Proposo que cantem aquest eslògan avui quan el President del govern Español tingui els collons de presentar-se a la tribuna del Camp Nou després de la retallada de l’estatutet:
SOM UNA NACIÓ
I VOTAREM NO
SOM UNA NACIÓ
I VOTAREM NO
SOM UNA NACIÓ
I VOTAREM NO
Jo ho faré.
Jo soc un ésser polític, i per tant, tendeixo a arribar als referèndums i les eleccions amb una idea clara del que vull votar.
És per tant una sorpresa que, en aquest cas, hagi de pensar què vull votar.
(continua…)
Ara per ara hi ha dues grans postures.
Per una banda hi ha el Sí, el Sí Crític, l’abstenció i el vot NUL. Amb més o menys força són postures que pretenen que s’aprovi l’estatutet, d’una manera més o menys lúdica.
Per altra banda hi ha l’opció del NO i Vot en Blanc. És gent que pretén que no s’aprovi l’estatutet.
A la banda del vot nul-abstenció es creu que un estatutet que guanyi amb un percentatge petit dels vots està tocat de mort. I es creu que un número alt de vots nuls serà un valor significatiu.
Bé. Jo crec que no. En el món de demagògia en el que vivim, un sí serà un sí, i els nuls fan nosa. D’aquí a 10 anys diran tranquilament que el Sí va guanyar amb el 70% dels vots, perquè els vots nuls s’eliminen del recompte.
Llavors, entre el NO i el vot en Blanc. El que digui la direcció d’ERC, ara per ara, no és vinculant. La direcció d’ERC té l’objectiu de mostrar-se una força de centre que pugui aglutinar prou vots com per ser un gran partit. Sembla lògic que no vulguin aparèixer com els abanderats del NO.
Per la resta de la gent, la gran excusa per no votar NO és que el vot NO és el vot del PP. Però tot i així, la meitat dels enquestats per vilaweb diuen que votaran NO, o sigui que ara per ara ja no és cert.
De fet, aquesta és una arma de doble tall. Si deixem de dir NO perquè el Rajoy no ens conti, en Rajoy ens contarà. Ells faran la gran campanya mediàtica feixista i contaran com a vots propis el 15% que puguin aconseguir més el 10-15% de votants independentistes del NO.
En canvi, si fem al contrari i votem i promovem el NO, llavors el seu percentatge serà l’irrisori. Tot el marquèting i la parafernàlia que facin per promoure el NO espanyolista només servirà per fer crèixer els resultats del moviment sobiranista nacional.
Si el NO aconsegueix més del 30% dels vots, no se’ls podràn assignar tots. I llavors, una senzilla resta no els donarà més del 12% d’aquests vots, que és el que tenien a les últimes eleccions.
D’aquí a 10 anys, els del Sí hauran de reconèixer que si van guanyar pel 55% dels vots, el NO tenia el 40%. Ningú recordarà que el 12% d’aquests vots foren “robats” de les posicions espanyolistes.
Personalment, crec que no s’enfonsa el món si no s’aprova aquest estatutet. Ans al contrari. Després que el PP hagi obert la caixa dels trons presentant 4 milions de signatures per reformar la constitució, i amb un NO a un estatutet retallat fins deixar-lo en res per fer-lo inequívocament constitucional, sembla que la opció més lògica és la d’obrir un procés de reforma de la constitució.
Si els catalans no hem passat pel tub, caldrà arreglar-ho. Si hem dit que Sí (amb un nul molt gran), tiraran pel dret.
Si us hi heu fixat, últimament tota la política catalana roda en vers a un punt. ERC. ERC pot arribar a convertir-se en la força hegemònica oposició a la socioconvergència, i això vol dir un tercer gall a un galliner que ja en tenia dos. I més jove.
(continua…)
Al meu entendre, és tanta la por que aquest escenari genera en les dues coalicions hegemòniques (CiU i PSC-PSOE), que veuen com el seu mercat es podria fàcilment reduir en un 50%, que al Febrer CiU va fer una jugada que ningú es podia ni imaginar. Vendre Catalunya a preu de saldo simplement per evitar que el projecte d’ERC de nou estatut quasi-federal fos un èxit.
La idea és clara. Treure ERC de la pretesa centralitat política forçant-la a votar NO a un estatut infumable.
La jugada és tant perversa i tan estúpida per un partit que té els collons de continuar anomenant-se nacionalista i fins i tot pretén tenir seccions sobiranistes, que va agafar a tothom amb el cul enlaire. És cert. Fins i tot al PSOE, que es va trobar amb un estatut tan favorable als interessos centrals i amb tant poc esforç, que no crec que els interessi.
Evidentment, un cop CiU i el PSC-PSOE, que representen prop del 70% dels votants de Catalunya, s’han posat d’acord, ERC no pot més que llençar la tovallola, ja que representa encara una minoria de l’electorat.
La jugada és una jugada mestre des d’un punt de vista maquiavèlic de la política. Les meves felicitacions al maquiavel català per excelència, Felip Puig.
Però la partida no s’ha acabat. Perquè el pla d’exterminació de l’amenaça passa per que la societat voti en un 70% a favor de l’Estatutet.
Se suposa que és fàcil, tots diran sí, tots els seus comentaristes mediàtics diran sí i només ERC dirà una altra cosa.
Però quina cosa? Nul? Vot en Blanc? No? Perquè no el no? O perquè és sí el nul, o no ens hem de definir? Quines són les virtuts del Blanc davant del Nul? Si molta gent nacionalista vota NO, no hauríem justament els demés de votar NO perquè no hi hagi dubte que el NO no és només del PP?
Té lògica que la direcció d’ERC, en virtud de determinats pactes i posicionaments político-mediàtics voti Nul-Blanc i en canvi les bases, que no estan necessàriament agafades per aquests pactes promoguin el vot negatiu?
No ho podria utilitzar la direcció en posterioritat per recolocar-se en les posicions nacionals que han hagut d’abandonar sense haver perdut la moderació que perseguien?
I sobretot, no és cert que si la base argumental de la campanya de l’estatut, de les tertúlies, dels blocs i dels escrits dels diaris es centra en les virtuts i inconvenients del NO, del Blanc, del NUL i de l’abstenció, a aquells que promouen un Sí sense sorolls els pot sortir el tir per la culata?
Per si de cas, jo votaré NO. Accepto crítiques.