Ja quasi hi som però us l’avanço. Hi ha moltes probabilitats que Rajoy avanci les eleccions castellanes. Sempre ha estat una possibilitat probable, de fet. I mentre el molt honorable president no posi data a les nostres, en veritat, si Rajoy posa data, marcarà el calendari. Vull dir, que pot posar-les el 20S i llavors el 27S no podrà ser.

Bé, el fet és que si Rajoy mou la seva data, la propera polèmica estèril, tant nostrada, serà la de quan fer les nostres eleccions, abans, després o a la vegada que les castellanes.

A mi, ja us ho dic ara, m’agrada la idea d’anar a la vegada que les castellanes, presentant llistes separades al parlament i llista única a Castella.

Però sobretot, com que comprenc que hi ha pros i contres en totes les opcions, aviso: El que decideixin els que ho han de decidir, ben decidit estarà. I qualsevol de les opcions serà vàlida, legítima, i pensada pel bé comú.

PS1: Algú podria destinar una mica de temps a recollir declaracions del PP sobre la barbaritat que suposa avançar eleccions?

PS2: És totalment compatible el considerar que una opció és vàlida i pensada pel bé comú i a la vegada creure que aquesta opció invalida qui la fa per rebre el propi vot.

La declaració de Rajoy de fa uns dies, dient que el full de ruta obligava als catalans a deixar de ser espanyols i europeus, mereix una reflexió, perquè amb el nerviosisme del moment, Rajoy ens ha ensenyat una carta molt interessant.

Rajoy: “El full de ruta és dolent perquè obliga els catalans a deixar de ser espanyols i europeus”

O sigui que, segons Rajoy, la independència farà que deixem de ser europeus. És evident que això no pot ser. No podem deixar de ser europeus a no ser que migrem massivament cap a un altre continent, i fins i tot així, hom podria considerar que a nivell cultural ho continuariem sent.

No deixarem de ser europeus sota cap circumstància, perquè la condició d’europeus ens l’otorga la posició que ocupa el nostre tros de terra al mapa. I aquesta posició al mapa i el contacte amb cultures veines, moltes d’elles també europees, no només ens assegura la condició d’europeus, sinó també el caràcter europeu.

No deixarem de ser europeus, encara que Castella se sortís amb la seva i ens treies de la unió europea i de totes les organitzacions pana-europees que vulgueu. La condició d’Europeu, com la condició de terrícola, no té relació amb la pertinença a una organització com la UE o Nacions Unides.

Això, suposo, és evident per a tothom.

Però el que m’agrada de la frase del Rajoy és que la condició inalienable d’Europeu ens permet explicar la condició inalienable d’Espanyol.

Espanyols són els pobles que habiten la península ibèrica. Punt. Com Escandinaus són els pobles que habiten la península escandinava i voltants.

El detall que existeixi un estat que s’anomeni Reino de España (i que no sabem si continuarà existint un cop haguem declarat la independència) és només un detall. Igual que existeix una federació anomenada Unió Europea o podria existir una federació escandinava amb tots o una part dels països escandinaus.

Els pobles d’europa que no formen part de la unió europea no deixen de ser europeus, si no volen. Els catalans que no formarem part del Reino de España no deixarem de ser Espanyols, si no volem. Espanyols lliures, això sí.

L’espanyolitat de la nació catalana dependrà de la voluntat de la societat catalana, i els castellans poca cosa hi tenen a dir, sinó res.

Si la Catalunya independent, fruit de la seva llibertat, decideix encarar el seu destí cap al nord i cap al món, és possible que poc a poc vagi sent menys i menys espanyola, ententent l’espanyolitat com el que és, una arrel cultural compartida amb els veïns i una posició determinada al mapa.

És el mateix que li passa al Regne Unit, o Islàndia o Turquia. O Eslovàquia o Bielorússia. Decideixen cada dia en cada acció i en cada esdeveniment cultural si són més o menys europeus.

En canvi, si la Catalunya alliberada acaba liderant els pobles de la península, llavors serà espanyolíssima, i pertànyer al regne d’Espanya serà absolutament irrellevant. És evident que Suïssa és europeíssima, culturalment i política. Pertànyer o no a la UE no la fa més o menys europea.

Catalunya serà tant o tan poc espanyola com Catalunya vulgui. I em temo que serà molt més espanyola del que molts voldriem, tot i que, des de la independència potser no fa tanta mandra. Sempre hem tingut vocació de lideratge (que no d’imperi).

El que no serà és Castellana. Això sí que no ho tornarem a ser mai més.

Miquel Iceta no és necessàriament heterosexual. Suposo que molts dels que llegiu això ja ho sabeu, ja que fou el primer diputat català que sortí de l’armari. Però també pot ser que alguns de vosaltres ho desconeguéssiu, perquè a Catalunya d’això no en fem qüestió. Cap ni una.

En fem tan poca qüestió que ningú ha posat, fins ara, aquest punt sobre la taula. Ni en el comentari més indirecte de la tertúlia més exaltada. No és rellevant per la seva tasca i punt.

I això ens honora i per tant, em deshonora personalment escriure aquesta entrada fent-ne referència.

Però és que ahir, escoltant el discurs de Miquel Iceta a “l’Oracle” de Catalunya Ràdio, només em venia aquest punt al cap.

Es veu que Iceta està molt preocupat, no sigui que el procés acabi esclafat per la maquinària de l’estat. Ens diu que, per si de cas l’estat volgués reprimir-nos, més val que no siguem persones lliures. Que la història demostra que d’altres vegades no ens ha anat bé.

Que la llei és la llei, i s’ha de complir. Si de cas, somniar a convèncer els altres que algun dia la canviïn, però ja està.

I, és clar, jo penso: Quina vergonya per al moviment. Quanta gent ha estat reprimida, quantes lleis s’han dictat en la història en contra de l’homosexualitat. Quanta gent ha hagut d’amagar els propis fills i ocultar les seves estructures familiars per por que la llei no els prengués les criatures. Quanta gent ha hagut de pretendre que vivien separats perquè la llei no els permetia viure junts. Quants homes i dónes durant aquests últims centenars d’anys han hagut de lluitar contra la llei, fora de la llei,  per aconseguir, finalment, que aquest detall no fos més que una característica curiosa, de la que no se’n fa esment.

Tota aquesta gent ha viscut en contra de la llei. En països democràtics i no democràtics. Sempre. Ha viscut contra la llei que els impedia ser com volien ser. Com havien de ser. Tota aquesta gent ha estat sempre conscient que per sobre de la legalitat hi ha valors que no són renunciables.

I no puc deixar d’imaginar el discurs de Miquel Iceta a l’independentisme aplicat fa 40 anys a la onada de llibertat sexual que ens ha dut a la normalitat. “Més val que no reclamem drets per als homosexuals, no sigui cas que vingui la santa inquisició i ens cremi, que ‘la història demostra’ que sempre acaben així les coses”. “Sobretot no ens saltem la llei, si la llei diu que ens està prohibit estimar, ja intentarem convèncer el Papa que la canviïn, però mentrestant, no estimeu a ningú.” “A mi em preocupen les manifestacions en favor de la llibertat sexual, no sigui que algú acabi a la presó”. I anar fent.

No m’agrada fer esment de la preferència sexual d’algú ni per fer un apunt com aquest. De fet, ni tan sols crec que sigui correcte o justificable fer-ho. Però quan veig algú que gaudeix plenament d’una llibertat atorgada per centenars d’anys de lluita cruenta dels que l’han precedit dir el que diu, se’m remou l’estómac.