L'ombra de l'hegemó

Avui s’ha produït un fet remarcable a cal PSC. I aquest fet és que el “sector crític” no ha actuat en bloc, defensivament. Ans al contrari, han contraatacat des de tots els flancs, deixant en pilotes els usurpadors.

Soc conscient que el primer que des de fora ens hem dedicat a fer és criticar aquells que no han oposat resistència directa. Com si es despengessin o miressin només pels seus interessos. Però si analitzem bé el que ha passat, resulta que a la direcció il·legítima del PSC se li ha girat feina.

(segueix)

 

Primer mirem com analitzava la situació la direcció il·legítima:

a) Van voler enfrontar-se als díscols fent-los fer una prova de fé. O em voteu a mi o us foto fora.
b) Esperàven que tota la oposició reaccionés en bloc abstenint-se o votant sí, per, tranquilament, dir que els crítics havien desatès la direcció (aquella que va accedir al govern del partit a condició de convocar unes primàries OBERTES que mai van existir).

D’aquesta manera prenien el control del partit i les sigles. Feien nét d’opositors. D’una vegada per totes. Podien arribar a les Europees amb un missatge unitàri.

Però què s’han trobat? S’han trobat una resposta que, segurament no és buscada, però els destrossa per dins.

L’atac els ha vingut de totes bandes i encara els ha emmerdat més:

1) N’hi ha un que diu que votaria SÍ i deixa el càrrec.
2) N’hi ha una altra que vota NO i deixa molt clar públicament que ho fa obligada però que és un error. Deixa el càrrec a la direcció.
3) Una tercera, que ni tan sols tenia dret a vot, anuncia que no es quedarà amb la plaça que li pertocaria si hi hagués expulsions. Deixa el càrrec a la direcció.
4) Tres desobeeixen totalment, no abstenint-se com l’any passat, sinó votant SÍ. Geli: ‘He votat sí per no haver de dir al meu fill que l’havia traït’. Brutal. Un nivell de demagògia propi de PPSC’s.
5) Les joventuts a BCN desautoritzen la direcció. Les juventuts acostumen a ser els més aferrims defensors dels extremismes, i si s’oposen a la direcció extremista és que la direcció té un problema molt greu.
6) Els que s’havien alliberat en la tongada anterior criden a una alternativa catalana d’esquerres.
7) Ernest Maragall anuncia millores a la seva NEC.
8) El PSC de les comarques gironines es revolta.
9) Alcaldes del PSC anuncien que repetiran, però amb unes altres sigles.

Brutal.

Tants flancs diferents els han deixat atontats. Què faran? Expulsar els tres del SÍ és absurd si resulta quecontinues tenint a dins tres que s’han revoltat d’una altra manera. Expulsar-los a tots és una caça de bruixes de resultats insospitats i que no es resoldrà abans del Març. Pots expulsar la Rocio si teòricament ha abaixat el cap com demanàves? Pots expulsar Àngel Ros?

I tot això sense tenir en compte que els crítics encara no han fet servir el trumfo: Com he indicat anteriorment, en Navarro i la seva colla han usurpat il·legítimament el càrrec de presidenciable, en contra del mandat de la mateixa gent que el va fer secretari.

En Navarro se les prometia molt felices. Volia fer nèt de catalanistes. Però s’ha trobat que ara encara té el galliner més revoltat i no té clar per on tallar.

Genial.

El meu pare, en un dinar familiar, un dia em digué: “Deixa de parlar-me de’n Navarro. Ja no els voto!”. I és veritat que tinc certa fixació amb aquest individuu. Però no n’hi ha per menys.

(segueix)

Aquest personatge va per la vida com si ell sabés clarament el que ens convé i els altres fossim imbècils, tot i que les projeccions del socialisme en matèria política i econòmica dels últims 15 anys s’han demostrat totes errònies i ens han portat a un 25% d’atur i una relació amb Castella que ens obliga a independitzar-nos-en.

Però el més molest d’aquest personatge és que és un impostor. No hauria d’estar al parlament perquè no s’ha guanyat el càrrec que ocupa. L’ha robat. Ha fet un cop d’estat ilegítim al seu partit. Un partit que no ha sabut reaccionar i ha callat perquè, ja se sap, que alguns mals no volen soroll. O això es pensen.

El cop d’estat al partit el va perpetrar l’any passat. A l’agost.

Cal tirar, però una mica més enrere per veure com van fer el colp.

El 18 de desembre del 2011 en Pere Navarro guanya l’elecció a nou primer secretari del PSC amb el 83% dels vots.

Però per aconseguir-ho ha de renunciar a encapçalar la llista del PSC a la presidència de la generalitat. De les quatre resolucions principals del consell, la primera diu que l’elecció del presidenciable s’establirà per PRIMÀRIES OBERTES.

És a dir, el Consell Nacional del PSC i el seu primer secretari van arribar al càrrec amb una condició SINE QUA NON. Convocar Primàries Obertes per escollir candidat. De les 4 resolucions principals del congrés, la tercera era aquesta, però és que la primera manava a la direcció trobar ponts d’entesa amb ERC, ICV i la CUP, i la segona parlava d’establir un Consell Obert, paral·lel al Consell nacional, que obrís el partit a la ciutadania.

En el plec de resolucions apareixen 10 VEGADES referències a les primàries.

El mandat era clar. Diàfan. D’obligat compliment.

I amb això passen 8 mesos. I el CN al juliol-agost del 2012 fa el seu colp per ocupar ilegítimament el parlament.

Al Juliol i l’Agost del 2012 és evident que la manifestació del 11S serà un èxit que farà estralls. La quantitat de mobilitzacions pre manifestació no deixa cap dubte. I és evident que els estralls poden provocar un avançament electoral. El PSC NO TENIA CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA. En Pere Navarro no ho havia sigut abans, per tant, era tant difícil o fàcil fer de’n Pere Navarro un candidat com fer-ne un altre.

Hom podria dubtar de la conveniència de no haver iniciat el procés de primàries l’endemà d’arribar a la secretaria del PSC. Però el que és indubtable és que al Juliol o l’agost del 2012 en Pere Navarro i la seva colla de colpistes estàven obligats a anunciar les primàries. Perquè les primàries eren ineludibles per escollir candidat. La seva legitimitat com a consell nacional havia estat donada en el mateix lloc i per les mateixes persones que els havien encarregat l’elecció de candidat per primàries.

Així que arribem al dia en que s’avancen les eleccions. Sense haver fet cap pas. 15 dies després de la gran manifestació. I llavors, amb un cinísme pròpi dels usurpadors, dels lladres, surt el CN dient que “mireu, no tenim temps per escollir candidat per primàries obertes com ens haviem compromés per accedir al CN. Saps què? Ja ens l’inventem nosaltres el candidat”.

Evidentment és una immensa mentida. Encara que haguessin hagut de forçar la màquina per a fer l’elecció, la presència als mitjans del candidat a primàries hagués donat molta més cobertura mediàtica al vencedor que no pas que el partit l’escollís ilegítimament.

En Pere Navarro no era candidat. De fet, s’havia compromés a no ser-ho si no guanyava un procés de primàries.

Evidentment, si aquest punt del programa se’l van saltar, els altres ni els han llegit. En comptes d’acostar-se a ERC, ICV i la CUP com explícitament els manava el congrés, s’han acostat al PPC i PXC. I del Consell Obert mai més se’n va saber res.

I així estem. Amb un cap de llista del PSC dictatorial i ilegítim. Que de la mateixa manera que va robar-li als seus la posició en la llista electoral, va robar-nos a la resta vots en base a mentir descaradament sobre les seves intencions en campanya electoral. Fins i tot va arribar a dir en campanya que en el PSC hi cabien els independentistes.

Per això no puc amb ell. No el suporto. I no crec que cap demòcrata li hagués de tolerar aquest comportament.

El que durant molt de temps ha estat el cap pensant del PSC (o això s’ha pensat de fora), Miquel Iceta, es va despatxar ahir a gust. Segons ell: “el federalisme arribarà bastant abans que la independència” i això “no és una ingenuïtat”, ja que la reforma federal “és molt més sensata i beneficiosa” per a Catalunya i per a Espanya que un procés de secessió.

(segueix)

És un punt de vista. Però és mesquí i neci. No pel punt de vista, sinó per la superioritat amb la que l’expressa.

El senyor Iceta no és nou en això de ser el cap pensant del PSC. Fa anys que ho és. I en la seva llarga trajectoria ha estat capaç de pronosticar els següents esdeveniments:

a) Espanya va bé: Durant molt de temps el PSC va mostrar-se convençut que l’elecció de l’habitatge com a únic motor de l’economia no esdevindria cap mena de problema. Va deixar que la construcció arribés al 18% del PIB sense inmutar-se, i treient pit. Cert que la frase no és seva, però MAI ningú del PSC va advertir que la cosa no anava bé. I no val a dir que “ningú s’ho podia imaginar”, perquè quan jo recordo les converses que mantenia amb la gent informada del meu entorn, arribàvem tots a la mateixa conclusió. Això havia de petar. I si no pronosticàvem la magnitut de la tragèdia, és només perquè no vam saber preveure el grau de mediocritat dels caps pensants dels grans partits.
b) És una desacceleració suau: Quan la crisi va esclatar el PSC va adoptar la opció de negar-la. No és una crisi, és una desacceleració suau. Una voladura controlada. I mentrestant el seu vaixell insignia, la Carmen Chacón, anava posant benzina al foc, amb el Plan E o els incentius per lloguer, que descapitalitzàven l’estat. El senyor Iceta llavors pensava molt. I tothom al PSC respectava el que pensava.
c) L’estatut es pot canviar. Castella escoltarà. Segons el cap pensant del PSC, el PSOE i la resta de Castella havien de poder ser permeables a reformar l’estatut tenint en compte que el procés de construcció d’escoles, hospitals i infraestructures a la resta de l’estat s’havia acabat i per tant, la contribució catalana havia de ser reduida.
d) Podem pujar el nivell de despesa de la comunitat autònoma. Castella pagarà. En la mateixa linia, el tripartit va desestabilitzar la balança d’ingresos-despeses de la Generalitat, instruits pel seu cap pensant, el Miquel Iceta, convençuts que l’estat acceptaria la situació i reduiria l’ofec econòmic. És important destacar que la motivació i responsabilitat d’ERC en aquest aspecte és radicalment diferent de la del PSC. ERC volia demostrar que podiem viure millor. Dins o fora de l’estat. El PSC, en canvi, feia el pas convençuts que ens mantindriem dins l’estat a llarg termini. I que Castella seria amatent a les noves necessitats.

Aquests són només quatre exemples de l’agudesa intel·lectual de Miquel Iceta i de la seva capacitat de prefigurar el futur.

Qualsevol persona amb aquests antecedents hauria de fer un procés d’introspecció i reconèixer-se no apte per emetre sentència sobre l’esdevenir futur. I molt més anant contra corrent.

Perquè no fer-ho suposa ser un neci o un mentider empedernit.

PS: En la mateixa entrevista el senyor Iceta ens regala una perla: “Nosaltres ja som conscients que amb una majoria absoluta del PP no hi ha gaire a fer en aquest terreny. Però som demòcrates i hem d’acceptar la voluntat dels ciutadans espanyols en les últimes eleccions generals”

Hom podria dir que la democràcia exigeix que un govern caigui quan es demostri o intueixi que tota la cúpula del partit està involucrada en assumptes foscos com els sobresous, les escoltes, els casos Gurtel i Bárcenas i a més es dediquin a fer la política contrària a la que van pregonar en el període electoral.

Hom podria considerar que justament la democràcia obliga el partit de la oposició a plantar-se al carrer i exigir la convocatòria de noves eleccions. Amb vagues de fam, si cal.

Hom pot creure que si davant aquesta ignominia, el partit de l’oposició no remunta posicions, està obligat a fer saltar la seva cúpula i donar la direcció del partit a una generació més jove amb idees i actituts totalment renovades.

I hom podria arribar a pensar que no fer tot això és, justament, no ser demòcrates. A no ser que es doni l’Estat per perdut i que el que es pretengui és començar un Estat de bell nou, cosa que, evidentment, no és el cas, ni de Miquel Iceta ni del PSC actual.