L'ombra de l'hegemó

Al departament de dramàtics de TV3 li estan a punt de canviar el nom.

Ja no queden dramàtics a TVC. Les sèries que durant tant de temps van tenir tanta anomenada i van crear un segell propi a la televisió catalana han estat suprimides.

Al seu lloc, i sense canviar-los el nom, han posat un altre tipus de gènere: La tragèdia.

Segons em van explicar a mi de petit, la diferència entre tragèdia i drama és que el drama combina elements còmics amb elements tràgics. A TVC s’estan suprimint tots els elements còmics de les sèries.

Primer fou “El cor de la ciutat”, del que van suprimir a tots aquells personatges que tenien una vessant còmica, i els que han quedat els han arruïnat i els han fet passar per l’hospital.

Després “Vent del Pla” una serie que, casualitat de les casualitats, havia tingut força èxit segurament degut a que era una sèrie amable, on la gent si moria era de mort natural i on el problema més important que existia era la pàtria potestat d’unes criatures.

Deixo una pregunta a l’aire que confio que comentareu. A què és deguda aquesta voluntat manifesta de deprimir a tothom quan engega el televisor? Té a veure amb l’estatut? Amb un canvi de cap de departament? Amb les hipoteques que han de pagar els guionistes? Amb un revengisme contra els actors? Amb l’humor que els agafa quan veuen caure les audiències?

Vosaltres direu.

Del programa de Televisió de Catalunya 6 a traïció i de la baixesa de l’espècie humana.

Que li passa a l’espècie humana que no vol ser feliç?

Al programa de Televisió de Catalunya “6 a traïció” cada setmana passa el mateix.

Quan arriben al final i podrien anar-se’n cap a casa més feliços que uns xinxols amb 25.000 Euros a la butxaca i amb el problema pel que són al programa solucionat, va i ho perden tot.

I encara, si fos l’avarícia el que els fes perdre els diners, s’entendria. Si diguessin “no, és que m’ha semblat que et podria robar els 25.000 Euros que necessites i marxar jo cap a casa amb els 25 que necessito i els teus 25.”

Personalment no li trobo la lògica a actuar així. Serà perquè jo busco la felicitat a les accions que duc a la vida, i trobo que robar-li 25.000 Euros a un company no em produeix felicitat.

Però el pitjor és que la gent no es mou per avarícia en aquest programa, si no per un sentiment de revenja apriorístic que, simplement no puc entendre.

“M’ha semblat que diries que t’ho quedaves tot, i per això jo també ho he dit”.

Aquesta és la resposta que més vegades (em sembla que totes les vegades) la gent respon.

I es queden tant amples. I es comprenen entre sí. Doncs bé, jo pregunto… I QUÈ?

En què has sortit guanyant? Molt bé, ara tots dos us heu quedat amb res, però, en què és millor això que no pas que tu, com a bona persona, conseqüent amb tu mateixa i intel·ligent i generosa, comparteixis? Què més dona si l’altra s’ho vol quedar tot?

No fos cas que a casa pensessin que m’han aixecat la camisa!!! Prefereixo passar per egoista que per tonto!!

Què absurd!!

És absurd perquè justament escollint “M’ho quedo tot” demostres tant ruc com arribes a ser. Esculls ser un lladre egoista o un resentit. En canvi, si esculls “comparteixo”, pots sentir-te feliç i orgullós, ja sigui per haver aconseguit 25K per a tu i 25K per al company o
per haver-li conseguit 50K al company, que és massa tonto per ser feliç.

Si el PSOE és intel·ligent, i no sé, de veritat, si és molt demanar, hauríem de tenir nou text estatutari abans de finalitzar l’any.

Des que als mitjans de comunicació catalans només es parla del que han dit els espanyols reaccionaris contra Catalunya el dia anterior, que he deixat d’escoltar la ràdio.
Un país normal no es lleva cada matí durant sis mesos comentant que han dit al país del costat. Que diguin el que vulguin!!

És per això que no he pogut saber exactament qui i en quines circumstàncies ha dit que el 27 de desembre tindrem estatut. Sigui qui sigui, crec que és dels que en la política hi toca.

La situació actual és més o menys així: El PP ja ha fet servir totes les seves armes mediatiques i d’estructura interna en contra de l’estatut català.

Ha anat tant enllà que fins i tot ha posat l’economia en perill, cosa que evidentment és com quan l’esquerra es posa els sindicats en contra. Un supòsit que no es pot permetre un partit de dretes.

Els seus resultats han estat prou bons, i quan, després de la campanya nadalenca, hi tornin, poden encara esgarrapar alguns punts en les enquestes.

Ara, el PSOE pot fer quatre coses:

a) Allargar la negociació estatutària per acabar dient que no:
Fora estúpid. Per molt que poguessin vendre als seus que “no han pogut arribar a un acord però ho han intentat”, i encara que això els permetés acabar la legislatura, el PP els diria que tot el soroll només ha servit per enfrontar espanyols, i que el mes normal hagués estat dir no d’entrada.
Tindrien raó. El PP guanyaria amb majoria absoluta. Si guanyés amb majoria simple, el PSOE ja hauria perdut tot el suport parlamentari.

b) Acurtar la negociació estatutària per acabar dient que no:
Torna a ser estúpid. Perdrien el govern abans d’acabar la legislatura. Un avançament electoral portaria una desfeta pel mateix que en el punt a). Tant PSOE com PSC en sortirien escaldats electoralment. No poden al·legar intransigència dels socis (ERC o CiU) perquè ICV no és vist com a nacionalista i els desacredita.

c) Allargar la negociació estatutària per acabar dient que sí:
Tot i que els comentaristes oficials dels mitjans sempre han previst aquesta opció com la que té més possibilitats (cosa que diu molt de la nostra classe periodística), aquesta opció és molt poc intel·ligent. En primer lloc perquè permet al PP continuar emmetzinant a la població espanyola i anar guanyant punts. En segon lloc perquè en aquest cas, les eleccions al parlament espanyol es convertirien en un referèndum a espanya sobre la decisió d’acceptar un estatut, cosa que jugaria en contra totalment del PSOE. En tercer lloc perquè la pacificació d’Euskadi necessita temps. Necessita que el PSOE demostri que hi ha vies pacífiques per resoldre els conflictes de sobirania i ETA tingui temps per digerir-ho i prendre una determinació. Un any, i menys un any electoral, no és prou temps.

En aquest cas, el PP guanyaria les eleccions, encara que fos per majoria simple. Un cop resolt el tema estatutari, un govern espanyol recolzat per ERC i CiU a la vegada (l’únic possible) no aguantaria gaire.

d) Acurtar la negociació estatutària per acabar dient que sí:

Ara plantegem-nos aquest últim escenari. El PSOE accepta l’estatut quasi intacte abans de finalitzar el 2005.
És evident que el PP continuarà dient que el món s’enfonsa, i segurament a les enquestes de Gener i Febrer arribin a superar en intenció de vot al PSOE, però mai superaran a la suma de tots els altres partits, que recolzen al govern, així que no podran reclamar eleccions anticipades.
El PSOE tindrà estabilitat parlamentaria fins a finalitzar la legislatura, i podrà continuar treballant en el seu tiquet de presentació per les eleccions d’aquí a dos anys, la pau a Euskadi.
Dos anys, encara que no ho sembli, són molts anys. Cap dels presagis catastrofistes del PP es cumplirà. El PP morirà en el seu propi vòmit.
Exactament el mateix que li ha passat a la dreta amb l’avortament, el divorci, la pena de mort, les jornades laborals de 8 hores, les parelles de fet, el casament de gènere, la constitució, … cadascuna d’aquestes coses havien d’acabar amb l’existència humana tal i com la coneixem. Però un cop aprovades, el món segueix, i tot el que els donava vots els n’acaba robant.

D’aquí a dos anys, la majoria de gent a Espanya tindrà la percepció que fa una eternitat que es va aprovar l’estatut i que no ha passat pas res.

És més, les eleccions al parlament català hauran passat, i segurament ERC haurà baixat una mica.

Els que escolten la COPE i veuen a la Maria Teresa Campos veuran que el cel no els cau al damunt, que els catalans no sodomitzem les seves criatures i que l’economia, si fa o no fot, segueix igual. El PSOE s’ha assegurat fons europeus fins al 2013!!!

Per aquells Barons del PSOE que es queixin de l’estatut, amb un comentari exèntric d’algú que després pugui demanar perdó n’hi haurà prou:

“Prefiero que el dinero que ganen los catalanes se lo queden ellos, porque así seguro que no se lo quedara el Partido Popular.”

De fet, la millor opció que té el govern espanyol és accelerar la negociació de l’estatut per ja.

Confio que seran prou hàbils com per entendre-ho.