L'ombra de l'hegemó

Arreu hi ha nervis. Les eleccions municipals s’acosten i arreu hi ha nervis. Potser els únics que se’n salven són els d’ICV.

Les declaracions del Xavier Vendrell són una demostració de l’estat nervios que sacseja tots els partits.

Potser estem atravessant el moment de la història moderna en la que hi ha més independentistes arreu. Cada cop està més clar que la gent que sempre havia cregut que Espanya era possible estàven equivocats.

Espanya no és possible. No ho és mitjançant la via que defensàven CiU i el PSC. Aquesta via només porta a Castella. La Castella que fa quasi 300 anys que coneixem i patim.

Hem d’agraïr a ERC que hagi abandonat “temporalment” el radicalisme i hagi fet la increïblement bona jugada de dir-los: “Molt bé, anem a provar que passa amb la via espanyola. Nosaltres us fem costat, a veure si és possible.”

Però, i ara què? Ara ve el moment de la veritat. Ara ve el punt d’inflexió històric.

Les eleccions on el sobiranisme és més important són les eleccions on no hi ha cap opció política que clarament sigui l’opció sobiranista.

L’opció d’ERC ha desenmascarat el “Nacionalisme” de CiU, descobrint que la direcció històrica de CiU enten com a nacionalisme el “queixar-se ben alt, però submisos.”

L’opció d’ERC ha desemascarat la suposada estratègia del PSC, per la qual el “buen rollito” portaría a la pau i la concordia dels castellans. Castella porta inscrit en el seu ADN fundacional que Catalunya no pot mai reeixir. La Cort Castellana que fa 500 anys va robar-nos les amèriques no pot permetre que mai Catalunya aixequi el cap.

Portar-se bé no porta enlloc.

Però el preu que pagarà ERC per aquest moviment pot ser molt car. Perquè ja no sabem si l’aposta d’ERC és estratègica i temporal o no ho és.

Hi ha nervis. Els nervis porten a que Carretero parli. Els nervis porten a que Xavier Vendrell reaccioni. Els nervis porten a que CiU primer se n’enrigui de la proposta i després accepti l’envit. Els nervis porten a que ERC es desdigui de l’aposta en comptes d’intel·ligentment agraïr CiU que li hagi demanat que la proposta sigui en seu parlamentària i intel·ligentment comunicar-li que l’elaboraran i li faran arribar en un futur proper indeterminat.

Hi ha nervis arreu. El PSC se’n desmarca amb paraules buides. Diu que la proposta d’ERC porta a un Carreró sense sortida i que és una aventura perillosa.

Però la submisió practicada per CiU i el PSC justament ens porta a un carreró sense sortida. I la deriva neo-feixista del PP és extremament perillosa. És tant o més perillós quedar-se que marxar a temps.

Hi ha nervis. És divertit.

No sé qui era d’ERC que deia que podien veure una Catalunya independent amb Montilla de president. Avui Iceta ens ho ha confirmat.

(segueix)
En relació a la proposta d’ERC de fer un referèndum d’autodeterminació si el Tribunal Costitucional continua amb la seva extorisió i es dedica a dinamitar l’estatutet de la vergonya, en Miquel Iceta ha parlat ben clar.

En el seu bloc diu textualment: “Si la Sentència del Tribunal Constitucional deixés sense efectes algun avenç significatiu, correspondria als polítics trobar mecanismes per obtenir-lo per altres mitjans amb ple respecte a les regles del joc. Que ningú no compti amb nosaltres per abocar Catalunya a un carreró sense sortida o a un perillós aventurerisme. No és el que volen la immensa majoria dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país.”

Un altre que se suma al carro de l’independentisme. Això si que és una sorpresa. Ja era hora que el PSC digués clarament que abaixar el cap infinitament davant el despropòsit de la cort castellana és un carreró sense sortida. Que mantenir-se a Castella encara que s’enriguin dels acords és un carreró sense sortida.

Ja era hora que el PSC reconegués que continuar pertanyent a Castella, una Castella on el Neo Feixisme campa lliurement és una aventura molt perillosa, de la que podem sortir molt escaldats com hi hem sortit en tantes d’altres ocasions.

Per les paraules del Miquel Iceta entenc que el PSC ha fet honor a la seva condició de partit “no nacionalista” i analitzant la situació fredament ha decidit que la via de la renuncia permanent que suposarà la nova retallada de l’estatutet capat quatre vegades (consell consultiu/30 setembre/Pacte de la Moncloa/Tribunal Constitucional) és un carreró sense sortida que ens col·loca en una posició que ens obliga a sortir ràpidament d’Espanya, abans que això es converteixi en una aventura perillosa.

És això oi?

Segur que sí. I segur que quan en Miquel Iceta i els seus simpatitzant comencin a explicar-ho a la ciutadania, de seguida aconseguirem que la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país recolzin la iniciativa.

En política no pots dir blanc un dia i el dia següent dir negre. No pots. Necessites una excusa per canviar de missatge.

Pot ser una excusa gran o petita. Coherent sobre el paper o incoherent. Però fa falta una excusa.

El Tribunal Constitucional, RENFE i AENA ens estan obrint lentament aquesta porta a l’esperança.

(segueix)
Que quedi clara una cosa. Soc conscient que ho fan voluntàriament i sabent-ne les possibles conseqüències.

Personalment crec sincerament que el PP i la seva àrea d’influència és conscient que si estiren massa la corda aquesta s’acabarà trencant i ens lliberarà a tots.

Que ja els va bé. Perquè Castella sense Catalunya ni el País Basc serà blavera durant força temps. I això els agrada.

Però a nosaltres també ens va bé. Cal agraïr al Tribunal Constitucional que hagi actuat amb prevaricació i alevosia en les dues últimes sentències que ha emés: “A tú no et deixo decidir sobre l’estatut per haver fet una redacció. A tu sí tot i que has fet una redacció equivalent.”

Confio que tombin l’estatut. O que ens el retallin prou. Prou com perquè serveixi d’excusa al CdC per fer el pas sobiranista que els falta.

Gràcies a ells i a RENFE i AENA podrem donar el pas que ens fa falta cap a la sobirania: Que dues forces del parlament que sumin majoria la pretenguin.

Gràcies a ells i a RENFE i AENA possiblement aquest pas serà aplaudit per la gent i a les municipals pujaran vots les dues forces, o com a mínim la suma de les dues.

Ja sé que molta gent creu que ha de mantenir-se dins Castella perquè té una responsabilitat vers els Castellans d’Esquerres.

Jo crec que no. Que Castella ha de passar la grip Blavera durant un temps. Que necessiten estar sols, sense el suport Català, per poder-se guarir del mal Trastàmara.

Tots s’exclamen ara. Tots s’agrupen. Tots s’indignen.

Ara tots es reuneixen i fan manifestos a favor de l’aeroport del prat.

Ara.

Però quan tocava fer-los, fa 13 mesos, quan ERC demanava a crits que la recolzessin i li donessin la porta d’entrada a l’estatutet que suposava l’aeroport del Prat, llavors tots van callar.

Ningú va badar boca quan era possible. Hagués estat infinitament fàcil. CiU hagués pogut fer el moviment després de la gran manifestació per la dignitat nacional. El PSC hagués pogut pretendre abanderar la necessitat d’unitat i que l’estatut fos de tothom. ICV també.

La Caixa, ESADE, IESE, Fecsa i Nestlé haguessin pogut fer front comú en favor de les tessis defensades per ERC. Presionar als seus partits comprats perquè defensessin els interessos de La Caixa, ESADE, IESE, Fecsa i Nestlé: un aeroport en condicions que ajudi als seus negocis.

Però llavors van callar. Pitjor. Van cridar tots en contra dels que ens oposàvem al despropòsit.

Ara es queixen i ens demanen que els recolzem en la seva actitut de pidolaires d’allò que ens és propi i van deixar que ens ho tornessin a treure.

Saps què? A prèndre vent.

El dia que vulguin parlar seriosament del futur d’aquest país m’hi trobaran. Mentre el que vulguin és continuar plorant perquè ens tornin el que és nostre, ja s’ho faran.

No pots exigir un augment de sou si no estàs disposat a marxar de l’empresa. Sobretot si només fa 7 mesos que vas negociar un contracte a la baixa i vas signar tant alegrement.

El vot electrònic no existeix. És una falàcia.

(Segueix)

Els protocols de seguritat i secret són d’allò més curiosos.

Els principals experts del món es trenquen les banyes per trobar-ne de vàlids.

Coses tant senzilles com jugar una partida de pòquer per Internet esdevenen quasibé impossibles si hem d’assegurar que matemàticament ningú no fa trampes electròniques.

El vot electrònic no és una excepció. Ans al contrari.

El vot electrònic no existeix. Dit d’una altra manera, no existeix un mètode públic i contrastable que pugui assegurar la fiabilitat de les dades i el secret de vot a la vegada.

I encara que fos així, no existeix un mètode públic i contrastable per assegurar que el codi binari amb el que està funcionant una màquina és exactament el que se suposa que ha de ser.

I encara pitjor. Molt pitjor. El vot electrònic no admet el recompte. Si algú troba la manera de falsificar els resultats que queden enregistrats en una tarja de memòria, no hi ha manera possible de demostrar que han estat falsificats.

El vot electrònic no existeix.

El que sí que existeix és la república bananera amb vot electrònic. I el cas més evident el tenim a EEUU. Si algú pensava que George W. Bush només va robar les primeres eleccions s’equivoca. Les eleccions en les que va sortir reelegit també les va robar.

De les primeres en va quedar registre en les paperetes famoses de Florida. De les segones no en va quedar cap registre més que l’estadística. Fou a Ohio. Les màquines electròniques que registràven teòrics vots van donar uns resultats estadísticament impossibles a favor de Bush.

Si busqueu per internet el reportatge de l’HBO “Hacking Democracy” en tindreu més dades.

Ara diuen que la societat no està encara preparada per el vot electrònic. Que potser en desconfiaria.

És clar que en desconfiaria. Ara i sempre. El vot electrònic és la desaparició de la democràcia.

Ara fa 78 anys Castella manà enderrocar les quatre columnes catalanes que ocupàven l’espai que ara ocupa la font màgica de Montjuich.

Vuitanta anys després encara no estan resituïdes, i si depengués dels sociates ja tenen previst restaurar-les a un racó de la plaça, per deixar ben clar que significa Catalunya pe a ells, una cosa que cal aparcar i dissimular. Que no es veigi.

(segueix)
De fet aquest és un cas. El més clar i el més evident. Proposar col·locar les columnes davant del pavelló Mies Van De Roe (com sigui que s’escriu) és un dels casos més clars que no necessitem el PP si tenim el PSC.

Però remarca una cosa molt important. Barcelona l’han convertit intencionadament en una ciutat Catalano-assèptica. Hom podria transplantar la ciutat a qualsevol lloc d’Europa i canviant quatre banderoles i quatre cartells passaria per una ciutat d’un altre país.

I el pitjor de tot és que ens han convençut que sempre fou així. Que la capital. El cap i casal, sempre ha estat una representant descafeinada de la Catalunya interior.

La veritat però és molt diferent. El que passa és que han esborrat els símbols i 30 anys de govern sociata de la ciutat han servit per conscientment no restituïr-los. Amagar-los.

Però si ens hi fixem bé els símbols estan allà. Pintats perquè no es noti. Però hi són ben presents.

El drac del parc Güell i la casa Batlló ens indiquen clarament que la modernitat del modernisme abanderava el catalanisme.

La fira de Barcelona amb el Palau al fons, quatre columnes monumentals i els focus amb la senyera al fons no donen cap dubte del missatge que transmeten. Des d’Espanya, des la Plaça Espanya, s’observa la força d’una Catalunya que va per lliure. Moderna. Autònoma.

Fins i tot el monument a Colom, que de petits sempre veiem com un monument alié a la nostra cultura, ara demostra la clara imprempta de la seva catalanitat quan el van crear.

Afinals del XIX ja sabien (o encara sabien) que fou Catalunya qui descobrí les amèriques. Ja sabien que Colom era Joan Colom. Joan Baptista o Joan Cristòfor (que és el mateix) Colom.

Per això l’únic sant que existeix al monument símbol de la Ciutat és Sant Joan Baptista.

Barcelona era catalana. Clarament i indiscutiblement catalana.

La glòria de la ciutat era el moviment catalanista que arrossegava, no el moviment al que era arrossegada com fins ara.

Amb això vull dir que quan el gran projecte del PSC per Barcelona és posar una grapadora a la Plaça de les Glòries Catalanes i arraconar les quatre columnes catalanes al conjunt de la Fira de Barcelona, ha arribat l’hora que ERC i CiU comencin a preparar una alternativa seriosa al govern de la ciutat.

Una alternativa que pivoti clarament sobre la base de la recuperació de la catalanitat de l’esperit de a ciutat. Tant Dreto-Esquerra assèptica que ICV li pugui donar suport si no des del govern de la ciutat, com a mínim des d’una oposició que permeti aquest govern.

L’esquerra a la Ciutat de Barcelona ha dut a la desaparició de la classe treballadora de la ciutat. Amb lloguers de 1.000 Euros per un piset de 70 metres quadrats no és tant important l’eix d’esquerres, que ha fracassat i necessita prendre aire, com l’eix nacional, on sí que hi ha moltíssima feina a fer.

Moltíssima.

Per això se’m posen els pèls de punta quan me n’assabento que encara no s’han assegut CiU i ERC a sentar les bases del que ha de ser el nou govern nacional de la ciutat.

Haurien d’estar parlant-ne cada dia.

Hi ha sectors, com és el cas del sector de la construcció, en el que puc entendre que els polítics deixin de fer la feina que els tocaria (frenar-lo abans que faci mal) en pro del populisme, dels vots.

Però en el món de l’automòbil les coses són diferents. On és la materia gris que hauria de portar tots els agents implicats a les solucions que jo plantejaré ara? O si de cas, on s’equivoca la meva matèria gris si sembla tant clar, senzill i evident la solució?

(segueix)
El sector de l’automòbil està en crisi. Està en crisi perquè a d’altres llocs fan els cotxes més barats que a Europa, perquè la tecnologia punta té la mala costum de socialitzar-se, i aquells cotxes perfectes que fa una anys només podia fer Mercedes ara els fa amb una qualitat similar la Hunday.

Hem aixecat fronteres sota el precepte que la protecció dels mercats porta a la falta de competitivitat, una gran excusa per als gerents de les grans empreses, que només sabien que si podien fabricar el cotxe a la xina un 30% més barat obtindrien un 100% en beneficis.

Imbècils. No van a arribar a entendre mai que si la xina aprenia a fabricar cotxes “a nivell europeu”, en pocs anys els que sobrarien serien ells. Els directius europeus.

I continuen sense entendre-ho. Ara fa un mes es va aprovar la directiva europea per al descens de les emisions dels cotxes al 2012. Els fabricants van aconseguir augmentar els límits inicialment previstos per la Unió Europea.

Com poden ser tots tant rucs?

No ho entenc. Que algú m’ho expliqui.

Els primers interessats en reduïr les emisions dels cotxes al màxim del màxim són els fabricants europeus de cotxes. Són ells que haurien d’exigir que les emisions es reduïssin a Europa un 90% el 2012.

Són ells els que haurien d’anar darrere de fabricar cotxes que consumeixin un màxim de 3 litres els 100 kilòmetres al 2012.

Són ells que haurien de potenciar-ho.

Perquè ara per ara ni EEUU ni Corea-Xina pot permetre’s aquest objectiu.

Imagineu que al 2012 s’estableix una xarxa densa de detectors de velocitat a totes les autopistes de la Unió i la velocitat queda limitada a 130.

Imagineu que es duplica al 2012 el cost del carburant en base als impostos.

Imagineu que es destina aquesta quantitat immensa de recursos impositius a subvencionar les empreses europees fabricants de cotxes perquè aconsegueixin aquest objectiu, i als usuaris perquè puguin canviar el seu cotxe per un cotxe net.

Quin és el resultat? Ben simple. En cinc anys la tecnologia europea de l’automòbil estaria a anys llum dels seus rivals. Només ens seguiria Japó.

La indústria americana seria esborrada del mapa. I la coreana i xina potser també.

I el món seria una mica millor.

No entenc perquè no ho fan així. De veritat, no ho entenc.