L'ombra de l'hegemó

Alan Turing fou el primer informàtic. Tan pioner que de fet els ordinadors encara no existien quan ell va guanyar la segona guerra mundial.

Si n’heu vist la pel·lícula, sabreu que els alemanys tenien un sistema d’encriptació dels missatges que s’enviaven per ràdio indestructible. Tenien unes màquines increïbles que mitjançant rodets i politges eren capaces de codificar i descodificar missatges que s’enviaven en clau.

Els anglesos estaven perdent la guerra fins que Alan Turing, el pare de la informàtica, va ser capaç de crear una immensa màquina que era capaç de descodificar els missatges en clau que s’enviaven els alemanys.

Però no fou la màquina la que va guanyar la guerra. Aquesta només va ser el primer pas. El que va guanyar la guerra és que els anglesos, un cop van descobrir el codi, van fer el pas més intel·ligent de tots. Van dedicar-se a decidir quins missatges interceptats podien utilitzar i quins no. L’objectiu: que els alemanys no descobrissin que tenien la màquina descodificadora. Si els anglesos haguessin començat a esquivar tots els atacs dels alemanys, aquests en poc temps haguessin descobert que els havien trencat el codi, i haguessin cercat una altra manera de comunicar-se.

Per evitar-ho, els anglesos van haver de decidir cas per cas, quins dels atacs alemanys evitaven i quins d’ells deixaven que els fessin mal. Meticulosament. Sàdicament. Van haver de decidir que es perdien moltes i moltes vides aliades perquè els alemanys no havien de sospitar que tenien les comunicacions intervingudes.

I evidentment, la societat anglesa no en sabia res d’això. No ho va saber fins temps després d’acabada la guerra.

Us explico això perquè crec que hem de posar en perspectiva el que ens va passant com a país. Fa dos anys vam estar mesos sense govern perquè la CUP i JxSí no es posaven d’acord amb qui havia de ser el president. A l’últim moment va acabar essent Puigdemont i ara, si mirem enrere tots convindrem que és una opció molt millor que no pas que hagués continuant essent president el MHP Mas.

En aquells moments ens va semblar que era la CUP la que forçava innecessàriament la investidura. Pot ser. Però també pot ser que la agònica negociació no respongués a la necessitat de la CUP de marcar posició per evitar que Podemos es menges el seu terreny. Segurament qui necessitava més la llarga i agònica negociació era Mas i l’equip del CDC, que tot i saber que Mas no podia ser president, necessitaven aquest teatre perquè els seus votants acceptessin la nova aritmètica parlamentària.

Tot plegat va ser una sort o una necessitat que la investidura fos tant agònica. I d’aquell incident en va sortir un bloc nacional molt més fort.

Ara, crec, estem en mig d’un procés similar. Sembla que ERC i JxP no es posen d’acord. Estratègies diferents. Però potser és que no es poden posar d’acord. No encara. Perquè la situació actual de desgovern i feixisme desbocat ens afavoreix. Com podem convèncer als nostres conciutadans que se sumin a la República si no és demostrant-los com dia a dia cada cop és més injustificable no fer-ho?

Veurem amb el temps si el desgovern actual és o no una bona cosa.

Jo penso que anem bé. I s’acosta la primavera.

Al 1812 Napoleó, després de controlar tota l’Europa occidental, va decidir atacar Rússia. Per a fer-ho va utilitzar l’exèrcit més gran que s’havia vist mai, de prop de 700.000 homes. La guerra va començar al Juny. Els russos s’havien preparat per la guerra, però no eren tants, i, sobretot, no tenien la tecnologia militar de que gaudia Napoleó, amb el que tot i reunir uns 500.000 efectius, no podien presentar batalla a camp obert. Qualsevol batalla a camp obert l’haguessin perdut estrepitosament. Els francesos tenien centenars de milers de cavalls, milers de canons i una estructura militar ordenada i moderna pràcticament invencible.

Així que els francesos van arribar al setembre a les portes de Moscú. En aquells moments, els russos ja havien aconseguit reunir prop de 900.000 homes, però tot i així, en comptes de presentar una batalla que segurament haguessin perdut, després de resistir una mica, van deixar entrar els francesos a la capital de facto, Moscú.

Ara, abans que entressin els francesos, els russos van fer dues coses a Moscú. La van desallotjar i hi van calar foc. La ciutat era bàsicament de fusta, així que el foc la va destruir completament.

Quan els francesos van ocupar Moscú, van trobar que no tenien una capital que els permetés prendre el control sobre res, i, sobretot, es van trobar que l’hivern començava a entrar i que sense provisions ni capital ni lloc on raure, la seva superioritat restava molt disminuida.

I llavors va ser el torn dels russos. Quan l’hivern va començar amb força, els russos van començar a atacar les posicions logístiques dels francesos. Evidentment els russos es movien molt millor sota zero que els francesos. Els francesos van haver de començar a menjar-se els cavalls que portaven i això els va obligar a desplaçar-se a peu. Centenars de milers morien o se’ls congelaven mans i peus. El fred els matava.

A més, una gran part de l’exèrcit francès, format per mercenaris dels territoris ocupats, van canviar de bàndol. El resultat? El gran exèrcit francès va perdre el 80% dels efectius, la majoria mentre es retiraven en aquell hivern glaçat.

Aquesta història té moltes analogies amb la nostra actual. Passo a descriure’n algunes.

a) El temps metereològic és un factor important. Determinant. La nostra força és el carrer. La revolució dels somriures. Igual que els russos van haver de patir a l’estiu i van haver d’esperar a l’hivern per contra atacar, nosaltres hem hagut de patir a l’hivern i esperar a la primavera per contraatacar. La resposta ciutadana no és la mateixa quan les nits són gèlides que quan són càlides. Sortir al carrer i ocupar indefinidament places i punts estratègics s’ha de fer un cop entrada la primavera. Intentar-ho al desembre o al gener està cridat al fracas.

b) Els historiadors encara discuteixen sobre el fet de si els Russos van utilitzar aquesta estratègia volgudament o per casualitat. Tant li fa. De la mateixa manera, la nostra situació actual és insignificant. Si hem de tenir un president de la generalitat a l’exil·li o un president de la república a l’exil·li i un primer ministre a la generalitat, és poc important. El que és important és que estem mantenint les posicions mentre entra la primavera. Per això ells estan nerviosos i ens ataquen amb l’Escola.

c) Moltes coses que van fer els russos no les haguessin fet uns mesos abans. De juny a setembre van passar només 4 mesos. Estic convençut que si el Tzar hagués proposat cremar Moscú al Juliol, qui hagués saltat és el Tzar. La nostra resposta ciutadana, pacífica i contundent, arribarà quan hagi d’arribar, i no abans. Farem coses que ara no ens podem imaginar.

d) Part de la derrota francesa fou deguda al canvi de bàndol d’una part important de la tropa. Finalment, aquesta és una de les nostres cartes. L’adscripció nacional de l'”a por ellos” se’ls esgota. Ok, ja ens heu colpejat. I ara què? Què penseu fer? La resposta de l’estat ha convertit la seva democràcia imperfecte, ja no en una no democràcia, sinó que s’han carregat fins i tot l’estat de dret. Ja no tenen TC ni jutges. Ni estat de dret. Les seves propies lleis se les salten quan decideixen arbitràriament que uns van a la presó i els altres no. Perquè sí. Els canvis de bàndol estan arribant, i seran cada cop més.

En definitiva, al començament del setembre a qualsevol rus li podia semblar que la guerra estava totalment perduda, i en canvi estaven a punt de guanyar-la contundentment. De la mateixa manera, la nostra posició a finals de febrer és molt més sòlida que el que sembla.

Anem guanyant i guanyarem.