L'ombra de l'hegemó

Aquests dies he estat reflexionant sobre el curiós cas del PSC. Com convertir en 6 anys el partit amb més vots a la insignificança més absoluta. I me n’he adonat d’una variable que es manté inalterable. La covardia.

La covardia es troba en tota la evolució del PSC i la socialdemocràcia que representa (no és la única socialdemocràcia que hi ha a Catalunya, ERC i PDC tenen molt o tot de socialdemòcrates).

La covardia et porta, per exemple, a no renovar el partit. A mantenir la majoria de quadres per por a perdre visibilitat o a que el partit canvii de discurs. Barons i Capitans fan i desfan i la joventut ha abandonat totalment el PSC. Els únics joves que tenen (que jo conegui) són la Núria Parlon i el Javi López, l’Eurodiputat.

Pel camí, quan ja tenien un dèficit brutal de joventut, han deixat escapar perles com la Laia Bonet, la Rocio Martinez-Sampere, el Jordi Martí i tants i tants altres. I aquesta gent eren la única joventut que encara conservaven!

Els partits polítics, com els arbres, si no els podes de tant en tant, van perden més i més força, per molt que a curt termini pugui semblar el contrari. Quan el gran Carod i tot el seu equip va trobar-se enfrontat a la militància (que no entenia el gran moviment que va generar), va saltar. I després en Puigcercós. Carod, Benach, Puigcercós, Tresserres, Joan Ridao, Puigcercós…

Tots van saltar, i el partit va patir-ho electoralment de la mateixa manera que un arbre podat fa menys fulles. Però gràcies a això aparegueren branques noves, no només noves cares sinó capacitat per adaptar-se a un entorn canviant. Decisions valentes, com la de posar un extern catòlic a dirigir el partit o posar un castellano-parlant a Madrid.

Evidentment, el PDC és un altre exemple d’aquesta valentia. Es va adaptar a la realitat sobiranista, va fer net amb tot el passat de convivència amb el pont aeri (que no aportava res al país i cada cop menys als diputats), va canviar tots els seus quadres i fins i tot va trencar amb UDC i rebentar la marca CDC.

Altre cop, tota una mostra de coratge. Evidentment la poda de PDC és recent i encara no es veuen els resultats electorals, però no es troba en mala posició.

Ara, el PSC és tan covard que no ha canviat amb la societat a la que representava. La posició que havia d’ocupar un PSC valent és la que ocupa CSQEP però amb la valentia d’afegir-se a una data límit en la celebració del referèndum. Perquè és això el que convé al país, i perquè els seus votants els entendrien.

I en canvi ocupen la posició de C’s per por que C’s els prengui un vot que igualment els ha pres.

L’últim exemple de covardia immensa del PSC l’hem vist amb el teatret del No és No.

Ja tinc escrit que la única explicació plausible de l’abstenció del PSOE és la corrupció. El PSOE recolzant a un PP que no s’ha mogut ni un mil·límetre per cercar cap acord. Només té sentit per amagar la corrupció. La por als tribunals. La por al sistema mediàtic. Molt superior a la por als seus votants. Tenen molta merda sota l’estora i tenen una por terrible a que uns tribunals no pressionats pel legislatiu-executiu estirin de l’estora i els mitjans s’hi acarnissin.

Però el PSC, en una rocambolesca por al quadrat intenta quadrar el cercle. Deixar que el PSOE perdi els vots per amagar vergonyes i ells votar NO per por als seus votants.

Però fixeu-vos-hi que a sobre supliquen al PSOE mantenir-hi la relació. Perquè tenen por a quedar al descobert.

Bé. El fet és que tanta covardia al final rebenta. I el PSC s’ha passat de la ratlla. La por l’ha fet trair tothom. El país, els votants, els militants, els joves, els simpatitzants i l’IBEX 35.

I ara estan nus. El vot NO de dissabte no anirà acompanyat amb l’orgull i valentia de denunciar el PSOE de decisions corruptes i abandonar-lo. I com que no serà així, estic convençut que en els propers mesos apareixeran informes del PSC als mitjans de tot l’estat amb les martingales que van estar fent fins fa no gaire.

De moment en vam tenir un tast ahir, amb el Pedro J denunciant a TV3 l’intocable Javier Zaragoza per haver-li proporcionat informes falsos sobre Mas.

Al PSC li ha caigut l’escut. Morirà de covardia.

Aquest post és per a tots aquells de l’òrbita CSQEP-PSC que es definirien a ells mateixos com a no nacionalistes i que la crisi, la igualtat, l’ecologia,… els preocupa més que el destí del país.

Benvolguts companys,

Ahir el conseller Santi Vila ens sorprenia amb l’asseveració que la cultura catalana és i serà espanyolíssima. Desconec la voluntat amb que aquesta frase fou expressada, però és evident que, en la mesura que no podem definir què vol dir “ser espanyol”, la frase és irrefutable.

La definició de “ser espanyol” va des d’una concepció molt propera a “ser castellà (de cultura castellana, de la meseta) a una definició més propera a ser un poble de la península ibèrica. Des d’aquesta concepció Portugal o Gibraltar també serien molt espanyols.

Potser l’honorable conseller Santi Vila es refereix a que la influència de la cultura catalana en la cultura espanyola és immensa, tant que si n’eliminéssim l’aportació dels països catalans, quedaria ben poc de la cultura espanyola/castellana.

És molt possible. Molts dels grans noms d’allò que podríem definir com a cultura espanyola són catalans o beuen de la cultura dels països catalans. Rosario, Estopa, Picasso, Eugenio, el Greco (el grec), la celestina, Velasques, Joan Cristòfor Colom, Servent (el Quixot), Santa Teresa de Jesús, El llàzar de Tormes, o el “franquista” Dalí.

Quan més investiguem, més descobrim que l’aportació catalana a la cultura “espanyola” és més i més gran.

Una part de la població, de l’òrbita de CSQEP i PSC considera aquesta aportació cultural motiu suficient com per mantenir un lligam polític amb Castella.

No ho discutiré (tot i que, evidentment, n’estic en desacord). Ara bé, aquest lligam comú es pot resoldre de dues maneres. Es pot resoldre abaixant el cap i deixant que Castella arrasi el nostre autogovern. O es pot resoldre aixecant-lo, fent-se independents de Castella, tot i restant amatents a un futur en el que es pugui crear una federació o confederació de pobles peninsulars lliures i voluntàriament units, sense imposicions.

Ja ho sé. Molts de vostès consideren que això no és tant important com les lluites socials i el neo liberalisme, i l’animalisme, i moltes altres coses. No els podré convèncer del contrari.

El que sí que els puc dir és que l’opció que prenguin porta associada directament una sèrie de danys col·laterals. Danys col·laterals que el Tribunal Constitucional de la cort castellana ha decidit que són definitius i inalienables.

Mantenir-se dins d’Espanya, a partir d’ara i per sempre, vol dir això:

a) Que tenim prohibit legislar a favor que la gent necessitada pugui tenir llum i aigua i electricitat els mesos d’hivern. Si vostè no és independentista, necessàriament, vostè accepta que la gent pobre es quedi sense serveis bàsics. El TC ha decidit que mai més podrem legislar sobre això.

b) Que tenim prohibit legislar sobre els bancs o fer-los pagar impostos.

c) Que tenim prohibit legislar sobre l’espectacle de les matances d’animals. Queda prohibit. Vostè no pot, ni podrà mai més, decidir si els braus, o les baralles de galls, o la boxa a mort són espectacles que es puguin admetre en la seva ciutat.

d) Potser vostè creu estar molt preocupat per la gent sense sostre i els elevats preus dels habitatges. Sàpiga que, si no es fa independentista, el TC ha decidit que la seva comunitat no pot legislar mai més sobre els pisos buits, que mai podrem (ni vostè, ni jo, ni tots dos junts) posar un impost als bancs sobre els pisos buits, per ajudar a liberar-los. El TC ha decidit que això no pot passar. Ni ara ni mai més.

e) Oblidis de la igualtat entre homes i dones. El TC ha decidit que ni vostè, ni jo, ni tots junts, podem decidir (per molt majoritaris que siguem) perseguir o prevenir l’assetjament sexual, ni procurar la igualtat de tracte i oportunitats, ni exigir als sindicats de les grans empreses catalanes que destinin un delegat sindical als temes d’igualtat de tracte.

És a dir, si no defensa vostè el seu federalisme des de la prèvia proclamació de la sobirania plena, les regles del joc que vostè accepta han estat reescrites en els últims anys. Ara vostè defensa, implícitament, que a la gent gran se la deixi sense electricitat, que hi hagi espectacles sagnants amb animals torturats, que els bancs són intocables, que els preus dels habitatges buits són intocables, que no podem prevenir l’assetjament sexual, que no podem simplificar l’administració, ni evitar el fracking, ni parlar al parlament sobre allò que vulguem, ni fer consultes populars mai més.

És a dir, si no és independentista, llavors, està d’acord vostè, per exemple, amb els desnonaments, ja que el TC ha suspés la llei que els evitava en casos d’exclusió social. Per sempre. I està vostè en contra de la dació en pagament. O el lloguer social obligatori.

Tot això, el Regne ha decidit que no es pot decidir. Que la sacrosanta constitució ho prohibeix. Que els centres comercials obriran les vegades que ho decideixi Madrid a conveniència del teixit comercial de Madrid i no el vostre. Que vostè no pot oposar-se a l’aire contaminat dels avions o els vaixells. Ni oposar-se a l’energia nuclear, ni esperar certa col·laboració del govern de Catalunya en l’acció exportadora de la seva empresa.

Queda tot prohibit. No pel gobierno, sinó pel TC. No per una temporada o uns anys, sinó definitivament i sense possible marxa enrere.

Així que, si tot i així continua volent mantenir-se dins l’estat, potser que vagi votant al PP, perquè finalment representa la realitat que vostè defensa.

Però si decideix vostè que no és nacionalista, i que totes aquestes coses de la llista estan molt per sobre de les banderes, llavors, benvingut/da. Tenim un lloc reservat per vostè al costat de tots nosaltres. Fem la independència entre tots i ja hi haurà temps en un futur de veure de quina manera creem llaços sòlids amb els veïns peninsulars.

Aquesta setmana hem vist com implosionava el PSOE. La veritat, la notícia a mi m’ha agafat desprevingut.

La propaganda diu que tot gira vers l’intent tímid de Pedro Sánchez d’intentar un acostament a l’independentisme. Que els nacional-nacionalistes castellans han tallat les ales a aquesta possibilitat.

Però alguna cosa grinyola amb aquesta asseveració.

El PSOE potser perdria suports a les Espanyes amb un pacte amb els indepes, però el cost de donar suport al PP és molt més gran.

Convertir-se en la oposició que regala el govern a l’equip més corrupte i maldestre del sistema post-dictadura implica la pèrdua automàtica de la segona posició a l’estat. Convertir el #NoesNo a #NoesBuenoVale no paga la pena.

L’excusa que diu que en unes terceres eleccions el PP es faria amb la majoria absoluta és absurda. Les enquestes s’han demostrat, elecció rere elecció, prou inexàctes com per poder-les presentar com a prova de res. De fet, podem considerar que la caiguda del PSOE a les segones eleccions consecutives fou conseqüència de no haver aconseguit cap pacte, i que ara és Rajoy que podria veure’s perjudicat per aquest fet.

En tot cas, perdre les terceres eleccions és molt menys greu que rebentar per dins com ho han fet. De fet, justament per haver rebentat per dins, suposadament per evitar-les, el PP segurament les convocarà. Sembla clar que, ara sí, al PP li interessa convocar eleccions amb el PSOE esquarterat que intentar manar amb força insuficient al congreso.

Res no quadra.

Excepte una cosa.

En la legislatura que intenten encetar, no només s’hi juguen la gestió d’un govern sense recursos i obligat a fer encara més retallades. S’hi juguen una altra cosa.

Els casos de corrupció.

El sistema judicial de la cort és la única cosa que encara no té totalment sota control l’establishment. Constantment veiem com alguns jutges mantenen els casos de corrupció existents oberts, i cada cop que un jutge avança en un cas, suposa un terratrèmol pel PP. I això que encara no han començat els judicis importants.

El legislatiu i l’executiu no s’han quedat amb els braços creuats. La màfia ha canviat jutges i ha fet tota mena d’ingerències per deixar clar als jutges que qualsevol condemna per corrupció comportarà el final de la carrera judicial d’aquell insensat que s’atreveixi a dictar-la.

Però, és clar, aquesta amenaça només es pot dur a terme si tens sota control el poder executiu i el legislatiu.

Ara bé. Fixeu-vos que en això no només hi tenen les parts enganxades a can PP, sinó que també a can PSOE. El cas dels ERE d’Andalusia pot acabar amb tota la direcció de can PSOE a la presó, igual com ha passat amb el PP a València.

Hi ha una cosa pitjor que perdre la condició de lideratge de la oposició, i aquesta és acabar a la presó per corrupció.

Si el PSOE aconseguís formar govern amb P’s, Compromís i les forces sobiranes d’Euskadi i Catalunya, és evident que la regeneració democràtica que diuen voler liderar s’hauria de produïr sí o sí. I això vol dir deixar fer als jutges. Amb totes les conseqüències que se’n puguin derivar.

Deixar que Gurtel rebenti la direcció del PP. Però també deixar que els EREs rebentin la direcció del PSOE andalús. I molts altres casos que implicarien una neteja sense precedents.

Només si el PP aconsegueix la majoria i el control del govern, els corruptes podran respirar. Perquè el PP no tindrà cap mena de problema moral per fer impossible la carrera de qualsevol jutge que intenti fer net.

Amb aquest punt sobre la taula s’entén que a can PSOE hagin optat per rebentar per dins. Perquè els hi va el coll. Literalment. I davant la possibilitat d’acabar a presó, sembla que rebentar per dins és pecata minuta.