Perquè en diem Tribunal Constitucional?

0
Publicat el 29 de juny de 2010

Amb la previsible sentència d’aquest tribunal d’excepció il·legal a les portes, la setmana passada vaig iniciar un procés per a la meva satisfacció personal. Reescriure la seva constitució de la mateixa manera que ells ens han reescrit l’Estafatutet.

L’objectiu era clar: Canviar la seva constitució per aconseguir un text que pogués prefigurar un model equilibrat de convivència a llarg termini, on l’equilibri de forces existís.

Evidentment el resultat és l’esperat i s’adreça a tots els federalistes que encara queden en aquest país.

Senyors Federalistes. Llegeixin l’esborrany de constitució federal que he redactat i llavors responguin sincerament: Creuen vostés que si aquesta construcció federal fora possible, ho seria mitjançant la modificació de l’actual constitució actuant des de dins, o mitjançant una independència tranquila i fulminant que obris les portes a una refundació de la Federació Ibèrica si algun dia la resta de pobles peninsulars volen tornar a col·laborar amb nosaltres?

Tot retallant i afegint me n’he adonat d’una cosa.
(segueix)

 

 El que anomenem Tribunal Constitucional no només és ilegítim. És
clarament il·legal!!!

La seva pròpia constitució diu clarament:

1. El Tribunal Constitucional es compon de 12 membres
nomenats pel Rei, dels quals, quatre a proposició
del Congrés, per majoria de les tres cinquenes parts dels seus
membres, quatre a proposició del Senat, amb idèntica majoria, dos a
proposició del Govern, i dos a proposició del Consell General del
Poder Judicial.


<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

3. El període de designació dels membres del Tribunal
Constitucional tindrà una durada de nou anys i es renovaran per
terços cada tres anys.

 

Punt. No diu enlloc que puguin allargar el seu mandat fins que es dessigni un altre tribunal o que el tribunal pugui exercir amb menys membres. Aquestes prerrogatives existeixen per els casos d’excepció del Govern i del parlament, però en el cas del tribunal constitucional no. Perquè?

 

Molt senzill: Perquè si el tribunal constitucional no és de dotze membres i aquests membres són àptes segons el que diu la seva constitució (i això implica no tenir mandats caducats) simplement EL TRIBUNAL NO ESTÀ CONSTITUÏT i per tant, tot intent d’emetre sentència amb un tribunal incomplet o il·legal és prevaricació i alta traïció.

 

O sigui que quan el Molt Honorable diu que hem d’acatar la sentència, s’equivoca. El que ha de fer és denunciar a un tribunal internacional el cop d’estat institucional comés.

Ben curiós tot plegat…

 

Eps, que a mi me la bufa. L’autonomia que ens cal és la de Portugal, però és que tots plegats es fan trampes al seu solitari!!!

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Responsabilitat col·lectiva

3
Publicat el 25 de juny de 2010

Serveixi com a resposta al correu obert d’avui del gran Partal: La Responsabilitat individual. (segueix)
Ok. És veritat. És de calaix que hom no pot travessar les vies sense estar segur que no ve cap tren. No és veritat que hom no pugui travessar les vies mai, perquè encara hi ha molts baixadors als que, per arribar a l’altra banda, has de travessar necessàriament la via.

És evident que la responsabilitat individual existeix, i no la negaré pas.

Ara bé.

No van ser 3 o 4 eixelebrats que fent el gallet van posar-se a correr cap a l’altra banda de la via.

Van ser un centenar de persones que travessaven quan va passar un tren que en va enganxar una trentena.

La irresponsabilitat total no quadra.

Fora d’esperar que de 400 persones n’hi hagués alguna que es poses a cridar a les altres que anessin en compte que venia un tren. Sembla poc comprensible que no passes així.

Quin és el problema llavors?

Molt senzill. El problema, com sempre, és Madrid. Madrid i la seva política absurda d’infra-infraestructures als països catalans.

Fer passar un TGV per una via de regionals que encara té (o fa quatre dies tenia) baixadors en els que es travessen les vies a peu.

Aquest és el problema. Entenc que alguna de la molta gent que va travessar la via va veure el tren que s’acostava. Unes llums petites, allà, lluny. I segurament inconscientment va pensar… tenim temps. I els altres els van seguir.

Però, pobre gent, no van pensar en una cosa. Que en aquest país del síndrome d’Estocolm hem d’inventar solucions imaginatives per tenir serveis que podriem pagar tranquilament amb els nostres diners. I les hem d’inventar perquè els nostres diners s’utilitzen per fer coses, bé que no tenen a veure amb nosaltres, bé que clarament ens perjudiquen.

I així estan les coses.

I no van pensar que aquell tren que es veia lluny, no anava a 100 quilòmetres per hora i reduiria a 70 per passar per l’estació, com correspondria a una estació de rodalies. Sinó que devia anar a 220 kilometres per hora i va reduir a 140 per passar per l’estació.

O sigui que sí. Que responsabilitat individual segur. Però sobretot responsabilitat col·lectiva d’un país que ja va sent hora que utilitzi els seus diners per fer tota la feina que ha quedat pendent mentre pagàvem PERs i TGVs que conectin Madriz amb qualsevol capital de segona de Castella.

Hom pot pensar que aquesta última frase és demagògica. I em sembla que malhauradament no ho és.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari