L'ombra de l'hegemó

Aquest apunt està ja una mica fora de lloc, després del pacte entre Syriza i la dreta extrema, sembla que aquests no sabran entendre el que, al meu parer, està passant. Els paral·lelismes entre el cas grec i el castellà (Podemos-UPyd o Podemos-Vox?) o el català (ICV-PPC o IVC-UDC?) són massa llaminers.

En tot cas, la porta encara està oberta i potser en els propers dies hi podran entrar.

Hi ha dos mètodes coneguts per atacar una crisi econòmica. Donades les seves repercussions i les forces polítiques que els han tirat endavant, hom tendeix a dir que són mètodes de dretes o d’esquerres, però segurament el posicionament polític no hauria de ser un factor a l’hora de decidir quin aplicar en cada moment de la història.

El mètode d’esquerres intenta saltar-se la crisi mitjançant grans despeses del govern. El govern d’un estat substitueix la baixada d’activitat amb una gran inversió pública, generant grans deutes públics, però evitant baixades excessives del PIB. Quan el sistema repunta, i la activitat econòmica es restaura, llavors el govern frena la inversió, i ha de passar una gran ressaca de força anys per tornar el deute que ha generat.

El mètode de dretes actua al revés. Davant una caiguda econòmica, el sistema procura sobretot mantenir els números dels estats sota control. Com que baixa l’activitat econòmica, baixa la recaptació (i pugen les necessitats socials). Un cop sembla que el sistema s’ha estabilitzat, llavors és quan l’estat s’endeuta (no tant com en l’altre cas) per reactivar el que ha sobreviscut de l’economia.

Decidir si un mètode o l’altre és millor em sembla fútil. Dependrà de cada cas i moment particular. Ja m’hi estendré en un altre post.

En l’episodi en el que ens trobem, podríem dir que USA i UK, amb els QE, han atacat el problema amb metodologia d’esquerres, mentre que EU l’ha atacat amb metodologia de dretes. Amb tots els peròs del món. No oblido el default de california, la federació o philadelphia.

M’estic sortint d’allò a què volia arribar.

L’episodi europeu s’ha definit com de “retallades”. I s’ha acusat a la Troica d’insensible i malintencionada. Però, què és el que pretenia la Tròica?

La única cosa que ha exigit la Troica ha estat que els països mantinguessin un pressupost equilibrat. Amb pèrdues importants (6% del PIB equival a un 15-20% de deute respecte al pressupost!), però equilibrat.

Ara, donada la sobirania dels estats, els països europeus li diuen a Grècia que no tingui una despesa pública més gran del 3%. No li diuen com ha de “retallar” o si ha de “retallar”.
Perquè per equilibrar la despesa es poden fer quatre coses: 1) Retallar en allò superflu, com ambaixades sobredimensionades, exèrcit, aparell central de l’estat, empreses públiques innecessàries, corrupció, intel·ligència militar,… 2) Augmentar els ingressos atacant les grans fortunes i les grans bosses d’evasió fiscal. 3) Pujar els impostos a la classe mitjana i 4) Retallar serveis socials.

El descontent grec (i el castellà) ve donat perquè els governs del PPSOE grec (com a Castella) han utilitzat les opcions 3 i 4 i han oblidat la 1 i la 2.

Si Syriza és prou intel·ligent i honesta, aplicarà 1 i 2 i segur que la Troica, si veu que van de veres, els donarà el temps que faci falta. Perquè el problema mai ha estat la troica. Al cap de vall, la Troica vol cobrar.

Tres llistes. Llista unitària, llista de CDC i llista d’ERC.

Com bé diu en Vicent Partal, tot el que diem ara ja arriba tard. No està a les nostres mans canviar el que hagin de decidir demà. Però platejo una possibilitat:

Llista única però amb ERC autoritzada per demanar el vot per la CUP a la gent que no vulgui votar la candidatura única.

La reflexió és una de les característiques del caràcter català. Si cap de les solucions és bona, cal esprémer el cervell per cercar-ne una que ho sigui.

És evident que l’espera té costos. Immensos costos en moltes ocasions. Però també és cert que les bones solucions apareixen després de pensar-hi molt i de dormir i no pensar-hi també molt.

Només quan deixem reposar una situació, quan procastinem, el nostre cervell en tot el seu potencial subconscient és capaç de generar una bona alternativa.

El factor temps té una altra avantatge molt important, també. Ens permet modificar-nos a nosaltres mateixos. Els objectius reals i l’estratègia i tàctica per aconseguir-los se separen, i coses que no estàvem disposats a admetre fa dos mesos, ara les veiem possibles.

Amb tot això vull dir que em sembla que el pacte Mas-Junqueras que sembla que està a punt de tancar-se és una molt bona notícia.

Un encert en tots els seus vessants.

Ja sé que els cauran crítiques de totes bandes, tant per el temps que han trigat a plantejar-lo com per l’acord en sí, difícil d’entendre en tota la seva complexitat.

Sobre el temps, la resposta és clara: En els 2 anys i mig que fa que dura el procés no he sentit ni llegit ningú que proposés l’acord al que han arribat. O sigui que, abans de criticar Mas i Junqueras per haver trigat tant, caldrà demostrar que algú havia valorat aquesta possibilitat abans.

Sobre l’acord, permet els dos objectius prioritaris. Fer net a les llistes convergents de males companyies i gent no implicada totalment amb el procés per una banda, i limitar la fugida de vots cap als populistes de C’s i Podemos.

Algú pot dir que les pèrdues per la demora són més grans que els guanys. No ho crec. Hi ha tres raons de pes. La primera és que després del rally V-9N feia falta un descans. Ja sé que no ho sentíem, que estàvem engrescats com qui acaba una cursa i les endorfines li fan pensar deu minuts després que encara podria fer 10 quilòmetres més. Però el descans haurà anat bé. Després de la via catalana també va semblar que havíem perdut embranzida per encarar la V, però sense el descans del començament del 2014 no haguéssim pogut encarar la V i el 9N amb la força amb que ho vam fer.

La segona raó per la que el temps és bo és perquè ha permès un acord bo i equilibrat, i això permetrà una aliança entre CDC i ERC molt més forta que si s’hagués acceptat d’inici i per les presses una de les dues alternatives irreconciliables.

Finalment, la tercera raó és perquè permetrà l’acceleració de l’acostament de part de l’antic PSC a ERC. Fora d’esperar que l’exigència de que la llista d’ERC no incorpori independents forci una part dels membres del PSC en plena transició a fer un salt i afegir-se a l’estructura d’ERC. Potser fins i tot algú d’ICV.

És un bon acord. Com ho va ser en el seu moment la pregunta doble, que ens va semblar d’inici un simple pedaç.

Quan als propers dies comenci a perfilar-se la llista del president, la imatge de la mateixa, que ara sembla massa associada a la dreta s’anirà centrant. Transversalitzant.

És fàcil preveure que ERC no aconseguirà, ni de bon tros, els resultats que li preveien les enquestes. Però això és absolutament intranscendent. Perquè en les eleccions plebiscitàries la única cosa que és fonamental és que ERC, Mas i la CUP aconsegueixin molts més vots que PPSC’s. I qui rebi els vots és una simple curiositat.