L'ombra de l'hegemó

Fixeu-vos que el Gobierno sempre diu que la resposta que fa és “mesurada” i que no vol ser més contundent per no escalfar els ànims, perquè “és el que els independentistes volem”. Això no és més que una excusa que amaga una gran veritat: No poden fer més del que fan.

Aquesta setmana hem vist com han detingut a la gent impunement, sense garanties, sota la base que un jutge els havia, simplement, cridat a declarar per aprofundir en la investigació que està fent sobre un tema que ni tan sols és penal. Regirant les conselleries, símbol de la nostra sobirania. I hem vist com han enviat la policia nacional espanyola a la seu de la CUP, sense cap ordre judicial, només per intentar generar una revolta que els permetés repartir llenya i vendre revolta i violència.

I ara veiem com porten dos o tres vaixells carregats de policies per intentar prendre el control del país, un país que, per altra banda, resta lligat de mans fins el dia 1-O quan els vots donin la definitiva autorització al govern per declarar la independència i prendre les regnes, si el país, evidentment, així ho vol.

És normal que ens espantem i pensem que són molt més poderosos del que són. Però si ho analitzem, veurem que no ho son tan. Ans al contrari. Van al límit i els estan sobrepassant.

Per exemple, analitzem el tema dels vaixells, que és un desllorigador. Ja corren vídeos per la xarxa de policies nacionals queixant-se de les condicions. Els cambrots dels vaixells són petits. Ínfims. Són, de fet, una presó. Una presó que acceptem amb ganes quan fem un viatge de plaer amb la família, però que seran molt difícils de suportar per uns policies que hi hauran d’estar mesos, just en el seu període de vacances. Si els estibadors del port es mantenen ferms, els vaixells no tindran neteja ni accés a serveis bàsics. Els policies no són militars. No han escollit la seva feina per a viure en aquestes condicions. Quan surtin al carrer, dia rere dia, i es trobin un poble unit, alegre i combatiu, però pacífic, començaran a preguntar-se què hi estan fent en aquella presó. La pressió per tornar cap a les seves llars es tornarà més i més forta cada dia que passi.

Però, a més, enviant tots els antidisturbis a Catalunya, deixen la resta de l’estat sense antidisturbis. És fàcil endevinar que a Madrid, els 30 antidisturbis que hi quedaran, seran incapaços de controlar una situació que pot molt bé convertir-se en insostenible. Si supleixen els antidisturbis amb policies de carrer, se la juguen a que a qualsevol d’ells el nerviosisme el pugui i es generi una revolta. Si la gent a Madrid surt al carrer, els feixistes també hi sortiran, i sense antidisturbis l’escalada de conflicte pot esdevenir molt important.

I qui diu Madrid, diu el país basc o Andalusia.

No aguantaran més de 15 dies amb els antidisturbis aquí. I l’exèrcit no el poden mobilitzar si la nostra resposta és pacífica, perquè sortiran automàticament de la UE i llavors seran ells els que tindran problemes per tornar-hi a entrar.

Han posat tota la carn a la graella mentre diuen que poden fer molt més. Però estan al límit. I a més, és un límit que no poden mantenir gaire temps.

Així que nosaltres a lo nostre. Ja tenim totes les eines. Encara que ens tanquessin el govern en ple, tenim els col·legis electorals, tenim la manera de fer paperetes, i qualsevol caixa pot servir d’urna. Tenim la gent. Si votem a les 8 del matí tenim tot el temps del món per anar a recolzar aquella gent que tingui problemes per votar. I a les 8 de la tarda podem estar tots als col·legis defenent el recompte de qualsevol intromissió.

No ens espantem. Estem guanyant i ells estan molt més enllà del límit del que ens sembla. Temps al temps.

Un dels punts que jo preveia més controvertits a partir del 2-O és què passaria amb l’estament judicial. Prescindir totalment d’un estament tant unionista com aquest és complicat. És més senzill prescindir de l’exèrcit que de tot l’estament judicial. I en canvi, ens podem trobar que en el procés de creació de la república, el judicial s’afegeixi a la oposició per posar pals a les rodes a la decisió sobirana del poble.

Una vegada més, però, la clarividència del gobierno de Castella, que envesteix com un brau ferit, ens fa la feina. Primer va involucrar el TSJC en la seva lluita i els va obligar a posicionar-se respecte a les dues legalitats, la castellana i la catalana, i aquests han optat per la castellana. Molt bé. Resultarà fàcil inhabilitar-los a tots el dia 2 d’octubre un cop el país hagi decidit ser sobirà.

Però a quí posarem en el seu lloc? El Gobierno ara fa uns minuts ha decidit ajudar-nos en això. Ara exigeix a tots els jutges que exerceixin a Catalunya que detinguin alcaldes díscols amb Castella.

Perfecte. Així sabrem quins d’ells no poden ser jutges a la república catalana perquè no han estat disposats a acceptar la sobirania del parlament.

Gràcies Soraya. Un problema més que ens heu tret de sobre.

Ara fa dos anys es van fer unes eleccions al parlament de Catalunya per desbloquejar el tema del referèndum. En aquelles eleccions es van presentar 5 alternatives.

La primera la ventilem ràpidament. PACMA, RECORTES CERO, PIRATA.CAT,… va aconsequir un 1,12% dels vots i els desestimo perquè no queda gaire clar el seu posicionament i entenc que el seu votant no es va definir sobre l’estat sinó sobre d’altres coses. Una mica de tot en aquests grups.

La segona és JxSí i la CUP. Proposaven la independència i van obtenir el 47,8% dels vots.

La tercera és el PP i C’s. Proposaven la submissió incondicional i van obtenir el 26,39% dels vots.

Això fa que entre el Sí i el NO, el resultat fos 64% a favor del sí a la independència i 36% en contra de la independència.

Els resultats, com ja sabem, no varen ser definitoris. I no ho varen ser perquè hi ha dues altres alternatives que es van presentar amb sopars de duro, però tot i això van aconseguir una mica més del 24% del vot. No és d’extranyar. Uns anys abans la Carme Chacón havia guanyat unes eleccions amb un èxit inigualat venent als mateixos votants que la crisi que patim des de fa 10 anys no existia ni existiria si la votaven a ella.

Ara bé, aquestes dues opcions presentaven dues propostes diferenciades i similars. La primera opció, la que més hem denunciat, és la de CSQEP. Bàsicament deien que el tema de l’encaix es podia fer d’una altra manera, que només feia falta tenir aliats a Madrid. Bé, durant aquests dos anys aquesta opció s’ha demostrat totalment falsa. Els aliats de Madrid no han estat ni molt menys els que farien falta, i el PSOE va preferir renunciar al govern castellà, mantenir un any el seu país sense govern, repetir eleccions, fer saltar la direcció del partit i donar el govern al corrupte Rajoy abans que permetres ni tan sols seure a una taula a negociar un referèndum. Qualsevol referèndum.

La segona opció pretenia que existia una tercera via, que l’empresariat català i la classe política tradicional podia forçar Madrid a obrir una negociació que podria aconseguir algun rèdit, ni que fos petit, que provoqués que una part de l’electorat deixés d’optar per la independència. Aquesta segona opció, a la que hi contem PSC i UDC encara ha estat un fracàs més estrepitós. Per no aconseguir no han aconseguit ni tan sols un full de ruta dels seus socis a Madrid. Ni un pacte fiscal, ni un compromís inalienable amb res del que ells requerien per Catalunya. Res de res. Ans al contrari. Van guanyar els vots per la tercera via i els han utilitzat pel NO davant la seva impossibilitat de negociar, ja no amb el Gobierno o amb el Congreso, sinó ni tan sols amb el PSOE. Un fracàs estrepitós tenint en compte que contaven amb el suport del pont aeri i gran part de l’empresariat català de l’IBEX 35.

Aquesta tercera opció va aconseguir un 24% del vot.

Total, que aquesta és la gran diferència entre fa dos anys i avui en dia. Un 24% d’electors han picat de cara amb la realitat. Quants d’ells es mantindran en l’absurd? No ho sabem, i no ho sabrem fins que es convoquin les eleccions constituents. Però no seria d’estranyar que una part significativa d’aquests votants, 1 de cada 4 dels que van votar fa 2 anys, decideixi que els van enredar, com els van enredar al dir que no hi havia crisi, i decideixi votar sí. I com que només va d’un 1,5% per tenir majoria absoluta en vots, aquesta és la gran diferència entre el 2015 i el 2017.

Per això no ens volen deixar votar.

La bandera de la legalitat ha canviat de bàndol i és fonamental ser-ne conscients. A partir d’ahir per la nit, el que és legal és fer el referèndum i el que és il·legal és intentar evitar-lo. Tota la gent que ha estat anys i panys pretenent que les lleis estaven per sobre de la voluntat popular han de saber que el seu argument els obliga a acceptar el referèndum i el seu efecte vinculant. Cal que ho tinguem molt clar.
Diran que la llei es va tramitar irregularment. Total, tot l’espectacle d’ahir tractava d’això. No podem acceptar-los aquest argument. La llei va ser pulcrament legal. No té sentit, per exemple, que el consell de garanties estatutàries hagi d’emetre un dictamen en una llei que es tramita d’urgència en una única sessió. No té sentit per molt que el CGE envii un escrit dient que és preceptiu. Finalment, són consultius, i en aquest cas els desautoritza la pròpia lògica.
Però és que a més, resulta que la seva llei, la seva constitució, aquesta sí que va ser tramitada irregularment. Al 78 amb els militars a la sala del costat dictant-ne els artícles, al 81 amb un cop militar, i al 2012 en una nit, sense CGE ni res, sense referèndum i canviant-la de dalt a baix amb un article que deia que tots els drets quedaven eliminats perquè el deute els passa obligatòriament per davant. Això sí que va ser irregular. I antidemocràtic. I anticonstitucional, perquè la mateixa seva constitució obliga a fer un referèndum si els canvis afecten a la part de l’articulat referent als drets, i evidentment quan van fer un article que posava per sobre el deute internacional dels drets van afectar-los de ple.

Les seves lleis han estat aprovades sempre amb mecanismes irregulars. Exèrcit, cop d’estat, reforma anticonstitucional,… la nostra en canvi és perfectament ajustada a reglament. I l’han d’acceptar. Ara és part de la seva llei.

Ara la legalitat està de la nostra banda. I ells l’han de respectar, no perquè la llei estigui per sobre les persones, sinó perquè ells han estat dient que la llei està sobre les persones durant anys i anys.