L'ombra de l'hegemó

Ja estem vivint el segon acte de la opereta. Resulta que el decret llei que ha fet amb una velocitat d’escàndol el govern de Madrid no autoritza explícitament el transvassament de l’Ebre cap a Barcelona per una qüestió d’urgència, sinó que autoritza genèricament els transvassaments en caràcter d’urgència. Ja està. Fàcil. Senzill. Net. Brut.

Com que els madrilenys els robaran l’aigua d’aquí a pocs anys als murcians i els valencians, aquests es quedaran sense aigua, i pel mateix caràcter “d’urgència” forçada els trasvassaràn l’aigua de l’Ebre fins a la desaparició del delta.

I el botifler d’en Baltassar continua dient que desmuntaran un tros de la canonada un cop passada la inexistent crisi, mentre que els del PSOE i el PSC se’n riuen a la cara i diuen que això no passarà mai.

Podeu veure el guió de l’opereta en aquest enllaç.: És Madrid que ens roba l’aigua!!!

Segurament aquesta canonada estarà buida durant molt de temps. Però és que aquesta canonada nomes es fa perquè Madrid ens prengui l’aigua de l’Ebre. És Madrid que ens roba l’aigua!!!

Observo astorat com la maquinària mediàtica del PSOE, amb la col·laboració inestimable del PSC i el PP orquestra un teatre mediàtic brutal amb un únic objectiu. Fer arribar l’aigua de l’Ebre a Madrid..

No us ho creieu? Aquí us explico com. Perquè és molt fàcil. És Madrid que ens roba l’aigua. Això no us hauria d’estranyar.
(segueix)
El tema funciona així: El creixement sense sentit de Madrid ha portat inexorablement a l’esgotament de l’aigua que tenen. Per tant, han decidit agafar-ne més del territori.

La màxima de la castella on vivim és que la Cort té dret i preferència per sobre de qualsevol altre. El que vol la cort castellana ho agafa, i els altres, com a molt, que protestin entre ells, però contra la cort no es pot ni queixar-te que t’estan robant.

Per tant, Madrid ha decidit que vol més aigua, i està construint una canonada des del Tajo per extreure’n.

El Tajo ja està deixant més aigua que la que pot, perquè fa 40 anys Franco feu un transvassament absurd cap a Múrcia i Alacant que provocà, indefectiblement, que aquests dos semi-deserts xuclessin la totalitat del transvassament amb alegria.

Quaranta anys després, no queda clar si ja han adquirit drets històrics sobre l’aigua que ara Madrid els vol robar (que veritat aquesta aigua correspondria a la conca del Tejo, que no és ni Murcia ni Madrid.

La solució és clara i recursiva. Els la fotem a Catalunya.

Però resulta que el PSOE té un petit problema. Va utilitzar la negativa al PHN com a arma política, i ara li és difícil tirar enrera mentint descaradament als seus votants.

Bé, això seria un problema en un estat democràtic en el que els mitjans de comunicació no fossin part de l’aparell. Però com que no és el que passa aquí, doncs cap problema.

En primer lloc, es fixa en el panorama mediàtic el tema de la sequera. Comencem a anomenar aigua de boca al que és clarament aigua de rentaplats, rentadora i dutxa, però no aigua de boca.

Després comencem a dir que els Barcelonins es quedaran sense aigua. És mentida, tot el que pot passar en el pitjor cas és que pateixin restriccions, que és molt menys que quedar-se sense aigua “de boca” que no és “de boca” (les restriccions en cap cas seran de 12 a 15 del migdia.

Pel mig els apareix un conseller que els destrossa els plans. Perquè surt amb una solució (el transvassament mitjançant una canonada provisional pel túnel del cadí) que és barata, efectiva i clarament provisional.

El sistema mediàtic s’encarrega de destrossar-lo.

Així que PSC-PSOE anuncia la solució que tenien pensada per la suposada crisi inexistent ja a hores d’ara (ha plogut prou com per esperar la posada en marxa de la dessaladora).

Faran un tub en 6 mesos paral·lel a l’Autopista que costarà 180 milions d’Euros. Com qualsevol mentider i trampós, està clar que la velocitat amb la que surten amb la suposada i costosa solució demostra la seva mala intenció. Però la gent està discutint la conveniència del tub, i no repara en adonar-se que el tub és una gran excusa pel que ha de venir.

I és que com he dit, el tub no és més que una gran excusa per robar-nos l’aigua i donar-la a Madrid.

Perquè el tub demostra la primera falsetat: Els catalans si que agafen aigua de l’Ebre quan volen. Mentida. Són els castellans de la cort (Chacón i Montilla inclosos) que han decidit fer el tub entre Tarragona i Barcelona. No pas “Els Catalans”.

Fet això, només cal una cosa: EL PP valencià i Murcià faran una mica de soroll. Unes manifestacions aquí i unes altres allà. El sistema mediàtic simularà un gran conflicte i hi fotrà una mica de llenya. Procuraran enfrontar tant com puguin catalans i valencians i aragonesos, tots lluitant per l’aigua de l’ebre sense que cap d’ells lluiti per l’aigua que els estan apunt de robar, que és la del Tajo.

I un dia, el ZP sortirà en plan salvador i anunciarà que no farà el transvassament com estava previst, però que farà una canonada des de l’Ebre fins a València “per les emergències”.

Problema solucionat. Ensenyaran unes quantes imatges de quan el PP va iniciar les obres i una petita canonada al costat.

I la gent, imbècils com sóm, no ens n’adonarem que per una canonada es pot passar aigua a pressió, i que per molt petita que sigui, pot transportar tanta o més aigua que el transvassament del PHN.

Problema solucionat i a sobre els catalans inútils votaran PSOE perquè el ZP posa pau.

Conclusió? És hora que si el PSOE no atura el projecte d’esprés del que ha plogut, ERC abandoni d’una vegada el govern botifler d’aquest país, i ICV faria bé en acompanyar-los.

Catalunya ha perdut la guerra de la comunicació al nostre territori. Això porta a una generació sencera de castellano-parlants catalans a parlar en castellà als seus fills. És el pitjor malson que podia existir.

S’imposa que tornem a engegar una lluita per recuperar el terreny perdut. Quan tingui temps escriuré les bases que hauria de tenir aquesta lluita.

La sociovergència està feliç. Això d’estar al govern i la oposició a la vegada és un luxe. Fan el que volen i a sobre perden vots els que n’estan en contra.

L’últim cas és el transvasament de l’aigua de l’Ebre cap a la superpoblada àrea metropolitana.

I en Francesc Baltasar, passerell com pocs, ha caigut a la trampa de quatre potes. Què equivocat que està!!!

(segueix)
En primer lloc, el gran error del nostre ministre ha estat no entendre una cosa: La culpa de que Barcelona es quedi sense aigua és de l’especulació immobiliària i del creixement desmesurat de la superfície construïda a la conurbació de Barcelona.

La sequera és el moment en el que es manifesta aquest problema, però no és per ella mateixa el problema.

En segon lloc, si durant un parell de mesos no tenim tota l’aigua que voldríem per dutxar-nos, això no és una situació d’emergència nacional. És un contratemps. És una demostració que el model de creixement basat en la construcció és anti-ICV, però no és una emergència nacional.

Emergència és quan no podem veure aigua. No quan no podem utilitzar la rentadora mig buida per discriminar colors.

En tercer lloc, els seus votants estaran ben contents, no ho dubti pas, si ens auto flagel·lem tots i durant uns mesos paguem penitència per gastar més aigua de la que ens pertoca. Només si li veiem les orelles al llop serem capaços de posar com a primera prioritat la gestió d’aigua.

ICV representa a una mena de gent que estarà encantada de no dutxar-se diàriament si això suposa salvar l’Ebre i aturar el creixement absurd i sense sentit que es du a terme actualment.

Però l’error més gran de tots plegats és la solució adoptada: Gastar 180 milions d’Euros (30.000 milions de peles) en una canonada per dos mesos és una bestiesa. Tothom sap que no pot ser. Que aquesta canonada es farà servir en un futur.

Primer només dos mesos. Després quatre. Fins que estigui a tot rendiment mentre fem que Barcelona comenci a Vilanova i continuï ininterrompudament fins Sant Celoni.

Però l’error més greu és el següent. Hi ha una altra solució. Bona i eficaç. Posem aquests 180 milions d’Euros a accelerar la construcció de la des-saladora.

Que fa falta perquè la des-saladora estigui operativa a l’octubre en comptes del Març? El doble de treballadors? Més màquines? Una enginyeria més gran treballant-hi? Un conseller dirigint les obres directament per poder aturar el trànsit si fa falta perquè arribi el formigó?

Segur que per una fracció dels 180 milions d’euros podem posar en marxa la des-saladora a l’octubre o novembre. I si això encara implica que durant un mes la gent tingui alguna petita restricció, cap problema.

La meitat del cinturó vermell es va quedar dos mesos sense tren per arribar a la feina i el PSOE va arrasar a les eleccions següents!!!

Quin paper galdós li toca fer ara a ICV!!! La tècnica del PSC, no per ser diàfana i repetitiva no deixa de ser mortalment eficaç.

El PSOE desautoritza directament i sense previ avís qualsevol iniciativa que prenguin els socis de govern. Sobretot si és conflictiva i errònia (com és el cas).

Fàcil i simple. A partir d’ara el PSC intentarà solucionar l’entrellat. Si el PSOE admet negociació, el PSC s’apunta un tanto que no hauria d’existir perquè la desautorització ja no s’hagués hagut de produïr. Si el PSOE manté la seva postura, queda desautoritzat igualment el senyor Baltassar, per reclamar coses que no li pertoquen.

L’excusa de que “ens volen mal”, tant ben utilitzada pel Molt Honorable Jordi Pujol, no s’aguanta perquè no pots dir que els teus socis de govern “et volen mal”.

Això no treu, en tot cas, que en el tema de l’aigua qui tingui la raó de totes totes sigui la Cort Castellana.

(segueix)
Té la raó la cort castellana per dues raons. En primer lloc, la raó política principal és evident. Si s’obre la veda de l’aigua de l’Ebre, des d’un punt de vista castellano-cèntric (l’unic que existeix a Madrid), s’obre per tots els territoris que hi poden tenir accés. I en concret per al territori que més ha fet bandera de la voluntat d’aconseguir-la. La Comunidaz valenciana.

Això és així. Podria no ser-ho si fossim un país independent. Però no ho som.

En segon lloc, i el més important (no crec que el PSOE se l’hagi plantejat). La culpa de que falti aigua és nostra. Dels pixapins i habitants de les conques seques.

Hem augmentat durant aquests últims anys irresponsablement la nostra població en un 20%!!! Tots.

Ho hem fet nosaltres i ho hem fet per diners.

A tots i cadascun de nosaltres ens queia la baba quan veiem com creixia el suposat valor del nostre habitatge.

Quan veiem com dilapidàvem les poques valls que quedàven amb arbres per construïr horribles polígons industrials i cases clòniques.

Quan algú ens explicava que havia venut aquell trosset d’hortet i li havien donat diners com per viure a cos de rei tota la vida.

Quan el “creixement” és una màxima de valor intrínsicament positiu (el “progrès” l’anomena el PSC).

Quan veiem com els nois que deixàven els estudis quan no els tocava o els personatges mediocres llençàven els diners en el tunning o es compràven cotxes de luxe per pintar quatre parets i a sobre malament.

I sobretot, hem mirat cap una altra banda quan ha vingut una allau immigratòria provocada per un creixement excessiu del mercat de la construcció (la població autòctona no donava per fer tantes cases i tants polígons).

Ma d’obra quasi esclava i a sobre contenta!!!

Molt bé. Això és el que hem fet. Reconeixem-ho perquè és exàctament el que hem fet.

I ara aquesta població de més consumeix aigua. I es dutxa. I rega les seves plantetes.

I per tant, consumim un 20% més de l’aigua que el que hauríem d’estar consumint.

Així que els pantans han perdut en un any un 20% de la seva capacitat, quan només haguessin hagut de perdre un 16%.

Si hagués estat així, tindríem ara un remanent del 26% i podríem tirar un altre any. Però la nostra avarícia castellanòfila generalitzada ha provocat que els pantans estiguin al 22% i això significa problemes greus.

Solució? Que ens fotem. Nosaltres hem fet crèixer la nostra població irresponsablement durant 10 anys. Ara si hem de racionar l’aigua és culpa nostra.

Això crec honestament jo.

Durant aquestes dues setmanes (tant fa?) des de les eleccions a les corts de Castella, se n’han dit de tots colors sobre el què i el perquè dels resultats assolits per ERC i pel nacionalisme en general.

Curiosament mai es parla dels lamentables resultats de Convergència, si no s’engloba en “el nacionalisme en general”.

De fet, em contradic a mi mateix dient que de tots colors no s’han dit. Introdueixo dos punts al debat que em sembla que no s’han comentat com haurien. Dos punts que no surtiràn a l’Oracle de CatRadio, però que jo opino que són claus per explicar el moment en el que ens trobem.

(segueix)
En primer lloc: L’error d’ERC. L’error d’ERC no fou al meu entendre el de donar la presidència a en Montilla. L’Error d’ERC fou la manera com es va fer.

Fou un error infantil. Literalment. Recordeu aquelles partides de Risc o de La Canasta o de Póquer on encara erem massa joves i a la vista d’una carta que ens interessava ens impacientàvem, i saltàvem i somreiem nerviosos sense adonar-nos que estàvem donant una informació als competidors que acabaria arruïnant el nostre avantatge?

Això li va passar a ERC. ERC havia de representar l’excel·lent posada en escena del primer tripartit, fins i tot quan sabia, com a la primera vegada, quin era el moviment lògic a fer. Feia falta el teatre que després tots critiquem.

Feia falta que demanés la presidència de la generalitat a qui volgués pactar amb ells. Feia falta que deixés ben clar a la opinió pública quins eren els punts per els que escolliria una opció o una altra.

Perquè el món funciona així. I per molt que el pacte acabés sent el mateix, un cop arribat a l’acord, cap periodista es va interessar a saber quin era aquest acord.

I la opinió pública va arribar a la conclusió lògica. S’han venut per res. Als mateixos que els van fotre fora del govern per dir que el rei era nu!!!

Aquest fou el gran error d’ERC. No tenir en compte que a vegades és més important que els altres no descobreixin que vols una carta que no pas aconseguir aquesta carta. Que era preferible córrer el risc de restar a la oposició o obtenir la presidència de mans convergents que no pas donar la impressió, certa o no, que s’havien venut per un plat de llenties.

En segon lloc, el gran error del Vicepresident ha estat el de no actuar com a President, sobretot quan el President actua com a Vicepresident!!!

El president parla i el vicepresident actua. Això a qualsevol organització. Però quan el president és el gestor i el Vicepresident el visionari és aquest segon el que ha d’actuar de president i treure protagonisme al primer. Si no hi havia possibilitat de fer aquest moviment, no tenia cap mena de sentit posar un presidenciable a fer de gestor.

En tercer lloc, i més important: Hem perdut la guerra de la comunicació. Les emissores de televisió de Catalunya són en el 90% castellano-cèntriques i castellano-parlants. Hem passat d’un 50% quan va apareixer el 33 a un 10% si arriba amb la TDT.

I continuem baixant de la manera més absurda.

Aquesta guerra està perduda però en podem començar una altra per recuperar el nostre mercat audiovisual. Us puc donar pistes de com fer-ho. Però això serà un altre dia.