L'ombra de l'hegemó

Castella sí que té un pla B.

El pla A ja el coneixem: provocar el xoc de trens, si pot ser, prou ràpid perquè la societat catalana no hagi encara assumit el que ens tocarà fer. Si la societat catalana no recolzés el procés com caldrà (i això vol dir, per exemple, negar-se a pagar massivament els impostos a Castella, i fer-ho només a Catalunya), l’emancipació faria figa i la resposta seria terrible i sense compassió. Cal tenir present que les tropes borbòniques anàven pels pobles el 1715 exigint que la gent escollís entre els propis joves 1 de cada 8 per executar-los públicament.

Però segurament ja han fet tard per aquesta alternativa. Ara per ara, la societat està prou madura com per entomar les coses com farà falta entomar-les, i el sistema corrupte castellà està tant podrit que no aconseguirà que la gent es tiri enrere, perquè l’alternativa (acceptar la seva supremacia) és sempre pitjor.

Hom podria pensar que el Pla B Castellà passa per l’ocupació militar. La veritat és que aquesta no és una opció. No és una opció, no per falta de ganes, sinó perquè és inviable. Si l’estat decidís ocupar militarment Catalunya (amb policies o exèrcit, tant se val), Europa automàticament tancaria l’aixeta del crèdit. Automàticament. La Unió Europea va nèixer amb un únic gran propòsit: evitar que es reproduissin els fets de les dues grans guerres del segle XX. Tenint l’aixeta del crèdit tou que manté l’estat castellà viu, és fàcil deduir que qualsevol intervenció militar enfilaria màgicament els tipus d’interès fins a nivells estratosfèrics. Però és que, encara que Europa no decidís actuar, ocupar un país de 7 milions de persones és extremament car, i quan tens una economia tant tocada com la castellana, això vol dir que els tipus d’interés es disparen. I amb un 100% del PIB de deute, no tens diners, només crèdit.

No només això. La ocupació militar hauria de ser, necessàriament indefinida en el temps. I la democràcia a Catalunya abolida. Perquè en qualsevol moment que la gent pogués optar a les urnes, la resposta del poble seria incontrolable.

Per tant, la ocupació militar està fora de la taula. Si pensessin dur-la a terme, ja ho haurien d’haver fet quan el parlament va declarar la sobirania de Catalunya.

Quin és el Pla B, llavors? Bé, per mi, el Pla B Castellà passa per deixar que el TC no prevariqui i admeti que la consulta es pot fer. L’estatut de Catalunya diu que les competències en materia de consultes són exclusives de la Generalitat, i en el diccionari del RAE del 2011 es defineix clarament què és un referèndum, que difereix clarament del que és una consulta (per cert, l’últim any van canviar el diccionari per canviar la llei sense que es noti).

El TC pot dir, sense despentinar-se, que la Consulta és legal sempre que s’entengui que no és més que una macro-enquesta sense valor polític immediat.

I si això passa, les coses se’ns compliquen. Primer perquè part dels votants entendrien que el TC, per molts el desencadenant del problema, ha baixat el cap. Segon perquè el moment d’inercia que tenim ara l’hauriem de mantenir 2 anys fins al 2016 (compromís del MHP si se li deixava fer la consulta). Tercer perquè el 2015 hi ha eleccions castellanes, i es prefigura un escenari sense majories que pot fer creure a molts que la tercera via és possible.

La possibilitat que Castella tingui al cap executar el Pla B i que les declaracions actuals no siguin més que una maniobra de distracció no és un problema. Nosaltres, en tot cas, hem de premer l’accelerador, que el salt que hem de fer és llarg.

Però és important tenir present que aquesta carta roman sobre la taula, i que si la giren, haurem de mantenir una nova partida de dos anys amb resultat incert.

El Molt Honorable President ha dit que no hi ha Pla B. I me’l crec.

Primer perquè hi ha una opció molt més viable que la gent es pensa: Que el tribunal constitucional declari vàlida la consulta.

De fet, perquè el TC declari invàlida la consulta, cal que prevariqui. Tothom dona per descomptat que el TC prevaricarà, però vés a saber.

És evident que no tenen gaire problemes a prevaricar aquesta gent. La constitució Castellana diu inequívocament que “La llei no pot fer cap mena de discriminació per raons de sexe” i que “El servei militar ha d’ésser regulat per llei”. I evidentment, no van fer cap mena de cas a la lletra escrita mentre aquest va estar en vigor.

Però en tot cas, ens trobem en una situació similar. La llei és clara i diàfana. La Generalitat i el parlament tenen competència exclusiva en matèria de consultes no refrendàries. I un referèndum és una votació per la qual el poble sanciona una llei o acord que ja ha estat redactat prèviament.

El 9N és una consulta: “Què voleu?” I no un referèndum: “Ens independitzem. Hi esteu d’acord?”

Si el TC decideix no prevaricar, hauria de resoldre que la consulta és plenament legal amb el benentès que no és un referèndum i per tant no se’n deriven consequències polítiques immediates. Si Vilaseca vol separar-se de Salou pot emetre una consulta a tota la població per saber què volen, sense que aquesta impliqui directament la separació.

El fet que el TC sigui el que permeti la consulta el legitimaria davant de part de la població catalana, i a la vegada el govern del PP salvaria els mobles, ja que haurà recorregut la llei de consultes i “acatarà” el que digui el tribunal d’excepció. Això els donaria dos anys de coll i permetria una reforma estètica de la constitució i, molt probablement, bloquejar el procés el 2016.

A ulls de molts, fou el TC el que genrerà el problema, i podria ser el TC el que el solucionés, tot tancant el cercle.

Ara bé, és possible que Castella sigui prou curta de gambals com per prevaricar i tirar enrere la llei de consultes via TC.

Si això passa, emergeixen dues alternatives: Convocar eleccions plebiscitàries i tirar endavant la consulta igualment.

La primera té força punts en contra, i no és en absolut desitjable: Ni UDC ni ICV la volen (perquè els implicaria definir-se a nivell de partit i no ho volen fer), significaria una renuncia davant Castella, allargaria el procés i desgastaria la gent i, sobretot, podria donar un resultat molt indefinit si ERC-CDC-CUP no aconsegueixen més del 50% dels vots i ICV-Podemos fan un bon pessic.

La segona, tirar endavant la consulta igualment, té només un escull: Cal que el parlament autoritzi el govern a fer qualsevol cosa (DUI inclosa) per assegurar la votació. I cal que especialment ICV (i UDC) digui sense cap mena d’embuts que primer està la sobirania i la democràcia i després el Reino de España, i que abans renunciaran al Reino que no pas a la democràcia.

Quina és la triada? Cap. No hi ha cap solució pactada, perquè no és el moment. No li pertoca al president escollir, perquè ha de ser necessàriament una decisió col·legiada, i ERC només optarà per les plebiscitàries si ICV es desdiu.

Procastinar és la millor solució. ICV i UDC estan en procés. El dia que el TC anul·li temporalment la llei de consultes (si ho fa), llavors es farà la reunió i la votació corresponents. I calla que no decideixin encara donar marge al TC per aixecar la sanció.

Però el panorama es mou. Implacable. El dia que ICV va pactar la consulta, sabia que la CUP li estava fent forat, perquè el missatge radical d’ICV no correspon amb la fermesa que hauria de tenir per dur-lo a terme. Ara sap que la CUP fa forat, Podem els fot un forat brutal i Guanyem els fa encara més forat. Si a l’Octubre no són radicals pel que fa a sobirania i democràcia estaran tocats de mort, no per raons identitàries, sinó perquè deixaran de representar l’esquerra que puja, aquella que està disposada a emportar-se el sistema per davant si aquest sistema ja no ens serveix.

I a la vegada la direcció d’UDC cada cop té més clar que si se surten de la foto, no hi tornaran a entrar ni que guanyin els unionistes. Roma no paga els traïdors.

Tot això estarà sobre la taula a l’octubre. I una altra variable. També hi estarà el resultat de la V. Si la V punxa o és un èxit incontrolable.

I les coses es mouen. I com que es mouen, fins a l’Octubre no hi haurà pronunciament. Tots coneixen les cartes que tenen. I quan siguin convocats prendran la decisió. No abans.

Atenció, aquesta entrada és pura demagògia. No està fonamentada en cap informació privilegiada ni cap dada oculta. Però la demagògia està a l’ordre del dia.

Davant la confesió de Jordi Pujol de tenir una herència no declarada a l’extranger tothom ha arribat a la conclusió que la família Ferrussola i Pujol Ferrussola amassa una gran fortuna i que aquesta és en la seva majoria il·legítima. Pura demagògia.

I, que quedi clar, jo m’inclino a pensar que aquest raonament demagògic a l’entorn de la família Pujol pot tenir una base i ser cert en gran mesura.

Ara bé, si considerem que la família Pujol ha estat desenmascarada degut a que s’han posicionat a favor del procés, amb el que això comportarà per a la mateixa família, cal arribar a una altra conclusió lògica. Inapel·lable. Demagògica però inapel·lable, si això és possible.

El PSC s’ha posat en contra del procés perquè estan de merda fins al capdemunt.

Ningú enten perquè el PSC ha preferit autoimmolar-se abans d’acompanyar el país en el procés d’emancipació nacional. ICV ho ha fet, i partia d’una situació similar, fins i tot menys avantatjosa.

Tots hem arribat a la conclusió que el problema rau en les dues ànimes del PSC i de com el PSOE a Catalunya ha agafat el control del partit i expulsat els disidents. I segur que això és una part de la veritat.

Però la teoria grinyola. Un partit socialista és universalista i demòcrata, i per molt unionista que pretengui ser, és evident que hauria de prioritzar la democràcia a l’uinionisme. L’universalisme implica no prioritzar els fets nacionals, però també implica relativitzar la importància de les fronteres.

Es fa difícil d’entendre que gent com Iceta pugui caure en un plantejament unionista tant pla com el de l’Alícia Sánchez o el Millo. Iceta és capaç, intel·lectualment.

I en tot cas, un partit que té vocació de govern no opta per un camí que el portarà fora del govern per sempre més. El PSC s’ha constituit de gent que, més que perseguir un ideal, volia fer. L’oferta d’esquerra pels idealistes és extensa i el PSC no hi exceleix. El que aportava el PSC als seus militants era la capacitat de posar en pràctica. De fer, més que de creure. Fets i no paraules.

Quin sentit té que un partit format de gent amb vocació executiva opti per una posició que els allunyarà per molts anys de cap govern tret del de L’hospitalet? No cassa.

Ara bé, i si hi afegim la variable Pujol? La variable que diu… si t’enfrontes a l’Estat et treurem tots els draps bruts?

Llavors arribem a un raonament interessant. I el raonament és: El PSC ha pres la via de la submisió a l’estat… perquè està entrampat fins les orelles amb les mateixes corrupteles i vergonyes que ho està la família Pujol Ferrussola.

El PSC s’ha enrocat en una posició que els portarà a la marginalitat. No es pot governar Catalunya sense estar assentat al territori i el PSC desapareixerà del territori. Sembla lògic considerar que ho fan perquè estan emmerdats fins a les dents amb les corrupteles de l’oasi, i saben que, si s’enfronten a Castella, no perdran només el partit, sinó que poden arribar a perdre-hi molt més.

El cas Pujol interpel·la directament el PSC d’Iceta, perquè si a Pujol li han aixecat la catifa per haver-se enfrontat a Madrid, és facil concloure que el contrari és, com a mínim, congruent: El PSC no s’ha enfrontat a Madrid perquè té tanta merda sota la catifa que saben que estarien tots exposats.

I repeteixo, és demagògic, però profundament lògic. Molts sospitavem i sospitem que la família Ferrussola no era aigua clara, que el finançament de CiU no era clar, però si sou capaços de recordar, també estareu d’acord amb mi que la mateixa sospita que envoltava convergència, envoltava el PSC. Exàctament de la mateixa manera.