L'ombra de l'hegemó

Catalunya fa 10 anys que està en crisi. Tant bon punt el senyor Aznar va decidir que l’economia Castellana (colònies incloses) es basaria en la construcció, vam estar en crisi.

La única cosa és que no en veiem els efectes. Fins ara.

Ara bé, la construcció no és la única crisi que afecta Europa i EEUU. N’hi ha unes altres dues que són molt més importants, i que les mesures que s’estan duent a terme no només no arreglen, sinó que les empitjoren.

(Segueix)
La primera de les grans crisis a la que ens enfrontem és la crisi de les hipoteques. No només d’aquells que no poden pagar-la, sinó d’aquells que si que ho poden fer.

La gent que s’ha embarcat en una hipoteca per un preu molt més alt del que el mercat hauria de pagar està en aquests moments enganxada a la cadira.

No pot canviar de casa per adecuar-se a les noves necessitats perquè no pot vendre allò que va comprar. No pot canviar de feina o posar-se pel seu compte o anar a viure a una altra ciutat perquè no pot vendre l’habitatge sense perdre-hi un 50%. I no té els diners com per permetres un sobrecost del 50% en una part tant important de la seva vida.

Ja sé. És culpa seva. Segurament és veritat. Però això ara és igual. El tema és que una part molt important de la generació dels 70 ha perdut gran part de l’autonomia necessària per engegar nous projectes o encarar nous reptes.

Sense restituïr aquesta capacitat, la nostra societat patirà molt per recuperar-se de la crisi.

La solució? Molt fàcil i a la vegada extraordinàriament difícil.

En primer lloc caldria establir un mínim valor oficial d’un pis hipotecat. Posem un 85% del valor de taxació. No pot ser que els bancs et valorin un immoble pel 50% del seu valor si rescindeixes la hipoteca. És tant culpa teva com seva que el preu de l’immoble estigui sobrevalorat. De fet és molt més culpa d’ells que de nosaltres.

En segon lloc, cal deixar caure els bancs. El gran problema que està deixant la solució d’aquesta crisi és que els beneficiats de veritat de la gran rifa d’endeutament no n’estan sortint perjudicats.

Els beneficiats tenen els diners a dos llocs, els fons d’inversió i els bancs. Els fons ja han caigut i s’ha reestablert l’equilibri. Si no cauen també els bancs aquest equilibri no es restituirà.

La segona de les grans crisis en la que estem immersos és la famosa globalització. Bàsicament el tema és que hi ha dos formes estables d’organització social. O bé un 10% de la societat ho té quasitot i la resta quasi res o bé un 10% te molt, un 70% força i un 10% restant quasi res.

L’economia europea ha sigut d’aquest segon grup durant molt de temps, i l’americana en certa manera també.

Però la globalització ens obliga a comerciar amb el tipus de societat número 1. I això, al meu entendre és insostenible. La productivitat d’un 90% que no té quasi res sempre serà més alta que la d’un 70% que té força. Per molt valor afegit que hi posem.

El valor afegit es socialitza. Les economies emergents incorporen ràpidament les innovacions fins que ja no existeix valor afegit i només existeix productivitat.

I llavors ens enfrontem a uns treballadors pobres, que treballen 12 hores al dia, sense caps de setmana, ni viatges ni regals, ni seguretat social, ni normes medio-ambientals o de seguretat en el treball ni res.

El resultat és evident: Ens veurem forçats a saltar al seu nivell.

Només hi ha una sortida a aquest problema. Apujar els sistemes arancelaris i separar els mercats.

Potser una gran part de les coses que els comprem endeutant-nos pujaran de preu. Segurament el nostre nivell de vida baixarà com a resultat. Però així podem mantenir la nostra economia productiva sana, i mantenir un nivell de classes equilibrat.

I evidentment ells es veuran forçats a establir una classe mitjana o tornar a ser pobres, perquè no ens podran vendre com fins ara més productes a compte del menjar dels nostres nets.

Cap de les mesures anunciades va en aquesta direcció. Ans al contrari. Les mesures que estan duent a terme són salvar els bancs i abaratir l’endeutament infinit.

En comptes de millorar, la cosa empitjora.

L’honorable senyor Joan Saura s’ha lluit. Un altre cop. Hom no sabria si treballa per ICV o pel PSC. No crec que ni els seus companys de partit ho sàpiguen.
O treballa pel PSC o ICV encara no ha entés de que va la política.
(segueix)
Avui, les ràdios i les televisions haurien d’estar parlant de la traïció del PSC als seus votants i a la resta del país. Haurien d’estar explicant quina mena de persones guanya unes eleccions amb el poc democràtic “El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya” per després justament fer el mateix. Utilitzar el vot atorgat pels ciutadants prou rucs com per creure-se’ls per robar-nos a tots els nostres diners baixant-nos els pantalons a tots a Madrid.

D’això haurien de parlar les tertúlies d’avui. De com el PSC ens ha fet mal.

I en canvi, l’honorable senyor Saura es desperta i anuncia la norma de regulació de velocitat variable a les rondes de Barcelona.

Aquest tio és ruc?

Evidentment, els tertulians, manipulats com estan molts d’ells pel PSC ja han tingut l’excusa. En comptes de parlar de la gran traïdoria de qui gosa portar orgullos una C a les seves sigles, han pogut posar-se a parlar de com els cabrejava haver de reduïr la velocitat a les rondes.

Que si afany recaptatori, que si incoherencia argumental, que si patatim que si patatum.

Qualsevol cosa per no parlar de que els senyors del PSC ens han traït a tots, als que els han votat i als que no ho hem fet. Que han regalat a Madrid uns pressupostos que no es mereixien, en comptes de lligar-los directament al finançament. Que ho han fet justament l’únic any que els pressupostos no eren prorrogables i que es podia fer un cop de puny a la taula.

Calia que fos avui que el govern anunciés una mesura com aquesta? El PSC va sortir al rescat del Saura quan aquest va ser l’objectiu dels mitjans? Al rescat del Carod?

Quan el sistema va atacar injustament el president del parlament per intentar ser una mica més productiu en la seva jornada laboral, el mateix honorable senyor Saura no va trigar ni dos minuts a desacreditar la segona institució del país. El PSC evidentment va restar callat. Ara en canvi, en comptes de postposar la roda de premsa per divendres i deixar que els mitjans acusessin 8amb desgana) els traïdors, justament el que fa és protegir-los anunciant una mesura que permeti canviar de tema als mitjans.

Honorable Senyor Saura, si us plau, canvii de partit. O de cervell.

Entre les genials frases de demagògia barata que acostuma a utilitzar el PSC en les seves campanyes, destàquen algunes com “La Catalunya Optimista” utilitzada fa només 10 mesos contra tots els que avisàvem de l’enorme crisi en la que estàvem entrant mentre la Carmen Chacón buidava la caixa de l’estat regalant uns absurds 400 Euros a tothom i subvencionant el mercat de lloguer amb uns diners que necessitem imperiosament per a fer la reconversió laboral més important des de la revolució industrial.

L’altre gran mentida utilitzada fou “El PP utilitzarà el teu vot contra Catalunya”. No perquè no fos evident que el PP ho faria, sinó per la manifesta evidència que el PSC també ho faria, i a més amb traïdoria.

Com a mínim, el PP no enganya a ningú sobre les seves intencions. En canvi, el PSC continua mentint descaradament, sense honor, ni decència, ni una miqueta d’orgull que els faci posar vermells mentre venen les il·lusions i el futur d’aquells que tant innocentment els van votar.

(segueix)

L’última gran mentida que utilitzen aquests castellans catalanoparlants és la perversa justificació de la traïció que faran al seu país i als seus votants en la segona votació dels pressupostos castellans.

Segons ells, la seva votació a favor dels pressupostos es deu a que no poden “posar el país en perill obligant a prorrogar uns pressupostos fets en època de ‘no crisi'”. Segons ells el desastre de no aprovar-se els pressupostos de l’estat seria tant majúscul que no ens el podem permetre.

On és la trampa d’aquesta perversa justificació? La trampa és que justament aquesta sentència és tant certa que JUSTAMENT PER AIXÒ ÉS IMPRESCINDIBLE QUE NO ELS RECOLZIN!!!

És el PSOE i el govern de Castella el que no es pot permetre prorrogar els pressupostos de l’estat. És Castella la que no es pot permetre mantenir uns pressupostos com els de l’any passat aquest any. I justament perquè Castella no se’ls pot permetre es fa imprescindible que el PSC enllaci el seu vot afirmatiu als pressupostos castellans amb el resultat del pacte de finançament.

Els pressupostos de Castella s’aprovaran segur aquest any. El PSC votarà sí als pressupostos castellans aquest any. Aquesta és una certesa. La única cosa que està en discusió és si el gobierno de Castella per aprovar-los haurà d’arribar al pacte de finançament que fa dos anys que havíen d’arribar o si podrà aprovar-los sense el finançament, gràcies a la traïció del PSC.

Per això és tan pèrfida la posició dels botiflers. Perquè ens volen vendre que si enllacessin els pressupostos al finançament, el Gobierno de Castella prorrogaria els pressupostos de l’estat i això és totalment falç.

Si s’estimessin una miqueta el país que els dona els vots, aquesta xusma faria temps que hauria advertit que una cosa evidentment està lligada a l’altra. Que sense acord de finançament no hi havia pressupostos de l’estat, entre d’altres coses perquè el fiançament de Catalunya és una part inalienàble de conjunt del pressupost castellà.

Però els traïdors són el que són. I saben perfectament que la raó de la seva existència és aconseguir inventar excuses insostenibles per fer que Catalunya no tingui els recursos que els ciutadans que els han votat han de menester. Que no tingui els hospitals que es mereixen gràcies als seus impostos. Que no tingui els parcs, ni la seguretat ciutadana, ni les ajudes socials, ni la reconversió laboral, ni les polítiques internacionals, ni l’innovació que necessita per tirar endavant.

La feina del PSC, com la del PP, és la d’aconseguir que Catalunya sigui una Andalusia més. Una altra colònia castellana, arruinada i sense ganes de seguir endavant més que demanant almoïna a la totpoderosa cort castellana.

I per això utilitzen l’estratègia del poli bo-poli dolent. Els del PP són prou honestos com per anar de cara, i els del PSC prou deshonestos com per traïr el seu país i sortir a cara descoberta intentant convèncer a tothom que ens traeixen pel nostre bé.

Els camins de la manipulació mediàtica pel PSC-PSOE són inexcrutables. Qualsevol persona que destaqui i pugui representar un referent del nacionalisme és automàticament objectiu de les seves tàctiques brutes. Li ha passat a un munt de gent. Ara li toca al Pep Guardiola.

(segueix)
Fa dies que els informatius de la ràdio i de la televisió “catalanes” m’ataquen al fetge a la secció d’esports. Cada cop que hi ha roda de premsa a l’estadi apareix un tall de veu als mitjans de la corporació d’en Pep Guardiola, i ineludiblement aquest tall és en castellà.

Al principi m’indignava amb el fet que, si la roda de premsa era en castellà, la corporació no fés el que sembla que hauria de fer i entenc que ha fet de tota la vida, agafar l’entrenador a banda després de la roda de premsa i fer-li la pregunta que sembli més convenient per reproduïr-la després en la llengua del país als mitjans públics del país.

Però alguna cosa fallava. Totes les preguntes són en castellà? Segur? Desde quan s’ha establert que el castellà és la llengua oficial de les rodes de premsa de can barça?

Avui he descobert la veritat. Els collons que posen els sociates en la manipulació són admirables per la falta de moral, ètica i orgull de les seves accions.

Ahir vaig sentir la roda de premsa del Pep mentre tornava del camp. Totes les preguntes menys una es varen fer en català, i totes les preguntes menys una es varen respondre en català. I a més, la pregunta en castellà no feia més que repetir una pregunta similar que s’acabava de fer en català.

Així que aquest matí he vist astorat com “TV3-La nuestra” reproduia un tall del Guardiola a la roda de premsa… EN CASTELLÀ!!! I a sobre, ni tansols era un bon tall. Era inconnex com la resposta que s’havia donat en castellà que era un aclariment d’una resposta més sòlida a la primera pregunta en català!!!

On ets Terribes? No hi ha un llibre d’estil a TV3? No és exigible que els talls de veu que s’utilitzen per generar la informació de la televisió que es veu a la Catalunya Nord siguin preferentment en català? Com és que aquest personatge disfrassat de periodista continua treballant per la televisió “catalana”?

Quina vergonya.

Aquest cap de setmana hem sentit com un representant d’ERC, en Joan Tardà, despatxava un discurs amb un incendiari “visca la república, mori el Borbó”.

Se suposa que com a simpatitzant d’ERC, les meves paraules haurien de ser de recolzament a la llibertat d’expresió i recordant que suposadament s’han tret les paraules de context i no sé què.

Però la veritat és que no és pas el que sento. Al contrari. Crec que Joan Tardà ha de dimitir immediatament o bé ser cesat per la direcció del partit. On ets, Joan Puigcercós?

I crec que la fiscalia castellana faria bé d’actuar d’ofici.
(segueix)
En primer lloc, no puc creure’m que aquestes declaracions incendiaries no fossin premeditades. Si hom prepara un discurs, si alguna cosa sap és com acabarà. I per tant, té tot el temps del món per avaluar la repercusió en els mitjans de comunicació.

De fet, això no l’exculpa. Ans al contrari. L’excusa de dir que s’han tret les seves declaracions de context és una auto proclamació d’idiotesa. Es reconeix inútil per saber el que passarà després de dir això, i justament aquesta falta de capacitat intel·lectual és el que hauria de fer que ERC el cessés automàticament del seu càrrec.

En segon lloc, sortir en un acte públic requerint la mort del monarca és el que és. Si qualsevol diputat del PP o del PSOE hagués sortit en un acte públic dient “mori el president de la generalitat” n’haguessim demanat el coll polític, per molt que després es disculpés dient que es referia a una altra època del passat.

En tercer lloc, l’opció violenta per aconseguir l’emancipació del nostre país ha de quedar totalment aparcada del discurs independentista, no tant per moralment reprovable com per absolutament absurda i contraproduent. Si el gran exèrcit català que va conquerir mig món fa 500 anys no va poder amb l’exèrcit castellà, és absurd pretendre que una resistència violenta avui en dia tindria cap mena de possibilitat.

Dit tot això, no crec que en Joan Tardà sigui tant primari com pretén ser. Crec que les seves declaracions s’han d’entendre en clau de partit. Davant del moviment d’ERC cap a la moderació com a via per guanyar vots per l’independentisme sota la immensa força del posar de manifest la nostra situació, Joan Tardà intenta reventar aquesta possibilitat torpedinant l’estratègia del partit per desestabilitzar-lo i obligar-lo a sortir en la seva defensa.

I justament això és el que ERC no pot fer. Perdre imatge i força i energies per defensar l’indefensable inventant excuses rocambolesques i pobres no és la feina d’un partit que pretén aconseguir recolzament a les urnes d’aquells que no voldrien la independència però que no estan disposats a baixar-se els pantalons indefinidament.

Justament per això, per no perdre ni imatge, ni força ni energies, Joan Pigcercós faria molt bé de fer públic el cessament de Joan Tardà del partit i demanar-li que entregui la seva acta de diputat.

Potser Joan Tardà espera que això passi per poder-se presentar a les properes eleccions en una operació com la del PI. Però tots recordem com li va anar al PI. no?