L'ombra de l'hegemó

En els últims dies noto un excés de nerviosisme a la consciència global que és Twitter. Una gran quantitat de piulaires sentencien sobre allò que (segons ells) hagués hagut de fer ERC i haguessin hagut de fer els altres, en general, amb una gran angoixa pel futur.

Bé, a mi em sembla que hem de començar a tenir clar que anem molt bé. Molt bé. I que ara per ara, tal i com anem, només podem fallar nosaltres. No els partits, sinó nosaltres.

El que estem a punt de fer és molt similar a un gran salt. Un salt endavant d’aquells que fan por, por de caure. Un salt d’aquells que sabem que podem fer, però per fer-lo amb èxit necessitem només una cosa: que no ens tremolin les cames.

I perquè no ens tremolin les cames, el primer que cal és reconeixer i acceptar una cosa: Potser no ho aconseguirem. Ja està. No passa res. Ja som a dalt del trampolí, i potser caurem de cul i ens farem mal, però enrere no podem anar, així que tota l’atenció a saltar tan bé com sabem.

Cal tenir clar que potser no ho aconseguirem. Però també cal tenir clar que, si no ho aconseguim ara, no s’acaba el món ni Catalunya. Una de les certeses que tenim en aquest procés és que a la majoria absoluta del PP de Castella li queden 6 mesos, i en aquest temps no podran desmuntar-nos prou.

Dit això, cal que tinguem una altra cosa ben clara. Una cosa que em sembla que la consciència digital global tendeix a oblidar o obviar. No sabem en quin moment estem. No ho sap ningú. Sabem que evolucionem, però ningú sap exàctament en quin moment de l’evolució es troba la societat en el seu conjunt.

No estem ni tant enllà com ens agradaria ni tant poc com necessitarien els submissionistes. La victòria pírrica del Duranisme a la consulta d’aquest cap de setmana n’és una prova evident.

Cal recordar que només fa tres anys, el Duranisme va guanyar 80% a 20%. Han perdut 60 punts d’avantatge en 3 anys. I això que fa 3 anys el Duranisme reivindicava el No, i aquesta vegada han intentat reivindicar un sí difús o sí condicional.

Estem molt enllà. Però no sabem encara on. I com que no sabem on som, l’estratègia que es prefigura és l’adient:

A) CDC/LlistaMas-ERC-CUP tres candidatures clares pel trencament ja amb 18 mesos de procés.

B) Catalunya en Comú que pretén un procés constituent a l’espera de reafirmar-se d’aquí a 24 mesos.

C) Submisionistes barallats entre ells.

No sabem si la opció A suma encara majoria absoluta. Sabem que A duplica C. I també sabem que A o A+B governaran el 28S i que ho faran amb prou força gràcies a presentar 3 llistes uns i no sabem quantes els altres.

Hi ha qui creu que hagués sigut millor presentar només A i C a les plebiscitàries. Molta gent ho creu.

Aquesta gent no enten una cosa molt simple: Primer, els B estan a mitja transcisió entre C i A. I segón: Els A no decidim si els B es presenten. Com a molt podem decidir si els considerem amics o enemics. I és evident que els hem de considerar amics.

Hi ha qui creu que si A no aconsegueix la majoria absoluta el 27S2015, hem begut oli. Bé, en això us dic una cosa. No ve de 5 punts. Perquè al final de tot això continuem tenint una variable que no controlem, que és Madrid. I quan Madrid surti del seu enroc al desembre (si en vol sortir) veurem què fa B i quina part d’A torna a B.

Mentrestant nosaltres tenim unes eines poderossísimes. Estarem creant un estat nou, guanyi A o guanyi A+B. I a més els A tenim una certesa que cal que fem entendre a els B i els C: Qualsevol futur viable i interessant passa per la independència. Fins i tot el federalisme, el confederalisme i l’autonomisme. Perquè Espanya només serà si ho és des del reconeixement mutuu de les parts.

Així que, si us plau, deixeu-vos de pors i de donar voltes a tonteries com si és necessaria una llista única o no o si és imprescindible UDC junta o separada o qualsevol altra bestiesa. Tot això són detalls, però no són, ni molt menys, fonamentals.

El que és fonamental és que omplim l’11S2015 la Meridiana i que veiem aquest procés amb energia i il·lusió. Que arrosseguem els indecisos amb la nostra energia i vitalitat.

I si l’A no aconsegueix majoria absoluta (que està per veure), llavors serà perquè els del B tenien raó i encara no estava tot tant cuït. Però com que B proposa més o menys el mateix que A, tranquils, que encara quedarà molta partida.

I quan algú es posi nerviós, només cal que es fixi en dos detalls: Sabadell té un alcalde d’ERC. Badalona té una alcaldessa de les CUP.

Repeteixo, perquè cal que captem el canvi brutal que ha fet aquest país: Sabadell, aquest bastió del socialisme unionista, té un alcalde d’ERC. Badalona, aquella ciutat del cinturó vermell que haviem donat per perduda totalment i sense remissió fa 10 anys, té una alcaldessa de les CUP, hereves pacífiques dels Maulets, MDT i Catalunya Lliure.

El guió no està escrit, i si ho està, ningú sap/pot llegir-lo encara. Però anem molt bé, i aniria perfecte que deixessim les pors al marge.