Publicat el 8 de novembre de 2021
Sobre Meta i Mark Zuckerberg
I el que implica per Apple Inc
Aquesta setmana Mark Zuckerberg ha fet una presentació de més d’una hora en la que ha anunciat, entre d’altres coses, el nou nom i direcció de Facebook, la empresa matriu, que ara s’anomenarà Meta.
La presentació ha desconcertat a tot el món especialitzat. S’ha dit que amb aquest moviment Facebook intentava capturar el client més jove i que Facebook intentava exercir el seu estil maquiavèl·lic, ara al món de la realitat virtual.
Que era una fugida endavant per intentar contrarestar la caiguda en picat de la reputació de facebook.
I sobretot, que la presentació havia estat ben especial i tot estranyota.
Total, que com que no em quedava clar què és el que es presentava, he decidit aquest matí empassar-me la hora i 10 de presentació a veure què era el que es presentava.
I el que he vist no ha sigut una presentació sinó més aviat la lluita d’un CEO per sobreviure. La meva conclusió: El cap del Mark perilla i el que ha presentat és un intent desesperat per alliberar-se de la soga.
M’explicaré.
Facebook afronta dos problemes molt greus: El primer és que és un gegant amb els peus de fang. Molt de fang. El mercat en el que es mou Facebook és un mercat efímer. El mercat social és efímer. Les discoteques més importants i amb més anomenada tanquen pocs anys després d’arribar a la seva màxima anomenada. Els grups de música amb la cançó més venuda no tenen assegurada la continuïtat tret que puguin mantenir-se amb un 5% de fidels. No importa quan famosa i exitosa sigui una cosa en el món social. Perquè el món social es fonamenta en “estar a la última”, en variar.
La gent canvia massivament de discoteca de referència, simplement, per l’estatus que suposa, la imatge que projecta al saber-se prou connectat per haver detectat la última moda. Ningú vol ser l’últim a anar a la següent discoteca de moda. El jovent vol ser el primer a portar una peça de roba que marqui tendència. Tots volem haver descobert un grup de música abans que els altres.
En aquest mercat, ser gros no és garantia de res. Pots tenir sort i ser prou àgil com per comprar la següent xarxa social de moda, com els va passar amb Instagram, però no pots controlar quina serà la següent xarxa social que es farà vírica. I si és Tik Tok o és Twitter, o Telegram o Twitch ja has begut oli, perquè ja has perdut els teus clients.
Li va passar al Big Ben i li pot passar a Facebook en qualsevol moment. Ni tant sols fa falta que facin res malament.
El segon problema que afronta Facebook és inherent a les empreses que estan a borsa, i és un problema que comparteix amb Apple. La seva capitalització borsària no guarda relació amb el que són i el que fan sinó amb el que els accionistes pensen que poden arribar a ser.
El preu de les accions borsàries de les companyies emergents (de fet de totes les companyies) no guarda relació amb el seu valor actual sinó amb el seu valor futur projectat. Una acció borsària té el valor que l’inversor calcula que tindrà quan se la vengui. Si és una companyia assentada en un mercat tradicional, el seu valor ve definit per el marge comercial que se n’esperi, que serà similar a l’actual. Hom pot projectar que una naviliera que controla el mercat europeu de creuers de vacances podrà mantenir la seva quota de mercat en un futur, guanyar-ne una mica o perdre’n una mica. Però d’aquí a 10 anys, les empreses de creuers seran segurament més o menys les mateixes i la quantitat de gent que agafa creuers també.
Però ningú espera que Costa Cruceros, justament pel fet que és líder en el seu sector, aprofitarà la marca per vendre hamburgueses o controlar una gran quantitat d’hotels. I per tant, el valor de les accions d’aquestes empreses té un límit.
Però Facebook, Google, Microsoft o Apple són diferents. La seva capitalització al mercat borsari no es fonamenta en allò que puguin aconseguir en el seu propi mercat sinó en l’avantatge competitiva que hom espera que puguin utilitzar per atacar d’altres mercats. És per això que les accions pugen a borsa com l’escuma i arriben a valors molt més elevats que les empreses tradicionals. Però aquesta capitalització, que converteix els socis inicials en les persones més riques del món, també porta una contrapartida: estan obligades a guanyar nous mercats.
I sort d’això, perquè totes elles tenen els peus de fang quan s’inflen borsàriament, igual que Facebook. Quan Google va començar només era un cercador. Ni tan sols estava clar com faria diners. Inicialment tenia pensat vendre els serveis de cercadors als “portals” que era el que se suposava que havia de triomfar. Però es va capitalitzar i va esdevenir un èxit. I de cop tenia milers de milions i una obligació: projectar-se a futur per justificar la seva capitalització. Per sort pels accionistes, van fer la feina que els demanaven. Van crear o comprar Youtube, i Android, i GMail i els serveis de Cloud i Chromecast i Google Adwords i Chrome i una burrada de serveis que no van anar a parar enlloc. El resultat és que ara el cercador els funciona, i Google Ads els genera una burrada de diners, però a més a més tenen tentacles en un munt d’altres sectors de mercat que consoliden el seu valor.
Podríem anar una per una veient les grans companyies tecnològiques i veuríem resultats similars. Amazon era una botiga de llibres d’èxit i s’ha convertit en un mamut de gestió de servidors i en un gegant logístic. Microsoft era un sistema operatiu i ara està a totes les empreses del món gestionant-los la infraestructura de dades. En canvi, Yahoo va quedar-se sent un portal, va estendre’s al correu electrònic i res més. I va morir.
Nokia era una empresa de mòbils i ja no ven mòbils però encara ven estructura GSM.
Facebook està capitalitzada al mercat com si fos Google o Amazon. Però en aquests 15 anys no ha fet els deures. Ha posat tentacles en el món dels jocs i la publicitat però no gaire més.
Apple té un problema similar. Tot i que no té peus de fang, està capitalitzada al mercat com si fos capaç d’atacar algun altre mercat, però no se’n surt. Necessiten atacar nous mercats per mantenir la capitalització, i no és fàcil.
És per això que Apple va començar Apple TV o intenta crear un cotxe elèctric. Apple val 4 en relació al mercat que ocupa. 8 si tenim en compte la immensa quantitat de diners que ha estalviat. Però està valorada en 15 o 20 perquè hom espera que usarà la seva destresa i imatge en altres mercats que encara no coneixem.
I crec que el que vam veure amb la presentació de Zuckerberg va ser justament un intent desesperat per dir als inversors que sí que té intenció d’atacar d’altres mercats. Només que crec que el que va presentar no s’aguanta per enlloc.
Les ulleres virtuals, el metavers, no està garantit que sigui cap mercat significativament important, encara que siguin ells els que el liderin.
Les ulleres de realitat virtual tenen un gran problema: Mentre les portes posades, no es pot veure la teva cara. O veus als altres o els altres et veuen a tu, però les dues coses no poden ser alhora. D’aquí la insistència a mostrar tota mena d’avatars.
I aquest és un problema immens. La única gran raó per la que podries voler entrar en un món virtual social és poder interactuar amb algú altre com si fos presencialment. I això vol dir veure’n les micro expressions facials fonamentals per l’empatia i la confiança. Veure’n i, sobretot, transmetre-les.
És cert que van mostrar una reproducció facial virtualitzada realment impressionant, però no va semblar, ni que això fos una gran prioritat, ni que haguessin sigut capaços de fer el salt que cal.
Es poden fer micro moviments facials quan hom porta unes ulleres virtuals? La cara virtual, s’assembla a la real o és un Frankenstein?
La resta de la presentació donava la impressió de demostrar el contrari del que es pretenia. Si es pretenia treure pit de quan avançada i impressionant era la tecnologia que tenen entre mans, el resultat va ser l’invers. Unes renderitzacions d’entorns virtuals realment modestes, una posada en escena guionitzada molt poc curada. Una colla de noms de la indústria que, tret de GTA San Andreas, no aportaven res.
Tot indicava, o bé que la presentació s’havia fet a correcuita, o bé que la desconnexió de Zuckerberg i el seu equip és molt gran, o bé que no tenen res. Res que justifiqui que l’empresa valgui a borsa 5 vegades el que val Tik Tok, vull dir.
I això que Tik Tok està, segurament, superinflada en preu.
La meva impressió: Zuckerberg no és un visionari com Bezos o Page o Jobs o Musk o Gates o Randolph/Hastings (Netflix). Zuckerberg tot just va tenir la idea d’afegir al seu directori d’alumnes els alumnes de les germandats més influents de la seva prestigiosa universitat. Un tio llest. Un tio amb sort. Com qui va crear Musically (Tik Tok) o Zoom o Skype o Spotify. Però la seva empresa està valorada com si ell fos un visionari dels bons.
Un gol impressionant no et fa un davanter estrella. El que et fa un davanter estrella és la confiança que, després d’aquell gran gol, en vindrà un altre.
Per cert, la cirereta del pastís va venir al final. Zuckerberg va arribar a dir que mentre els altres eren empreses de tecnologia, la seva empresa s’havia especialitzat en connectar persones i que el Metavers volia justament connectar persones a nivells molt més profunds que Facebook o Whatsapp.
Però ho va dir en anglès. I va utilitzar varies vegades l’expressió “Connecting people”. No sé com és possible que en tota l’empresa ningú hagi sigut capaç de dir que utilitzar l’eslogan de Nokia per definir-se és disparar-se al peu voluntàriament. Per mi que li han fet el llit o no escolta ningú. Si no no m’ho explico.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de per drake | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Blocs de VilaWeb