L'ombra de l'hegemó

Avui es publicava el resultat de les primeres enquestes sobre el futur de convergència. El títol que he llegit als mitjans feia referència a un fet, al meu entendre, secundari: Només un terç dels enquestats considerava convenient mantenir el nom del projecte.

Però l’enquesta destapa una altra dada, que sempre ha estat allà, però que cada cop és més present. Convergència no és de dretes. Els convergents s’auto consideren de centre i creuen que Convergència ha de representar el centre-esquerra.

Només un 1% dels enquestats creu que el moviment s’hauria de definir de dretes. I més del doble de gent enquestada considera que convegència s’ha de definir de centreesquerra (31’5%) respecte als que consideren que s’ha de definir de centre-dreta.

Curiosament també un 28,3% considera que CDC ha de definir-se socialdemòcrata mentre que només un 10’9% considera que s’ha de definir com a liberal.

En la majoria de les preguntes del qüestionari el perfil es manté. Un 64% considera que hauria d’existir la dació en pagament, el 73% que cal imposar el caràcter mixt de les escoles de cara a accedir a recursos públics, el 75% vol l’accés universal a la sanitat (per un 9% que no),…

Davant d’aquests resultats se’m desperten dos interrogants.

a) Crec que hi ha una diferència evident entre el que pensa el votant-simpatitzant de convergència sobre la seva opció política i el que pensen els seus adversaris i no votants.

b) Dues opcions polítiques independentistes, CDC i ERC, s’encaren cap al mateix electorat, mentre que l’electorat de dretes i centre-dreta queda en mans dels unionistes de C’s i PPC.

Tot plegat, fa pensar.

És curiós l’espectacle de la cort castellana amb el FLA. És un gran exemple de tant rucs com arriben a ser. Tan curtterministes.

Qui sap. Potser en soc jo. Però no ho sé veure.

El FLA va nèixer en paral·lel al procés. Ara no recordo l’any, però el fet és que l’estat castellà estava retallant tant i tant els ingressos de les comunitats autònomes que els inversors internacionals van adonar-se que les comunitats no controlaven els seus ingressos i, per tant, no podien comprometre’s a tornar el que demanaven.

Davant l’assecament del crèdit immediat, i la possible acceleració del procés, el Govern Castellà no va voler avalar el deute de les comunitats, sinó que va decidir que la millor opció per ells, per poder-se fer el gallet i demostrar “quien manda aquí” seria fer de prestatari únic de les comunitats.

Així que durant anys hem hagut d’anar a “pidolar” a Castella els nostres diners. I a sobre durant molts anys en cobraven interessos per sobre de mercat.

Què rucs.

Perquè el que no s’adonaven és que, mentre es pensaven que ens estaven posant rectes s’anaven posant ells solets la soga al coll.

Perquè?

Perquè al començament del 2016 resulta que més del 70% del deute de la Generalitat està en mans de l’estat castellà. I això vol dir que el dia que ens declarem independents, el primer que farem és ajornar el pagament del deute públic fins a arribar a acords econòmics amb Castella. De fet, no cal ser tant radical. Anunciem solemnement que ajornem el pagament del deute que s’ha contret entre el 2012 i el 2016. Sine die. Fins que arribem a un acord total en el repartiment d’actius i passius amb el que quedi del Reino de España i la resta de la comunitat internacional.

Ja està. 50% del PIB de dèficit que no caldrà pagar de moment. Una moratòria indefinida. I els castellans, que tenien un 100% de deute, enfilaran el seu deute al 130% + 15% del nostre FLA.

I llavors començarem a negociar quí es queda què.

Jo em demano el portaavions.

Durant un temps, un temps llarg, molta gent, preferentment pares de família o gent amb corbata asseguraven a tort i a dret que els pisos mai baixaven. Que no ho havien fet mai i que no ho farien.

D’això n’extreien la conclusió que comprar habitatge era sempre una bona inversió. Una inversió segura perquè els pisos no baixen.

Això ho deien els petits burgesos, els alts burgesos i els directius dels grans bancs d’arreu del món.

En aquells moments no podien saber encara que els governs els salvarien el coll. Actuaven creient sincerament i absurda que els pisos no podien baixar. Que el totxo no tenia risc.

I no tenien raó.

Bé, dic això perquè avui hem sentit que l’Euribor de Febrer és negatiu. És a dir, els bancs es deixen diners amb interessos negatius.

I jo dic, això no té sentit. Cap ni un. Només té sentit acceptar interessos negatius del capital si això et proporciona més accessibilitat al mateix o més seguretat.

Acceptem tots interessos negatius als nostres comptes corrents ( 0%-Comissions) perquè ens sembla que els diners estan més segurs al banc que a casa, i perquè això ens permet disposar-ne amb més facilitat (targes, talons,…).

Ara, puc entendre que una entitat/empresa determinada amb molt capital acumulat prefereixi comprar bons alemanys en negatiu que deixar els diners en un banc, perquè intueix el risc del banc.

Però entre els bancs? El risc no és una opció. Els diners estan segurs en qualsevol banc sanejat. I en tot cas és evident que el risc serà sempre més elevat en el banc receptor que en el banc donant.

I evidentment, l’accessibilitat tampoc és una opció. A no ser que en determinada operació pugui tenir sentit canviar els diners de país mitjançant un crèdit pont. Però fins i tot en aquest cas, l’interessat a fer la operació és el deutor.

O sigui, en principi, no té cap sentit que els bancs es deixin diners en negatiu tret que per raons tècniques puntuals.

Intueixo que:

a) L’Euribor fa anys que és fals perquè fa anys que els bancs no es deixen diners entre ells i tiren del ECB.

b) Segueixen al ramat perquè tots estan convençuts que els altres són més llestos i si que ho han entès. Els mateixos que fa un temps ens deien sense dubtar-ho que els pisos no podien baixar.