa el nostre tros de terra al mapa. I aquesta posició al mapa i el contacte amb cultures veines, moltes d’elles també europees, no només ens assegura la condició d’europeus, sinó també el caràcter europeu.
No deixarem de ser europeus, encara que Castella se sortís amb la seva i ens treies de la unió europea i de totes les organitzacions pana-europees que vulgueu. La condició d’Europeu, com la condició de terrícola, no té relació amb la pertinença a una organització com la UE o Nacions Unides.
Això, suposo, és evident per a tothom.
Però el que m’agrada de la frase del Rajoy és que la condició inalienable d’Europeu ens permet explicar la condició inalienable d’Espanyol.
Espanyols són els pobles que habiten la península ibèrica. Punt. Com Escandinaus són els pobles que habiten la península escandinava i voltants.
El detall que existeixi un estat que s’anomeni Reino de España (i que no sabem si continuarà existint un cop haguem declarat la independència) és només un detall. Igual que existeix una federació anomenada Unió Europea o podria existir una federació escandinava amb tots o una part dels països escandinaus.
Els pobles d’europa que no formen part de la unió europea no deixen de ser europeus, si no volen. Els catalans que no formarem part del Reino de España no deixarem de ser Espanyols, si no volem. Espanyols lliures, això sí.
L’espanyolitat de la nació catalana dependrà de la voluntat de la societat catalana, i els castellans poca cosa hi tenen a dir, sinó res.
Si la Catalunya independent, fruit de la seva llibertat, decideix encarar el seu destí cap al nord i cap al món, és possible que poc a poc vagi sent menys i menys espanyola, ententent l’espanyolitat com el que és, una arrel cultural compartida amb els veïns i una posició determinada al mapa.
És el mateix que li passa al Regne Unit, o Islàndia o Turquia. O Eslovàquia o Bielorússia. Decideixen cada dia en cada acció i en cada esdeveniment cultural si són més o menys europeus.
En canvi, si la Catalunya alliberada acaba liderant els pobles de la península, llavors serà espanyolíssima, i pertànyer al regne d’Espanya serà absolutament irrellevant. És evident que Suïssa és europeíssima, culturalment i política. Pertànyer o no a la UE no la fa més o menys europea.
Catalunya serà tant o tan poc espanyola com Catalunya vulgui. I em temo que serà molt més espanyola del que molts voldriem, tot i que, des de la independència potser no fa tanta mandra. Sempre hem tingut vocació de lideratge (que no d’imperi).
El que no serà és Castellana. Això sí que no ho tornarem a ser mai més.
Crec que castellana no ho ha estat mai. Seria un oxímoron i no ho pot discutir ningú.
El que, a parer meu, haguéssim pogut ser és espanyols: d’una Espanya unitària que ens hauria fet desaparèixer com a poble viu (com a la Catalunya Nord), si la història hagués evolucionat d’una altra manera i els il·lustrats castellans i catalans se n’haguessin sortit amb la (poca) Il·lustració que hi va haver després de Cadis 1812.
O una Espanya plural i respectuosa, que ens hagués tractat com a iguals que els altres pobles ibèrics.
Atès que tot això ha fracassat, alguns optem per una tereca via, la de veritat, vull dir, la de fabricar un estat català de nou en nou (que pugui acollir després en peu d’igualtat a valencians i mallorquins).