L'ombra de l'hegemó

Els fets que s’han produït a ERC els últims dies, amb una escisió parcial, ens empenyen a decidir quí té raó. És una FALSA ELECCIÓ. Totalment falsa.

Perquè? Perquè TOTS DOS TENEN RAÓ.

Això és possible? Sí que ho és.

És veritat que fa falta un partit transversal que aglutini sensibilitats d’esquerres i de centre-dreta per assolir l’objectiu prioritari de l’independència del nostre poble respecte a castella? Si que és veritat.

És veritat que és necessari un partit d’esquerres independentista que no deixi l’opció d’esquerres en mas del PSC? És totalment veritat.

(segueix)
Quin és el problema llavors? NO N’HI HA CAP DE PROBLEMA

Hi havia dos rols a jugar i unes soles sigles no poden jugar als dos rols a la vegada. No poden.

Durant un temps l’estratègia d’ERC fou la de quedar-se a l’esquerra, esperant que el sobiranisme de la base de CiU i la voluntat de retornar al poder de la seva direcció moguessin CiU cap a l’independentisme.

Però la base de CiU no ha estat prou forta i la direcció no ha estat prou llesta. O sí.

No era un error d’estratègia (quina altra estratègia es podia prendre). Simplement, a la base de CiU no ha aparegut cap líder carismàtic, cap grup carismàtic, que pugués fer de pol de referència davant l’estratègia de la direcció.

I la direcció ha aplicat una tècnica senzilla però eficaç. Una maniobra de distracció excel·lent. Mentir descaradament a la seva capelleta.

Com? Molt simple. Primer s’inventen el terme sobiranista per enganyar el personal. Sobiranisme se sembla molt a independentisme, ja que ve a dir que el poble de Catalunya té dret a decidir unilateralment les condicions d’encaix a Castella i per tant optarà per l’independència de Catalunya si un encaix a Castella no és possible.

Però (aquí està la trampa) les condicions d’encaix correcte o incorrecte no les decidirà el poble de Catalunya, sinó la direcció de CiU. I evidentment la direcció de CiU està molt més disposada a continuar sodomitzant-nos que no pas ho estaria el poble en referèndum.

Un cop han inventat aquest terme, poden anar dient per activa i per passiva que el 90% de CDC és sobiranista (que no implica que la direcció ho sigui). Poden cridar ben alt que la majoria de la base convergent és independentista (que no vol dir que la direcció ho sigui) o que el Felip Puig o la Carme Laura són independentistes (que no vol dir que la direcció de Ciu, que és qui preten decidir fins on arriba la nostra sobirania, ho sigui).

De tant en tant, i en lletra petita, algun dels directius (si pot ser un dels suposats independentistes) diu que Convergència en el seu conjunt és Sobiranista però no independentista.

La frase analitzada en profunditat és demolidora, perquè implica que la voluntat sobirana del poble català és la de continuar sodomitzats com fins ara o quasi com fins ara. Si no s’és independentista tal i com estan les coses, quan s’ha de ser independentista?

L’altre frase que els agrada molt és la de dir que sí que volen la independència de Catalunya, però que encara no toca. Com si hagués de ser una conclusió a dos o tres generacions vista.

Total, que aquest ha estat el moviment inmovilista de CiU. I aquest enroc pot haver estat produït per dues raons o la suma de dues.

La primera raó és que potser tenen un acord tàcit amb el PSOE pel que el PSOE bloquejarà el tripartit i el farà saltar ja que el PSC no ha cedit la seva cadira a CiU com aquests esperàven.

La segona és que són conscients que si es declaren independentistes ara, corren el risc que el PSOE aprofiti per donar un bon finançament (temporalment) a Catalunya de manera que el PSC quedaria com el bó de la pel·lícula i ERC-CiU com els rucs que no confien en qui tant els ha traït.

En resum, si CiU resta inmobilista i ERC ha fet un moviment estratègic del que no pot tornar enrere, la reacció normal és que aparegui un partit frontissa que incorpori les sensibilitats inequívocament independentistes de tots dos.

D’aquesta manera es bloqueja l’estratègia de PSC-PSOE.

Si el PSOE no fa un bon finançament, el partit frontissa creixerà a una velocitat d’escàndol. Però en aquest cas el PSOE ja no podria fer un bon finançament per escombrar CiU i ERC del mapa, perquè aquests mantenen una posició en la que no en sortiran perjudicats. Només en part el partit frontissa.

Així doncs, és fonamental que aquest partit frontissa es crei i sobretot és fonamental que s’hi incorporin a la direcció sensibilitats de centre-esquerra i de centre-dreta. Gent que surt d’ERC i gent que surt de CiU. M’atraviria a dr que no només és fonamental que es crei. És fonamental que en la mateixa formació del partit hi siguin representades totes les sensibilitats. Ja triga algú de Convergència a deixar la còmoda cadira.

I és fonamental SOBRETOT, que no ens barallem entre nosaltres. Aquests partits han d’existir. Tots tres. Decidir en aquests moments de quina banda s’està és absurd. El nostre vot caldrà decidir-lo poc abans de les eleccions, quan hom sàpiga ja quines cartes hi ha a la taula.

En tot cas, al nostre favor hi ha un aspecte fonamental. La crisi a la que ens enfrontem és i serà increïblement cruenta. Cap acord de finançament n’alleugerirà els efectes. Per molt “bó” que sigui (considerant “bó” un acord que ens torni 5.000 milions dels 18.000 que ens roben cada any).

L’opció del PSC d’intentar governar en minoria i esperar que un govern xantatgista a Madrid es comporti amb ells com el PP acostumava a fer amb els “territoris amics” és inviable. Perquè les coses aniran a pitjor encara una bona temporada.

En el marqueting existeix un concepte d’extrema importància que s’anomena Posicionament. El posicionament d’un producte és la imatge que es dona d’u producte en concret, i per posicionar de veritat un producte al mercat el que has de respondre no és pas “A qui vull vendre el meu producte” sinó “a qui no vull vendre el meu producte”?

El mercat electoral no és més que un mercat, amb les mateixes lleis que regeixen el màrqueting econòmic.

(segueix)
Així, per exemple, Ferrari té molt clar el seu possicionament. A qui vol vendre Ferrari? A la gent a la que li surt la pasta per les orelles. Als més rics dels més rics. I als que ho seran per més temps.

És per això que encara que vosté hagi rebut una herència i venguí una casa fa dos anys i disposi dels 400.000 Euros que pot valer un Ferrari, en efectiu, no li vendran pas.

Ferrari no vol vendre els seus cotxes ni a vosté ni a mi. No vol que els seus cotxes els tingui qualsevol que se’ls pugui pagar. Només vol clients que els puguin pagar i mantenir intactes durant anys i anys. És el seu posicionament al mercat.

Si Ferrari un dia comencés a vendre cotxes a qui els pogués pagar, segurament tindria uns ingressos molt alts durant un temps, però poc a poc es començarien a veure massa Ferraris al carrer. Aparcats en zona pública, ratllats, “Maquejats”, pintats de rosa hortera o amb les finestres ben obertes i sonant-hi musica lolaila a l’interior.

Ferrari ja no seria Ferrari. Ja no seria el que vol ser Ferrari.

Dit això. Què vol ser ERC? ERC vol ser la força hegemònica de l’Esquerra a Catalunya. Aquest és el plantejament que va dur a terme l’actual direcció i ara per ara em sembla que ningú l’ha rectificat.

El plantejament d’ERC diu que per tal d’aconseguir la independència de Catalunya cal que el parlament sigui independentista, i perquè això passi, les forces hegemòniques de la dreta i de l’esquerra de l’hemicicle han de ser independentistes.

Això passa justament per vendre el projecte a tanta gent com sigui possible. És a dir, ERC no vol ser Ferrari. Vol ser Mercedes.

ERC era Ferrari fa uns anys. Venia el seu producte només als independentistes d’esquerra que volguessim la independència per sobre de qualsevol concepte economicista.

Però ERC va decidir fa uns anys que havia de canviar d’estratègia i començar a vendre Cheyennes. Com Porshe.

I n’ha venut un munt. Però no tothom pot permetres un Cheyenne. Si ERC vol aconseguir un volum de mercat ha de continuar fent cotxes assequibles, sense perdre la qualitat del motor, però renunciant a la qualitat de la marca i a la qualitat dels acabats. Els acabats en política són les declaracions altisonants i els cops de punys sobre la taula.

Ara bé, el posicionament, en el mercat, no és decidir a qui vols vendre, sinó a qui no vols vendre.

Si ERC vol passar de Ferrari a Mercedes haurà de renunciar a la imatge d’exclusivitat. En la nostra analogia, ERC ha de renunciar a ser el pal de paller incorruptible i maximalista que des del parlament veu com tots els altres s’equivoquen i la feina del qual és simplement explicar la enorme diferència entre el nostre plantejament i el dels que estan equivocats.

Mercedes pot vendre uns quants cotxes de 400.000 Euros, però evidentment, no són ni molt menys el gros de les seves vendes.

Ara bé, si ERC fa aquest moviment, això implica directament que crea un nínxol de mercat. Un nínxol que potser pot ocupar algú altre.

Aquest fou el nínxol que pretengué ocupar el PI. Però llavors el nínxol era extremament petit. I a més el PI no era més que una escisió d’ERC. El dia que Ferrari tregui el seu primer Cheyenne, el director tècnic de Ferrari no es pot posar per lliure i pensar que en dos anys vendrà tants cotxes com Ferrari.

Però si passen els anys i Ferrari es va convertint en Mercedes, potser si que llavors hi ha un ninxol a ocupar. Sobretot quan CiU ha perdut tot posicionament al mercat i apunta a arreu, com Ford. De les Dretes Unionistes més aposentades fins a les esquerres independentistes més elitistes.

Queda un nínxol a ocupar. Però aquest nínxol no el pot ocupar l’enginyer d’ERC. No el pot ocupar CiU tampoc. Qui ha d’ocupar aquest nínxol és una nova empresa, que ajunti el capital que mou la direcció/entorn de Ford-CDC amb la marca de qualitat que pot donar l’enginyer de ERC-Ferrari.

Si els disidents de Ford són capaços de moure’s de la foto, el panorama electoral català pot canviar a millor en molt poc temps. Però si l’Enginyer de Ferrari preten dirigir ell l’empresa, com ja va fer el sis ales. Llavors el nínxol continuarà desocupat per molt temps.

Avui em venen moltes ganes de deixar d’escriure aquest post i respondre l’absurda argumentació del Joan Mir, però em rentidré.

Vagi per endavant simplement que en el moment en que el centre-dreta català formuli una opció clarament i únicament independentista la seva argumentació fará figa totalment. Ara per ara el CDC tant aviat diu que el 90% dels convergents són sobiranistes com a l’endamà afirma que Convergència no és de cap manera ni ha sigut mai Independentista. És a dir parla de sobirania 50 vegades per guanyar vots i de regionalisme una vegada de tant en tant per poder justificar la traïció als seus benintencionats votants.

En tot cas, el que volia dir avui és una altra cosa. (segueix)
Una realitat immutable. Quan ERC va posar sobre la taula el primer tripartit i la reforma de l’Estatut en Carod en va fer una analogia amb un tren i les seves parades.

Va dir que ERC estàva al mateix tren que CDC/UDC/PSC en la reforma de l’estatut, simplement que aquests baixarien del tren abans i ERC continuaria fins a la següent estació.

Aquesta idea comportava una trampa evident i afortunada. L’estació en la que CDC/UDC/PSC pretenien baixar no existeix. No ha existit mai i no existirà. CDC/UDC/PSC pretenien arribar a una estació de convivència dins l’Estat Espanyol en la que Catalunya es pogues sentir còmode a mig-llarg termini.

Bé, aquesta estació, simplement, no existeix. O millor dit, no existeix allà on CDC/UDC/PSC pretenien trobar-la. Ells esperàven trobar aquesta estació abans d’arribar a l’estació d’ERC, la parada de l’independència. Però la veritat és que aquesta estació, si existeix està després de la parada de la independència.

És evident que CDC/UDC/PSC s’equivocàven de via. Es pensàven que vivien a Espanya, però vivim a Castella. Fa 300 anys que vivim a Castella i Espanya deixà d’existir.

I com que vivim a Castella, per definició a Castella no existeixen models d’estat que no siguin la centralització en la Cort de totes les lleis, projectes i la cultura única en pro de la cort.

Això ha estat sempre Castella. I sempre ho serà.

El símil del Tren és correcte, però en aquesta via, qui ha de baixar abans sóm els Independentistes. A l’estació de l’independència. I són ells, els federalistes i regionalistes, que un cop siguem independents, tenen l’oportunitat de continuar endavant a veure si desde la total sobirania són capaços d’arribar a un acord amb Castella i les colonies castellanes.

Ara per ara estem aturats en mig d’enlloc. I els de CDC/UDC/PSC es van mirant el seu mapa inventat i fora a la finestra, esperant que aparegui màgicament una estació que no existeix.

Bé, paciença. Tard o d’hora hauran de decidir si volen baixar en la no estació i tornar penosament allà on erem o si s’animen a continuar amb nosaltres, i intentar arribar al seu somni de l’existència d’Espanya després que siguem independents.

La decisió és seva. Nosaltres poc podem fer més que felicitar aquells que poc a poc van canviant la seva posició.

En primer lloc, no sé si és bó o dolent que Carretero faci el pas que ha fet. Segurament és bó que d’alguna manera l’independentisme que es malfia de l’estratègia d’ERC tingui alguna mena de possibilitat de ser representat al Parlament.

També segurament és bó que els simpatitzants d’ERC ens haguem de definir d’una vegada i decidir si donem confiança a la linia marcada per la direcció o no la hi donem.

Vagi per endavant que jo si que la hi dono aquesta confiança. Crec sincerament que la posició estratègica d’ERC al govern de la generalitat de dalt és la única responsable de que la gent de Catalunya estigui convençuda que ens estan fotent el pèl des de Madrid.

Que si ERC restés a l’oposició, un govern sociata o sociovergent ja hagués arribat a un pacte de vergonya amb Madrid, i que sense la veu de la consciencia al govern, fora molt fàcil convèncer a la capelleta dels grans èxits aconseguits.

Ara bé. Crec que el que li passa a Carretero i a aquells que el recolzen és que volen jugar les cartes dels altres. I simplement això no ho poden fer (segueix).
L’etzocac en el que es troba l’independentisme és simplement una qüestió matemàtica.

Per molta raó que portem, l’independentisme només representa en l’actualitat un 40% de l’electorat. I a sobre, només controla un 20% d’aquest electorat. El 20% restant està controlat per la direcció regionalista de Convergència i la direcció regionalista d’unió i d’iniciativa.

ERC fa molt bé entenent que les seves cartes són les que són, i que pot empenyer allà on pot empenyer, a l’esquerra de l’hemicicle.

Que no pot jugar les cartes dels altres i situar-se com a partit transversal, perquè això voldria dir que l’esquerra regionalista ocuparia en exclusiva les posicions d’esquerra de l’hemicicle. Que molta gent acabaria votant regionalista (com ja fa ara) per la seva adscripció idiològica, i no pas per la seva adscripció cultural.

És ben cert que hi ha un espai enorme a ocupar en el centre, centre-dreta o centre-esquerra de l’arc parlamentari. Un espai immens de vots que acaben en mans de la Convergència més regionalista o en l’abstenció. Però aquest espai immens no el pot ocupar ERC ni una escisió d’ERC.

Aquí és on s’equivoca Carretero, de la mateixa manera que s’equivocà l’Àngel Colom i Colom.

La transersavilitat de l’espai a ocupar i el fet que aquest espai sigui preferentment de centre-dreta implica que justament qui ocupi aquest espai ha de ser capitanejat pel centre-dreta.

És a dir, l’escisió que proposa Carretero seria un èxit rotund electoral si la Carme Laura, en Campuzano, en Jan Laporta i el Xavier Sala.i.Martin i alguns màxims representants de sobirania i progrés o algun dels economistes obertament independentistes de la societat s’hi afegissin. De fet no només s’hi haurien d’afegir, sinó que haurien d’encapçalar la creació d’aquest partit, en el que Carretero faria simplement de garantia de centralitat i transversalitat del projecte.

Si la cosa fos plantejada d’aquesta manera, llavors si que tindria lògica que Carretero fes l’entrada en escena que va fer diumenge, seguida per un segon acte d’una escisió convergent, seguida de la teatralització del pacte entre tots dos i finalment acompanyada del degoteig d’adhesions. De fitxatges pel projecte transversal.

Però molt em temo que no és això el que passarà. El que passarà és que Carretero tocarà les fibres sensibles del fetge dels simpatitzants d’ERC, i reclamarà una transversalitat que cap votant convergent es creurà. I finalment simplement aconseguirà retallar vots d’ERC i amb això reduïr en gran mesura el número de diputats independentistes lliures de l’hemicicle. I per tant el poder de l’independentisme al nostre país.

I ho farà perquè vol jugar les cartes dels altres. Les cartes del centre-dreta les ha de jugar el centre-dreta. Des l’esquerra l’únic que podem fer és esperar. Esperar.