Quins caps rodaran a CDC?
Ja sé que ara és moment de reconciliacions i de no enfrontaments, però per fer una reconciliació que no sigui la desbandada final, cal que les coses es facin com cal.
I ara per ara a Convergència Democràtica de Catalunya la D no la trobem per enlloc (internament, es clar).
(segueix)
L’esquerra i en particular Esquerra té tendència a tallar caps quan les coses no van tan bé com podrien. És possible que una mica massa.
O potser és el caràcter intrínsicament català que demana penjar tots els jugadors del Barça del volat de la tribuna de l’estadi quan perdem de dos gols (amb directiva i entrenador inclosos).
Però no és això. El cap de Mariano Rajoy penja d’un fil perquè no ha sigut capaç de formar govern en dues eleccions consecutives. El Llamazares ja està retirat voluntàriament després de la galdosa actuació del seu partit.
I el president d’ERC ha anunciat que no es tornarà a presentar a la presidència del seu partit després que Esquerra hagi aconseguit “només” els segons millors resultats electorals a les eleccions de castella la gran de la història.
I convergència? Què li passa a convergència? Convergència en aquestes últimes eleccions va perdre 60.000 vots respecte a l’horrible resultat de fa 4 anys, i això que se suposa que dels 300.000 vots perduts per ERC, una part han tornat a les files convergents!!!
Per trobar uns resultats similars als que ha tingut convergència ens hem de remuntar 26 anys, al famós any d'”el cambio” amb el corresponent vot útil deixat al PSOE.
La directiva actual del CDC, encapçalada per l’Artur Mas ha perdut les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, per dues vegades ha perdut les eleccions al parlament de Catalunya tot i contar amb una posició inmillorable (sobretot la segona) per formar govern de coalició, i ha encadenat per dues vegades consecutives els pitjors resultats a les corts de castella dels últims 25 anys.
A la provincia castellana de Barcelona CiU ha aconseguit tants diputats com el PP!!!
Tot sembla indicar a sobre que CDC no podrà tornar a repetir la possibilitat de formar majoria amb ERC al parlament català, primer perquè està a la baixa, i després perquè amb un error estratègic històric, va deixar ERC amb els pantalons baixats forçant un segon tripartit, en comptes de lluitar amb les forces internes per fer un salt nacional.
I tot i això, on és la oposició interna al CDC? On són les noves generacions que han de forçar la caiguda de la direcció en el proper congrés del partit?
On són aquells que han d’encapçalar les negociacions de caire nacional amb ERC i desmarcar-se de l’UDC Regionalista?
On són aquells que han de començar un projecte nou i il·lusionador que substitueixi el decadent projecte “jo contra tots” de l’Artur Mas, en Felip Puig i en David Madí, que continuen sortint als mitjans explicant de forma paternalista a ERC que els han de donar la presidència a ells?
Hi ha algú al CDC que entengui que la única manera d’atacar els resultats electorals de fa un any hagués estat la d’haver ofert la presidència de la generalitat al Carod?
Que un senyor Mas que havia trencat la unitat de partits amb el pacte Mas-ZP estava desautoritzat per presidir la Generalitat encara que fos molt enraonada la seva decisió?
Hi ha algú a Convergència que entengui que un govern d’unitat nacional de 4 anys en el que no sigui el PSC el que negocii a Madrid el nou finançament sinó CDC-ERC hagués afavorit les dues opcions?
Hi ha algú a CDC que comprengui que el votant d’ERC no vol el quart cinturó, ni la MAT, ni la destrucció sistemàtica del territori, ni els polígons i que el votant de CiU si que vol tot això? Que ERC no li roba votants de centre-dreta a CiU, que ho fa el PSC?
Hi ha algú que entengui que ha arribat l’hora de fer una moció de censura al govern del principat, perquè és l’única manera de recuperar la Generalitat a curt o mitjà termini?
Si hi ha algú així al CDC, ha arribat l’hora que es visualitzi. I que en el següent congrés es presenti com a alternativa a la poderosa directiva.
Potser rodaran caps. Però si no es fa saltar la directiva, al CDC li espera el futur d’Izquierda Unida. De derrota en derrota fins a la derrota final.