L'ombra de l'hegemó

(aquest post m’ha sortit massa llarg, però no sabria per on escurçar-lo)

El moviment de #GuanyemBarcelona és una jugada d’escacs que modifica tota la partida. No us estranyi si d’aquí a uns dies veiem com les òrbites del PP a Catalunya canvien sonadament de bàndol i s’incorporen al CDC.

(segueix)

El debat aquests dies es troba a l’entorn de #GuanyemBarcelona i de si aquesta candidatura és bona/dolenta pel procés i/o es fa per perjudicar el procés.

Em sembla un debat estèril i pueril, un debat que no ha entès gaire els tempus en que ens movem. Les coses s’acceleren, i #GuanyemBarcelona és una acceleració brutal.

El tema és el següent. A les municipals del 2015 el procés cap a la independència ja es trobarà en tot un altre estat. Tant si s’ha fet la consulta, com si s’ha fet una DUI o s’han convocat plebiscitàries, el procés estarà seguint el seu curs natural. L’últim baròmetre d’El Periodico no deixa espai a dubtes. Tot i que s’hi van intentar maquillar els resultats, és fàcil veure-hi que el 61% dels ciutadans votaran un doble sí, per només un 30% que votarà un NO i amb només un 13% d’indecisos.

Això no ho para ningú. La tercera via no podrà, en 3 mesos, modificar aquesta enorme distància. De fet aquesta 3a via, representada pel SíNo tot just suma el 5% dels sufragis avui en dia. I amb prespectiva negativa, conforme més i més grups tradicionalment considerats unionistes van seguint els passos de Súmate i es converteixen en integrants actius del doble sí.

No és aventurat concloure que a la consulta s’hi arribarà amb un 70% o més de doble sí. El procés no necessita de les municipals. Per a res.

Però a més, s’hi suma un altre factor. L’esquerra indeterminada, aquella que tradicionalment era representada per ICV (i pel PSC que es va autoexcloure) ja fa temps que va decidir-se: Es farà el que el poble vulgui. Un cop acceptada sense oposició la sobirania de Catalunya aprovada al parlament, l’esquerra indeterminada no en té cap dubte. Tant els del doble sí, com els del síno com els del síAbs o els del No estan d’acord amb un punt: és el poble el que ha de decidir, i la decisió del poble català no pot ser substituïda per la cort castellana.

No cal que siguin independentistes per abraçar la causa independentista, perquè la base de l’esquerra més a l’esquerra és que el poble és sobirà i que el poble ha de decidir.

A més, cal tenir en compte un altre factor. L’esquerra més a l’esquerra és internacionalista. I això vol dir que no encapçalarien un procés d’independència, però també que no hi posarien tampoc pals a les rodes. Per l’esquerra internacionalista, les fronteres dels estats nació no són importants. El que és important és la lluita de les classes populars contra el capital. Les fronteres emergeixen, en aquest cas, com a simple element practicista. I en això la independència té les de guanyar. És molt més possible que a Catalunya i a Castella i colònies el poble recuperi la sobirania mitjançant la formació de dos o més estats que no pas deixant les coses com estan.

Les esquerres més a l’esquerra ho tenen clar. Cal trencar amb l’status quo. I una consulta sense acord amb l’estat és la millor manera de fer-ho encara que sigui per votar No o SíNo. I com que la manera de fer-ho i el previsible resultat ja estan clars, poden passar al proper pas. Preparar el dia després.

#GuanyemBarcelona és el dia després.

Perquè un cop assolida la independència, apareixen dos escenaris possibles. O ens mantenim en un doble eix nacional/social o evolucionem cap a un únic eix social com la resta de països. Sembla que PPC, Navarro i C’s opten per la primera via. Seguint el que han representat els partits comunistes a alguns països de l’antiga unió soviètica, el PPSC’s sembla voler-se constituir en El Partit Unionista de Catalunya, esperant que en temps millors els arribi la oportunitat de governar. Això, com a mínim, sembla indicar la fotografia de la setmana passada amb l’Alícia Sanchez, en Navarro i en Ribera.

Ok.

Però el tema és que aquesta dualitat només funciona si la divisió és present en tot l’arc parlamentari. A una banda CiU i a l’altra el PPc. A una banda ERC i a l’altra el PSC. A una banda la CUP i a l’altra Podem. ICV al mig i C’s no se sap a on però escorat en l’eix nacional. Ben aprop de PxC.

Però #GuanyemBarcelona rebenta pel mig aquesta previsió. Si PPSC’s esperava veure governs Ciu-ERC, ERC-CiU durant uns anys, #GuanyemBarcelona els ha caigut com una galleda d’aigua glaçada al damunt.

Perquè si l’esquerra més a l’esquerra (ICV, la CUP, Podem i l’entorn) s’ajunten, llavors emergeix una força que POT ARRIBAR A OCUPAR l’ALCALDIA de Barcelona i per extensió arribar a presidir el govern de Catalunya.

I, senyors, una cosa és enrrocar-se en l’eix nacional mentre esperes veure caure el centre-dreta de CiU-ERC o el centre esquerre de ERC-CDC. I una altra cosa totalment diferent és enrrocar-s’hi veient com governa l’esquerra més esquerra.

Per molt nacionalista espanyol que pugui ser el simpatitzant del PP, és molt més de dretes que nacionalista espanyol. De fet, el seu nacionalisme espanyol neix de la conveniència i seguretat (fins ara) que amb Castella mai serem gaire esquerranosos.

El simpatitzant nacional-castellanista del PP es troba ara amb una dicotomia difícil de resoldre. Si es manté enrrocat en una posició perdedora com la de l’unionisme, l’esquerra més a l’esquerra accedirà al govern, i hi perdran bous i esquelles. La única alternativa que tenen és juntar forces amb el CDC per plantar-hi cara. Desde la independència.

Què faran? Duran ja ho anunciava ahir. I jo crec que ho veurem. No trigarem gaire a veure canvis de bàndol massius de l’èlit dirigent. D’unionistes del BOE que tenen més por de l’esquerra que no pas de perdre el seu preuat modus vivendi dels últims 300 anys. Total, això ja ho han perdut.

A veure si no m’equivoco.

 

L’enquesta d’ElPeriodico publicada ahir

http://estaticos.elperiodico.com/resources/pdf/8/1/1403656304818.pdf?_ga=1.132247562.509126190.1369228938

pretén dir que el doble sí pel 9N encara no és majoritari.

Però fent quatre senzills números, amb les dades que ens aporten, sembla que el doble Sí guanyaria amb el 61% dels vots, davant del 30% del No i amb un 13% de vot no decidit.

(segueix)

Els càlculs són senzills.

L’enquesta ens planteja el percentatge de vot pel primer sí:

Sí	53,9
No	31,9
Blanc	4,4
ns/nc	9,8

El resultat final no es contarà amb els que no saben o no van a votar, o els nuls, per tant, cal sumar només si’s i no’s.
Ara bé, l’enquesta ens diu que els que optarien pel sí i els que optarien pel no no tenen la mateixa voluntat d’anar a votar. De fet, sembla que el 98% del sí anirà a votar segur o segurament i només el 71,3% del NO ho farà (*).

Així, tenint el compte aquestes dades, resulta que en el primer Sí, els percentatges són:

Sí                      69,9%
No                     30,09%

Ara anem a la segona. Evidentment, un cop tenim les dades correctes a la primera pregunta els resultats canvien ostensiblement.

		Sobre el total
Sí	86,7	60,60
No	7,4	5,17
Blanc	1,7	1,19
ns/nc	4,1	2,87

I ja ho tenim, el doble sí obté el 60,6% dels vots i el No el 30,1% amb un percentatge de vot no decidit del 12,66%.

(*) El nostre bonisme ens impedeix restar els que no aniran a votar, entenent que és tan valid un vot NO com una voluntat de NO no expressada en vot. Però la veritat és que aquesta visió és totalment esbiexada i errònia. Primer perquè un percentatge altíssim de NO abstencionista s’abstindrà perquè el cor els dicta NO però el cervell els dicta abstenció, davant la passivitat de Castella. En segon lloc perquè qui no reconeix la Generalitat com a subjecte autoritzat a emetre una consulta al poble no pot esperar que els altres ciutadans el tinguem gaire en compte de cara a prendre decisions. Ells pretenen ignorar la voluntat de la majoria. En tot cas, el NO abstencionista per la passivitat de l’estat estic convençut que és més important que l’altre.

(segueix)

Aquest text no està acabat.

Generalment quan escric a aquest bloc faig una entrada, exposo els fets i després acabo amb una opinió, una proposta, una idea o una previsió.

Però aquesta vegada no tinc ni proposta, ni idea, ni previsió.

Els fets són els següents: Castella s’enfonsa. El sistema monàrquic actual està caient a trossos, i allò que van deixar “atado i bien atado” s’està desmoronant.

La primera advertència d’aquest fet fou l’ascens contra pronòstic de Podemos a les passades eleccions europees. Els que havien creat tres vàlvules de sortida al descontent, Vox, UPyD i el Movimiento (Ciudadanos) es van trobar que els sortia un quart amb el que no contaven i que no tenen sota control. Podemos.

La segona advertència fou ahir. La coronació i la passejada amb olor de multituds pels carrers de Madrid fou un petit fracàs. Hi havia gent. És clar. Però ni molt menys la gent que esperàven. Els casaments reials havien aconseguit fa uns anys una adscripció popular superant les espectatives. Fins i tot a Barcelona. Però ahir la rebuda fou freda tot i que els mitjans de comunicació estàven controlats i dirigits tots a cantar les excel·lències del nou rei.

Castella s’enfonsa. I de fet això, en principi, és una bona notícia. És el regal que fem els catalans als habitants de la península. La casta només es pot derrotar fent petit el territori que controlen, i això passa per la independència, primer de Catalunya, d’aquí a poc temps del regne de Navarra, Les Illes i potser Andalusia.

El millor que pot passar als habitants de Castella i colònies és que el Reino de España deixi d’existir, perquè això s’endurà per davant a la casta extractiva (o com a mínim la reduirà molt).

Però el que em fa por, i el que em grinyola és que, si la població catalana detecta aquest desmoronament, és probable que una part es repensi la independència i opti per un Sí-No o menys.

La democràcia (convertirnos en ciutadans en comptes de súbdits) passa per la independència. Indefectiblement. Encara que sigui per crear un estat espanyol federat (“déu” no ho vulgui).

Sense que els ciutadans d’una part de l’estat no visualitzin en les últimes conseqüències que estan per sobre de les institucions castellanes, no serem homes lliures, sinó súbdits.

Però em temo que és possible que alguns dels nostres conciutadans amb síndrome d’Estocolm esperin a que els altres ciutadans penínsulars facin el pas.

Seria un error brutal. No només per Catalunya, sinó també perquè si nosaltres no marxem, Castella ressistirà. Però temo que aquesta variable inesperada es farà present d’una manera o altra abans del 9N2014.

Espero equivocar-me.

<setModestiaOff>

Avui m’apunto un tanto.

17 de novembre de 2009. Fa 4 anys i mig.

El destí polític de la Núria Parlón

A veure quants analístes polítics dels que cobren per opinar i escriure l’havien encertat?
</setModestiaOff>

Cal reconeixer que en Xavier Mir també va detectar-ho. Aquí.

El Gol:
====

Cap dels setciències que parlarà avui de la Núria Parlón dirà el més evident: La Nuria Parlón és el Dofí de l’aparell. Fa 5 anys que la preparen per aquest lloc. La mantenen a l’ombra perquè no es cremi, però és la candidata escollida per l’aparell, i per tant, simbolitza de tot menys renovació.

Només cal una mica d’hemeroteca per adonar-se que la Núria comença la carrera sent regidora d’un consitori corrupte i que ha conviscut més o menys bé amb aquesta situació.

http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/noticia/53851362828/La-alcaldesa-Parlon-ve-con-buenos-ojos-la-puesta-en-libertad-Bartomeu-Munoz.html

http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/politica/20091224/53852417049/el-abogado-de-bartomeu-munoz-dice-que-la-familia-solo-ha-aportado-una-pequena-parte-de-la-fianza.html

http://elpais.com/diario/2010/06/01/catalunya/1275354439_850215.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/29/catalunya/1383048954_552134.html

El twitter i els mitjans van plens de si Duran dimitirà o no i de quins són els motius. Em sembla intrascendent. El que és trascendent és que Duran, ara per ara, sembla que no arrossegarà amb ell ningú d’Unió. Això és trascendent.
Fa un any i mig, la millor i única manera que tenien a Castella i al Puente Aereo per fer descarrilar el procés era trobar una excusa per tensionar la situació prou com perquè Duran pogués demanar submissió als seus 15 diputats i aturar el procés.
El pla semblava clar: El PSC es presenta a les eleccions dient que volen consulta i Unió també, aconsegueixen 40 diputats i llavors se’n desdiuen.
El PSC ha fet la part que li tocava. I en Duran ha intentat de totes totes que algú de CDC es poses nerviós.
Però se li veia el llautó, i les matemàtiques cantaven. Així que ha anat passant el temps, i cada vegada és més evident que si marxa, marxarà sol, sense fer mal al procés.
Perquuè ara? Bé, si no aconsegueix fer forat ara, molt menys d’aquí a uns mesos, però és que, si intenta fer forat massa tard, el president pot convocar plebiscitàries després de la crisi de govern.

Si CiU resisteix la sortida de Duran, s’haurà fet un pas de gegant superant el risc més important, l’aritmètica parlamentària. 

(segueix)

Perdoni senyor Gallardó. El pretext és una excusa per fer alguna cosa. Un argument de menor importància que n’amaga un de més importància. No té cap lògica semàntica reclamar a CiU que abandonin pretextos territorials per votar Sí, ja que si abandonen pretextos, es manté la decisió subjacent. Així doncs, el tema és que: a) Els passos que està donant catalunya aconsellen que CiU no opini sobre la successió reial. b) El que es votarà no és la successió, sinó la llei d’abdicació. Una llei important que preveia la Constitución Castellana fa 35 anys i que ara pretenen colar-la sí o sí sense passar pel parlament. Només amb això n’hi ha prou per votar NO. Imagineu si és important aquesta llei, que podria incorporar un artícle que digués que, abans de l’entronació del proper rei, es farà una consulta popular sobre la monarquia. c) Sota aquests dos arguments, si es volen considerar pretextos, rau un argument major: Els partits polítics catalans es deuen als seus votants i han de respondre les espectatives d’aquests. No és al revés, com passa a Castella. d) Finalment: treient totes aquestes capes de pretextos emergeix el motiu principal. La transcisió castellana va anomenar democràcia una cosa que encara no sabem si ho és. Perquè al final… el poder del monarca emergeix del poble o és la democràcia formal la que emergeix de la voluntat del monarca? Tenim monarca perquè volem, o tenim un sistema parlamentari perquè el monarca vol? Aquesta és la pregunta. I en cap cas, cap d’aquests arguments vol un SÍ. A no ser que un sigui un colpista.