L'ombra de l'hegemó

La confessió de Jordi Pujol i Soley no és una mala notícia. Ans al contrari, és una boníssima notícia en tots els aspectes.

Tots coneixiem o sospitàvem que els Pujol i Ferrussola havien aprofitat la posició del pare i marit per fer molts diners. Saber que el començament de la fortuna no guarda relació amb la posició política directe del pare alleugera la situació. I sobretot l’explica.

El pecat original confessat el divendres no és gran cosa. No és que el vulgui minimitzar amb els canons d’avui en dia. Però cal posar-se en situació. El 1980 feia 17 anys que Jordi Pujol havia estat empresonat, però les coses estàven tèrboles. Al començament del 1981 hi va haver un cop d’estat liderat pel rei.

Davant d’aquesta situació, guardar-se un salconduït en forma d’herència a l’extranger a nom de la dóna i els fills no sembla una cosa tant forasenyada ni faltada d’ètica. Si aquests diners haguessin restat en una caixa forta o un compte bancari a Andorra sense tocar-los, el fet no hagués sigut més que una anècdota més a les memòries del President.

Una anècdota sucosa, però res més. És possible que ni tant sols hagués merescut comentaris a les tertúlies que van generar les memòries. Legalitzant la situació i demostrant que el compte no havia tingut moviments més que els interessos n’hi hagués hagut prou.

Però resulta, intuïm tots, que les coses no van anar així. Jordi Pujol i Ferrussola, i segurament d’altres dels germans i la dóna, van decidir moure els diners. I entrar a Convergència. I aquesta és la tragèdia.

Perquè de sobte tenim el fill de l’amo dins del partit i movent diners negres. I fent amics amb Alavedres, i Prenafetes, i Felips Puigs i d’altres personatges funestos.

I evidentment, si el fill de l’amo mou molts diners negres i l’amo sembla mirar cap a una altra banda, el missatge és clar i meridià. Barra lliure. El salt del simple salconduït a les comisions, els xanxullos, i la corrupció institucionalitzada és fàcil de deduïr.

I el Molt Honorable President no va aturar-ho. Ans al contrari. Va deixar que l’empresa de Jardineria de la seva dóna facturés grans sumes de diners provinents de totes les administracions (en especial de l’ajuntament socialista de Barcelona) sense frenar mai el tema.

I segurament va deixar que l’estat espanyol i corruptors de tota mena li fessin tota mena de xantatges (a ell i al país que representava) en base a una pilota que no deixava de creixer.

Irònicament, el cas Pujol ens demostra justament tant dolent com és pertànyer a Castella. Perquè, o bé Castella és tan increïblement ineficient que no va saber detectar que les fortunes dels fills no podien sortir del no res, o bé Castella és tant corrupta que van permetre durant anys el desfalc per poder tenir controlat el President.

Totes dues raons ens porten a la mateixa conclusió ineludible, hem de sortir de Castella quan abans millor, perquè Castella és sinònim de corrupció. Corrupció dels seus i corrupció dels nostres.

Evidentment, el cas també ens diu que ni el més messianic dels presidents està lliure de cometre il·legalitats. I també ens explica que no és necessària una mala fè inicial per generar un sistema corrupte fins al moll de l’òs, fins al pal de paller.

Però és millor que ho sabem així que no pas que triguem una generació a descobrir-ho.

Finalment, els que en poden sortir més beneficiats de tot l’afer és justament Convergència. Convergència perd votants en cada elecció, i si bé és veritat que gran part d’aquests votants es mouen cap a ERC per raons nacionals ( i tard o d’hora haguessin tornat), és també veritat que aquesta fugida no justifica tots els votants que perd. Que en el subconscient colectiu d’una part important de la societat rau la idea que Convergència, juntament amb Unió, el PP i el PSOE, forma un nucli de personatges corruptes, disfressats amb barretina, però més o menys de la mateixa baixesa moral que el PPSOE.

La confessió del MHP carrega de raons aquests votants. I justament per això, dóna l’oportunitat a Convergència a acabar de fer net de tota sospita. No queden gaires caps per tallar, però encara hi ha gent de l’època que són rèmores. L’alcalde de Barcelona n’és un. En Felip Puig, amic personal de Jordi Pujol i Ferrusola n’és un altre. I el conseller Boi Ruiz, segons acusa Café amb Llet, sembla que pot ser la llavor de la propera generació.

No són tants ni tant importants com per no fer net d’una vegada. I el CDC té una oportunitat d’or per no disculpar allò conegut i aprofitar per llicenciar aquells que podrien ser seguidors dels primers. Si ho van poder fer amb Oriol Pujol, no ho podran fer amb Felip Puig?

El model de periodisme tradicional tenia tres importants fonts d’ingressos, la venda de diaris, la publicitat i la generació d’opinió pública, al servei del poder.

La tercera font, de fet, ja fa temps que es va convertir en la primera. Modificar la opinió pública en base a veritats o mentides era poder, i el poder és llaminer.

El tema és que amb internet i el web 2.0 el model de negoci se’ls ha enfonsat. Ni es venen prou diaris, ni la publicitat és tan ufana, ni, sobretot, funciona ja la generació d’opinió pública.

Però com passa a tots els imperis, la direcció dels diaris és la última en adonar-se de què està passant. I quan se n’adonin serà tard.

Els models de periodisme que creixen són aquells que es basen en una honestetat idiològica suficient perquè una colla de subscriptors vulguem ajudar a emetre el missatge. Sigui post pagament (com Vilaweb) sigui amb projectes de periodisme tipus Verkami que segur que s’implementaran en breu.

Un cas paradigmàtic és el de l’enquesta publicada avui sobre la intenció de vot a l’ajuntament de Barcelona.

Cal dir que una enquesta sobre el que passarà la primavera del 2015 a les eleccions municipals és absolutament absurda, donat que dependrà en gran mesura del que haurà passat a la tardor del 2014.

Però tot i així, el tema és que la honestetat se l’han passat per on els sembla.

Fixeu-vos en la barbaritat: La projecció de vot a ERC és, segons ErPeriodico un 23% menor que la pròpia intenció de vot!!!

O sigui, que algun periodista visionari o millor, algun expert en estadística, ha decidit que tots els partits tindran més vots que no pas votants convençuts, però que per alguna raó màgica, ERC en tindrà… un 23% menys!!

Un de cada quatre entrevistats que diuen que ja tenen el seu vot decidit per ERC, es veu, menteixen. I no només menteixen, sinó que es veu que tampoc votaran CiU, ja que aquest 4,1% manllevat a ERC no va a parar a CiU, sinó que va a parar al PSC i PP.

És veritat que sempre hi ha un important vot ocult al PP (vot que cada cop és menor), però fixeu-vos en la disparitat dels marges d’error assignats a les formacions i la correlació entre el marge d’error i els resultats que somniaria la direcció del diari i els que els paguen:

Aquesta vegada s’han passat. I molt. Confio que fareu correr les dades per desenmascarar-los.

(*) Cal dir que també han fet trampa amb Guanyem, que l’han desvinculat de la CUP i Podem, cosa que no sembla que hagi de succeir quan arribi el moment, sobretot i el tema nacional ja està ressolt.

Els últims dos dies hem pogut veure com els unionistes ens regalaven una munició que no esperàvem. No sé si ho fan perquè no en saben més o bé perquè els és igual com responem, ja que el seu objectiu no és convèncer Catalunya sinó convèncer els castellans, als que la nostra resposta arribarà silenciada.

Els primers que han volgut regalar-nos munició han estat els del gobierno. Amb les seves balances falsificades (tant que no s’atrabeixen a dir-ne balances) ens diuen dues coses:

a) Al no publicar el flux monetari accepten el Flux Monerati que dona la Generalitat: 15.000 milions.
b) Consideren per tant que l’Estat Central té un cost per Catalunya de 7.000 milions (la diferència entre els 15.000 milions del flux monetari i els 8.000 del seu càlcul).

El CNN i diferents estudis han calculat que esdevenir un estat ens costaria 4.500 milions (que es quedarien a casa). Així doncs, resulta que segons els números de l’estat central SURTIRIA MÉS BARAT TENIR UN ESTAT PROPI (4.500) que no usar l’estat Castellà (7.000 milions).

Moltes gràcies per l’aclariment.

Això, evidentment, sense comptar que tenint un estat propi recuperariem els 8.000 milions addicionals que ens manlleven cada any!!

En segon lloc, resulta que els de Sociedad Civil Catalana han volgut quantificar la gent que apareix en primera línia a la Via Catalana. 800.000 persones. Moltes gràcies per l’esforç.

És evident que no costarà gaire sumar la gent que apareix a les fotos del 12-0 a la plaça Catalunya, però a més, és fàcil calcular que, si com a mínim hi havia 800.000 persones, si tenim en compte les que no apareixen a les fotografies i les que hi havia a Barcelona i les ciutats, el número pot superar fàcilment les 1.400.000 persones.

Si la gent que apareix a les fotos de la plaça Catalunya no passa de les 10.000, què diran? Que no tothom que hi era apareixia a la foto? Com justificaran que ells, en el millor dels casos, multipliquessin el seu número per 3 (i en el pitjor per 16) quan nosaltres en el pitjor dels casos l’estem multiplicant per 2 i en el millor per 1,1?

Com ens poden acusar de res?

Cal agrair, per tant, la seva aportació generosa. Potser, un cop contades les persones, sent mínimament intel·ligents, haguessin hagut de callar i llençar la feina que tants mesos els ha costat. S’agraeix que no ho feren.