L'ombra de l'hegemó

És famosa la frase que diu que “Roma no paga traïdors”. Pel que he llegit a la Viquipèdia, la frase es remunta al segle II aC, quan el cabdill Viriat, cap dels Lusitans va ser mort pels seus i després Roma matà als soldats que s’havien venut.

La idea que subjau a la frase és que hom no confia en aquells que traeixen els seus, tot i que aquesta traïció pugui afavorir els interessos propis.

El que no sé si està prou reflexionat és que aquesta idea s’aplica als partits polítics i les eleccions: “Els votants no voten traïdors”.

Un exemple clar: El PSE a Euskadi va governar fa una colla d’anys gràcies a la traïció democràtica que suposà prohibir el 25% de la població votar. És veritat que molta gent els va votar llavors. Perquè els interessava que les coses anessin com van anar. Però a la vegada van prendre bona nota de la manera d’actuar del PSE que, traint la voluntat popular, va preferir un pacte PP-PSE que no representava el poble, que no pas un govern de PNV que l’hagués representat més.

En aquell moment el PSE va crear-se un sostre electoral que ja no l’abandonarà mai. Els votants no paguen traïdors. Un cop aconseguit l’objectiu dels votants, castigar les opcions polítiques violentes, també van prendre nota de com el PSE es va aprofitar de la situació. Els mateixos que els votaven llavors, conscients o no, li posaven la creu.

Aquest esdevenir també li succeeix al PSC. Per molt que a molts votants d’avui la posició unionista del PSC els sigui favorable (prova d’això és que fa anys que no baixen dels 515.000 vots), molts d’ells entenen en el seu interior que el PSC ha traït el seu esperit i el que representava. El PSC era el partit central de l’esquerra catalana, i com a tal hagués hagut de moure’s cap a l’independentisme o el sobiranisme tipus RUI.

Si ho hagués fet, segurament hagués perdut molts vots. Però aquests vots, passada la independència, haguessin tornat, perquè el partit no hagués traït la seva raó de ser. Però havent-se traït a ell mateix, al PSC li espera el mateix futur que a UDC (un cas similar) o com a molt una agònica mort tipus Partit Comunista.

En canvi, CDC no ha traït els seus postulats. Era partit de centralitat i com a tal es va moure cap a la nova centralitat. I també ha perdut una muntanya de votants. Però un cop assolida la independència, aquests votants hi tornaran, perquè saben que és un partit confiable, encara que les decisions que pugui prendre, en un moment, se li girin en contra.

Ara falta saber si els Comuns se n’adonen d’aquest fet. Perquè estan en una posició similar.

Sembla que l’unionisme intenta vendre que les manifestacions de la Diada han baixat de participació i que això és un signe que indica que l’independentisme va a la baixa.

És veritat que la participació fou sensiblement més baixa. Però també és cert que, com a mínim pel que jo conec, la gent que no va anar aquesta vegada a la manifestació no ho feu perquè siguin menys independentistes que abans. Ho feu per dues raons bén diferents:

a) El Parlament i el Govern ja estan fent el que se’ls demanava i no han entès que hagin d’anar a manifestar-se per reclamar res més.

b) En certa manera com a mesura de pressió perquè volen resultats ja i així indiquen als seus representants que si no fan allò que els hem exigit, no contaran amb el seu recolzament.

I, evidentment, hi ha qui ja ha anat un munt de vegades a manifestar-se i li ha fet mandra aquesta vegada, un altre cop, sostenint-se en aquests dos punts.

Però això no és una bona notícia per l’unionisme. Ni molt menys. L’independentisme està tan viu com l’any passat i la situació d’ingovernabilitat de l’estat (i la traïció a la democràcia del PSOE) encara n’ha convertit molts més.

S’equivocaran si es pensen que anem de baixada, igual que s’equivoquen els que pensen que la pujada dels comuns a les eleccions castellanes volia dir altra cosa que la voluntat de forçar un acord pel referèndum (última oportunitat abans del RUI).

Estem a punt.