L'ombra de l'hegemó

Vagi per davant: El millor que li pot passar al país és que CDC ja hagi tocat terra i estigui començant la remuntada. Cal un centre-dreta fort per assolir la independència.

Dit això, ERC ha mostrat, un cop més, una capacitat inaudita per avantposar l’objectiu a les sigles. Primer fou Junqueras, un independent, després Alfred Bosch, un altre inedependent, i un munt d’independents més. I ara en Rufián, un castellanoparlant independent.

CDC necessita imperiosament seguir l’exemple d’ERC, que és l’exemple del Barça. Una cantera forta que aguanti el nivell i el millor davanter que un pugui trobar, sigui o no de la casa.

Sé que és fàcil de dir i no tan fàcil de fer, però és imperiós per Convergència que trobi el talent de fora que no és possible trobar dins. I no em refereixo al Mikimoto ( que espero que algun dia sigui president del país), sinó a aquells que els obrin mercat al sac de votants d’UDC, PP i C’s.

Soc conscient que és una tasca complicada. Però hi pot haver un munt d’empresaris, caps d’organitzacions empresarials, professors universitaris de tall liberal o membres de les 400 famílies que hagin canviat de bàndol cap a l’independentisme en els últims anys, o que ho hagin estat sempre, però entenguin la psicologia dels votants d’UDC,PP i C’s i els puguin moure cap a les nostres posicions.

Al meu entendre, aquesta és la tasca prioritària de CDC en els propers mesos. I que quedi clar, no es tracta només de fitxar algú de fora. Es tracta de donar-li les claus de la casa. Que faci i desfaci. Acollir-lo amb les mans obertes.

La resiliència psicològica és la capacitat que té una persona per a resistir i superar agressions continuades. Si mirem les dades de les eleccions Castellanes, entendrem que aquest és un factor clau en el nostre moment psicològic-polític actual.

Resiliència.

Els resultats són prou reveladors. 32,09% Pro independència, 40,41% PPSC’s, 24,71% indeterminat. És evident que dins del vot al PPSC’s s’hi amaga molt vot independentista, d’aquell antic, que passi el que passi, a l’hora de votar al congrés castellà només distingeix entre Felipe González i (Fraga) Aznar, i que vota amb aquest paràmetre. Posa-hi 2 punts com a molt. I també és evident que algú pot argumentar la contrària, que hi ha alguna gent que no votaria independència però sempre votarà en clau catalana.

El PSC va tocar fons en els 515.000 vots i els manté sòlidament. CDC espero que ja hagi tocat fons. Sembla que una part del vot a l’UDC ha anat a parar al PP.

L’independentisme perd 58.000 vots, l’indeterminisme 81.000, l’unionisme 100.000.

Dit tot això, emergeix com a imprescindible una necessitat imperiosa de mostrar la màxima intel·ligència emocional de que siguem capaços. Perquè al final, volem la independència, i per aconseguir-la hem d’aconseguir que un 80% dels indeterministes i algun sociata faci el moviment que esperem.

Els retrets a ECP no funcionaran.

Tenim l’exemple del que va fer ERC amb CiU. Deixar la porta oberta a un pacte però mostrar-se ferms a l’hora de demanar una única condició: l’independentisme. ERC ho feu amb la màxima intel·ligència emocional. Vam deixar temps a CiU perquè passes de l’unionisme al Pacte Fiscal, del Pacte Fiscal al dret a decidir, del dret a decidir a la sobirania, i de la sobirania a la independència. I això li ha costat un munt de votants, i per això, a canvi, els hem donat la presidència del país. Se la mereixen.

Ara toca fer el mateix amb els votants de Csqep. Hem de deixar-los la mà estesa perquè facin el seu propi moviment. Sense pressions, però també sent excessivament generosos. Si volen una Catalunya d’esquerres, els la haurem d’oferir. Si volen el canvi de presidència els l’haurem d’oferir. Si volen RUI, haurà d’estar sobre la taula. Això sí, tot a canvi d’una única però innegociable contrapartida. Que es converteixin a la independència. Que entenguin, acceptin i comparteixin que el seu model de país només passa per la independència de Catalunya. Que qualsevol model federal estatal passa per la independència de Catalunya.

Serà difícil. Ahir Domènech intentava enrocar-se atacant CDC. Rabell i Coscubiela han generat anticosos, com ho feu Duran. Però ni l’ún ni els altres estaran necessàriament al parlament que s’haurà de constituir l’any que ve.

En canvi, el que sabem del cert és que a Castella, Rajoy i la seva colla de lladres es mantindran, com a mínim, durant 4 anys, i els que vindran.

A favor nostre, la llista interminable de casos de corrupció del PP i el PSOE (i UDC), que posades al costat dels de CDC fan riure. I això que els casos de CDC són d’unionistes.

En contra nostra, el desig de venjança i revenja versus ECP.

Els indepes de tota la vida estem esparverats pel fet que els Comuns tinguin l’èxit electoral que se’ls auguren i que ja van tenir al desembre.

Aconseguir la rellevància i centralitat que hem aconseguit ens ha costat molta suor. Molta mobilització de milers d’associacions, de centenars de milers de persones movent ajuntaments, organitzant diades multitudinàries, sent exemple pel món i els nostres conciutadans.

Sembla decebedor observar com tot aquest esforç sembla anar pel terra simplement perquè La Sexta va decidir donar rellevància el seu dia a un dels seus presentadors (o era d’una altra cadena, no en sé prou de la graella castellana).

Observem astorats com la gent sembla caure en el mateix parany que queia amb Felipe González, amb ZP, amb la Chacón (si em voteu no hi haurà crisi) i amb tants i tants d’altres.

Pensem que hem perdut una part important, fonamental, dels indepes que hi havia a Csqep (només en necessitàvem 1,8%). I no entenem què passa. Com es pot ser tan ruc com per creure un altre cop en la mateixa fal·làcia?

Però és que hi ha un anàlisi de la situació molt diferent. Hi ha una bona part dels nous indepes que venen de posicions socialistes. Que han abandonat els sociates perquè ja fa temps que de sociates només en tenen el nom. Que entenen que Castella no té solució. Que el Gobierno de España no existirà si no renuncia expressament a un referèndum. Que la relació de forces farà inviable cap canvi constitucional significatiu a les espanyes. I tot i així, voten Podemos. Domènech. Colau.

Com és possible? Bé, en primer lloc, aquesta gent no té sensació de pèrdua ni de tirar enrere. Poden votar Podemos i continuar sent indepes. Naltros els veiem i ens pensem que els hem perdut, però ells tenen les seves conviccions internes que no estan afectades pel seu vot del 27J. És molt diferent.

En segon lloc, necessiten que quedi clar que, si hi ha independència, serà perquè Castella és incapaç de canviar. I no volen en cap moment que la història pugui dir que van retirar-se de la partida abans d’hora. Aniran a votar un encaix sabent d’avançada que aquest encaix és impossible. Però votaran massivament a qui planteja l’encaix. Fins i tot encara que molts d’ells, aquest encaix, ja no el voldrien. Però volen que quedi clar que qui s’aixeca de la taula és la cort, i no ells.

I finalment hi ha un aspecte tàctic d’extrema importància. Les eleccions del 27S poden crear dos escenaris de cara a l’assoliment de la independència. Per una banda podem trobar un govern Rajoy en funcions indefinides, o una gran coalició plena de dubtes i a disgust. Això és si votem independència.

Per altra banda, podem trobar un govern de Podemos recolzat pel PSOE.

Hi ha gent que analitza la situació i arriba a la conclusió que el capítol final de la transició al nou estat és millor passar-lo amb Iglésias com a cap d’Estat que no pas amb Rajoy, per molt debilitat que estigui.

Evidentment, aquesta opció té molts inconvenients. El govern de Madrid liderat per Podemos tindrà una pressió interna immensa quan arribi el moment, i qualsevol passa que faci per imposar la voluntat de Castella serà recolzada per el Congreso en bloc. Antes roja que rota.

Aquest govern és molt possible que sigui de coalició amb PSOE i segur que el PSOE reclamarà carteres fonamentals en el moment que toqui, com interior.

No és una bona idea. Potser. Però cal tenir en compte que molta gent no ho veu com jo, i per això Podemos treurà bons resultats. No tant perquè li hagin comprat la moto per enèsima vegada, sinó perquè els sembla que en el mentrestant, prefereixen Pablo que Mariano.