És l’hora de la fermesa, no de la radicalitat.
El senyor Duran està preparant el seu ingrés al PP i ho ha de fer ràpidament. El lloc ja li tenen preparat. Fa uns dies van fer saltar en Piqué, i la setmana passada la Nebrera convidava al molt honorable president Pujol a passar-se al PP, obrint així la porta a en Duran.
Avui el Duran diu que ha dit que Unió no té cabuda en la refundació del catalanisme. És una excusa més d’aquell que ja ha decidit marxar.
I diu que ara fa falta fermesa, no radicalitat, en referència a la proposta d’insubmisió fiscal.
Fermesa sense radicalitat? Què collons és això? Hom només pot ser ferm si està disposat a ser radical. Si no, el que és és un papanates o un botifler.
Aquesta afirmació m’ha recordat als típics acudits on l’home diu que porta els pantalons a casa, i hi té l’última paraula, i el que no explica és que l’última paraula és sempre “el que tu diguis, carinyu”.
Per sort, aquest discurs patètic de la submisió fins a l’infinit cada cop queda més buit. Més llunyà, més lamentable.
El rei és nu. Això ja ho veu tothom.